Altre cop, per Sant Jordi, va arribar a les meves mans una novel·la amb referents clàssics, aquesta vegada una de fantàstico-científico-mitològica, pràcticament de ciència ficció. El fet que l’autor, Javier Negrete, fos professor de grec de l’Institut Gabriel y Galán de Plasencia, a part de la seva reconeguda experiència com a traductor de Plutarc i escriptor prolífic, suposa per a mi un al·licient més a l’hora d’emprendre la lectura del text. Pensar que cada dia havia de plantejar-se com explicar el món clàssic a un grup d’alumnes com vosaltres, em sembla garantia suficient que la seva obra de divulgació pot ser atractiva també per a vosaltres.
[Font: Viquipèdia]
Com no podia ser d’altra manera, aquesta novel·la tracta sobre el misteri de la desaparició de l’Atlàntida, esdeveniment que ha fascinat i intrigat gent de totes les èpoques, des dels sacerdots egipcis o filòsofs grecs com Plató. Però no es tracta pas d’una novel·la històrica, sinó d’una interpretació des del present a través de personatges capaços de moure’s en el temps i fins i tot traspassar la frontera del món humà al diví. Déu, homes i herois, us sona d’alguna cosa? Aquesta èpica pràcticament homèrica en ple segle XX s’emmarca en un context científic de molta actualitat com és el de la vulcanologia i els moviments tel·lúrics. Qui no ha sentit parlar recentment d’un volcà islandès de nom impronunciable que impedia les comunicacions aèries i va aturar un continent sencer amb les seves emissions de fum? Aquesta mena de fenòmens reals serveix a l’autor per introduir la hipòtesi de què parteix la novel·la: Què passaria si tots els volcans del món entressisn en erupció al mateix temps?
[Ed. Espasa Col. “Narrativa”. Madrid: març 2010]
I el tràiler incideix en el context geològic en què s’emmarca l’obra.
Ateses les característiques de l’obra, es fa difícil parlar-ne sense córrer el perill de desvetllar el misteri que es desenvolupa al llarg de les peripècies dels protagonistes, de diferents edats, personalitats i nacionalitats, que acaben convergint en una illa grega, la bella Santorini. Ara bé, com he fet en totes les recensions publicades fins ara, he seleccionat alguns fragments que, per alguna raó, crec interessant destacar.
Un dels protagonistes és un professor de grec, César Valbuena, que -no podia ser d’altra manera- acaba posant el toc racional a la investigació endegada per antics alumnes seus. Mireu com s’enfronta a un d’ells, l’eixelebrat Herman Gil, quan aquest descriu els atlants com una mena d’extraterrestres amb naus espacials incloses (op. cit. pàg. 191-192).
-Todos esos elementos a los que usted se ha referido son delírios sensacionalistas destinados a vender. Para comprender algo hay que remontarse a su verdadero origen. Veamos: ¿quién es el primer autor documentado que habla de la Atlántida?
-Platón -respondió Herman.
-Al menos, eso no lo ha olvidado.
Valbuena sacó de la estanteria un volumen de Oxford y lo abrió por un pasaje marcado.
-Observen bien lo que dice el divino Platón: “Ákue de, o Sócrates, logu mala men atopu, pantápasi gue men alezús, hos ho ton heptá sofótatos Sólon pot’éfe”.
-Disculpe, profesor, pero hicimos letras mixtas. Nuncadimos griego -dijo Gabriel.
-¿Y cómo pretende escribir sobre la Atlántida sin saber griego? En fin…
No us sona, aquesta insistència en la importància de les fonts? Penso que aquest fragment i tot el que segueix només ho pot haver escrit algú que ha passat per les aules com a a docent. Llàstima de la transcripció pseudofonètica del text de Plató… Quan haguem fet els graus de l’adjectiu traduirem el text original amb els de segon de Grec. De moment, però, mireu de contextualitzar els personatges esmentats (Plató, Soló, Sòcrates), proveu de descobrir en quin diàleg platònic s’esmenta l’Atlàntida, esbrineu a quina col·lecció de clàssics bilingües (original i traducció) es refereix el professor i, potser és demanar massa, ¿algú pot buscar i escriure el text original grec?
I ara una de llatinismes, perquè no sigui dit, protagonitzat altre cop per Valbuena, que a hores d’ara podeu deduir que és un dels meus personatges preferits per la seva ironia, però també per la seva tendresa (op. cit. pàg. 421).
-Sentimos haberle despertado – dijo Gabriel.
-No me han despertado. Sólo duermo cuatro horas al día. Ars longa, vita brevis.
–Perdone, pero no le entiendo -dijo Herman.
-Me habría sorprendido lo contrario, señor Gil. Me refiero a que el conocimiento que merece la pena adquirir es demasiado vasto y la vida humana demasiado breve como para perder el tiempo durmiendo más de lo imprescindible.
-¿Todo eso ha dicho? Sí que resumían esos romanos…
El significat de l’aforisme romà no cal que us el pregunti, evidentment, però digueu-me’n també l’origen i autoria?
Per acabar i, si és possible, incitar-vos a la lectura d’aquesta novel·la, que pot agradar a tota mena de públic, us deixo amb l’enigma que tanca l’epíleg. Qui és Atlas? Per què té tot el temps del món?
Vaig entrar en contacte amb Robert Harris a partir de novel·les històriques d’època romana com Pompeiai la seva trilogia sobre Ciceró. La primera la vaig llegir en català, perquè era l’edició que em va arribar a les mans, la segona en l’original anglès, per un préstec que em va fer una alumna. Doncs bé, amb la ferma intenció de no deixar passar gaires estius sense llegir alguna novel·la seva, n’he buscat una a ebiblio, ja que la biblioteca del meu poble tanca a l’agost, quin contrasentit, quan la gent té més temps de llegir i sobretot enguany que l’espai s’ha declarat refugi climàtic. Però vaja, sempre ens quedaran els exemplars digitals, i del calàleg que se m’oferia vaig triar la versió en castellà d’El despertar de la herejía disposada a enfrontar-me, segons la informació de la web, a una novel·la històrica ubicada al 1468 en una Gran Bretanya dominada per la fe i el dogma. Canviava d’època històrica, això està clar, lluny de l’Imperi Romà, però convençuda que el gènere era el mateix que el de les obres abans esmentades. Ben aviat em vaig adonar de com n’anava d’errada, que res no era el que semblava. Si a la Trilogia d’Estocolm en veia incapaç de classificar l’obra com a novel·la històrica o negra, aquí la història s’encavalca clarament amb la ciència-ficció i la distopia.
Per a la lectora que, com jo, s’enfrontava a aquesta narració al més pur estil d’El nom de la rosa, amb un capellà jove enviat a un indret recòndit on havia mort el rector de la parròquia, tot comença a grinyolar quan es troba amb l’esment del plàstic i referències desconegudes en l’època, però que ens fan pensar, per exemple, en la poma d’un iphone d’Apple.
Ai Robert -pensava en la meva inconsciència- què són tots aquests anacronismes? Sort que ben aviat se’ns dóna la clau interpretativa. En aquest món la datació és fa en funció d’una gran apagada del núvol informàtic que va provocar el col·lapse de tot el sistema, per tant, ens troben al segle XV d’un futur on s’ha fet una regressió a la foscor de l’Edat Mitjana.
-Si los antiguos eran tan estúpidos como para comerciar con fichas de aire, no me extraña que se arruinaran.
-Esa forma de dinero les permitía mantener grandes negocios, pero cuando falló todo el sistema los dejó en la más completa ruina. ¡Imagínense despertarse una mañana en la más absoluta pobreza, con unos conocimientos y unas destrezas que no tenían la menor utilidad para luchar por la subsistencia! Todo su mundo estaba basado en cosas imaginarias: simples castilllos en el aire. Y cuando sopló el viento, todo se esfumó. (Cap. 18)
Fixeu-vos com descriu aquest Apocalipsi informàtic el doctor Shadwell, un erudit de l’heretgia a què fa referència el títol, ja que exerceix d’antiquari, a la recerca de matèrials preapocalíptics que li permetin estudiar aquesta civilització anterior tan avançada tecnològicament. En els nostres temps els arqueòlegs busquen fósils, ceràmiques, vaixells enfonsats…, mentre que els equivalents postapocalíptics, anomenats antiquaris, recullen plàstics, cristall, restes de telèfons, ordinadors… i són perseguits per fer-ho. L’obscurantisme de l’església, que ha tonat a obtenir tot el poder, prohibeix qualsevol actitud que s’allunyi del dogma de fe a la recerca dels coneixements amagats en el passat. Reflexioneu una mica sobre la citació anterior i, sobretot, les frases en negreta: A què deu fer referència amb el terme fichas de aire? Creieu que podem acabar com augura la darrera frase? Què passaria si hi hagués una fallida del sistema informàtic que ens impedís fer gestions amb els nostres aparells? Penseu fins a quin punt depenem de la tecnologia.
Pel que fa a les referències clàssiques, el context imposa moltes mostres de llatí eclesiàstic, però en destacaré dues de mitològiques i una de lingüística.
Fairfax, el clergue enamorat, utilitza un refrent mitològic per referir-se a la sensualitat de Lady Durston: “Es Ceres -pensó Fairfax, propenso a esos arrebatos de delirio poético-. Es una diosa de la fertilidad.” (cap. 9). Desenvolupeu aquesta referència mitològica i la següent.
El capità Hancock, gelós d’en Fairfax, critica irònicament la participació de de Lady Durston en un experiment, fent un petó a Fairfax per demostrar la transmissió de l’electricitat, desconeguda en aquest món postapocalíptic. ¿A quién tenemos aquí? ¡Pero si son la Venus Eléctrica y su Adonis! (cap. 15)
A nivell lingüístic, és significatiu com les paraules relaconades amb els temes prohibits, susceptibles d’heretgia, han desaparegut. Mireu com es refereix Shadwell a un d’aquests conceptes: -[…] creo que formava parte de lo que los antiguos llamaban un “laboratorio”, una palabra que se ha perdido y que procedía del latín laborare “trabajar“. (cap. 16) Digueu altres paraules en català que provinguin del mateix ètim.
En conclusió, sorpresa inicial, misteri, aventura, romanç i passió conformen aquesta nova proposta de Harris, una entretinguda lectura d’estiu que a la vegada m’ha fet reflexionar sobre el futur de la humanitat, com en el seu moment El planeta dels simis, o més recentment El apagón.
