PLANTER DE PARAULES

Ahir a la tarda el Grup de Lectura de Nenes i nens i Adults vam fer la trobada d’aquest 1r trimestre. L’activitat anava al voltant de la maleta que el Centre de Recursos de Sants-Montjuïc ens ha deixat en préstec. El seu contingut de llibres d’imaginació, còmics, jocs de llenguatge, àlbums il·lustrats, ens han fet passar una bona estona i també l’història de’n Frederick ens ha motivat per deixar un planter de paraules i imatges en un mural que acabarem d’arrodonir entre tots els nens i nenes de l’escola.

XVII GRUP DE LECTURA ADULTES.

Ed. Proa. Premi St. Jordi 2010


Ian McEwann. Ed. Anagrama. Panorama de narrativas. 2011
Aquests dos són els llibres que llegirem per la propera trobada.

El dijous (17.03.11) es vam trobar la Deta, l’Oga, la Rosa, la Kymm, la Mercè, la Montse,

la Marta, la Cristina, la Maria i l’Àngels i vam trobar a faltar l’Aïda que no va poder assistir. Com feia temps de l’anterior trobada, els primers moments van ser per saludar-nos i posar-nos al dia de les novetats quotidianes i familiars i de feina i de llibres…… Després vam centrar-nos a parlar dels llibres a la nostra peculiar manera de fer-ho i que pot variar segons el moment. En aquesta ocasió el llibre de David Vann, L’illa Sukkwan va captar la nostra atenció i gran nombre de comentaris. Aprofitant que tenim la Kymm i que ella va proposar aquesta lectura, que a més ha conegut a l’autor i que li ha agradat (llibre i/o autor) , ens farà el seu comentari.

Desde un primer momento hubo diferencias de opinión, inconcebibles para mí, quien había quedado absolutamente rendida ante el libro original (Legends of a Suicide). Sin embargo, nadie discutía la calidad de la escritura, sino que la historia les superaba a algunas lectoras (las sensibleras, ¡cómo no!). Fue una muy grata sorpresa, hay que decirlo, descubrir que ¡por fin Mercè y yo coincidíamos! La mesa se había dividido, como por arte de magia, en un lado que había sufrido la novela y otro lado que vivía como todo un descubrimiento su lectura.

Qué alegría poder, por fin, discutir el desenlace de la historia, que había dejado con piel de gallina a todas, creo, aunque no pudimos hablar del final porque María no la había acabado aún. ¿Qué le vamos a hacer?, así no desvelamos nada tampoco al lector (¿estás allí?) de este blog que ahora tenga ganas de leer tan impactante historia.

Lo que sí es cierto es que no hablamos para nada de los paisajes de Alaska, ni de los pormenores de la historia. Nos quedamos con la relación – según para quién indignante, patética, desoladora, agobiante – entre el padre y el hijo. ¡No veas cuánto enfado con el padre aquél! Claro, una aula llena de supermamás, ¿qué quieres? En fin, una novela estupenda y un autor, aix, pues eso.

Vam parlar sobre Maletes perdudes de Jordi Puntí, que va quedar pendent de l’anterior trobada. Algunes quasi ja no recordaven els detalls de la trama i les que l’han llegit més recentment, els ha agradat. La Deta comenta que el protagonista del llibre “Els senyor de la maleta” sembla amic d’en Cristòfol comparteixen vides novelesques en espais i èpoques similars . La novel·la succeeix a Barcelona, el protagonista també ha viscut a un orfenat….
Sobre el llibre La tieta Mame de Dennis, Patrick vam passar amb rapidesa fem qualificatius com afablida, divertida, boníssima….
Del llibre Delicioso suicidio en grupo de Arto Paasilinna va ser definit com irònic, senzill, algunes de les situacions que descriu et fan riure . La Deta va fer un recull dels diferents adjectius que fa servir l’escriptor en referir-se amb ells:
suicidas anónimos, resacoso suicida, los desgraciados, candidatos a suicidas, aspirantes a suicidas, los desesperados, batallón de suicidas, asociación libre de suicidas anónimos….

XVI trobada Grup de Lectura Adultes

El passat dia 9 de novembre ens vam trobar de nou per parlar de la llista de llibres que varen proposar al començament de l’estiu. Com la llista era llarga i cada membre havia fet recorreguts diferents de lectura, vam decidir començar per aquelles lectures obligades, que eren dues: Dublinesca i Sabor a Canela.


Va ser Sabor a Canela, de Carmona José Carlos. Planeta 2010, qui havia deixat molt bon gust, bons olors i també bona oïda. Una lectura molt recomanable.
Però abans de introduir-nos en Dublinesca el llibre Contra el vent del Nord, Glattauer,Daniel. Alfaguara 2010 va fer la seva aparició, perquè va ser una lectura que enganxa, fàcil de llegir, amb parts còmiques, original…També es comentava que implica al lector (per què no contesta..? Està utilitzant a la noia per a l’estudi ?). El fet d’haver-se publicat la segona part,(Cada siete olas) va donar peu a diversos comentaris: “Es veu clar que l’autor ja tenia en ment una segona part, mentre feia el primer” “M’agrada que acabi aquí, on el final queda obert. Trobo el joc més divertit que no pas el fet de conèixer-se” “Per què no una segona part? No cal que o proposem com a lectura, però me’l penso llegir”
Dublinesca per la Kymm


Vale. Reconozco que el protagonista cascarrabias de Dublinesca irrita, y que las constantes referencias a otras obras se hacen una montaña. Sin embargo, si te paras en su lectura para buscar (en Google, claro, igual que el protagonista) el cuadro Stairway de Hopper (http://bit.ly/bHS92w), la gabardina de Catherine Deneuve (http://bit.ly/9KEwqn), el poema de Yeats (http://bit.ly/7cljPK) o las canciones que escucha (http://bit.ly/4gckjy) ese infeliz ex editor en pleno declive, divierte también. Las referencias a Ulysses de James Joyce son abundantes, pero para quien no haya leído aquel tocho (servidora sí, chincha rabia) también sirven por si solas: por ejemplo, la repetida cita del amigo Ricardo (“Siempre aparece alguien que no te esperas para nada”) o el joven con gafas y gabardina que acecha a Riba bajo la oscura lluvia (yo creo, Deta, que era nuestro querido James). Animo a leer este libro. Animo a leer Ulysses o, cuando menos, el capítulo 6. Animo a ver este vídeo de Vila-Matas, y conocer la página web de Canal L: http://bit.ly/bp5IoC

Y si alguien se anima, tengo unas cuarenta páginas web marcadas al respecto. Hala, otra canción, porque éstos son de mi pueblo: http://bit.ly/bbDbCq.







Decidim deixar per la propera trobada Maletes perdudes i El señor Rosemblun sueña en inglés. Algunes encara els han d’acabar de llegir. Tot seguit ens posem a decidir quins llibres escollim per la propera trobada que serà a finals de gener o principis de febrer. I finalment ens decidim per:


<img src="http://image.casadellibro.com/l/im/2/9788497876742+.jpg" alt="LIBROS – SUKKWAN ISLAND “> L’illa de Sukkwan. Vann, David. Empuries 2010






<img src="http://image.casadellibro.com/l/im/3/9788492649563+.jpg" alt="LIBROS – LA TIA MAME “> La tia Mame. Dennis, Patrick. El acantilado 2010(352 pàg.)


<img src="http://image.casadellibro.com/l/im/4/8433971204+.jpg" alt="LIBROS – DELICIOSO SUICIDIO EN GRUPO “> Delicioso suicidio en grupo. Paasilinna Arto. Anagrama 2007.Colección panorama de narrativas.






XV GLA , MALDITO KARMA i LA MEMÒRIA DE LES FORMIGUES




Dimecres, 16 de juny el mateix dia que succeeix la història en el llibre Ulises de James Joyce el nostre grup de lectura es reuneix en el parc de l’Espanya Industrial per celebrar la seva 15ena. trobada.
Mentre alguns dels fills i filles jugaven en el parc, les mares encetevam les converses després d’haver demanat begudes per acompanyar la tertúlia. Totes haviam llegit Maldito Karma, no així La memòria de les formigues.
Esporàdicament però les veus s’aixequen parlant del llibre de la Memòria de les formigues. El parer majoritari de les que ho han llegit és que no els hi ha agradat:
“Es una noia molt pija, crec que presenta una mena d’autobiografia de la mateixa autora”
“Tot són viatges, molts noviis i amants i molt d’èxit…. cases a la costa”
Aquestes i altres comentaris que es recolzaven uns als altres.
Després de deixar buidar el comentaris negatius sobre el llibre, la Kymm deixa anar que per a ella el llibre té present en tot moment la presència de la mort de la dificultat en superar aquesta separació i també que no importa que l’autora empleni pàgines parlant d’aventures amoroses, el escriure t’ho permet, és la teva creació.
He recopilat els paràgrafs on la Iolanda parla de formigues:
El Max ha mort. S’ha suïcidat…….Quan agafàvem formigues ens crèiem immortals. Teníem nous anys i el món eren els jardins de les nostres famílies…….(pàg.49)
……….Persegueixo constantment el desig inútil de ser formiga. Quan s’acaba la primavera, a algunes de les formigues més joves els surten ales i volen lluny del seu niu per poder formar una nova colònia de formigues. La formiga mascle i la femella s’aparellen i perden les ales. El mascle mor poca estona després i la femella es converteix en la reina del nou formiguer. (pàg. 49)
De petita em passava el dia perseguint formigues amb el dit…….(pàgs 190 i 191)
Les formigues no tenen memòria;….La formiga només recorda l’instant i aquest és l’estat ideal de l’existència: recordar l’instant present…….Les formigues neixen dels ous que pon la reina.(pàg. 253).
Seguidament es va encetar la conversa sobre Maldito Karma i totes van estar d’acord en què s’havien rigut molt llegint la novel·la. Ens va fer gràcia la coincidència de que la protagonista es reencarnés en formiga, van trobar simpàtic el recurs del personatge Gigoló per acompanyar-la i millorar el seu karma. Vam conversar sobre l’amiga que li vol prendre el marit i de la mare de la protagonista així com de la última reencarnació que no era massa creïble que sent tant grassa el periodista rival de feina, s’enamorés d’ella. Vam trobar que tenia una frase que dona sentit a tota les bogeries que passen a la novel·la; el fet que quan ella creia que trobar la il·luminació era com sentir campanetes, llums i no sé quines fantasies més i el que troba és el estar a prop de la seva família.
Mentre estaven xerrant el vent ens va dur una petita formiga alada que es va posar damunt el llibre que hi havia a la taula. Vam haver d’acabar doncs tancaven la terrassa del bar, però abans d’acomidar-nos varen preparar una petita llista en llibres possibles per llegir durant l’estiu i de tota la llista vam escollir dos d’obligatoris:
Sabor a canela. José Carlos Carmona. Planeta 2010
i
Dublinesca. Enrique Vila-Matas. Seix Barral, 2010

Després alguna mare va marxar cap a casa doncs no tenien cangurs per deixar les criatures, mentre la resta, lliures aquella tarda-nit, vam anar a sopar i acomiadar-nos fins el proper curs.



XIV TROBADA Olor de colònia

Dijous 11 per la tarda es vam trobar puntualment a la biblioteca quasi totes les components del grup de lectura: Aïda, Àngels, Cristina, Deta, Kymm, Montse, Olga i Rosa.
Tot i que quan vam escollir el llibre el novembre pensant de trobar-nos a primers d’any, els dies han passat d’una revolada i fins el març que no ens hem trobat.
L’Aïda i la Kymm han començat el llibre però no l’han acabat. L’Aïda perquè estava llegint un altre i no el podia deixar fins acabar-ho i la Kymm no acabava d’enganxar aquesta lectura, ni de fer el pes i com té altres doncs l’ha anat deixant de costat.
La resta del grup totes l’han acabat, tot i que la Deta, s’ha fet mig llibre de cop aquesta mateixa tarda, així que ha arribat amb el ulls que no s’hi veia gaire.
Han hagut comentaris de diferents aspectes sobre el llibre.
Per a l’Olga i la Montse el llibre reflexa amb fidelitat la manera de viure, els costums i la escala social que imperava a les colònies textils en aquella època de mitjans del segle XX.
La Cristina i l’Àngels mostraven el seu acord en quant el comentari anterior, però que el llibre com a novel·la no els ha acabat d’enganxar per una manca de sentiments, emocions o profunditat en els personatges. A partir d’aquí han sorgit diferents comentaris sobre el diferents personatges, situacions i lligams entre ells, aixì com tambè de la trama. En aquest interval la Deta, la Rosa i la Cristina, anaven lligant les diferents històries dels personatges, les escenes que més els hi ha quedat, les que més els hi ha arribat.
Desprès de que cada participant haguès dit la seva i comprovant que per a algunes era un llibre
prou satisfactori, mentre que per a les altres ha passat sense deixar una petjada profunda.
S’ha tret a consideració que per l’escriptora és la seva primera publicació .
En aquest moments, entre unes i altres hem arribat a comentar que els llibres al igual que acostuma a passar amb els grups de música o amb els estils de música hi ha diversitat d’opinions i preferències. Aixì com que l’èxit pot arribar en alguns, mentre que altres que segurament són bons escriptors, cantants o músics, queden al marge de l’èxit.
El temps passa i cal escollir el proper llibre. Desprès de dir diferents títols, acotem en tres i d’aquests decidim de llegir un.
1 El més votat Maldito Karma.-de Safiere, David . Seix Barral. Biblioteca Formentor 2009

2 La memòria de les formigues de Batlle Prats, Iolanda. Ara llibres 2009

3 El tiempo entre costuras de Dueñas, María. Temas de hoy 2009

Ja sabeu Maldito Karma per a la propera trobada. I a més La memòria de les formigues, per qui avança més llegint.

XIII TROBADA GRUP DE LECTURA ADULTES



Comencem pel final:
propera trobada llegirem el llibre de Silvia Alcantara Olor de Colònia Edicions de 1984
i la reunió serà durant el segon trimestre un cop passat l’empatx de les Festes Nadalenques.

Aquesta mateixa tarda ens hem trobat les components del grup (Montes, Olga, Cristina, Rosa, Mercè, Aïda, Deta, Kymm i Àngels) Ens hem convertit en un grup força estable, però que ens agradaria poder fer lloc a més participació tant de dones com homes i també de diferents llocs, al igual que passa a les aules de la nostra escola. ANIMEU-VOS A COMPARTIR LECTURES!

XII GLA : The Sorrows of an American (Elegia per un americà). Siri Hustvedt


Mientras las madres hablamos, los retoños dibujan

La última tertulia del Grupo de Lectura de Adultos para este curso nos pilló desprevenidas, despistadas y desleídas. En primavera la lectura altera también. Las que llegamos primero nos lanzamos al ordenador para ver qué decía la Internet sobre algunas sugerencias para el verano (hay parte de ti que ya está de vacaciones…). Descartamos Donna Leon porque a Deta no le gustan las novelas policíacas. Vuelven a rechazar la lectura de El atlas de las nubes de David Mitchell (¡son cuentos cortos!) así que no lo volveré a proponer. Nunca más. Armadas con títulos más adecuados, dejamos la tecnología y nos ponemos codos a la obra alrededor de la mesa pequeña. Faltan unas cuantas…
Entre ellas estaba la única que había leído la novela Elegía para un americano, y se rumorea que no le ha gustado. La fuente de este rumor, Deta, no ha acabado el libro, aunque confiesa que no le entusiasma tampoco. Àngels lleva menos de la mitad del libro leído, no porque le disgusta la lectura, sino porque le está costando concentrarse estos días y durante los pocos ratos que encuentra para la lectura en pleno final de curso, no acaba de engancharse. Kymm, con ocho páginas de lectura realizada, no puede opinar, pero su sugerencia de retomar la charla más adelante no está segundada por Cristina, quien agradece el mal pronóstico porque aún no ha acabado el penúltimo libro, En lugar seguro (GLA XI 28/04/09), el cual sí ha acabado por fin Montse, quien AHORA tiene ganas de comentarlo. María, que acude por primera vez y no acaba de explicarse un grupo de lectura que no lee el libro, se apunta a leer En lugar seguro y hablar de ello más adelante con Montse, Cristina y alguna caña.
Comentamos los títulos que habíamos gugleado y filtrado por algún blóguer renegado hasta dar con dos opciones de lectura veraniega. ¡A ver si terminamos al menos una de ellas antes de octubre!

A Short History of Tractors in Ukranian (Marina Lewycka), también bajo los títulos de La petita història dels tractors en ucraïnès y Los amores de Nikolai, arranca así:

Dos años después de la muerte de mi madre, mi padre se enamoró de una divorciada ucraniana rubia y glamourosa. Él tenía ochenta y cuatro años y ella treinta y seis. Aquella mujer estalló en nuestras vidas como una granada de peluche rosa que agitó las aguas turbias e hizo subir a la superficie un sedimento de recuerdos, propinando una patada en el trasero a los fantasmas de la familia.

La soledad de los números primos (Paolo Giordano) tiene la ventaja de ser una novedad de moda, y la desventaja de tener ya 136 reservas sin disponer aún de ningún ejemplar en las bibliotecas de la diputación de Barcelona. Deta opina confiadamente que “alguien acabará comprándolo”. Y sí, me siento aludida.

Resuelta esta duda, vuelve Montse a la polémica del libro que sí ha leído (que nunca es tarde si la dicha es buena y nadie ha leído el que tocaba) sobre si Charity, de En lugar seguro, es buena o mala. Volvemos al tema, puntualizando que Charity es buena, aunque a veces tanta bondad carga, y ofrecemos una anécdota del viaje reciente de algunas asistentas a Dublín, donde difrutamos de nuestra propia Charity. Deta concluye con acierto que “es un lujo dejarte llevar por una Charity”.
Fijamos la fecha para La caputxeta vermella (enhorabuena, Jaumeta, por los geniales resultados de tu dedicación y entrega), sacamos la foto y, hala, hasta el curso que viene. ¡Que el verano se lea bonito!

[pie de foto: Montse Jané, Kymm Coveney, María S. Leiva, Cristina Marco, Àngels Boza y Deta Conesa]

SHIBENDU LAHIRI



El passat dijous 14 de maig es va fer la xerrada d’en Shibendu Lahiri, besnét del cèlebre Yogui Lahiri Mahasay (1828-1895), conegut a través del llibre d’en Paramahansa Yogananda “Autobiografia de un Yogui”, traduït a diferents idiomes.
Shibendu té el privilegi d’haver rebut el procés original del Kriya Yoga d’acord a la tradició ancestral dels antics Rishis de la India, de pare a fill generació tras generació.
Des de 1988 viatge per tot el món, donen ensenyances i iniciant a aquells que ho demanen, sense crear cap mena d’associació.
Permeteu-me faci la transcripció de la conferéncia a castellà. Gràcies.

Shibendu Lahiri:
Me dirijo a padres, madres, abuelas de esta comunidad. ¿Qué prespectivas estáis esperando de la educación de vuestros hijos/as? ¿Queréis que se eduquen en las mismas divisiones que vosotros?
Nosotros somos una red de divisiones. Miremonos a nosotros mismos. Somos católicos, protestantes, evangelistas, mahometanos….Vascos, catalanes, gallegos, españoles, franceses, americanos. Formamos una comunidad de vecinos, un barrio, una región, un país. Incluso en las famílias existen divisiones, el hombre que tiene expectativas de la mujer, la mujer que también tiene expectativas respecto a su pareja. En cada individuo existen sus propias divisiones internas los miedos, los intereses y anhelos. Es la situación en la que estamos atrapados. Divisiones a nivel personal, familiar, comunidad y sociedad.
¿Qué tipo de vida estamos viviendo atrapados en estas divisiones?
El hombre es la especie que más seres humanos a matado en todo el planeta. Decimos que Dios nos ha hecho a su imagen y semejanza. Si es así ¡que Dios más horrible! De hecho, Dios, la Divinidad está libre de la división.
A pesar de todas estas divisiones estamos buscando la Divinidad. La Divinidad es acabar con las divisiones. Si las divisiones buscan la Divinidad, lo único que harán es perpetuar las divisiones. Nuestras divisiones no hay manera que alcancen esta Divinidad, por eso en la historia de la humanidad el hombre ha matado en nombre de Dios.
La Divinidad es estar libre de divisiones. Es tan creativa que puede generar diversidad pero no división. Cada ser humano es único y aún siendo único es un ser humano universal. No somos individuos individuales, somos toda la humanidad. Somos la conciencia humana, no existe la conciencia francesa, la conciencia española, la conciencia inglesa… Puede haber un condicionamiento por ser francés, americano, etc. pero la base es una conciencia humana.
Las contaminaciones en la conciencia base, los anhelos, los miedos, los temores…son iguales a todos los humanos.
Las personas adultas vivimos atrapados por estas divisiones: anhelos, temores, miedos. ¿Cómo podemos educar a nuestro hijos e hijas estando atrapados en estas divisiones condenándolos a los mismos miedos y anhelos en los que nosotros vivimos? ¿No estaremos perpetuando estas divisiones?
Si no nos liberamos nosotros de estas divisiones ¿Cómo podremos ofrecerles una vida libre de estas divisiones?
Decimos que estamos viviendo que estamos vivos, pero ¿cuál es la calidad de nuestra vida? Sólo tenemos ideas de lo que es vivir, pero no estamos viviendo porque estamos viviendo desde nuestra mente y la mente está separada de la Vida.
El yo del que estamos tan orgullosos nos tiene separado de la VIDA, el yo es la mente, lo que llamamos Chittabripti, no es la Inteligencia Universal.
El yo es un punto de referencia para ser identificado. Pertenezco a esta familia a este país. Con esta identidad nos darán el pasaporte el carné de conducir, etc.. Eso está bien. En el momento en que hay una inversión psicológica, emocional entonces es cuando empieza el problema. Ahí se pierde toda la vida, con el yo,yo,tú,tú.
Kriya Yoga es una invitación a vivir libre de estas divisiones, aunque estas divisones deban existir por motivos prácticos.