Un dels retrets que se li poden fer tant al pragmatisme (Bentham) com a l’utilitarisme de Mill és la seva constant actitud calculadora.
Des de les ètiques deontològiques (ètiques del deure), no es veu que la felicitat sigui el major bé.
FILOSOFIA DE LA IL·LUSTRACIÓ

COMENTARIS AL FRAGMENT IV DE ON LIBERTY DE JOHN STUART MILL

En el fragment en qüestió ens trobem la referència al contracte social. Les teories del contracte social les trobem a vastament en la història de la filosofia. En els sofistes, durant els segles V i IV abans de Crist ja trobem relacions. Si durant els presocràtics el debat s’havia mantingut en els conceptes kosmos i physis, amb els mestres de retòrica i política trobem que la qüestió es desplaça a polis i nomos. El relativisme i l’escepticisme redueixen el món en la vida política i en les regularitats de la ciència.
No hi ha certeses dogmàtiques i tot és presentat per l’home a la manera humana: l’home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són. Des del relativisme veiem que els models cultural són posats en dubte, la moralitat de l’esclavitud, per exemple. Des d’aquest mateix relativisme arribem al convencionalisme. La moral, els usos i costums socials, no tenen altra base que aquesta convenció tradicionalista, tot i que es vulguin defensar des d’altres àrees com ara la religió. L’única cosa inamovible és la physis, i les seves regularitats. La natura s’imposa com el marc de referència en el que representa la possible certesa, la resta no, acceptant que des de la natura la llei única és la del més forti, com mostra el món natural. Des del relativisme polític ens trobem que tots els fonaments de la ciutat i de la moral són meres convencions, fruit d’un contracte social. Des del relativisme gnoseològic el coneixement es redueix a opinió (doxa). Defensaran l’antidogmatisme, fent fora la distinció entre essència i fenomen. L’únic món és el fenomènic.
Des de l’escepticisme trobarem fluctuacions cap l’agnosticisme i l’ateisme.

La postura que ens interessa aquí d’existència d’un contracte o convenció entre governants i governats – en contra del més natural que seria el és fort – ve donada del pensament sofista que no hi ha dret diví ni res semblant que pugui justificar el fet que uns governin i uns altres siguin governats. O que s’hagin de respectar les normes per a complir exclusivament amb la col·lectivitat i no ser sancionat, com dirà Antifont. Calicles també és d’aquest parer, Nietzsche reivindicarà la figura dels sofistes. La justícia és una convenció entre els humans febles per a evitar als forts que manin.
Una expressió conceptual que ens apareix amb la lectura dels sofistes és la de dret natural. El més fort tindrà dret natural sobre els febles perquè és més fort, i aquesta fortalesa li és donada de forma natural. Dret natural apareix a “Instituciones” de Justinià, segle VI de la nostra era. on diu: dret natural és el que la natura ha ensenyat a tots els homes. El dret natural defensa que el conjunt de lleis morals tenen el seu origen en la naturalesa, i que l’ordre legal forma part de l’ordre moral. Com que la natura seria el referent final de l’ordre moral i legal estarà basat en valors immutables i universals. De la definició de Justinià passem a l’aprofitament de l’expressió que en fa l’Escolàstica. La seva durada, a molts, molts grans trets, va de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident fins la caiguda de Constantinoble, així que parlem d’un periple de 476 a 1453. L’Escolàstica converteix el dret natural en llei natural, entenent que és un reflex – potser en el sentit de còpia – de la llei eterna.ii
La Reforma Protestant encetada per Luter, Calvino, Zuinglio posarà l’anomenat dret natural en un pla humà. Aquest dret no es basaria, doncs, en cap llei eterna, sinó que ho faria sobre valors universals humans, passant a ser iusnaturalismeiii racionalista. Aquesta nova comprensió del dret natural acabarà essent el que coneixem com dret positiu, des del qual s’instaurarà la legislació democràtica i liberaliv. El dret positiu seria una determinació del dret natural, i s’ha d’entendre com el dret que surt de l’autoritat. Positiu es diu perquè és allò posat – positum -. L’autoritat, està legitimada per a promulgar les lleis, interpretar-les i sancionar-les. Aquestes lleis no són com les del dret natural universals i immutables, sinó que poden canviar i en cap cas estan sotmeses a l’ordre moral.
Sobre la determinació de valor.
Del grec axios, mereixedor, digne. Del llatí valere, vigorós, sà, ser més fort que. És tot allò que l’home considera i desitja tant per la cosa o fet en si mateixa com en relació a altres. Les coses – fets valen (tenen valor) en quant el grau de satisfacció de les nostres necessitats (del tipus que siguin). En l’òrbita econòmica el valor és allò útil, el preu d’una cosa.
L’existència del valor d’una cosa – fet sempre ha estat reconegut, també en el pla que ens interessa que és el del comportament dels individus en societat. El sofistes plantegen el relativisme ètic. Aquest es basa en el relativisme gnoseològic que ens diu que allò que creiem com bo ho és des del subjectivisme, i que no hi ha que altra referència per poder creure d’altra manera; i que les creences més útils per al ciutadà són les que les que més li convenen. Plató, negarà aquest subjectivisme, i des del dogmatisme farà descansar els valors en el coneixement de les idees (essències); .de forma que allò bo i bell és també el verdader, el kalos kai agathos,
L’escolàstica identifica unitat, veritat, bondat i bellesa com les propietats essencials de l’ésser, es tracta dels transcendentals d’arrel platònica. Veiem que hi ha una anteposició ser a valor.
No serà fins el segle XIX quan començarà a gestar-se una teoria dels valors. Primer trobem, ja en el XVIII especificacions en les primeres teories econòmiques on es substitueix l’expressió “bé comú” per la d’”interès general”. Adam Smith a Investigacions sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions de 1776 diu que la causa de la riquesa dels pobles és el treball. El valor de les coses dependrà així del treball realitzat, expressat en quantitat de treball, apareixen la distinció entre valor d’ús i valor de canvi. El valor d’ús és allò per al que serveix (nosaltres diem per allò que val, per allò que és vàlid) i suposa la seva utilitat en una societat determinada i en un moment determinat; el valor de canvi està representat pel temps de treball que es necessita per a produir l’objecte – servei que s’ha d’intercanviar. La teoria del valor del treball la trobem en A, Smith, David Ricardo a Principis d’economia política de 1871 i Karl Marx a El Capital de 1867. Amb el concepte de valor econòmic veiem com la dependència de l’objecte amb l’home fa del seu valor quelcom relatiu. Les coses només són valuoses en relació amb l’home.
Fets i valors es distingeixen de forma paral·lela a ser i deure ser, des d’on s’admeten els judicis de fet i els judicis de valor. Aquestes distincions mostren que no és el mateix el valor de x que el ser de x.
Per a Friedrich Nietzsche la cultura occidental representa la inversió reactiva dels valors primigenis que eren autèntics valors de vida. Serà tasca de la filosofia la transvaloració de la cultura occidental retornant a aquells valors arcaics.

Text sobre els valors.
Los valores constituyen un tema nuevo en la filosofía: la disciplina que lo estudia -la axiología- ensaya sus primeros pasos en la segunda mitad del siglo XIX. Es cierto que algunos valores inspiraron profundas páginas a más de un filósofo, desde Platón en adelante, y que la belleza, la justicia, el bien, la santidad, fueron temas de viva preocupación de los pensadores en todas las épocas. No es menos cierto, sin embargo, que tales preocupaciones no lograban recortar una región propia, sino que cada valor era estudiado aisladamente. La belleza, por ejemplo, interesa por sí misma y no como representante de una especie más amplia.

Si bien no se ha perdido interés en el estudio de la belleza, ésta aparece hoy como una de las formas de una peculiar manera de asomarse al mundo que se llama valor. Este descubrimiento es uno de los más importantes de la filosofía reciente y consiste, en lo fundamental, en distinguir el ser del valer. Tanto los antiguos como los modernos incluían, sin tener conciencia de ello, el valor en el ser, y medían ambos con la misma vara. Los intentos de axiología se dirigían, sin excepción, a valores aislados y en particular al bien y al mal. El estudio de estos valores aislados adquiere hoy nueva significación al advertirse el hilo sutil que los une y la proyección de luz sobre cada uno de estos sectores que arroja toda investigación de conjunto sobre la naturaleza propia del valor. De ahí que tanto la ética como la estética -de vieja estirpe filosófica- hayan dado, en los últimos años, un gran paso adelante al afinarse la capacidad de examen del valor en tanto valor. […]

Cuando se descubre una zona nueva se producen, por lo general, dos movimientos opuestos. Uno, al que ya aludimos, y que encabezan los más entusiastas del hallazgo, pretende ver todo desde la nueva perspectiva, e intenta reducir la realidad anterior a la nueva. En oposición a este movimiento se origina otro que pretende reducir lo nuevo a lo viejo. Mientras unos sostienen que toda la filosofía no es más que axiología, otros se empeñan en que los valores no constituyen ninguna novedad, que se ha descubierto un nombre nuevo para designar viejos modos del ser.

¿A qué podrían reducirse los valores, según esta última concepción? Tres eran los grandes sectores de la realidad que habíamos señalado: las cosas, las esencias y los estados psicológicos. Se intentó, en primer término, reducir los valores a los estados psicológicos. El valor equivale a lo que nos agrada, dijeron unos; se identifica con lo deseado, agregaron otros; es el objeto de nuestro interés, insistieron unos terceros. El agrado, el deseo, el interés, son estados psicológicos; el valor, para estos filósofos, se reduce a meras vivencias.

En abierta oposición con esta interpretación psicologista se constituyó una doctrina que adquirió pronto gran significación y prestigio, y que terminó por sostener, con Nicolai Hartmann, que los valores son esencias, ideas platónicas. El error de esta asimilación de los valores a las esencias se debió en algunos pensadores a la confusión de la irrealidad con la idealidad. La supuesta intemporalidad del valor ha prestado un gran apoyo a la doctrina que pretende incluir los valores entre los objetos ideales.

Si bien nadie ha intentado reducir los valores a las cosas, no hay duda que se confundió a aquéllos con los objetos materiales que los sostienen, esto es, con sus depositarios. La confusión se originó en el hecho real de que los valores no existen por sí mismos, sino que descansan en un depositario o sostén que, por lo general, es de orden corporal. Así, la belleza, por ejemplo, no existe por sí sola flotando en el aire, sino que está incorporada a algún objeto físico: una tela, un mármol, un cuerpo humano, etc. La necesidad de un depositario en quien descansar da al valor un carácter peculiar, le condena a una vida «parasitaria», pero tal idiosincrasia no puede justificar la confusión del sostén con el sostenido. Para evitar confusiones en el futuro conviene distinguir, desde ya, entre los valores y los bienes. Los bienes equivalen a las cosas valiosas, esto es, a las cosas más el valor que se les ha incorporado. Así, un trozo de mármol es una mera cosa; la mano del escultor le agrega belleza al «quitarle todo lo que le sobra», según la irónica imagen de un escultor, y el mármol-cosa se transformará en una estatua, en un bien. La estatua continúa conservando todas las características del mármol común -su peso, su constitución química, su dureza, etc.-; se le ha agregado algo, sin embargo, que la ha convertido en estatua. Este agregado es el valor estético. Los valores no son, por consiguiente, ni cosas, ni vivencias, ni esencias; son valores.

_______________________________________________
Risieri Frondizi: ¿Qué son los valores?, FCE, México 1982, 5ª ed., p. 11-15.

El liberalisme.
Defensa, com teoria política i econòmica el principi de la llibertat individual. No hem d’entendre però que amb això que no s’accepti el poder de l’autoritat o que negui aquesta mateixa autoritat, sinó que la seva defensa accepta el poder de l’autoritat i la llibertat de l’individu dins un seguit de normes racionals. Un dels fets fundacionals del liberalisme és que la llibertat resideix en l’individu per damunt de l’Estat (poder) i la societat.
És a partir de Locke, Montesquieu i Adam Smith, així ens movem entre els segles XVII i XVIII, en un moviment de contraposició dels absolutismes (necessitat de lleis limitadores i controladores del poder, de separació d’Església i Estat i des de l’exigència d’igualtat dels homes davant la llei.

Des del punt de vista econòmic apareix amb els fisiòcrates i el desenvolupament teòric d’Adam Smith qui criticà el mercantilisme planificat, mostrant que liberalisme i creixement econòmic van de la mà. Smith entén que l’Estat no ha de ser proteccionista econòmicament parlant i que l’economia s’ha de deslliurar dels vincles amb la moral, la religió i la política. Considera que les lleis de mercat i el lliure mercat regulen de forma automàtica la cooperació entre els homes. L’Estat ha d’intervenir el mínim possible en les lleis de mercat i la lliure iniciativa dels ciutadans.

El liberalisme polític apareix a partir del iusnaturalisme i les teories contractualistes, és des d’aquí que s’exigirien les declaracions de drets universals dels homes. Locke comença amb la separació dels poders entre el govern (executiu) i el parlament (legislatiu), afegeix un tercer poder, el federatiu per a les relacions internacionals. Montesquieu desplaçarà aquest últim poder i afegirà el poder judicial. De forma explícita s’exigia que tota autoritat estès sotmesa a l’imperi de llei, i que aquesta autoritat s’establís en un Parlament mitjançant la sobirania popular en forma d’eleccions.
Per a Locke l’origen i la legitimació de l’Estat és fruit d’un pacte. Malgrat això el contracte, com s’anomena aquesta teoria, no significa en absolut que l’individu renunciï als drets personals. Els drets individuals estan més enllà del poder i del contracte entre governats i governants. L’Estat se subordina als interessos particulars en Locke. Locke (1632 – 1704), creu que de l’estat de naturalesa de Hobbes no en surt aquella idea de l’homo homini Lupus de Plaute, ell el pensa com un moment en el qual l’home gaudeix de llibertat i igualtat, però a més a més en resulten una sèrie de drets que ell anomena “naturals” com ara el dret a la propietat, a la vida, a la subsistència, a la integritatv. Per tal de garantir aquests drets “naturals” els homes lliures i lliurement pacte la creació d’una societat i la necessitat d’un govern. No hi ha cap renúncia als drets individuals, el que hi ha és un atorgament de poder al govern per a protegir aquests mateixos drets. L’Estat lliberal de Locke apareix a partir d’aquest pacte i en virtut del mateix. No pensa com ho faria Thomas Hobbes (1558 – 1679) que l’Estat hagi d’esdevenir un monstre (Leviatan), absolut que obligui els homes a contribuir en la societat i a defugir del seu egoisme personal. Locke pensa en una democràcia representativa on els governants estan al servei dels seus governats. Aquests cedeixen una part de la seva llibertat a favor de la majoria, però en cas d’incompliment per part del governant el poble pot trencar el pacte i aixecar-se contra el poder amb la legitimació del dretvi.
El contractualisme social
La sociabilitat humana, el fet de l’existència d’autoritats basades bé per la força o pel dret diví o bé per totes dues, no havia estat, deixant de banda els sofistes, motiu de gaire especulació. La tradició marcava els individus com animals socials amb una sèries de deures i drets. L’esquema resulta el mateix que el que tenim ara, la divisió però, en classes socials, feia d’uns, la majoria, complidors de deures, i dels altres, estaments religiosos, militars o aristocràtics, posseïdors de drets. El concepte aristocràciavii entès com a govern dels millors no es discutia i el mateix dret a governar es fonamentava en la tradició o les armes.
Els canvis socials, polítics i econòmics que es van succeint al llarg del segles XVI i XVII trenquen la justificació del dret diví. La burgesia, cada cop més forta, vol trencar els privilegis de l’aristocràcia, els seus abusos i pretén també la possibilitat d’accedir al poder.
La metàfora filosòfica del pacte o del contracte social pren embranzida i accentua de forma manifesta i clara la convencionalitat de l’ordre social i per extensió de l’ordre humà.
El 1588, Thomas Hobbes veu la llum a Anglaterra. Coneix Galileo i deixebles del cercla cartesià. Però el que marcarà el tarannà filosòfic de Hobbes serà, possiblement, conseqüència del moment històric que li toca viure. A Anglaterra la burgesia ha anat atorgant suports al Parlament contra l’absolutisme reial. James I d’Anglaterra (1603 – 1625). comença la dinastia Stuart a Anglaterra. El regnat de James es troba amb l’oposició parlamentària a les iniciatives reials. El Parlament està format pels burgesos rics i els terratinents, també nobles, d’Anglaterra. Charles I (1625 – 1649), trenca la relació amb el Parlament quan aquest presenta la Bill of Rightsviii en la qual s’exigeix la fi de les detencions i execucions arbitràries. Charles I perseguirà els membres del Parlament generant-se el 1642 la Guerra Civil que finalitza el 1649 amb l’execució del rei la proclamació de la República Anglesa. Aquesta República és encapçalada per Oliver Cromwell (1599-1658) que acabarà exercint una mena de dictadura amb el càrrec vitalici de Lord Protector. El 1660, ja mort Cromwell es restaura la monarquia Stuart, però això no significarà altra cosa que un retorn a les tensions entre el Parlament i la monarquia. James II haurà d’exiliar-se. El protestantisme liberal demanen com a rei Guillem II d’Orange, holandès i de caràcter liberal. Amb els Orange arribarem a la Revolució Gloriosa de 1688 que passa la monarquia absoluta a una monarquia parlamentària i constitucional. Amb la Declarations of Rights de l’any següent el poble anglès aconsegueix que l’imperi de la llei sigui superior fins i tot al monarca, en un guany increïble per a les llibertats individuals, el dret a la propietat privada, el dret opinió i impremta, la necessitat de la divisió de poders.
Amb tots aquests canvis en el punt de vista polític econòmic, Anglaterra començarà una ascensió comercial que no s’atura fins el segle XX, i des de la ciència i la filosofia prendrà força l’empirismeixbasat en la recerca d’uns quants pensadors britànics. Roger Bacon (1214-1292), Guillem d’Ockham (1280 – 1349) i Francis Bacon (1561-1626)x.
Hobbes escriu Leviatanxi o la matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil de 1561. Deixa clar que el poder no té origen diví sinó que és fruit de la voluntat dels homes. El seu punt de sortida és la igualtat dels homes, eliminant classe socials predeterminades ni funcions que depenguin del naixement. Accepta que les capacitats poden ser diferents però en general les possibilitats per a aconseguir el que volem són semblants. Qui no podrà per força ho farà per la intel·ligència, qui no amb la mentida…
La igualtat, en definitiva, i l’egoisme natural – la recerca del propi profit encara que sigui a costa de l’altra – fa pensar Hobbes que la societat ha de tenir una autoritat forta per a que no esdevingui tot caos i lluitat de tots contra tots. L’experiència ha demostrat un desig que obliga a la pau i a la seguretat, per això els homes hauran de recórrer a agrupar-se en l’anomenat pacte social.
Hobbes descriu el procés que portaria l’home a l’organització millor tenint en compte el desig fundacional. Primer hi hauria un estat de naturalesa. Hi hauria llibertat i igualtat perquè no existeixen instàncies repressores de cap tipus, però també hi ha guerra de tots contra tots. L’egoisme portaria a que cadascú mirés el seu bé personal i a procurar-se’l en la mesura de les seves possibilitats. En aquest esquema no hi ha ni societat, ni progrés, ni res sinó homes individuals que pugnen per sobreviure. El mateix instint de sobreviure amb el que Hobbes anomena desig natural de pau i tranquil·litat porten l’home al pacte. Segon pas, el pacte. Per una qüestió racional, pau i seguretat, bàsicament, es renuncia a la llibertat i s’accepta el poder d’un sobirà que regirà la societat. Aquest regnarà sobre tots i assegurà protecció als súbdits. L’estat de naturalesa s’abandona i l’home es civilitza. El tercer pas és l’Estat, el Leviatan que té tot el poder. Un sobirà o una assemblea té el poder absolut. El poder està per damunt de tot i ningú pot posar-lo en dubte a menys que incompleixi el seu deure que és protegir els súbdits i que la societat sigui segura.
Aquest pacte o contracte té lloc per l’acord de cada home amb cada home com si cadascun digués a cadascun dels altres, autoritzo i renuncio al meu dret a governar-me a mi mateix en facor d’aquest home o d’aquesta assemblea d’homes a condició que tu, al mateix temps, cedeixis el teu dret i l’autoritzis a actuar de la mateixa manera. Una vegada fet això, la multitud, unida en una persona, s’anomena Estat, Civitas en llatí. I aquesta és la forma com sorgeix el gran Leviatán o, parlant amb més reverència, el déu mortal a qui devem sota el Déu Immortal la nostra pau i defensa. (Hobbes, Leviatan).
La Il·lustració
El segle XVIII, després de les cabòries a les Illes, avançaran, ja dins del continent europeu cap a la Il·lustració. Aquest moviment, d’un espectre amplíssim i del qual en som hereus, arrenca des dels escriptors i científics del Renaixement, el racionalisme cartesià i els moviments de canvi que venien del món anglosaxó. La referència a la metàfora de la llum és constant per privilegiar la confiança de l’home en les seves possibilitats defugint el calze eclesiàstic ja catòlic ja protestant. A França, el segle de les llums, amb l’enciclopedisme i la revolució, a Anglaterra, l’Enlightenment amb Locke i Newton a finals del XVII, i Hume ja en el XVIII. Alemanya a’anomenarà Aufklärung, amb Kant com a màxim exponent i que reclamarà la Il·lustració com la fi de la minoria d’edat de l’home.
D’Alambert, un dels enciclopedistes, escriu lloant la tasca cartesiana:
Descartes gosà almenys ensenyar a les bones intel·ligències a somoure el jou de l’escolàstica, de l’opinió, de l’autoritat, en una paraula, dels prejudicis i de la barbàries; i amb aquesta revolta, els fruits de la qual recollim avui, ha fet a la filosofia un servei més essencial potser que tots els que ella deu als seus il·lustres successors. Se’l pot considerar com un cap dels conjurats, que ha tingut el coratge d’aixecar-se el primer contra una potència despòtica i arbitrària i que preparant una revolució resplendent, ha posat els fonaments d’un govern més just i més feliç que no ha pogut veure establert. Si acabà per creure que ho podia explicar tot, almenys començà per dubtar de tot; i les armes que emprem per a lluitar-hi no li pertanyen menys pel fet que les tornem contra ell.
Els temes d’aquest moviment són: confiança en el poder de la raó i en el progrés científic. Matemàtica, model cartesià, més el model empirista, possibiliten aquesta creença en el progrés cap a la perfecció i la millora de vida dels homes i les dones. Hume participa d’aquest ideal i en general el moviment creu en l’assoliment de la felicitat. El tema de l’absolut es declara en favor del deisme. Tolerància, Locke escriurà una carta sobre la tolerància, a les idees, a les creences… Defensen la necessitat de l’educació com a element alliberador de l’home i clau del progrés. Necessitat de canvis en els sistemes polítics absolutistes, requereixen de la separació de poders i en el sotmetiment dels governants a la llei.
La llibertat
Mill no tracta la llibertat a nivell ontològic. Què significa això? Vol dir que no es planteja si som lliures realment o si es tracta d’una ficció. El lliure albir com podríem plantejar-nos des del tema de la llibertat d’elecció és el tema ontològic. Per què triem el que triem, perquè realment volem o perquè la nostra voluntat està determinada per factors genètics, culturals, etc. L’altre tipus de llibertat, la llibertat a què ens referim quan parlem de fer allò que volem és la llibertat d’acció.
El professor Alcoberro diu a propòsit d’això: La qüestió de la llibertat ha de ser entesa(…) en el context de l’efectivitat i de la utilitat per a la felicitat. La llibertat és intrumentalment valuosa, però no intrínsecament valuosa: allò intrínsecament valuós és la felicitat. Seria un error considerar que Mill parla de la llibertat natural quan el seu criteri implica que els humans participen d’una societat política, l’única que en definitiva pot avaluar les conseqüències de la llibertat com a criteri. És per això que no tots els individus poden gaudir de total llibertat: els nens no han de ser lliures, per exemple, per a decidir si volen o no, aprendre a llegir, i el mateix d’algunes deficiències psíquiques o de la barbàrie…xii
Si comparem amb Hume el tema és semblant en els aspectes que hem tractat, Hume defineix la llibertat com “un poder d’actuar o no actuar” cosa, que normalment posseïm. És aquesta llibertat, la llibertat d’acció, i no la llibertat de la voluntat (que seria llibertat d’elecció) “que no podem reclamar en sentit estricte, l’essencial per a la moralitat”.xiii
Aquí vull fer un incís que pot servir per a l’epistemologia de Hume. És important que des de la seva òptica allò del qual no en tenim impressió no pot ser considerat a l’hora de fer ciència o filosofia (ja en farem alguna altra cosa !). Sobre la llibertat en el sentit d’elecció diu quelcom semblant respecte la relació causa efecte. Què succeeix realment en la crítica a aquesta llei que, d’alguna manera, ha estat sempre acceptada sense discussió. Sempre i tots pensem que les coses tenen una causa, que dos fets succeixen i queden relacionats en un lligam de connexió necessària. El primer és causa del segon. Mirem: una bola que copeja un altra és causa del moviment de la segona; la caiguda d’un objecte és causa del soroll que escoltem… Seguint el principi de correspondència – a tota idea li corresponen impressions de les qual deriva –Vol Hume veure si hi ha alguna impressió de “causa”, aquesta impressió podria ser de necessitat entre la causa i l’efecte. L’única cosa que podem apreciar i tenir-ne impressió és de la contigüitat en l’espai i en el temps. De manera que la idea de connexió necessària o de la idea de llei causa efecte només és fruit de la imaginació. Com que veiem una successió de fets molts cops l’acceptem pel costum, per l’hàbit. Hume se n’adona de la necessitat de poder “creure” aquestes repeticions per poder pensar que el futur esdevindrà com ha estat el passat. És utilíssima la creença però, en definitiva només és una creença i des de les creences no podem bastir un coneixement universal i necessari.
La llibertat en Hume és entesa com a determinada. Pensem que allò que es dóna ha de seguir una necessitat o bé ser fruit de l’atzar. Així que Hume en els nostres actes entén que alguna raó hi ha, tot i que poguéssem pretendre que no la coneixem. Fixe-us en un fet. Els sentits ens aporten la informació, ens mostren fets, mentre que la raó fa d’auxiliar. Els fets són els que són i els judicis pertanyen a la raó. La facultat de la imaginació crea idees complexes seguint lleis i regularitats. Aquestes lleis i regularitats venen donades pel costum i pel seu seguiment que sembla natural. A això ho anomena Hume associació d’idees i que són:
semblança: associem idees per la seva semblança. Per exemple un retrat i el model.
Contigüitat espai – temporal: una idea ens porta de manera natural a una altra per la connexió espaial i/o temporal que s’hi produeix entre elles. Un llapis amb una llibreta, l’estiu i el bon temps…
Relació causa – efecte: a partir del vist abans, els fenòmens que se solen seguir en el temps creen l’esperança, l’hàbit que continuaran produint-se d’aquella manera. De l’experiència d’haver vist molt cops que quan hi ha núvols foscos se’n segueix la pluja, tendim a relacionar-los.
Aquestes serien les lleis d’associació d’idees. Però els judicis que són ja fruit del raonament poden ser relacions d’idees o qüestions de fet. Les primeres són les afirmacions des de l’àmbit de la matemàtica i la lògica. Hi ha relació entre idees i conceptes, el predicat està inclòs en el subjecte, i la seva veritat és universal i necessària, la seva negació és impossible. Ara bé, no ens informen de res sobre el món que vivim. Les segones estableixen relacions entre fets que requereixen de l’experiència. Són contingents – no necessàries – i probables. La seva negació és possible i no en podem estar segurs que aquests fets es produiran d’igual manera en el futur.
Hume diu a Enquiry concerning the Human Understanding que “S’ accepta universalment que la matèria, en totes les seves operacions, és moguda per una força necessària”. La necessitat seria en Hume una força que determina i lliga l’efecte amb la causa; Hume però també diu que “La idea de necessitat i causació provenen exclusivament de la uniformitat que pot observar-se en les operacions de la naturalesa” Com que no tenim impressió d’aquesta necessitat entre causa i efecte, l’única cosa que observem és contigüitat espai – temporal, hem de concloure que aquesta idea de connexió necessària prové de la nostra imaginació. Pensem que B segueix a A i que A és causa de B, però això només és fruit del costum, de l’hàbit. I a partir d’hàbit i costum podem generar creences però en absolut un saber necessari i universal.
Així podem concloure que l’únic que hi ha per a poder parlar d’aquesta relació és una regularitat observada pel costum.
La conseqüència que se’n desprèn és la probabilitat de la ciència. Tots els enunciats basats en la relació causal com una relació necessària no són altra cosa que creences basades en el costum i l’hàbit. Ens va bé acceptar-les però s’ha de reconèixer que són creences i que no poden ser universals ni necessàries. Segles després, amb Popper, trobarem una recuperació d’això en la crítica a la inducció que surt dels paràmetres de Hume.
Ara, però, ens ocupem de la moral, de la conducta dels homes i les dones i cal anar a veure quines regularitat hi ha, si les hi ha, en el que fem.
Hume diu que sí que existeix regularitat en les accions humanes, si no hi fos no hi hauria cap coneixement sobre les accions humanes perquè totes serien diferents, “Si no hi hagués uniformitat en les accions humanes, i si tota l’experiència que poguéssim tenir d’elles fos irregular i anòmala, seria impossible acumular observacions generals sobre la humanitat… És universalment admès que hi ha una gran uniformitat en les accions dels homes de totes les nacions i edats, i que la naturalesa humana roman la mateixa en el que respecta als seus principis i operacions. Els mateixos motius han produït sempre les mateixes accions.”
Seguint la Il·lustració, pensa Hume, que la naturalesa de l’home és universal i que les cultures són particularitats sense gaire importància. Sí que hi ha diferències però el fet d’observar al llarg de la història possibilita conèixer regularitats en el comportament humà. A partir d’aquestes regularitats, aquesta pretesa relació de necessitat entre motiu (caràcter, passió i sentiments) i acció, podem predir futurs comportaments. Hume estableix que sense una relació necessària, connexió causal, entre els motius i l’acció la llibertat no tindria causa, la seva única causa seria l’atzar, i això no tindria sentit.
Hume diu que l’acte voluntari té causes que l’obliguen a ser com és. Cal tenir en compte que no hi ha la mateixa regularitat en la natura que en el comportament dels homes, diu Hume que la connexió causal és diferent en el món humà ja que és molt complex el capítol que correspondria a les motivacions, però sempre ha d’haver-hi causes, necessitat, perquè sinó, com he dit abans, seria l’atzar. Això o bé alguna nova definició de causa que no inclogui en ella la relació necessària amb el seu efecte.
“No hem de suposar que aquesta uniformitat de les accions humanes es realitza fins el punt que tot home, en les mateixes circumstàncies, obrarà exactament de la mateixa manera, sense contar amb la diversitat de caracters, prejudicis i opinions…Si algú defineix una causa, sense incloure com part de la definició una connexió necessària amb el seu efecte, i si mostra distintament l’origen de la idea expressada per la definició, jo abandonaré voluntàriament tota controvèrsia”.

Els homes solen negar que hi hagi una relació de necessitat entre l’acció i el motiu. Aquesta relació de necessitat no s’accepta perquè no tenim cap sensació d’aquesta connexió, segons Hume però, amb això podríem no acceptar-ho però el que ell proposa és una mena de connexió de necessitat feble basada en la regularitat.
El concepte que es té de llibertat habitual no l’accepta Hume. La llibertat s’entén com espontaneïtat, com sense necessitat. Hume diu que la llibertat és “el poder d’actuar o no d’acord amb les determinacions de la voluntat” (llibertat d’acció). Hume té clar que no es tracta de tries a l’atzar, si camino (acció lliure que no tingui coacció), és perquè vull anar a algun lloc. I això determinaria l’acció.
És important entendre que Hume parla d’una necessitat feble copsable per les regularitats. la necessitat d’actuar de forma x sense alternativa a la manera com ho farien Spinoza i Leibniz, determinisme, no és el que pensa Hume. Parlar d’aquest tipus de determinisme implicaria acceptar la idea d’alguna cosa superior, Déu, per exemple, que és criticat per Humexiv.
Ayer, a Hume, diu: ningú creu seriosament en la llibertat de la voluntat, si s’entén que implica que les accions dels homes no tenen causes.
Enciclopèdia
Diccionari raonat de les ciències, les arts i els oficis. Constava de 27 volums i la seva publicació va de 1751 fins 1772. Etimològicament significa encerclament de coneixements i la seva pretensió era reunir tots els coneixements científics en el que podria ser un sistema general de saber de manera que pogués comunicar-se a tota la comunitat humana i possibilités un estat d’opinió crítica i antidogmàtica contra els prejudicis i els obscurantismes.
Els impulsors de l’obra van ser Denis Diderot (1715-1784) i Jean D’Alambert (1717-1784).
Montesquieu, Charles de Secondat (1689 – 1755) afirma (Cartes perses) que costums i organització social (política, religió, org.del treball etc.) són purs convenis que varien segons la geografia. Per tant no hi havia un funcionament més natural a un altre. Eren les circumstàncies, els emplaçaments… el que generava un tipus de societat.
A L’esperit de les lleis i a partir de la separació de poders de Locke, formula l’actual que diferencia entre poder legislatiu, executiu i judicial.
Condorcet, Jean Caritat (1734-1794). Reivindica els drets humans. L’aboliment de l’esclavitud, el racisme, el sexisme. Va ser empresonat per la mateixa revolució.
Pensa que el progrés s’aconsegueix a partir del perfeccionament de les facultats físiques, intel·lectuals i morals. Aquest progrés no té límits i no pot tenir retorn.
La natura no ha fixat cap límit al perfeccionament de les facultats humanes; la perfectibilitat de l’home és realment infinita; el progressos d’aquesta perfectibilitat, independents des d’ara de tot poder que volgués deternir-los, no tenen cap altre límit que la durada del globus on la natura ens ha llançat; podran seguir una marxa més o menys ràpida; mai, però no serà retrògradaxv.
El deisme propi de la Il·lustració va fent fora la figura de la providència divina – la custòdia divina -. A més la capacitat que se li atorga a l’home, alentada per l’esperit cartesià, fa trontollar, al menys en alguns llocs d’Europa aquesta dependència amb l’absolut.
Condorcet estava convençut en la força del progrés. El model newtonià, els avenços tècnics apareguts amb les noves ciències com ara l’electrologia amb Franklin (1706-1790), Coulomb (1736-1806) i Volta (1745-1827). Franklin amb els seus treballs amb el parallamps, Coulomb porta la llei de la gravitació universal al moviment d’atracció i repulsió elèctric. En química, Lavoisier (1743-1794) pronuncia la llei de la conservació de la matèria, demostrant que tot i les reaccions químiques la quantitat de matèria resta inalterable. En Biologia, la classificació taxonòmica de Linné (1707-1778) i els esforços de Buffon (1707-1787) per a considerar que la vida era una propietat de la matèria fent un esforç per a unificar els processos físics amb els biològics.
Res es crea en les operacions de l’art ni en les de la Natura, i pot establir-se com a principi que en tota operació hi ha una quantitat igual de matèria abans i després de l’operació… Sobre aquest principi es fonamenta tot l’art de fer experiments en química.
Tot l’art de fer experiències en química està fonamentat sobre aquest principi: s’ha de suposar en tots els experiments una vertadera igualtat o equació entre els principis (elements) del cos que s’examina i els que s’obtenen mitjançant l’anàlisi. Així, donat que el most del raïm genera el gas de l’àcid carbònic i alcohol, puc dir que: most del raïm = àcid carbònic + alcohol

Des dels invents també s’esperona l’ambient de canvi i que possibilitarien la revolució industrial. La màquina de vapor de James Watt (1736-1769).
1608
Telescopio
Lippershey, Hans
Holanda
1609
Ley del movimiento planetario
Kepler, Johannes
Alemania
1609
Movimiento de los planetas
Kepler, Johannes
Alemania
1611
Telescopio astronómico
Kepler, Johannes
Alemania
1614
Logaritmo neperiano
Napier, John
Escocia
1619
Geometría Analítica
Descartes, René
Francia
1620
Regla de cálculo
Oughtred, William
Inglaterra
1628
Circulación de la sangre (Se le atribuye después de Miguel Servet)
Harvey, William
Inglaterra
1636
Micrómetro
Gascoigne, William
Inglaterra
1640
Hidrodinámica
Torricelli, Evangelista
Italia
1642
Pascalina (Máquina sumadora mecánica)
Pascal, Blas
Francia
1643
Barómetro
Torricelli, Evangelista
Italia
1650
Máquina neumática
Guericke, Otto Von
Alemania
1656
Reloj de péndulo
Huygens, Christiaan
Holanda
1660
Electricidad estática
Guericke, Otto Von
Alemania
1665
Espectro de la luz
Newton, Isaac
Inglaterra
1668
Telescopio (Primero de reflexión)
Newton, Isaac
Inglaterra
1670
Cálculo
Newton, Sir Isaac
Inglaterra
1672
Máquina electrostática
Guericke, Otto Von
Alemania
1675
Cálculo diferencial e integral
Leibniz, Gottfried von
Alemania
1675
Velocidad de la luz, Determinación de
Römer, Olaf
Dinamarca
1679
Olla de presión para cocinar
Papin, Denis
Inglaterra
1687
Higrómetro
Amontos, Guillaume
Francia
1687
Ley de la gravitación universal
Newton, Sir Isaac
Inglaterra
1705
Máquina de vapor (Primera)
Newcomen, Thomas
Inglaterra
1714
Termómetro de mercurio
Fahrenheit, Gabriel Daniel
Alemania
1717
Campana de inmersión
Halley, Edmund
Inglaterra
1718
Movimiento de las estrellas
Halley, Edmond
Inglaterra
1719
Impresión en colores
Le Blon, Jakob Christoph
Francia
1733
Lanzadera de telar
Kay, John
Inglaterra
1738
Teoría de los gases
Bernoulli, Daniel
Suiza
1742
Grados centígrados o celsius
Celsius, Anders
Suecia
1752
Pararrayos
Franklin, Benjamin
EE.UU.
1757
Sextante
Campbell, John
Inglaterra
1761
Cronómetro marino
Harrison, William
Inglaterra
1764
Máquina de vapor
Watt, James
Inglaterra
1776
Submarino “Tortuga” (Primero de la historia)
Bushnell, David
EE.UU.
1780
Lentes bifocales
Franklin, Benjamin
EE.UU.
1783
Globo aerostático
Montgolfier, Joseph
Montgolfier, Jacques
Francia
1784
Refrigerador (primitivo)
Cullen, William
Escocia
1785
Paracaídas
Blanchard, Jean Pierre
Francia
1785
Telar mecánico
Cartwright, Edmund
Inglaterra
1790
Lámpara de gas
Murdoch, Richard
Escocia
1792
Lápiz de grafito
Conté, Jacques-Nicolas
Francia
1794
Motor de explosión de 2 tiempos
Clerk, Dugala
Inglaterra
1795
Prensa hidráulica
Bramah, Joseph
Inglaterra
1796
Litografía
Senefelder, Alois
Alemania
1800
Pila eléctrica
Volta, Alessandro
Italia
1801
Radiación ultravioleta
Ritter, Johann Wilhelm
Alemania
1803
Teoría atómica
Dalton, John
Inglaterra
1807
Barco de vapor
Fulton, Robert
EE.UU.
1816
Fotografía (elemental)
Niepce, Nicéforo
Francia
1819
Electromagnetismo
Oersted, Hans Christian
Dinamarca
1819
Estetóscopo
Laennec, René Theophile
Francia
1821
Termoelectricidad
Seebeck, Thomas
Alemania
1824
Electromagneto
Sturgeon, William
Inglaterra
1825
Locomotora de vapor
Stephenson, George
Inglaterra
1827
Cerilla (Fósforo de fricción)
Walker, John
Inglaterra
1829
Braille, Sistema
Braille, Louis
Francia
1830
Inducción eléctrica
Henry, Joseph
EE.UU.
1830
Máquina de coser (Primera)
Thimmonir, Barthélemy
Francia
1830
Termostato
Ure, Andrew
Francia
1833
Electrólisis
Faraday, Michael
Inglaterra
1833
Máquina Analítica de Babbage (Máquina mecánica para cálculo matemático)
Babbage, Charles
Inglaterra
1834
Refrigerador (comercial)
Perkins, Jacob
EE.UU.
1835
Fotografía (mejorada)
Niepce, Nicéforo
Daguerre, Louis
Francia
1835
Morse, Código
Morse, Samuel Finley
EE.UU.
1835
Papel fotográfico
Talbot, William Henry
Inglaterra
1837
Motor de corriente directa
Davenport, Thomas
EE.UU.
1838
Telégrafo
Morse, Samuel Finley
EE.UU.
1839
Daguerrotipo
Daguerre, Jacques-Mandé
Francia
1839
Vulganización de la goma
Goodyear, Charles
EE.UU.
1841
Grapadora
Slocum, Samuel
EE.UU.
1845
Rotativa para periódicos
Hoe, Robert
EE.UU.
1846
Keroseno
Gesner, Abraham
Canadá
1846
Máquina de coser comercial
Howe, Elias
EE.UU.
1847
Lámpara de arco
Staite, William
Inglaterra
1848
Cero absoluto
Kelvin, Lord /Thompson
Inglaterra
1849
Turbina hidráulica
Francis, James B.
EE.UU.
1851
Ascensor
Otis Grave, Elisha
EE.UU.
1851
Cerradura de cilindro
Yale, Linus
EE.UU.
1851
Foucault, Péndulo de
Foucault, Jean Bernard
Francia
1851
Locomotora eléctrica
Vail, Alfred
EE.UU.
1852
Giroscopio
Foucault, Jean Bernard
Francia
1854
Odómetro
McKeen, Samuel
Canadá
1855
Bunsen, Quemador de gas
Bunsen, Robert W. Eberhard
Alemania
1855
Teletrófono (Primer teléfono práctico. Fue reconocido en 2002 por EE.UU., en lugar del de Bell)
Meucci, Antonio
Italia, Cuba
1857
Cable telegráfico submarino
Newton Gisborne, Frederick
Canadá
1818
Teoría de la selección natural de las especies
Darwin, Charles
Inglaterra
1859
Batería recargable
Planté, Gaston
Francia
1860
Motor de combustión interna (Primero)
Lenoir, Etienne
Francia
1863
Telefax
Caselli, Giovanni
Italia
1865
Pullman (Coche dormitorio)
Pullman, George
EE.UU.
1867
Máquina de escribir mecánica
Sholes, Christopher Latham
EE.UU.
1867
Motor de explosión de 4 tiempos
Otto, Nikolaus A.
Alemania
1871
Dinamo de corriente directa
Gramme, Zénobe
Bélgica
1872
Motor de gasolina
Brayton, George B.
EE.UU.
1874
Máquina de escribir (primera comercial)
Sholes, Christopher Latham
EE.UU.
1875
Motor de combustión interna
Marcus, Siegfried
Austria
1876
Micrófono de carbón (para teléfono)
Edison, Thomas Alva
EE.UU.
1876
Motor de gas
Otto, Nikolaus A.
Alemania
1876
Teléfono
Bell, Alexander Graham
EE.UU.
1877
Fonógrafo
Edison, Thomas Alva
EE.UU.
1877
Micrófono de condensador
Berliner, Emile
EE.UU.
1877
Planeador (aviación)
Lilienthal, Otto
Alemania
1877
Soldadura de arco eléctrico
Thomson, Elihu
EE.UU.
1878
Alternador eléctrico (generador C.A.)
Gramme / Fontain
Francia
1879
Lámpara o bombilla incandescente
Edison, Thomas Alva
EE.UU.
1880
Sismógrafo
Milne, John
Japón
1881
Efimomanómetro
von Basch, Samuel Siegfried
Austria
1882
Cocina de hornilla eléctrica
Ahearn, Thomas
Canadá
1882
Ventilador eléctrico
Wheeler, Schuyler Skaats
EE.UU.
1883
Tranvía eléctrico
Wright, John Joseph
Canadá
1884
Diapositiva, Foto (Película para transparencias)
Eastman / Goodwin
EE.UU.
1884
Linotipo
Mergenthaler, Ottmar
EE.UU.
1884
Pluma de fuente
Waterman, Lewis Edson
EE.UU.
1884
Transparencias (fotos diapositivas)
Eastman / Goodwin
EE.UU.
1884
Turbina de vapor
Parsons, Charles
Inglaterra
1885
Automóvil o coche de gasolina
Benz, Karl
Alemania
1885
Bicicleta (práctica)
Starley, John Kemp
Inglaterra
1885
Motor de gasolina (Primero práctico)
Benz, Karl
Alemania
1885
Motorcicleta
Daimler, Gottieb
Alemania
1885
Transformador de corriente alterna
Stanley, William
EE.UU.
1885
Transmisión diferencial
Benz, Karl
Alemania
1887
Cámara inflable (para vehículos)
Dunlop, John Boyd
Escocia
1887
Cilindro de grabación
Bell / Tainter
EE.UU.
1887
Disco para gramófono
Berliner, Emile
EE.UU.
1887
Lentes de contacto
Frick, Eugen
EE.UU.
1887
Trolley eléctrico
Sprague, Frank
EE.UU.
1888
Cámara fotográfica para aficionados
Eastman, George
EE.UU.
1888
Cilindro de cera para grabación
Edison, Thomas Alva
EE.UU.
1888
Motor eléctrico (de corriente alterna)
Tesla, Nikola
EE.UU.
1888
Ondas de radio
Hertz, Rudolph Heinrich
Alemania
1888
Submarino (Primero operativo)
Peral, Isaac
España
1889
Cinematógrafo
Lumière, Augusto
Lumière, Luis
Francia
1889
Hollerith (Tarjeta perforada)
Hollerith, Herman
EE.UU.
1889
Tarjeta perforada Hollerith
Hollerith, Herman
EE.UU.
1890
Kinetoscopio
Edison, Thomas Alva
Dickson, William K. L.
EE.UU.
1890
Martillo neumático
King, Charles
EE.UU.
1891
Submarino (Primero construido en serie)
Holland, John
EE.UU.
1891
Teléfono de discado automático
Stowger, Almon Brown
EE.UU.
1892
Acetileno (Proceso de producción)
Wilson, Thomas L.
Canadá
1892
Automóvil o coche eléctrico
Morrison, Carl
EE.UU.
1892
Diesel, Motor
Diesel, Rudolf
Alemania
1892
Fotografía de colores
Ives, Frederick
EE.UU.
1892
Motor Diesel
Diesel, Rudolf
Alemania
1893
Carburador de gasolina
Maybach, Wilhelm
Alemania
1893
Cremallera (Elemental)
Whitecom, L. Judson
EE.UU.
1893
Película de celuloide (inflamable)
Reichenbach, Henry M.
EE.UU.
1895
Celda fotoeléctrica
Elster, Julius
Alemania
1895
Rayos-X
Röntgen, Wilhem Konrad
Alemania
1895
Telegrafía analámbrica
Marconi, Guglielmo
Italia
1896
Estufa eléctrica
Hadaway, William
EE.UU.
1896
Radioactividad
Becquerel, Henry
Francia
1897
Aspirina (Ácido Acetil Salicílico)
Hoffmann, Felix
Alemania
1897
Electrón
Thomson, Sir Joseph John
Inglaterra
1897
Osciloscopio
Braun, Karl Ferdinand
Alemania
1899
Grabadora de cinta
Poulsen, Valdemar
Dinamarca
1900
Dirigible
Zeppelín, Ferdinand von
Alemania
1900
Rayos gamma
Villard, Paul Ulrich
Francia
1901
Aspiradora
Cecil Booth, Hubert
Inglaterra
1901
Cuchilla de afeitar
Gillette, King Camp
EE.UU.
1901
Lavadora eléctrica de ropas
Fisher, Alva J.
EE.UU.
1901
Máquina de escribir eléctrica
Cahill, Thaddeus
EE.UU.
1903
Electrocardiógrafo
Einthoven, Wilhelm
Holanda
1903
Escobilla limpiaparabrisa para coches
Anderson, Mary
EE.UU.
1903
Ford modelo “A”
Ford, Henry
EE.UU.
1903
Limpiaparabrisa (escobilla) para coches
Anderson, Mary
EE.UU.
1903
Primer vuelo tripulado (avión)
Wright, Orville
Wight, Wilbur
EE.UU.
1904
Diodo (Primera válvula electrónica detectora y rectificadora de tensión)
Fleming, John Ambrose
Inglaterra
1904
Transmisión de la voz por radio
Fesserden, Reginald
Canadá
1904
Válvula electrónica diodo, detectora y rectificadora de tensión (Primera)
Fleming, John Ambrose
Inglaterra
1907
Baquelita (Plástico sintético termoestable aislante de la corriente eléctrica)
Baekeland, Leo Hendrik
EE.UU.
1907
Helicóptero (primitivo)
Breguet, Louis
Francia
1907
Triodo (Primera válvula electrónica amplificadora de tensión)
De Forest, Lee
EE.UU.
1908
Contador o detector de radioactividad Geiger
Geiger, Hans
Alemania
1908
Ford modelo “T”
Ford, Henry
EE.UU.
1908
Geiger, contador o detector de radioactividad
Geiger, Hans
Alemania
1908
Línea de montaje o ensamblaje
Ford, Henry
EE.UU.
1909
Lámpara neón
Claude, George
Francia
1910
Rayos cósmicos
Gockel, Albert
Suiza
1910
Transmisión automática, Caja de
Fottinger, Herman
Alemania
1911
Aire acondicionado
Carrier, Willis
EE.UU.
1911
Girocompás
Sperry, Elmer A.
EE.UU.
1911
Hidroavión o hidroplano
Curtiss, Glenn
EE.UU.
1911
Superconductividad
Onnes, Heike Kamerling
Holanda
1911
Teoría atómica (rectificada)
Rutherford, Lord Ernest
Inglaterra
1912
Lámpara de vapor de mercurio
Hewitt, Peter Cooper
EE.UU.
1912
Piloto automático (aviación)
Sperry, Lawrence
EE.UU.
1913
Cremallera comercial
Sundback, Gideon
EE.UU.
1913
Filamento de tungsteno
Coolidge, William David
EE.UU.
1913
Freno de vagón ferroviario
Dorey, George B.
Canadá
1913
Número atómico de los elementos químicos
Moseley, Henry
Inglaterra
1913
Rayos-X, Tubo de
Coolidge, William David
EE.UU.
1913
Válvula amplificadora multirejilla
Langmuir, Irving
EE.UU.
1915
PYREX
Sullivan, Eugene
Taylor, William
EE.UU.
1915
Radio teléfono de larga distancia
AT&T
EE.UU.
1915
Teoría general de la relatividad
Einstein, Albert
Alemania
1916
Acero inoxidable
Brearley, Harry
Inglaterra
1916
Agujeros negros, Teoría de los
Schwarzschild, Karl
Alemania
1916
Micrófono de condensador
Wente, Edward Christopher
EE.UU.
1917
Sonar
Langevin, Paul
Francia
1918
Superheterodino (Circuito de radio)
Armstrong, Edwin H.
EE.UU.
1919
Fatómetro (Fathometer)
Fessenden, Reginald A.
Canadá
1919
Protón
Rutherford, Lord Ernest
Inglaterra
1919
Tostadora de pan con temporizador
Strite, Charles
EE.UU.
1920
Cinemascope, Lente
Chretien, Henri
Francia
1920
Lente anamórfico (cinemascope)
Chretien, Henri
Francia
1921
Detector de mentiras
Larsen, John
Dinamarca
1921
Insulina
Banting, Frederick Grant
Canadá
1922
Hélice de paso variable para aviones
Rupert Turnbull, Walter
Canadá
1922
Propela (hélice) de paso variable para aviones
Rupert Turnbull, Walter
Canadá
1923
Autogiro (precursor del helicóptero)
De la Cierva, Juan
España
1923
Máquina de afeitar eléctrica
Schick, Jacob
EE.UU.
1923
Reloj pulsera, de cuerda, automático
Harwood, John
Suiza
1925
Televisión electromecánica
Baird, John Logie
Inglaterra
1926
Cohete propulsado por combustible líquido
Goddard, Robert H.
EE.UU.
1927
Cine hablado
Warner Brothers.
EE.UU.
1927
Televisión electrónica
Farnsworth, Philo T.
EE.UU.
1928
Órgano eléctrico (Música)
Robb, Morse
Canadá
1928
Penicilina
Fleming, Alexander
Inglaterra
1928
PVC (Polivinilcloruro)
Union Carbide
EE.UU.
1928
Teletipo
Morton, Joy
Krul, Howard
EE.UU.
1929
Cable coaxial
Affel, Espenshed
EE.UU.
1929
Reloj de cuarzo
Marrison, Warren Albin
EE.UU.
1930
Gasolina de alto octanaje
Ipatieff, Vladimir
Rusia
1930
Motor turbojet
Wittle, Frank
Inglaterra
1931
Microscopio electrónico
Max Knoll, German
Ruska, Ernst
Alemania
1931
Plexiglas (polimetil-metacrilato)
Chalmers, William
Canadá
1932
Acelerador de partículas (Primero)
Cockcorft / Walton
Inglaterra
1932
Neutrón
Chadwick, James
Inglaterra
1932
Polaroid (foto)
Land, Edwin Herber
EE.UU.
1934
Frecuencia Modulada (F.M.)
Armstrong, Edwin H
EE.UU.
1934
Grabadora de cinta (profesional)
Begun, Joseph
Alemania
1935
Escala Richter (para medir la intensidad de los terremotos)
Richter, Charles F.
EE.UU.
1935
Radar
Wattson-Watt, Robert
Escocia
1935
Escala Richter de terremotos
Richter, Charles F.
EE.UU.
1937
Fotocopiadora (Primera comercial)
Carlson, Chester
EE.UU.
1937
Radiotelescopio
Reber, Grober
EE.UU.
1937
Turing, Máquina de (Sentó las bases de la computación binaria)
Turing, Alan Mathison
Inglaterra
1937
Xerografía (proceso para fotocopias)
Carlson, Chester
EE.UU.
1938
Bolígrafo
Biro, Lazlo
Hungría
1938
Fibra de vidrio
Owens / Corning
EE.UU.
1938
Lámpara fluorescente
General Electric / Westinghouse
EE.UU.
1938
Teflón (politetrafloruroetileno, PTFE)
Plunkett, Roy J.
EE.UU.
1939
Helicóptero (práctico)
Sikorsky, Igor
EE.UU.
1939
Motor de turbina – jet (aviación)
Ohan, Hans Von
Alemania
1940
Jeep (vehículo todoterreno)
Pabst, Karl
EE.UU.
1940
Televisión en colores STSC (Sistema Tricromático Secuencial de Campos)
González Camarena, Guillermo
México
1940
Todoterreno (Jeep)
Pabst, Karl
EE.UU.
1941
Aerosol (Primero – insecticida)
Goodhue, Lyle D.
EE.UU.
1941
Televisión en colores norma NTSC (National Television System Committee)
Goldmark, Peter
EE.UU.
1941
Traje antigravedad para pilotos de jets
Rounding Fraks, Wilbur
Canadá
1942
Motor turbopropela (aviación)
Mueller, Max
EE.UU.
1942
Reactor nuclear experimental
Fermi, Enrico
Italia / EE.UU.
1942
Walkie-talkie
Hings, Donald L.
Canadá
1943
Aqualung
Costeau, Jacques
Gagnan, Emile
Francia
1943
Colossus (Primera computadora electrónica)
Turing, Alan
Inglaterra
1943
ENIAC (Primera computadora electrónica o “mainframe” de propósito general)
J. Mauchly Presper Eckert
EE.UU.
1945
Hipertexto
Bush, Vannevar
EE.UU.
1945
Sintetizador de música
Le Caine, Hugh
Canadá
1946
Horno microondas
Spencer, Percy
EE.UU.
1947
Disco de larga duración (Long Playing)
Goldmark, Peter
EE.UU.
1947
Holografía (Teoría)
Gabor, Dennis
Inglaterra
1947
Tecnología para telefonía móvil o celular
AT&T y Bell Labs
EE.UU.
1947
Transistor
Shockley, William
Brattain, Walter B.
Bardeen, John
EE.UU.
1947
Vuelo supersónico (Primero)
Yeager, Chuck
EE.UU.
1948
Cinerama
Waller, Fred
EE.UU.
1948
Holografía
Gabor, Dennis
Inglaterra
1948
Polaroid (Cámara fotográfica)
Land, Edwin Herber
EE.UU.
1948
Reloj atómico
Libby, William F.
EE.UU.
1949
Cinturón de seguridad para coches
Nash Motor Co.
EE.UU.
1950
Tarjeta de crédito
Schnaider, Ralph
EE.UU.
1951
Tetra Brick (envase)
Rausing, Ruben
Suecia
1952
Código de barras
Woodland, Joseph
Silver, Bernard
EE.UU.
1953
ADN (Ácido nucleico o desoxirribonucleico)
Crik, Francis
Watson, James
Wilkins, Maurice
Inglaterra
EE.UU.
N. Zelandia
1953
Air-bag
Hetrick, John
EE.UU.
1953
Caja negra (grabadora – aviación)
Warren, David
Australia
1953
Radio transistor
Texas Instrument
EE.UU.
1954
Celda solar
Chaplin, Daryl
Fuller, Calvin
Pearson, Gerald
EE.UU.
1954
Disco duro
IBM
EE.UU.
1954
Lentes de contacto plásticos
Bier, Norman
EE.UU.
1954
MASER
Townes, Charles H.
Gordon, James
Zeiger, Herbert
EE.UU.
1955
Fibra óptica
Capany, Narinder S.
Inglaterra
1956
Hidrodeslizador (Hovercraft)
Cockerel, Christopher
Inglaterra
1956
Magnetoscopio comercial “Ampex” VR1000
Ginsburg, Charles P.
Anderson, Charles E.
Dolby, Ray
EE.UU.
1956
Motor rotatorio Wankel
Wankel, Felix
Alemania
1957
Sputnik (Primer satélite artificial de la Tierra)
Unión Soviética
U.R.S.S.
1958
Láser
Townes / Schawlow
EE.UU.
1958
Modem
Bell Telephone Laboratories
EE.UU.
1959
Circuito integrado
Kilby, Jack St. Clair
EE.UU.
1960
Satélite metereológico
NASA
EE.UU.
1961
Cosmonauta (Primero del mundo)
Gagarin, Yuri A.
URSS
1961
Vostok-I (Primer cohete tripulado)
Gagarin, Yuri A.
URSS
1963
Casete de audio
Philips
Holanda
1963
LCD
Williams, Richard
Heilmeier, George
EE.UU.
1963
Quasar
Schmidt, Maarten
EE.UU.
1965
BASIC (Lenguaje de programación)
Kurtz / Kemeny
EE.UU.
1965
Microcomputadora (Primera de la historia fabricada y comercializada por la firma italiana Olivetti)
Peroto, Pier Giorgio
Italia
1967
Pulsares
Bell, Susan Jocelyn
Inglaterra
1968
RAM (Memoria)
Dennard, Robert
EE.UU.
1968
Ratón (mouse) para ordenador o PC
Engelbart, Douglas
EE.UU.
1969
Videocasete
U-Matic (SONY)
Japón
1969
ARPANET (Precursora de lo que es hoy Internet)
Advanced Research Projets Agency
EE.UU.
1969
CCD, Sensor (Dispositivo de Carga Acoplada)
Smith, George
Boyle, Willard
EE.UU.
1969
Concorde (Avión supersónico para pasajeros. Dejó de operar en octubre de 2003)
Inglaterra-Francia
Inglaterra Francia
1969
U-Matic (videocasete)
SONY
Japón
1971
@ (Signo de arroba en los e-mail)
Tomlinson, Ray
EE.UU.
1971
Cristal líquido, Pantalla (LCD)
Hoffman / La Roche
Suiza
1971
LCD (Mejorado)
Fergason, James
EE.UU.
1971
LCD (Pantalla de cristal líquido)
Hoffman / La Roche
Suiza
1971
Microprocesador
Hoff, Marcian Eduard (Ted)
EE.UU.
1971
Pantalla de cristal líquido (LCD)
Hoffman / La Roche
Suiza
1972
Braille computerizado
Galarneau, Roland
Canadá
1972
Pong (Primer videojuego)
Bushnell, Nolan
EE.UU.
1972
Videodisco
Philips
Holanda
1973
TAC (Tomografía axial computerizada)
Hounsfield, Godfrey
Inglaterra
1973
Teléfono móvil o celular (portátil para uso personal)
Cooper, Martin
EE.UU.
1973
Tomografía axial computerizada (TAC)
Hounsfield, Godfrey
Inglaterra
1974
Calculadora de bolsillo
van Tassel, James
EE.UU.
1974
Microcomputadora Altair 8800 (Inicio de los ordenadores o computadoras personales (PC).
Robert, Henry Edward
EE.UU.
1975
Microsoft
Gates III, William (Bill) H.
Allen, Paul
EE.UU.
1976
Videocasete
Betamax (SONY)
Japón
1976
Videocasete
VHS (JVC)
Japón
1976
Apple, Ordenador
Jobs, Steve
Woznick, Steve
EE.UU.
1976
Betamax (videocasete)
SONY
Japón
1976
Disquete de ordenador o PC (floppy)
Shugart, Alan (IBM)
EE.UU.
1976
VHS (Video Home System)
JVC
Japón
1977
Dolby (Sistema de sonido para salas de cine).
Dolby, Ray
EE.UU.
1978
Walkman
Morita, Akio (SONY)
Japón
1979
CD (Disco compacto)
Sony-Philips
Japón- Holanda
1979
Reproductora de CD
Sony-Philips
Japón-Alemania
1981
MS-DOS (Sistema operativo)
Microsoft
EE.UU.
1981
Osborne-1 (Primer ordenador o PC portátil)
Felsenstein, Lee
EE.UU.
1981
Trasbordador espacial Columbia
NASA
EE.UU.
1982
Computadora personal, ordenador o PC
IBM
EE.UU.
1982
Corazón artificial
Jarvic, Robert
EE.UU.
1982
Ordenador o computadora personal (PC)
IBM
EE.UU.
1984
CD-ROM
Hitachi
Japón
1985
Windows (Sistema Operativo)
Microsoft
EE.UU.
1986
Cámara fotográfica desechable
FUJI
Japón
1986
Superconductor (baja temperatura)
Bednorz, J. George
Muller, Karl A.
Alemania
1989
Videocasete
Hi8 (SONY)
Japón
1989
Hi8 (videocasete)
SONY
Japón
1990
www (World Wide Web)
Berners-Lee, Tim
Lawrence, Roberts
Cerf,  Vinton
Kahn, Robert
Suiza
1993
GPS (Sistema de Posicionamiento Global)
Departamento de Defensa EE.UU.
EE.UU.
1993
Microprocesador o procesador (Pentium)
INTEL
EE.UU.
1994
JAVA (Lenguaje de programación)
Gosling, James
Canadá
del web http://www.asifunciona.com
La idea de progrés lligat a l’avenç tècnic no és unànime en tots els il·lustrats. Molts estan d’acord que tècnica, l’educació, les arts fan millor a l’home i el fan progressar, en el seu conjunt, per a bé de tots. Rousseau, però, pensarà que ciència i art no fa millor a l’home, sinó més egoista i infeliç.
Julien de la Mettrie (1709-1751), pensa que l’ésser humà és una maquina sense referents espiritualistes de cap tipus. És una concepció materialista on pensaments i sentiments es poden explicar pels fenòmens físics.
Helvétius va viure del 1715 al 1771. La seva insistència en l’educació com a clau del progrés, en la qual la primera és més una necessitat, un dret que un privilegi dels poderosos. Entén que els homes i les dones són iguals per naturalesa i la diferència s’estableix a partir del lloc de naixença i els privilegis previs que posseeixen o aconsegueixen els seus progenitors.
François – Marie Arouet, Voltaire (1694-1778). Divulgador del saber, molt especialment la ciència Newtonxvi, i enciclopedista. Manté una lluita aferrissada contra la intolerància i el dogmatisme.
Jean Jacques Rousseau (1712-1778). Trobem en ell l’avantsala del que serà el Romanticisme. Critica la societat del seu temps, certs aspectes hipòcrites i com gestiona, a partir de l’experiència i del seu coneixement de Hobbes i Locke, el contracte social i el tema de l’educació. El seu punt de sortida és creure, a diferència de l’home, que l’home és bo per naturalesa. No creu gaire en l’optimisme racionaliste, aquesta mateixa confiança és, segons Rousseau font de corrupció i infelicitat. Una simplificació de la teoria de Rousseau seria aquesta: l’home és bo per naturalesa i és la societat qui el corromp. A Emili o sobre l’educació presenta un model educatiu que permeti, vivint en societat, que cadascú pugui conrear la seva bondat natural. A El contracte social treballa sobre els drets de l’home, la democràcia i les llibertats. Hi ha, en les reflexions rousseaunianes un atorgar la màxima importàcia al sentiment més que a la raó.
La idea de l’estat natural en Rousseau estableix que l’home en estat primigeni esdevé feliç seguint una vida concordant amb la natura. Però la situació idílica canvia i l’home ha d’entrar en competència, de manera que s’han d’establir les societats, apareixent la propietat privada, els privilegis, la desigualtat social, la pobresa… L’home històric, l’actual, estaria carregat de vicis i tensions que el corrompen. Sota l’educació amaga l’odi i la hipocresia, el seu malestar. Amb l’educació hipòcrita i confiant en la raó s’impedeix reconèixer la depravació i la regeneració.
Tot està bé quan surt de les mans de l’Autor de les coses, tot degenera entre les mans de l’home. L’home força una terra a donar els productes d’una altra; un arbre a llevar els fruits d’un altre; barreja i confon els climes, els elements, les estacions; mutila el seu gos, el seu cavall, el seu esclau; ho capgira tot, ho desfigura tot, li agrada la deformitat, els monstres; no vol res tal com ho ha fet la natura, ni tan sols l’home; l’ha d’adaptar a ell mateix com ho fa amb el cavall que ensinistra; l’ha de modelar a la seva manera com ho fa amb l’arbre del jardí.
Rousseau, Emili

Mentre que el govern i les lleis forneixen la seguretat i el benestar dels homes aplegats, les
El contracte social
La idea del bon salvatge desapareixia quan les condicions de vida en natura obliguen a la competició i l’home es veu obligat a agrupar-se en societats. Rousseau entén que l’home pot regenerar-se, és molt crític amb el sistema social de la Il·lustració, mitjançant la reformulació del pacte social. La seva pretensió passa per un intent d’harmonitzar la llibertat individual i la legitimació de l’Estat. Estat que ha de garantir l’ordre social. El pacte neix de la voluntat general de manera que cada individu es posa a disposició de la societat i la societat el considera com una part constituent de la mateixa. El pacte representa el reconeixement del que és universal per damunt del que és particular, de la justícia sobre l’instint, del social sobre el particularxvii.

Un cop acceptat el pacte la llibertat esdevé el fet de sotmetre’s al que s’ha acceptat i acordat des de la voluntat general. Ser lliure és obeir-nos a nosaltres mateixos. En aquest punt passem de l’home històric, degenerat des del seu estadi d’home natural, al d’home civil. L’home no podrà recuperar el seu estadi de bon salvatge però al menys sí una part d’allò bo d’aquell estadi amb la felicitat i la llibertat que aquell representava. La voluntat general ho és la d’un subjecte universal que és el poble sobirà, l’objecte del qual és el bé comú. Aquesta és la voluntat primordial que hauria de tenir un estat. La voluntat de tots és la suma de voluntats individuals, entenent aquí persones o partits política o grups de veïns. Aquesta voluntat de tots s’allunya de la voluntat general perquè és possible que l’objecte de bé comú s’entengui per part de la facció en concret com el bé per a ells. Rousseau diu que no hi ha expressió de la voluntat general en un sistema on les voluntats de tots es manifesten encara que sigui unànimement, ja que es fa en forma de bloc. Sí que s’expressaria la voluntat general si els ciutadans tinguessin informació sobre aquells que pretenen el poder i fes la tria amb total independència. Per això Rousseau no accepta la democràcia representativa sinó la directa.
Sobre l’educació
Tenint en compte que Rousseau critica el caràcter de la Il·lustració, ja podem imaginar que l’educació que propugnaven no era acceptada per opressora. Rousseau entén que l’educació de l’època destrueix l’home, l’esclavitza. Com que creu que l’home és bo per naturalesa i és la societat qui el corromp… to be continued