El dilluns 8 de març del 2010, Barcelona es va tornar blanca. L’ambient que es respirava aquell dia era acollidor, hi havia una especial alegria per la neu que va caure.

Al nostre institut es va viure així:

Estàvem a l’hora del pati, i feia molt de fred. La majoria de la gent estava a la cantina menjant l’entrepà, quan, de sobte, un nen va començar a cridar:

–   Està nevant! Està nevant!

Va ser com la típica pel·lícula americana d’un Nadal feliç en el que tot s’arregla quan comença a nevar.

Al principi tots pensàvem que els petits flocs de neu que queien seria l’única neu que veuríem. Però, quan vam arribar a la tarda, els cotxes tenien una fina capa de neu que ja començava a fer-se notar, i nevava d’una manera que mai havíem vist a l’Hospitalet.

Després de perdre el temps entre classe i classe llençant-nos neu entre tots nosaltres (i deixant-nos les mans a punt de congelació) vam pujar cadascú a l’aula que li pertocava.

Als quinze minuts, algú a classe va mirar per la finestra i es va adonar que la neu havia quallat!

Després de les negociacions amb els professors perquè ens deixessin baixar, el pati es va convertir en una batalla campal de boles de neu, i en una pista d’esquí ben divertida.

Després de passar-ho tant bé, van arribar les complicacions a Barcelona: ningú estava preparat per una nevada!

Però tot, finalment, es va arreglar. Havia sigut un dia màgic difícil d’oblidar.

Júlia Solias Huélamo, 3er B.

(Foto, Tabatha Torres)