Recordo que quan era petita, el meu pare Arquelau, que era filòsof, m’explicava les gestes d’Odisseu relatades per Homer en l’Odissea o, el meu poema homèric preferit, la Ilíada. Com que la meva mare va morir quan vaig néixer, mai l’he poguda conèixer.

Un dia, quan tenia quinze anys, abans de casar-me amb un home conegut del pare, fascinada pels relats que ell m’explicava, vaig decidir anar a la muntanya a fer una volta, d’amagat de les esclaves i els esclaus, per pensar, com sempre feia amb ell. No vaig avisar a ningú perquè una amiga del pare m’estava ensenyant el que hauria de fer quan em casés: fer la roba, criar els fills, participar en certes celebracions com el ritual de Demèter… Per tant, no hauria aconseguit marxar. Però llavors no vaig pensar en el que sempre em deien el pare, les esclaves i els esclaus, que el bosc era perillós, que mai no sortís de casa sense avisar i, encara menys, sola. Quan vaig ser quasi al cim d’un precipici a prop, va començar a ploure i vaig voler tornar cap a casa a refugiar-me quan, a causa d’un descuit, vaig trepitjar una branca i vaig relliscar, de manera que vaig caure pel precipici i vaig perdre la consciència.

No recordo quant de temps va passar fins que vaig despertar-me, però quan ho vaig fer, era en una mena de sala molt gran sense finestres, ja que no hi entrava llum del sol. Vaig aixecar-me i vaig veure que tenia taques de sang al vestit, de ferides que, tot i no estar cicatritzades, no em feien mal. En aquell moment no vaig pensar en el que m’havia passat, i només pensava a buscar a algú en aquella foscor. Va passar una estona que no vaig poder calcular, ja que no veia el sol, fins que vaig trobar altres persones que em van explicar que es tractava d’una mena d’infern, on tal com m’havia explicat el meu pare, anaven les persones que no havien estat sepultades. Ara entenc per què sempre donaven tanta importància a sepultar un mort! Vaig allunyar-me de la gent que, amablement, m’havia explicat on era i vaig tornar al punt de partida, on vaig començar a pensar, per què hi era jo, allà? Va passar temps fins que vaig recordar que no havia dit a ningú on anava i, per si no fos suficient, havia caigut pel precipici al qual ningú havia anat abans, ja que no en coneixíem sortida. Suposo que aquest era el càstig que em devien haver imposat els déus per no haver avisat que sortiria de casa i per no haver-los donat ofrenes. Vaig començar a plorar, em penedia com mai de no haver avisat a ningú, de no haver demanat a les esclaves o als esclaus que m’acompanyessin i de no haver fet cas dels seus consells. Segur que em devien estar buscant.

Després de molt de temps, quan tornava de visitar la gent que havia estat tan amable amb mi, vaig trobar una noia, que vestia de manera molt diferent de mi. Portava una mena de quitó, però a diferència del meu, que era de lli, amb mànigues i cosida pels costats, el d’aquella noia era semblant, però estava fet d’una tela diferent, de color vermell, amb unes mànigues que arribaven quasi pels colzes, i li arribava per la cintura, on apareixia una altra tela de color blau, al voltant de les cames fins als peus, que semblaven els d’algun animal amb uns pèls molt llargs. Vaig voler mirar-li la cara, però la tapava el seu cabell blau… Cabell blau! Aquella noia tenia el cabell d’un color clar com el cel! Em vaig sorprendre tant que no vaig deixar de pensar en quina cara tindria. Vaig tocar-la amb el peu des de lluny durant una estona per veure si despertava, però en veure que no ho feia, vaig apropar-m’hi i just quan estava a punt de retirar els cabells de la cara, es va aixecar de sobte, xocant amb la meva cara, de manera que ambdues caiguérem a terra, en direccions oposades.

Després de presentar-me i dir-li que el meu nom era Alícia, ella em va explicar que es deia Irene i que estava travessant una carretera, quan un cotxe, que és un tipus de transport, la va atropellar, enviant-la sota del precipici on jo també havia mort. La Irene em va explicar que ella havia anat a fer fotografies, que resulta ser com un quadre però fet a l’instant, per a l’escola. Quan li vaig preguntar per la roba i pel cabell, em va dir que era el que estava de moda l’any passat i em va dir que, el que jo portava, semblava d’abans de Crist, però qui era Crist? Després d’estar parlant durant molta estona, vam arribar a la conclusió que on estàvem no passava el temps de la mateixa manera que per als vius, per la qual cosa quan per a mi havia passat poc temps, en realitat havien passat centenars d’anys! Quan la Irene em va explicar el que feia en la seva vida diària, al principi pensava que m’estava mentint, ja que era impossible tot el que podia fer tot i ser una dona, però quan vaig parlar amb altres persones, que van dir coses semblants, me la vaig creure.

El dia a dia de la Irene, consistia a llevar-se al matí cap a les set (ho sabien mitjançant un rellotge que calculava el temps) per entrar a l’escola a les vuit. Després de passar tot el dia a l’escola, tornava a casa, feia els deures o estudiava i després es posava a jugar a la play station, paraula que em va costar molta estona pronunciarbé.

Jo en canvi, abans de morir, estava aprenent com ser una mestressa de casa. No anava a l’escola, ja que havia d’aprendre com comportar-me davant del meu futur marit, amb qui havia de tenir fills o filles, com cuidar dels fills i ensenyar-los les coses bàsiques, com manar a les esclaves, com havia de cuinar tant el desdejuni, el refrigeri com el simposi, que era on m’hauria d’ajuntar amb convidats triats pel meu marit, entre altres coses. Les esclaves em van ensenyar com confeccionar un peple, que era una túnica de llana, sense mànigues i oberta als costats, o un quitó, i se suposava que m’haurien d’haver ensenyat com confeccionar la roba per homes. Una de les coses que m’alegro d’haver après abans de morir és a fer titelles i ninots de drap, ja que una vegada havia alegrat una nena petita amb un ninot.

Al principi, vaig sentir enveja que les dones del futur fessin només allò i que les dones de la meva època en canvi haguessin de fer tantes coses, però després em vaig alegrar, ja que això volia dir que en un futur, les dones tindrien tanta llibertat. Segons la Irene, encara quedava molt per aconseguir la igualtat, però per quelcom es comença, no?

Neus Borniquel

1r Batxillerat