Com deia l’estiu passat, crec que aquesta època vacacional és la millor per anar desgranant lectures de Robert Harris, amb la seva peculiar visió de determinats moments històrics. Podem estar o no d’acord amb el seu peculiar tractament de personatges i contextos socioculturals, amb els elements fantàstics que utilitza en algunes trames o les sorpreses argumentals de vegades prou creïbles. No obstant, en plena canícula no puc renunciar a les sorpreses que sempre em depara la lectura d’aquest autor.
Enguany, com no podia ser d’altra manera, ha tocat Cónclave, que m’ha arribat a les mans en la seva traducció castellana. No em consta que n’hi hagi de catalana. Des de principis d’any que porto sentint opinions sobre la versió cinematogràfica d’aquesta novel·la i encara no he trobat el moment d’anar a veure-la. Potser millor haver-la llegit i després comprovar el tractament audiovisual que se n’ha fet. Normalment em deixa insatisfeta la reducció de detalls, matisos i fins i tot personatges i trames, que imposen les limitacions del llenguatge audiovisual. A més sempre em sento traïda perquè la tria del director no s’adiu amb la visió que me n’havia fet com a lectora. Reivindico el dret que hi hagi tantes versions d’una novel·la com lectors. Sigui com sigui, les amistats que l’han vist coincideixen que en general és un bon film, però amb un final poc creïble. Doncs precisament això és el que jo destacaria de la novel·la: realista o no, el final m’ha sorprès i això té mèrit amb una lectora compulsiva com jo, que se les veu a venir totes. Bé per tu, Robert!
Literatura, cinema…, però és clar, la realitat s’imposa i resulta que el dia 21 d’abril del 2025 a les 7:35 se’ns comunica la mort als 88 anys del papa Francesc a la residència Santa Marta, víctima d’un ictus. I els mitjans de comunicació s’omplen de la terminologia llatina pròpia d’aquests moments de traspàs del poder papal, i a l’institut les profes de clàssiques ens plouen un munt de mostres de pervivència per aclarir, que tot i no ser de llatí clàssic, sinó eclesiàstic, no podem desaprofitar.
Evidentment, la novel·la està farcida de termes llatins, ja que la litúrgia d’aquest moments tan solemnes n’està plena, i fins i tot hi ha un moment en què els patriarques conservadors defensen el retorn del llatí com a llengua franca davant del guirigall de llengües de cardenals vinguts de tots els racons de la terra. Lluny de mi està recolzar aquestes posicions ni cap altra, com a defensora de la riquesa que suposa la pluralitat lingüística, però si més no com a lingüista, m’he fixat en aquest moment de la narració.
Fem un recull de les expressions més rellevants de tot aquest procés i a veure si en sabeu la traducció literal i el seu significat en el marc de la litúrgia catòlica.
- Els mitjans de comunicació destacaven que la darrera actuació pública del papa Francesc va ser la benedicció Urbi et Orbi.
- El procés d’elecció del nou pontífex s’anomena conclave, que ve del llatí cum clave. (Per cert, a la traducció castellana que jo vaig llegir, aquesta explicació etimològica que fa un dels personatges està mal escrita.)
- Quan tots els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina per votar, el camarlenc exclama Extra omnes!
- Després d’unes quantes fumates negres, surt finalment la blanca i es comunica als fidels dient Habemus Papam!
- El cardenal escollit tria el seu nom com a pontífex, primer en llatí i després es tradueix a totes les llengües, però sempre amb numerals llatins. El successor del papa difunt Franciscus (sense numeral perquè és el primer amb aquest nom), és a dir l’actual pontífex, ¿quin nom llatí s’ha imposat i quin numeral li correspon?
Sempre recordaré amb afecte que, arran de la pressió mediàtica suposo, algú de 2n de Batxillerat de Llatí un dia va deixar anar Dominus vobiscum, expressió que va esdevenir la salutació de la classe fins a final de curs, relegant els pobres Avete i Salvete entonats fins aleshores. I ja posats els vaig ensenyar la resposta corresponent: Et cum spiritu tuo.
TERESA