Avui és el dia. Veig les dones ateneses anant a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa. Després de haver pogut estar aquests últims mesos amb la meva estimada filla, Persèfone, i haver-la vist tornar cap a l’Avern amb el poca vergonya del meu germà petit, Hades, aquest és dels pocs dies que rebo una mínima alegria. Les Tesmofòries ja són aquí.
Veig les dones casades sortir de casa amb felicitat. Per fi són lliures de partir de la llar en la qual estan sotmeses a un home. Els seus marits. Aquests salvatges que no deixen a les dones el dret de propietat o de vot; que es casen amb elles quan només són unes criatures de quinze anys d’edat; que es diverteixen amb ballarines, acròbates i les esclaves al simposi mentre s’emplenen de menjar; que recorren al sagrat matrimoni per tan sols tenir descendència i si per cap cas aquestes no fossin capaces de donar-los un fill, les repudien i es casen amb una altra… Ira és l’únic sentiment que puc expressar quan penso en ells, i tristesa quan penso en elles, igual que com la meva Persèfone. Ai, Zeus! Quin mal han fet les donzelles?
Puc veure-les vestides amb el gruixut peple i un himàncion en cas que les temperatures baixessin en els següents dies. Algunes portaven cintes als cabells i altres diademes precioses al front. Les humanes agafen l’indispensable per poder celebrar aquesta gran festa en el meu honor; prenen les tendes on dormiran tres nits, les ofrenes, les libacions i secretament allò que es necessita per fer els jocs de les dones. Dirigeixo la meva mirada a les que celebren per primer cop, unes impacients i ansioses per saber què es fa en aquesta celebració tant secreta i d’altres recitant l’oració pertinent per tal de no equivocar-se quan s’hagi de pregar. Superviso la marxa cap a la Pnix amb un lleuger somriure al rostre des de l’Olimp, les Tesmofòries són un veritable miracle. Em fixo en una jove d’uns 18 anys perduda entre la mar de gent.
Al cap de dues hores descobreixo que la jove es diu Selena i acaba d’arribar a la ciutat des del camp amb el seu marit i la seva criatura de dos anys. Són les seves primeres Tesmofòries i no coneix molta gent. Primer construeix la tenda on dormirà els pròxims tres dies, després fa les seves pregàries juntament amb altres dones de la seva edat, a la nit balla al voltant d’una foguera amb altres mentre unes toquen música. Ai de quant divertiment poden disposar a la fi! Pobres dones reprimides! És tot un honor poder contribuir a la seva llibertat encara que sigui una mica.
Al dia següent Selena passa tot el dia fent-me ofrenes i oracions a la meva divina persona. Les ofrenes consisteixen en joies i objectes de valor, ja sigui personal o material; també ha ofert un ram de roselles. Les oracions, com cada any, se centren a fer que hi hagi una bona collita de gra i cereals. Què m’esperava? Al cap i a la fi és el meu poder, i un dels més útils, tot s’ha de dir. A més a més, m’ha agradat el detall de les roselles, sabia que Selena em sorprendria d’alguna forma.
Comença l’últim dia de les Tesmofòries, veig totes i cadascuna de les dones desanimades pel pensament d’haver de tornar a la llar. Amb solemnitat i una mica de tristesa a la cara i l’ànima, comencen a fer les libacions i els sacrificis de porcs i aus. Noto la inseguretat en elles a l’hora de fer les oblacions, al cap i a la fi es una tasca que normalment fan els homes. La libació consisteix en una barreja de vi, aigua i mel que aboquen sobre la terra mentre pronuncien una oració solemnement.
Em fa mal al cor veure com aquests esplèndids dies acaben, però no hi ha res que pugui fer per protegir-les, només desitjar que en un futur elles no hagin de patir un sofriment com aquest. Ja que no puc fer res més per elles, m’hauré de contentar amb donar unes collites pròsperes.
Noah Gómez. (1BAT)
Aquest relat anomenat La desgràcia de les dones ha estat escrit per Noah Gómez Cano, alumne de primer de batxillerat de l’institut Isaac Albéniz, gran coneixedora dels déus olímpics. L’obra s’ha escrit a base d’un exercici del llibre de text; el qual et donava l’opció d’escollir entre escriure sobre la vida de les dones o sobre un simposi. El tema principal és la festa Tesmofòries i explicar una mica la vida de les dones durant tot l’any i el petit descans que fan durant els dies que dura aquesta celebració.
El text està narrat per la protagonista, Demèter; per tant, la narradora és interna protagonista i explica tot el que ella veu des d’on està i no explica el que li passa a ella en aquell moment. És una narració sense diàleg. A part de Demèter apareixen altres dones, que són les que assisteixen a la celebració i es destaca una d’elles, la qual és Selena i se centra bastant en el que fa aquesta noia durant aquesta festa.
Aquesta narració es situa a la Pnix, que és un turó que es troba al centre d’Atenes, a l’oest de l’Acròpolis atenesa.
A la primera imatge es pot observar una estàtua de Demèter feta al s. III a.C. pels romans. Actualment es troba al museu del Prado, a Madrid; mesura 208cm i està feta de marbre.
Demèter (Δημήτηρ), és deessa de l’agricultura i de la fecunditat, filla de Cronos i Rea i els seus atributs són les espigues de blat, la falç i el narcís. El seu nom llatí és Ceres.
I a la imatge del final es pot veure una representació gràfica de les Tesmofòries. ES veu un grup de dones vestides amb el que sembla un peple, ja que sembla de llana, no té mànigues i té obertures laterals. Van sense sandàlies i porten les seves ofrenes a les mans. Al fons de la imatge, darrere del bosc es pot veure un temple el qual puc deduir que és el Partenó d’Atena. Aquesta pintura a l’oli està feta per Francis Davis Millet, pintada l’any 1894-1897. Actualment es troba al Brigham Young University Museum of Art que es troba a Utah, EE.UU.
Bon comentari, Lidia, sobretot pel comentari iconogràfic i la introducció del text. Cal aprofundir més en l’estructura i l’ampliació.