A la República Dominicana no es pot parlar d’una literatura pròpiament nacional fins a la proclamació d’independència. Les primeres obres literàries tendien cap a la poesia reivindicativa en la tradició dels versos romàntics d’Espanya.

L’ocupació haitiana de la república al segle XIX va afavorir al desenvolupament d’un esperit nacionalista a la literatura dominicana, en particular en la poesia de Félix María del Monte, qui denunciava la injustícia i donava suport a la causa d’independència.

Els primers anys del segle XX van inaugurar un canvi cap a un modernisme que detestava les formalitats anteriors a favor de la llibertat expressiva, va ser abraçada per autors com Américo Lugo y Fernando Deligne.

La dictadura de Trujillo va suposar uns anys de repressió i les millors obres d’aquella època van ser escrites en l’exili per eminents figures literàries com el polític i polemista Juan Bosch, coneguts pels seus relats breus.

La temàtica dels autors contemporanis gira en torn a la vida quotidiana a la República Dominicana, i en ella predomina el localisme. La original novel·la de Junto Díaz  La maravillosa vida breve de Óscar Wao, per exemple, retracta una illa contradictòria de pobresa i riquesa que exerceix un persistent encanteri sobre els dominicans, tant si viuen en el seu país com en l’estranger. Les llibreries són escasses fora de la capital, la qual acull una Fira Internacional del Llibre a la primavera.

És interessant també nombrar algunes de les lectures recomanades de la literatura dominicana. “La fiesta del chivo” (2001) de Mario Vargas Llosa. Novel·la ambientada als mesos propers a l’assassinat  de Trujillo l’any 1961.

“De cómo las muchachas García perdieron el acento” (1991) de Julia Álvarez. Una novel·la commovedora que il·lustra la lluita d’una família dominicana per adaptar-se a un món contemporani dominat pels Estats Units.