Amb el ulls com taronges, observo el cos immòbil de Basileus, estès al terra en una postura gens còmoda ni natural. Tot i que no crec que els morts es preocupin per coses així.

Després d’un silenci asfixiant i etern, tot es va posar en moviment de cop; uns inicials crits de sorpresa sacsejaren tot el menjador,  els homes s’aixecaren dels seus respectius triclinis d’un salt, les músiques i els esclaus que ens servien van fugir, alguns fent una pregària de salvació a Zeus o fins i tot a Hades.

Cosme, l’home més gran de tots els convidats a casa de Basileus, va ser el primer a reaccionar amb racionalitat. Sense ni tan sols preocupar-se per recol·locar el seu himàcion, va córrer cap a Basileus, esquivant petites taules individuals, algunes de les quals van bolcar, i trepitjant la sang d’algunes fruites oblidades, pintant el blanc terra. Es va agenollar al costat de Basileus per comprovar si encara respirava. El dolor i la incredulitat del seu rostre ens va confirmar a tots que ja no podríem fer res per salvar l’amfitrió.

Un silenci encara més dens i fred es va imposar sobre el gran i luxós menjador. Ningú hauria predit tal esdeveniment en aquesta nit tan esperada per tothom. Els riures que ballaven minuts abans s’han convertit en mirades fugisseres i amargues. Les galtes enrojolades pel vi han esdevingut expressions demacrades que s’ompliren de tota una gamma d’ombres: d’angoixa, de desconsol, de patiment, de por. Cap dels amics de Basileus -ni ell mateix- s’hauria esperat aquesta vergonyosa punyalada per l’esquena. Ni molt menys, en una nit de pau i de reconciliació, per primera vegada en molts anys entre els homes més savis i benestants de tota la ciutat. El poder i l’orgull és un regal que només es pot gaudir plenament en solitud. Pocs sabien els efectes secundaris que provocaven: hostilitat, guerres, traïcions… i, fins i tot, la mort.

Però inclús als homes més savis els va costar un temps i moltes pèrdues adonar-se d’una vegada del valor de la pau. Per això aquest simposi era una reunió que no es presenciava des de feia molt de temps… i que, pel que sembla, no es tornarà a presenciar.

Va ser Andreu, conegut per la seva temeritat, qui va trencar agressivament l’abstreta quietud:

 -De qui ha sigut tal covardia?! Qui és capaç de condemnar no tan sols un dels homes més grans que he conegut, sinó també de condemnar-se ell mateix, perquè sigui qui sigui, juro, senyors meus, que aquest criminal pagarà molt car el dolor que ha portat!

 -Calma’t Andreu -va intervenir el relaxat Macari, que mai havia estat tan tens com en aquest moment-. Així no el trobarem mai.

 -No em calmaré fins que buidi tota la sang del cos d’aquest miserable! D’aquell qui ha traït no tan sols el meu bon amic Basileus, sinó que també ha ferit irreparablement els cors de tothom qui li tenia una estima com la meva. D’aquell qui ha condemnat a la solitud la seva família: la seva pobra esposa, Sofia, i el seu fill Acaci, que ha hagut de presenciar aquesta catàstrofe amb els seus propis i joves ulls -tots els presents es van girar per mirar-me, com si haguessin recordat de cop que jo era amb ells.

 Vaig notar com la ràbia s’obria pas entre la por i la tristor, i aquesta barreja en els homes -igual que en un camp de batalla- donaria lloc a unes conseqüències fatals. La situació realment començava a divertir-me.

 -Déus! -exclamà Arseni- Està consternat, no el veieu? A penes té expressió a la cara. Ara el jove Acaci s’haurà de convertir en l’home de la casa i carregar l’àrdua tasca de fer tirar endavant una família sense pare.

Que haurà d’encarregar-se de l’àrdua tasca d’heretar totes les riqueses i el poder del meu pare, vaig pensar.

La veu serena de Cosme va interrompre els meus cobdiciosos pensaments, i va acallar la nova remor d’indignació que estava creixent al menjador. L’home, que era metge, havia fet una ràpida anàlisi superficial del cos de Basileus i va declarar:

 -Ha mort a causa d’un verí, com sospitava. Si no m’equivoco, diria que es tracta de la planta Helleborus orientalis: l’ha matat a l’instant.

 -Qui podria haver sigut?- preguntà Macari, trasbalsat.

 -Si ha mort per enverinament no queda cap dubte que ha sigut un assassinat -va declarar Heliodor. En silenci, va passejar la mirada per tot el menjador, analitzant cadascun dels presents-. En realitat el culpable pot ser qualsevol de nosaltres -la seva mirada ni tan sols es va aturar una mica en mi. Vaig sospirar alleujat-. Conec a més d’un individu capaç de guardar tant de rencor a un germà nostre, fins i tot després d’establir una digna pau.

 -Com goses! -va cridar Andreu, tot tirant al terra la taula prop del seu triclini, llençant pels aires els menjar de la seva safata de plata-. Insinues que no conec el significat de lleialtat? Que sóc un gos que es tacaria les mans amb la vida d’un germà per quatre monedes d’or?

 -Bé, tampoc ets l’home més serè de tots, Andreu- va dir en veu baixa Evarist-. De vegades les emocions et poden… -es va aturar quan va veure com Andreu començava a avançar a gambades en direcció cap a ell i cap a Heliodor, esquivant les àmfores i la ceràmica trencada per terra. Els altres el van aturar i van aconseguir calmar-ho. La seva reacció em va semblar ximple, ja que aquesta actitud no faria més que augmentar les sospites generals dirigides a ell. Però això ja m’estava bé. La situació no podria anar millor.

 -Mantinguem la serenitat tothom, si us plau! -per primera vegada, va ser Cosme qui va alçar la veu- És evident que tots estem trastocats per aquesta tràgica pèrdua, però ja tindrem moments més favorables per plorar i per clamar venjança en nom del nostre company Basileus. Però ara no ens podem ensorrar, ni molt menys ensorrar-nos entre nosaltres.

 -El culpable podria ser algun esclau -va suggerir Arseni-, o algun dels artistes.

 -I per què haurien fet una cosa així? -contestà Hipòlit- Mossegar la mà que els dona el menjar? No té sentit.

 -Probablement Basili tenia molt enemics. Tal vegada algun d’ells s’ha infiltrat, o ha obligat un esclau a fer la feina bruta- va aventurar fredament Evarist.

I així continuaren els necis amics del meu pare, donant voltes a les mateixes possibilitats que mai han ocorregut. L’agressivitat va tornar a florir entre ells, la desesperació dominava les seves ments, i la moral ni tan sols els va deixar apropar-se a l’home que estaven buscant.

En un punt de la nit, quan una nova disputa començava a enfrontar-los de nou, vaig sortir del menjador, impassible, aprofitant que ningú se n’adonaria. Em vaig assegurar que entre els plecs del meu himàcion no sobresortís un petit flascó amb algunes gotes verdes. Però mai ningú sabrà que portava l’Helleborus orientalis.

• Què me’n dieu? Us ha sorprès el desenllaç o bé ja us pensàveu qui era el culpable? Com definiríeu el personatge del narrador?
• En tractar-se d’un relat situat en un temps passat, segurament hi ha alguns termes referits a elements de l’època clàssica que no coneixeu. Feu-ne una llista i busqueu-ne le significat.
• D’altres potser ja els coneixeu pel que heu après a classe. Apunteu-los i definiu-los també, amb el nom original, si el sabeu.

Marta Verkholyak

1r de batxillerat