Mostrar on es confronten Plató i Aristòtil ajuda a la comprensió de tots dos i també posa damunt la taula altres filòsofs que els influenciaran.
Tant un com l’altre intenten sistemes tancats on hi hagi una explicació racional, una explicació globalitzadora d’allò que tenim al davant. Un dels problemes als què s’han d’enfrontar és la conciliació entre allò que suposadament ha de romandre i l’evidència del canvi. Heràclit i Parmènides donen solucions radicals, de la negació d’aquest canvi, a el canvi vist com a raó explicadora i engendradora, com a logos del que hi ha. Plató vol donar una solució que acaba traslladant a una escena d’immaterialitat i perfecció, aquell topos hiper urà, aquell lloc més enllà del cel, representa un model, un paradigma tot ell, on refugià la suposició que alguna cosa no canvia, i cap on tota altra cosa -sensible-hi tendeix. Plató juga amb els conceptes d’imitació, participació, d’anhel… per lligar els dos móns recreats. A més, afegeix el dualisme antropològic d’arrels clarament anteriors. En el cas de Plató els elements utilitzats des de la influència oriental i òrfico-pitagòrica, esdevenen dificultats que haurà d’anar matisant a mesura que avança el fet del filòsof.
Aristòtil repensa el seu mestre i la tradició. Trenca amb el món de les idees i amb les dificultats que plantejava, i amb la immortalitat de l’ànima. Es queda però, amb cert replantejament del concepte d’anhel -l’eros- en aquella tendència de les coses a realitzar la seva perfecció – entelequia.
La crítica a la teoria de les idees centra els seus arguments en la diferenciació essència i existència, i en l’existència d’aquella essència separada platònica. Per una banda Aristòtil atacarà la concepció d’idea de mal i negativitat, d’altra la relació de mímesi i participació platònica que, al dir aristotèlic, no fa més que multiplicar les essències.
La idea d’idea sol exemplificar-se des de la noció de concepte; traslladar aquest i plantar-lo al món real platònic és difícil i cal anar a cercar els mateixos exemples que dóna l’autor. Tots sabem reconèixer coses boniques, però la bellesa en ella mateixa no és d’aquest món; la cosa bonica d’aquí imita i participa de la idea de bellesa, però en cap cas no serà ella mateixa; no es pot imitar allò que no és, i en conclusió la idea existeix. Al meu entendre Plató se’n surt quan parla de la perfecció, per això els objectes matemàtics, àmbit del coneixement discursiu, serveixen de propedeútica per a la ciència d’allò veritable que és la dialèctica – Aristòtil entén això i prepara el llenguatge de la lògica pretenent l’entramat matemàtic. La figura geomètrica, o les igualtats notables són perfectes, universals i necessàries en l’àmbit del mental, la imperfecció apareixerà quan es pretén la seva reproducció en l’àmbit sensible. Però si no fos per aquesta qualitat del mental – que per a Plató és la idea ontològica – el món sensible seria incognoscible, caòtic. Per això insistirà en la idea del bé com il·luminació i potenciadora del coneixement i possibilitadora també del coneixement sensible; i com el topos hiper urà és objecte de desig perquè representa el paradigma de la còpia. El coneixement serà, en Plató, coneixement des del sensible que pot arribar a intuir aquella idea de Bé, la clau de volta de la realitat platònica. La que il·lumina la resta i possibilita, en definitiva, la reminiscència, el fet de pensar innates unes idees que són conegudes i promogudes a base d’una educació especial i comandada pels filòsofs. La dualitat cosmològica no suportarà l’anàlisi aristotèlica, no hi ha dos mons, en hi ha un de sol i és aquest.
En aquest món hi ha canvi i la permanència d’alguna cosa que serà la matèria segona, això, ja ho he dit abans, i la tendència de tot cap a la seva perfecció que és, al meu entendre el direccionalisme o teleologia que intenta salvar una natura sense sentit.
El dualisme antropològic beu en les fonts de la tradició òrfica i pitagòrica; les ànimes són creades per aquell Demiürg del Timeo i situades al món de les idees (L’Eden ?), però confonen allò aparent amb allò real i entren a formar part del món de les còpies. L’ànima ha de retornar al lloc d’on ve, de manera que la tasca del savi és ordenar la polis per a facilitar el viatge. Sobre l’ànima i la seva immortalitat en deixa proves al Fedó, però la sospita que el pla platònic acaba essent exclusivament polític, plana sobre La República.
L’ontologia platònica intenta salvar un ésser amb les característiques parmenídees, i aquest ésser acaba essent també un intuïció, una idea innata; com també la immortalitat de l’ànima. Plató creu en aquesta immortalitat i la defensa tot i que a l’Apologia, Sòcrates no ho té tan clar.
Un altre tema clau és la katarsi, la purificació d’arrels orientals i imprescindible per al camí. Des d’aquí és des d’on aquell que coneix pot arribar al món de les idees i aquell que farà el bé. De la lluita per a separar-nos de la influència dels sentits, del lligam – cadena a allò sensible, el filòsof n’és una prova: mirant únicament la lluminositat del bé, només gira el cap per a guiar, com un deure amb la polis, als seus conciutadans. Admet en les classes inferiors la crida del sensible, i per això la seva virtut serà la moderació, la temperança; en els guardians, la seva virtut estarà però en la valerositat, un actuar com cal en el moment que cal, que dóna per sobreentès en la classe dels productors, ja que la virtut és també l’excel·lència en l’activitat que ens pertoca. Aristòtil, al deslligar l’entramat platònic que abraça l’ontologia, la paideia i la política, analitza la situació d’una forma diferent: els plaers ens poden captivar, i la tendència forma part natural de l’home, però l’home també és racional i ha de triar el just mig entre dos extrems, això és el preferible per a la realització de la finalitat de l’home que és la felicitat.
Des del punt de vista polític, l’intel·lectualisme moral que Plató defensa per a justificar el govern dirigit pels filòsofs – realment els millors d’ells -té la réplica aristotèlica en salvar la llibertat com clau de l’acció moral. L’home ja sap que és allò just i allò injust, allò que és actuar bé i allò que és actuar malament; i no s’inclou aquí l’aprenentatge de les ciències. La repetició dels bons hàbits ens convertiran en virtuosos, la repetició dels mals hàbit en viciosos i serà l’individu que així ho haurà triat.