Joan Vinyoli, Les roses

He pressentit la maduresa
de fruits ardents, inassolibles,
i sé de queixes ignorades,
perdent-se, fosques, en la nit.

Oh, quanta nit, quanta claror d’estels
inalterables calen per a cabre-hi
la inquietud d’aquestes primaveres
del món! Com retenir-ne el foc?

Mira només, en el jardí, les roses,
ofertes a la dea en vives flames,
fins a la mort, encesa plenitud.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cxKIa4ld46c[/youtube]