La música, el palpitant transfons de la vida dominicana, és l’anima de la cultura insular, mentre el ball és des de sempre una poderosa forma d’expressió de la sensualitat illenca. Els caps de setmana, les discoteques de Santo Domingo són un exemple de vida boja. Tot i la contagiosa popularitat dels generes més actuals, els dominicans també es tanquen amb força a les seves arrels: els ritmes seductors i commovedors compassos que sonen als carrers deuen molt a la fusió entre sons africans i espanyols. No hi ha millor forma d’experimentar la música tradicional dominicana que a les festes patronals que celebren tots els municipis del país, en les quals s’executen balls tradicionals basats en l’estil del passeig espanyol acompanyats per llançaments de barrets i mocadors a l’aire.

Els espanyols van introduir a La Espanyola la música folklòrica, la qual va donar origen a una nova forma criolla característica, de les quals les lletres acostumen a seguir la composició mètrica de la dècima. La fusió de la música popular amb ritmes i instruments africans, com les maraques, constitueix la base de la música popular dominicana actual. Es va iniciar a Saint-Domingue amb el danzón, que procedia de la contradansa francesa. Aquesta música va evolucionar cap a un tipus de cançó criolla denominada mereng, amb freqüència anava acompanyat amb lletres picants. Aquest gènere dotat d’una gran capacitat d’adaptació, va adquirir la seva forma clàssica quan, junt als instruments de corda, es va incorporar l’acordió. El resultat va ser anomenat merengue típic. Aquest gènere musical ha evolucionat molt al llarg de la història i a l’actualitat continua evolucionant, per exemple essent fusionat amb hip-hop i el reggaeton, amb les seves polirítmies.

La República Dominicana també és el cor de les melancòliques balades de la bachata. Aquest gènere va néixer als barris més desfavorits i al medi rural de la República. Aquesta música anuncia laments sobre les adversitats i els amors traïts. Actualment s’interpreta amb guitarres acústiques i és la música més popular del país. Un dels seus defensor més famós és Juan Luis Guerra, cèlebre en fusionar la bachata amb el seu merengue impregnat de jazz.

En l’àmbit de la música clàssica, el país no ha estat un escenari inspirador , encara que el gènere clàssic és popular entre els urbans més cultes. El Teatre Nacional és la seu de l’Orquestra Sifònica Nacional, formada al 1941. Un dels compositors més cotitzats de música clàssica al país és el guitarrista Anthony Ocaña.