La vaca cega – Joan Maragall

Ens llegeix el poema l’Hicham (i notareu que està una mica refredat).

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull i en l’altre

se li ha posat un tel. La vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia;

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

Ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar … Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada… Però torna

i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sense gaire set … Després aixeca

al cel enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum, sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables

brandant llànguidament la llarga cua.