Redacció: Clàudia Pujantell Fotografia: Achqra Farah
El passat divendres 28 de febrer, a l’Institut Bisbe Berenguer es va dur a terme una activitat sobre la guerra per als nois i noies de quart de l’ESO.
A l’institut hi van acudir quatre avis; l’Antoni, la Roser, l’Helena i en Ramon. Cada un d’ells va explicar als alumnes la seva vida i les seves experiències. Algun d’ells va viure la guerra i els altres només la post-guerra. Els vam demanar als alumnes que ens expliquessin unes quantes coses sobre ells.
Fotografies de la trobada amb el “Consell de Savis”
L’Antoni va néixer el 1930. Amb tan sols sis anys va veure esclatar la Guerra Civil. Explica que a la seva família hi havia diners, però tot va anar a pitjor. La guerra va arribar tant d’imprevist que no hi havia provisions a les cases. “Els primers dies van ser els pitjors, no hi havia aliments, estàvem en dejú”. Dins del context de la guerra, els dies passaven i les coses s’anaven normalitzant, la gent s’acostumava. Creu recordar que no esmorzaven ni sopaven.
Ell vivia amb la seva família a les rambles. Quan van començar els bombardejos, diu, molts dies no anaven a l’escola. Una de les experiències que més el van marcar és una explosió a casa seva. “Recordo que van trencar-se tots els vidres de les finestres i es van obrir totes les portes.
El concepte d’ ‘onada d’expansió’ no el vaig aprendre pas a l’escola, per desgràcia”. Diu que no va patir cap mort propera, però que el seu tiet va restar a un camp de concentració per ser del front del bàndol republicà.
A la post-guerra, l’oci es reduïa en el petit grup d’amistats, la ràdio (no a totes les cases), anar al cinema de tant en quant o a ballar. Hi havia coses com anar a la muntanya que no les podia fer tothom, era massa car. Explica també que en aquella època la temperatura era bastant més baixa que la d’ara, però hi havia menys roba. Com encara hi havia escassetat d’aliments, la gent feia intercanvis per aconseguir alguna cosa.Va estudiar dibuix a la Llotja, als tretze anys es va convertir en militar i als catorze anys va convertir-se en aprenent de pintor de vitralls.
La Roser Font va néixer al 1940, deu anys després que l’Antoni. La seva mare va donar a llum dins la presó Provincial de Castelló i hi van viure fins que la Roser va fer els set anys. La presó era mixta. El pitjor que va viure allà dins van ser els afusellaments. Explica que allà dins hi tenia vuit familiars i només en van sortir quatre, contant-la a ella. Quan la seva mare i ella van sortir de la presó (el 31 de març de 1946) les van desterrar, com a tothom, lluny de la família, a Barcelona. La mare havia d’anar a comissaria cada quinze dies per tenir-la controlada. I és que a casa tenien propaganda antifranquista, i això els suposava un perill. Un perill del que n’eren conscients. La seva família sempre havia sigut de rojos, i lluitadors. Diu que la presó també li va aportar parts bones; ser forta, agafar la vida com li venia i tenir la vista freda.
L’Helena va néixer al 1942, dos anys després que la Roser. Diu que ella va viure la novetat de la cartilla de racionament. Hi havia tres tipus de cartilles depenent dels ingressos que hi havia a casa. “Tot era una bona estafa, i jugaven amb nosaltres que passàvem gana”. Els comerciants rebien sacs d’aliments que, en teoria, eren per les famílies amb cartilles que anaven a buscar menjar, però van preferir fer estraperlo. L’estraperlo consistia en que els botiguers posaven menys de la mitat dels aliments per les cartilles i tota la resta a la venta amb un preu molt més superior del normal. Les famílies arribaven a la botiga i no quedava menjar, per tant, l’única cosa que podien fer per alimentar als seus fills era pagar el doble. Tot això acabà el 1852.
Es van retirar les dones dels tallers, només servien per cuidar i reproduir-se. Inclús es donaven premis de natalitat a les dones amb vint-i-quatre i vint-i-cinc fills. L’educació dels nens tirava cap a un ofici, batxillerat o a la universitat, la de les nenes, per treballar pocs anys i cuidar els fills. El sou dels homes era del 100%, en canvi, el de les dones era del 75%. Ella va ser aspirant dels catorze als divuit anys. Es va casa als trenta anys, massa tard pels matrimonis de la època.
El Ramon va néixer el 1940, el mateix any que la Roser. Va estudiar a l’Institut Meléndez Pelayo, que era de nois. Dels onze als catorze anys es feia el batxillerat inicial, i dels catorze als setze es feia el batxillerat superior, una mena de curs preuniversitari. A la universitat hi havia tant nois com noies. La universitat obria portes. Explica que va estudiar la carrera d’arquitectura i va ser professor de dibuix a la Llotja. El seu pare també hi treballava però a diferència d’ell, el seu pare era escultor. Cap classe es feia en català, estava totalment prohibit.