España puede perder hasta medio millón de personas entre el 2011 y el 2020 y quedará en 45,6 millones | Catalunya, País Vasco y Valencia, las comunidades con un mayor descenso de población en 10 años

Vida | 08/10/2011

JOSEP PLAYÀ

Barcelona

CARLES COLS  (EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 2/10/2011)
SANTA COLOMA DE GRAMENET

Fa 2.200 anys, des de l’avui injustament poc conegut poblat iber de Santa Coloma de Gramenet, les vistes eren extraordinàries. Anníbal comandava rumb a Roma el seu circ de 35 elefants, 10.000 genets i 80.000 infants. El geni militar cartaginès va passar de llarg, perquè reservava forces per a les que havien de ser algunes de les batalles més cèlebres de l’antiguitat (Trebia, Cannas, Zama…). Els ibers de Santa Coloma eren a penes uns centenars, fortificats a dalt d’un turó actualment batejat com a Puig Castellar. La seva especialitat era el comerç amb els grecs i els fenicis que arribaven de l’altre costat del Mediterrani, però seria un error confondre Puig Castellar amb una protobotigueta catalana d’abans de Crist. Al costat de la porta principal del poblat la benvinguda la donava un crani enfilat en un clau que conserva orgullós el Museu Arqueològic de Barcelona. Catalunya celebra entre ahir i avui l’onzè cap de setmana d’exaltació de la cultura ibera, i Santa Coloma de Gramenet hi participa amb el seu extraordinari jaciment. Que oportú. És el mes d’octubre. D’aquesta manera queda enrere l’arqueològicament funest mes de setembre, en què EL PERIÓDICO ha relatat com les obres de l’AVE avancen amb trepitjada més ferma que la d’Anníbal i els seus elefants per a desgràcia de fins a 16 restes iberes, romanes i medievals que es perdran totalment o parcialment per sempre més.

No hi ha cap amenaça que plani sobre Puig Castellar. Quan Santa Coloma va créixer esbojarradament durant els anys 60 i els 70, el poblat, malgrat les seves magnífiques vistes, es va salvar del totxo. Els anys 80, les grans infraestructures projectades per als Jocs Olímpics, com les rondes o noves rutes d’accés a Barcelona, van envoltar miraculosament aquest turó de 303 metres. Avui, no és a la temible ruta de l’AVE, així que aquest poblat iber és una espècie d’oportuna icona del que la conservació del passat aporta al present, i més ara que els més recents estudis genètics han deparat la sorpresa que els catalans i una bona part de la resta dels espanyols tenen ben poc d’àrabs, grecs, fenicis o jueus, és a dir, de mediterranis, i sí molt d’ibers. Els italians, als quals erròniament s’emparenta sovint amb els espanyols, sí que són de veritat un puzle genètic d’infinitat de peces. Els espanyols són més aviat el contrari. Eren ibers les aproximadament 100 famílies que van viure a Puig Castellar fins al segle II abans de Crist i probablement ho era el rector Joan Palà, que el 1902 va descobrir algunes peces ceràmiques en aquesta zona i ho va comunicar al seu amic Ferran de Sagarra, advocat, historiador i propietari dels terrenys, que al seu torn va cedir la titularitat de la finca a uns altres ibers, en aquest cas els responsables de l’Institut d’Estudis Catalans, que van organitzar un parell d’excavacions molt riques en troballes als anys 20 i en la dècada dels 50.

Cadascun dels 17 municipis que aquest cap de setmana celebren la seva festa ibera té la seva història per explicar. Ullastret (Baix Empordà) és possible que una mica més que els altres, perquè sense ser-ho era el més semblant a una capital que tenien els catalans d’abans de Crist. Però Puig Castellar té algunes característiques singulars que fan d’aquest enclavament laietà fundat fa 2.500 anys un lloc especial, sobretot gràcies al fet que des que va ser abandonat sobtadament ha passat 2.000 anys ocult, com un Machu Pichu colomenc, salvant per descomptat les distàncies, és clar.

En primer lloc, té el que tota troballa arqueològica necessita per tenir aquest plus cinematogràfic que acompanya aquesta professió des que Harrison Ford va fer espetegar el seu fuet: un tresor.

El 1942, en una de les expedicions al cim del turó, es van descobrir, en una feliç jornada de recerca pacient, 150 dracmes emporitanes, potser la primera moneda catalana de la història. No era el gran botí (encara que devien tenir el seu valor, perquè la gran majoria es van esfumar per les clavegueres de la numismàtica privada tan ràpidament com van aparèixer), però eren interessants perquè afegien un halo de misteri a la manera en què es va produir el sobtat abandonament d’aquella Santa Coloma precristiana. Algunes de les monedes es conserven al Museu Torre Balldovina de Santa Coloma (recomanable visita), juntament amb diverses peces descobertes en les tres grans operacions arqueològiques organitzades el 1904, el 1922 i el 1954. La Dama de Santaco, encara que no tan bonica com la d’Elx, captiva pel seu perfil i faccions tan d’avui dia. El material agrícola dóna fe de l’antiguitat dels estris que fins ben entrat el segle XX han fet servir els pagesos catalans.

IBER PER UN DIA / No obstant, la part interessant d’aquest cap de setmana dedicat al redescobriment de la cultura ibera són les activitats organitzades a Santa Coloma per Ramon Sagués, director de Torre Balldovina. Al poblat, els visitants avui tenen la possibilitat d’experimentar el plaer de fondre metalls, encara que amb la llicència històrica que el material utilitzat no és ferro, com en l’antiguitat, sinó plom, que exigeix menys temperatura per liquar-se però que és menys aconsellable si un vol anar de caça o a la guerra.

Una altra activitat organitzada aquest cap de setmana és un vell somni de Sagués per fi fet realitat. Ha improvisat al museu un planetari que reprodueix el cel tal com era fa 2.500 anys. L’eix de rotació era lleugerament diferent, prou perquè les constel·lacions visibles fossin unes altres en alguns casos. És un esforç lloable, precisament ara que el progrés arrasa a alta velocitat restes de les poques coses que queden dels ibers. No en va, es tracta d’un poble víctima d’una cruel maledicció. Se’n conserven textos escrits, es coneix el seu alfabet i, sembla que amb un escàs marge d’error, fins i tot es poden llegir i pronunciar correctament, però sense comprendre ni piu del que diuen.

JACINTO ANTÓN (El País, 15/0/2011)

Pollice verso. Pulgar hacia abajo. El Ayuntamiento de Barcelona ha decidido la (mala) suerte que correrá la gran villa termal romana descubierta este verano durante las obras de construcción de los accesos a la nueva estación de alta velocidad de la Sagrera: será arrasada. Paradójicamente, AVE gana a Roma.

Es cierto que, para seguir con la pertinente comparación latina, no se va echar sal sobre la villa y su memoria persistirá, en parte de manera virtual y en 3-D. Escuchados los especialistas, se ha decidido que los restos arqueológicos del conjunto no precisan ser conservados y que basta con documentarlos extensivamente y extraer los elementos más llamativos, como el gran mosaico hallado en el yacimiento, que será restaurado y se exhibirá en la propia Sagrera (el mosaico aún no ha sido excavado del todo: parece que tiene 50 metros cuadrados).

Una vez realizado el estudio de la villa se procederá “al desmontaje de la totalidad de los restos afectados por las obras”, que no significa que se vuelvan a montar en otro lugar, sino que es una fórmula eufemística tipo Endlösung para decir que serán destruidos.Quod non fecerun barbari…

La explicación ayer del acuerdo adoptado entre las Administraciones con relación a los restos romanos del entorno de la estación de la Sagrera corrió a cargo del teniente de alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, que recalcó hasta el puntillismo la voluntad municipal de “transparencia” y “sentido común” al respecto. Afirmó que lo que ha prevalecido es el dictamen de los arqueólogos según el cual los restos tienen valor documental pero no patrimonial estricto excepto el dicho mosaico y algunas pinturas murales “al nivel de zócalo”.

De la villa, señaló -y lo confirmó a su lado el responsable de intervenciones arqueológicas de la ciudad, Josep Pujades- solo queda la planta con secciones de muros de apenas 10 centímetros de alto. “Las fotos engañan un poco”, consideró el político. El arqueólogo remató: “la preservación física no es necesaria”. Dado que Siurana ha sido en el pasado muy crítico con intervenciones que han conducido a la destrucción de restos arqueológicos (como él mismo recordó ayer), su celo por demostrar que se va a desintegrar la villa con todas las de la ley fue comprensible. Subrayó que se ha contrastado la opinión de los arqueólogos municipales con la de expertos externos. Garantizó que la excavación está siendo exhaustiva, que se publicará la memoria arqueológica de la excavación, que se hará una reproducción de la villa en 3-D, que se construirá una pormenorizada maqueta, que además de conservar el mosaico se realizará una réplica a escala 1:1 que incluya las partes desaparecidas del mismo…

Quedó la duda de que si la villa merece todo eso, a lo mejor también merecía salvarse. Ayer se anunció, además, que en la excavación están apareciendo también restos ibéricos. La parte de la villa afectada es de 1.000 metros cuadrados, pero su extensión es mayor. Pujades relativizó la importancia de una villa termal romana, que no es algo inédito, dijo, en el territorio.