El març del 1924, el polític liberal Horacio Vázquez Lajara, va ser escollit democràticament per un període de quatre anys, i les tropes nord americanes van abandonar el país. El seu govern, de cort progressista, va construir carreteres, escoles i altres obres públiques i va tolerar l’oposició política. Després de prolongar el seu mandat presidencial de quatre a sis anys, el febrer de 1930 Vázquez va ser derrotat mitjançant una revolta presidida pel seu adversari polític, Rafael Estrella Ureña. Entre bastidors, Estrella havia arribat a un acord amb el comandant a cap de l’exèrcit nacional, el general Rafael Leónidas Trujillo Molina. Vázquez va fugir i Estrella es va convertir en el president provisional, pendent del resultat de les eleccions del maig. Incomplint una promesa que li havia fet a Estrella, Trujillo es va presentar com a candidat i va impulsar una política de terra cremada amb la fi de donar por als seus oponents; grups de pistolers a les seves ordres van assassinar a tot aquell que suposes una amenaça.
Sense oposició electoral, Trujillo va guanyar les eleccions i així va donar inici a una brutal dictadura que va durar 31 anys. Trujillo, que s’anunciava com el Benefactor, de l’església, aquest general va fer-se amb gran part del control de bona part de l’economia nacional pel seu lucre personal. Nombroses hisendes rurals i negocis urbans van ser confiscats o manipulats de manera que van passar a formar part del seu imperi empresarial.
Van ser concebuts grans projectes d’obres públiques pel seu propi benefici personal, mentre un impost del deu per cent sobre els salaris dels empleats públics anava directament a la seva butxaca. El egòlatra Trujillo va rebatejar la capital amb el nom de Ciutat Trujillo, i també li va donar el seu nom a una muntanya més alta de l’illa. Va ser conegut per ser un mulat que aclaria el seu rostre amb un maquillatge, i va impulsar una política de “blanquismo”, destinada a blanquejar la població mestissa.
La premsa lliure va ser prohibida, a tots els ciutadans se’ls va exigir que portessin documents d’identificació, i milers d’oponents al dictador, reals o sospitosos de ser-ho, van desaparèixer, i van ser torturats i assassinats. Es van establir controls militars per tot el país. A l’octubre de 1937, Trujillo va caure fins a nivells desconeguts d’infàmia quan va ordenar la catàstrofe dels haitians que vivien a la República Dominicana.
Tot i la gran corrupció de Trujillo, el Govern dels Estats Units veia el seu anticomunisme i els seus interessos financers pro-nord americans amb raons suficients per donar suport tàctic. El general també va manipular Washington mitjançant la generositat i una molt afectiva campanya de relacions públiques. Amb tot això, era inevitable que la disposició dels Estats Units canviarà, el que es degut al suport de Trujillo en l’intent d’assassinat del president liberal veneçolà, Rómulo Betancourt, i el 12 de març de 1956, el segrest a Nova York de Jésus de Galíndez, un destacat exiliat dominicà antitrujillista, el qual va ser traslladat a Santo Domingo i allà va ser brutalment assassinat.
La resistència a la dictadura va cristal·litzar el 14 de juny de 1959, quan forces rebels entrenades pel nou govern comunista cubà de Fidel Castro, van arribar a la serralada central. L’expedició coneguda com la del 14 de juny, no va aconseguir obtenir el suport popular. Encara que la invasió va ser un fracàs, les tortures a les que van ser sotmesos els rebels capturats va provocar la condemna internacional i va intensificar els esforços dins del país per derrotar al dictador.
