Aquell dia era el meu aniversari, feia quinze anys, però no tenia gens de ganes de celebrar-ho i com ja havia demanat al pare, no ho faríem; justament tres anys enrere va morir la meva mare d’una malaltia desconeguda, la trobo molt a faltar. Van entrar les esclaves, emocionades pel meu quinzè aniversari.
-Alícia, és hora de llevar-te, et tenim una sorpresa que creiem que et farà il·lusió.- Vaig mirar-les amb dubte.
-Quina sorpresa?- vaig dir sense gens de ganes.
-Això ens ho va donar la teva mare per tu abans de morir, ens va dir que t’ho donéssim al teu quinzè aniversari.- Em va fer molta il·lusió i vaig aixecar-me del llit d’un salt, elles van riure i van treure una píxide petita; vaig desil·lusionar-me quan vaig veure que només era un píxide amb crema a l’interior.
-Moltes gràcies, em deixeu una estona sola? Quan acabi us crido- Elles van assentir i van marxar ràpidament; vaig seure al llit i vaig obrir el pot, em sembla estrany que la meva mare els donés això, no m’agraden gaire els cosmètics. Vaig deixar la tapa al llit i vaig mirar el que contenia el recipient, però no vaig trobar res estrany; vaig sospirar i vaig tornar a agafar la tapa per tancar el pot, però en alçar-la, va caure alguna cosa a terra. Vaig recollir-ho i un somriure va aparèixer a la meva cara, era un paper doblegat i per tant, suposo que una carta. Ho vaig començar a desdoblar maldestrament i quan ja estava totalment obert, vaig veure la lletra de la meva mare estampada per tot el papir. Desesperadament vaig començar a llegir-ho i deia:
“Estimada Alícia,
sé que avui és un dia molt especial per tu, que avui fas quinze anys, però també sé que no et fa gens d’il·lusió, ja que d’aquí a no res et casaràs amb un home que no coneixes i que no estimaràs mai. Però per ara oblida’t d’això, ja que vull explicar-te coses sobre la meva vida que m’hagués encantat explicar-te mentre et feia un pentinat d’aquells que no t’agradaven gens. Com sabràs, jo no sóc atenesa, sinó que sóc espartana, però hi ha moltes coses que no saps sobre la meva vida com espartana. Per començar, allà les dones tenen molta més autoritat sobre els nens, els esclaus i els seus esposos, en canvi, a Atenes, com ja saps, la màxima autoritat és l’home de la casa. I el matrimoni!! Això t’encantarà!! Aquí els homes han de raptar les que volen com esposes, però ja a una edat més madura i, per tant, espòs i esposa tenen edats més semblants i no és una animalada com a Atenes, que us caseu amb quinze anys! També ens entrenàvem per poder suportar el dolor del part, fèiem pugilat, cursa, llançament de disc i javelina, a mi m’encantava el pugilat! Era una de les millors, gairebé ningú m’aconseguia vèncer i crec que aquesta tècnica per suportar millor el dolor del part sí funciona, ja que segons les matrones el vaig suportar bastant bé. No t’agradarà molt saber-ho, però a mi em van educar perquè això no m’avergonyís, em van educar en la senzillesa i em van estimular la bellesa i l’autoestima, cosa que t’he intentat inculcar i jo crec que ho he aconseguit. Quan encara vivia allà, les meves amigues i jo (i més dones espartanes) ballàvem nues a certs rituals, davant de tots els homes, però això no era cap cosa per avergonyir-se com ho seria aquí. També arribàvem al matrimoni ja sabent com era tot i com actuar, ho preparàvem practicant l’homosexualisme (ja sé que et semblarà molt estrany, però allà és normal fer-ho així per ja saber com comportar-nos). A mi el que més em va sobtar va ser que aquí a Atenes a les dones el que més els hi importa és la vida domèstica, el matrimoni i la família, allà a Esparta es té molta més llibertat, i el més important no és això, sinó que per elles el més important és viure la seva vida i gaudir-la. Realment a mi m’agradava moltíssim la meva vida allà, però el teu pare va decidir que havíem de venir aquí i vaig haver de aeguir-lo; em va costar molt educar-te d’una manera ben vista pels atenesos, però amb l’ajut de les esclaves i molt d’esforç vaig aconseguir-ho. Encara que també he volgut que part de la teva educació sigui una mica espartana. Això, filla meva, t’ho explico ara, al teu quinzè aniversari perquè aprofitis i intentis anar-te’n a Esparta abans d’haver-te de casar i passar-te la vida tancada a casa, fes el que puguis, filla, jo t’ajudaré amb el que pugui des de l’inframón.
T’estimo molt, gaudeix del teu quinzè aniversari i de tota la vida.”
Quan vaig acabar de llegir estava confosa, em semblava molt més interessant la vida espartana que l’atenesa, es podien fer moltes més coses, jo volia viure així. Sí que és veritat que alguns aspectes em semblaven excessius, però no importa, preferia no viure sempre fent el mateix i volent fer més. Vaig anar corrents al pare i li vaig explicar tot, demanant-li si us plau que m’hi deixés anar, però ell, emprenyat, em va fer donar-li la carta, la va trencar a petits trossos i em va dir que ell havia decidit que aquesta seria la meva vida i que jo ho respectaria. Plorant vaig anar a la meva habitació i em vaig ficar al llit. Ràpidament van venir les esclaves a fer-me companyia i a animar-me.
-Així que per culpa de l’avi vivim aquí i no a Esparta?- diu la meva filla Irene mentre les esclaves ens fiquen el quitó per anar a una festa que celebra el meu espòs i pare de la meva filla.
-Sí filla, el teu avi va decidir venir a viure a Atenes i no va deixar que me n’anés, però m’has de guardar aquest secret, el teu pare em mataria si sabés que t’ho he explicat.- vaig dir a Irene i ella va negar amb el cap i va venir a abraçar-me. Potser no he viscut la vida que m’hagués agradat, però no està gens malament, podria ser pitjor. I tinc el millor regal que em podria haver fet la vida, la meva filla Irene.
Lídia Silveira (1r de batxillerat)
