“Agafa bé l’escut”. “Pren una espasa més gran”. “Això és un cop de puny?” i un seguit de rialles. No, absolutament no ho és. Digueu-me espartans, els grans guerrers, com puc jo, un nen, donar un cop de puny. I menys al meu amic, ell que ha sigut com un germà des de ben petit. Com puc jo, ni tan sols pensar a fer-li mal.
No, definitivament no ho faré.
Passo els dies intentant amagar-me darrere els grans escuts. A vegades ni tan sols fan cas de la meva absència, però quan ho fan els càstigs són molt severs, no hi ha un tros de pell sense cap cicatriu o ferida. Però ells no ho entenen, no sóc un gran guerrer, com el meu estimat pare, mort en combat, un gran capità que va comandar grans hosts. No vull aquest destí.

Ja ha passat quatre anys des que vaig ingressar a l’escola. L’Alcibíades, el meu enyorat amic, ara ja no se’n deu recordar, de mi. S’ha convertit en l’aprenent més famós, un espartà disposat a fer de tot. Com aquell hivernal dia, tenia tanta gana que vaig decidir robar

alguna cosa per portar-me a la boca, amb tanta mala sort que el meu Irén em va enxampar. Vaig ser portat al bosc, sota un gran arbre, vaig ser amarrat a una cadena i vaig escoltar con l’Irén deia a l’Alcibíades que ell havia de ser el primer en apallissar-me. Ho va fer. Al cinquè cop vaig caure desmaiat pel dolor, però això no va fer que ell s’aturés, ho entenc, no li guardo rancor, si no hagués continuat, segurament hagués estat ell el següent. Després em van tancar a la cel·la més profunda.

Mentrestant continua passant el temps, que em té atrapat, indefens, totalment sol davant d’aquest atroç món. Tancat en una cel·la, on els dies i les nits s’uneixen, sense que pugui diferenciar-los. Ho tinc clar, desnerit com estic, no crec que pugui aguantar gaire més, sento com la mort cada vegada està més a prop. Si us plau, déus, no em deixeu patir tant, porteu-me al regne d’Hades.
De cop s’obre la porta, una feble claror es filtra, no puc reconèixer la figura de l’home que es troba a l’altra banda, però és alt i corpulent com ningú. “Estàs bé?” com que no li contesto, s’aproxima i em porta en braços cap a fora, on torno a sentir un altre cop el vent, tan lleuger com el recordava. Amb la llum de la lluna vaig saber qui era, Alcibíades em portava menjar i beguda, vaig menjar tan de pressa com vaig poder. Després el vaig mirar, els seus bondadosos ulls en tornaren la mirada per un segon, després es va posar dret donant-me l’esquena: “Vinc a ajudar-te perquè fugis d’aquí, et consideren mort i no trigaran a baixar i comprovar-ho. Així que t’ho prego, germà meu, vés-te’n tan lluny com les teves cames t’ho permetin”. Dit això em va ajudar a incorporar-me, em va donar un sac amb provisions i es va acomiadar amb una forta abraçada.
Amb llàgrimes als ulls vaig deixar Esparta i vaig vagar pels camps, ara era hora de dir adéu a la que havia estat la meva terra i començar de nou.

Laura Pacheco

1r Batxillerat