A l’hora de començar amb la tasca d’explicar Història de la Filosofia, hom es sent temptat d’utilitzar exemples que apropin a la contemporaneïtat la recerca d’aquells temps. Així la història del pensament comença amb la recerca de l’arkhé, que amb moltíssimes precaucions, pot portar-se als nostres dies.
El primer tema, el pas del mite al logos, inclou la diferenciació entre la mitologia tal i com és expressada per Homer i aquella declaració d’intencions d’Hesíode d’Ascra on l’aede reconeix que entre totes les mentides hi ha la possibilitat de la veritat – aletheya -. En grec, el substantiu abstracte que traduïm per veritat, és etimològicament – no oblidat -, i allò no oblidat és el que recordem. Des d’aquesta etimologia podem introduir el mite on Plató explica el pas de les ànimes pel riu Letheu, que ell mateix anomena riu de l’oblit. Abans de referir el mite cal veure la relació entre l’etimologia – la part de la lingüística que estudia l’origen i l’evolució de les paraules – i la mayeútica platònica. Si allò que anomenem veritat = allò no oblidat;
podem dir que la veritat = record; és bo, en aquest punt, entendre la diferència que hi ha entre la veritat que anomenen de proposicions, la veritat lingüística, la veritat mental i aquella cosa que podem cridar amb el nom de realitat. L’etimologia d’aletheya recull també la possibilitat d’entendre la veritat com allò no velat, això és sense vel, sense el vel de Maya de Schopenhauer.
El mite que apareix al Fedre refereix segueix així:
Les ànimes, o sigui allò que anima el cos, però també allò simple – immortal – en algunes tradicions com les vingudes de la Vall de l’Indo i Òrfics i Pitagòrics; en haver-se acabat la vida del seu cos, viatgen fins a l’Hades. Per poder-hi entrar han de creuar el riu que separa vida i mort, el viu Leteu o riu de l’oblit. El barquer, Caront, rebrà pel servei un òvol – per això s’enterraven els morts amb una moneda a la boca, i d’aquesta manera ingressarà en el regne subterrani. En la tradició platònica, les ànimes obliden tot el viscut en la seva vida anterior per tornar a reencarnar-se en una altra.
Un cop superada la fase del mite al logos amb les raons per tots conegudes de la situació de l’Hèl·lade com terra de pas per a l’intercanvi comercial, la permisitivitat en assumptes sagrats, etc., és hora d’encarar els aspectes de l’arkhé, aquest principi original i constitutiu de la totalitat que recerquen els primers que anomenarem filòsof. Explicar perquè un principi originari i constitutiu, que sigui material fugint d’espiritualitats, no té gaire dificultat. La regressió de la categoria de causa – tot efecte té una causa – cap una causa no causada o bé, que no ens importi massa la causa no causada – pot ser un recurs. Des de la física, lleis com les de conservació de la matèria o la llei clau einsteiniana de reducció de la matèria a energia, ens pot servir per anar enfilant el tema. Què estan buscant els físics actuals? La mateixa cosa que els primers filòsofs. Un o varis elements reals que estiguin en totes les coses, que siguin irreductibles, simples, doncs, i que, s’alguna manera, amb moltíssimes explicacions que ja no pertocarien a la intenció d’un curs de filosofia, es podrien donar des d’altres ciències particulars com ara la física i la química.
Parlem de ciències particular. Caldria fer un incís en aquest punt per explicar la terminologia. Hi ha ciències particulars i una disciplina general, sembla que volem dir. Hi ha ciències positives i …, sobre les ciències positives cal recórrer a la filosofia comptiana, són positives aquelles disciplines intel·lectuals que s’encarreguen d’estudiar allò que està posat, allò que d’alguna manera podem dir que és; sobre les ciències particulars entenem aquelles que se n’encarreguen d’alguna parcela de la realitat – no de tota – i que en l’actualitat viuen un procés de carioquinesi, si m’accepten l’analogia, en que aquestes ciències són cada cop més particulars de petits bocins de la seva pròpia realitat.
Tales de Milet (635 – 545) fou, segons la tradició, el primer. La seva recerca, la que ens ocupa ara, el porta a identificar l’arkhé com l’aigua. L’arkhé, allò originari, seria component i origen de tota la realitat. Davant l’auditori les justificacions racionals serveixen per enfrontar mite i logos. Per què Tales pensa en l’aigua? Tales era un savi, pel que se sap era un dels set savis de Grècia, sabia predir eclipsis i va ser ell l’autor del famós teorema. Va enriquir-se amb l’observació del cel (theoria com contemplació) i la seva aplicació pràctica. L’aigua, és un dels elements fonamentals del planeta; l’aigua suporta sense canvi tots els estats de la matèria; l’aigua és present en tots els ésser vius, menstruació i semen són aquàtics… són tot això proves d’alguna cosa? Es buscava allò que roman al canvi, el canvi és evident i suposem (su-positio) que alguna cosa és subjecte del canvi, que alguna cosa queda. Continuar parlant de Tales explicant la seva cosmologia, com la terra sura sobre aigua, i aquesta sobre un immens elefant, són hi ha aspectes que no ens interessen gaire en principi, però sí que ens donen idea de la necessitat d’un esquema intel·lectual complet. L’aigua com element primigeni, etern, i les mancances que ens falten degut a la pèrdua de la major part de l’escrit per Tales. Però com contemporaneïtzem l’aigua com arkhé, com la portem a l’aula?
L’aigua juga un paper cabdal en la comprensió del fenòmen vital a la terra i àdhuc en altres planetes, la recerca d’aquest element des de les agències de l’espai és constant i sovintegen les notícies a la premsa sobre el tema. L’arkhè talesià no és allò que busquem però des d’un punt de vista de logos i no de mite sí podem justificar les seves paraules.
El grau d’abstracció es quedarà en un nivell superficial, un element material que es pot veure i que intuïtivament podem pensar forma part de totes les coses, sí parlem de ésser vius la cosa es comprèn millor, no dóna però una resposta satisfactòria.
Amb Anaxímenes ens mantenem en el mateix grau d’abstracció. Jo crec, però, que aquesta abstraccio guanya profunditat al cercar-se un element primigeni que no es perceptible per la visió. La aire no es veu, l’existència de l’aire d’ha de demostrar, alguna cosa hi ha quan no hi ha res, podríem pensar que l’horror bacui que després trobarem en Aristòtil comença amb Aristòtil. La mirada d’Anaximandre ens va bé perquè mira més enllà del que és evident – donat a la visió – és una mirada més enllà que intenta, lligat a la materialitat, trascendir la pura aparença. La realitat, allò que suposadament tenim al davant, ha de ser investigada des d’una inquisició que penetri més enllà del que ens és donat als sentits. Les raons per a parlar de l’aire com arkhé són paral·leles a les de Tales, els estats de la matèria – on hi ha la confusió amb el vapor -, el fet de la inspiració i expiració, vida i mort… són les dades que des de logos intenten justificar aquell aire com arkhé.

Potser el més important és la concepció de la possibilitat de canvi d’estat de la matèria sense que aquella perdi les seves qualitats. La realitat seria un conjunt de coses que canvia però continua essent la mateixa cosa, si ho reduïm apareix com una realitat on hi ha un sol element i on el que veuríem serien variacions d’aquesta mateixa cosa. Massa poc tot i acceptar l’esforç de tots dos, ens faltaran element per a acabar de confegir la realitat. El grau d’abstracció ha de pujar i s’han d’anar-hi afegint aspectes – no materials – forces que esdevindran relacions prefixades entre els elements de la realitat. Estem en el nivell iniciàtic que es demana el com de la realitat més que el perquè. D’altra banda, si volguéssim estirar l’arkhé de Tales podríem descomposar l’aigua en H2O, entenent que l’hidrògen és un dels àtoms més presents a la physis; això, és clar, resulta exagerat i possiblement inoportú, però sí, crec, ajuda a comprendre certa pre-visió d’aquells que començaren la investigació filosòfica. En Anaxímenes, per la diversa composició de l’aire això resultaria diferent. Del que es tracta, en definitiva, és de fer veure als estudiants que les diferents explicacions del món en aquests primers filòsofs tot i la mancança d’eines per a l’exploració, resultava del fet de la contemplació de la mateixa realitat. La pretensió era donar resposta a la pregunta que havia sorgit amb el mateix fet lingüístic i que podríem expressar de moltíssimes maneres. Atendre a la recerca de raons immanents a la physis és importantíssim per a aquest encetar-se del coneixement. No eren respostes inventades o simplement dites per l’evidència que certes proves – en absolut definitives – ens portessin a la solució donada. Eren proposicions pensades i repensades que passen a la història de la filosofia gràcies al testimoni d’altres filòsofs i historiadors que van creure convenient el fet de criticar-les.
Aigua i aire com els dos elements originaris i constitutius de tot, com allò que roman al canvi, com allò que és sub – stantia. La investigació sobre la physis de Tales apunta en la direcció dels elements, però també avança cap l’atomisme antic, en entendre que allò que hi ha no correspon amb allò que es veu, dit amb altres paraules, allò que hi ha és molt més ampli, tot i pertànyer a la physis, que allò que es perceptible. De fet, la ciència, amb tot el prestigi aconseguit per les seves fites, procedeix deduint a partir de les repeticions que es donen i que també podem observar amb grans amplificadors dels nostres sentits. Com coneixem la physis? per l’observació i la deducció a partir d’ella, res més.

Hi ha dos conceptes que sovint es deixen de banda i que poden agrupar aquests primers filòsofs, no només Tales i Anaxímenes, els conceptes d’hilozoisme i pansiquisme, que fan les vegades de sinònimes. L’hilozoisme, terme encunyat per Cudworth, ve a dir etimològicament que la matèria, allò que compon la physis, està animada i que aquest “moviment” és una de les propietats de la matèria. D’alguna manera, aquesta concepció apunta al concepte “força” que no trigarà en aparèixer, concepte força com allò que fa que les coses canvien i que ha de pertànyer, d’igual manera que la matèria, a la physis. L’expulsió de causes externes a la natura queda manifesta. Doncs bé, aquest caràcter “animat” o la consideració de la physis com quelcom amb psiqué, pot conduir-nos a l’etimologia d’ànima des de referents espiritualistes o a l’ànima com aquella força que anima el cos; també a la hipòtesi de Gaia de Lovelock.

Superar allò que anomenem realisme ingenu no és tan fàcil des de l’òptica que surt del sentit comú. Esquemes pràctics com ara el d’assaig error ens permeten veure certs enganys dels sentits que afegim sense gaire dificultat a la nostra vida quotidiana. Així, per exemple, il·lusions òptiques com ara els miratges, són enteses com falsedats aportades pels sentits tot i que hem d’aprendre què produeix la falsa percepció; però en l’àmbit que ens ocupa, l’àmbit del coneixement, el sentit comú, allò més ben repartit segons Descartes, pesa com una llosa. Des del coneixement intuïtiu, com veurem més avant, la Terra és plana, i sostenir el contrari és una bogeria. Plató reflecteix molt bé aquesta situació, el presoner alliberat – o sigui – tots hem estat presoners, arriba a la intuïció última de la idea del bé, el sol en l’analogia de la caverna, però quan torna a explicar-ho als altres presoners – els conciutadans -, perquè forma part del seu deure i no del seu desig, que el seu desig seria no moure’s d’aquella contemplació, es troba amb el rebuig i la befa d’aquells que estan lligats al sensible com els presoners a les seves cadenes.

L’hidrogen és l’element més lleuger i més abundant de l’univers. Però Tales això no ho sabia, no ho podia saber. Quan ell dóna l’aigua com a principi originari i constitutiu està dient que tot prové de l’aigua i tot porta aigua, en definitiva que tot és aigua. La reducció és falsa, l’aigua no és un element simple com pensava Tales; tampoc ho és l’aire, com deia Anaxímenes. Però aquesta reducció a un sol element ens acompanya fins al segle XXI, un element del qual tot surt i que ho emplena tot. Tales deia que tot estava ple de déus com volent dir que tot estava animat, com si afegís una força al seu element primigeni.

D’alguna manera, i abans de passar a la figura d’Anaximandre, cal veure que no només encetem l’especulació filosòfica amb els filòsofs de Milet, també la recerca física i química.

Amb Anaximandre de Milet pugem en l’abstracció a l’hora de trobar aquell principi originari i constitutiu. De l’abstracció ens referim perquè la resposta d’Anaximandre no contemplarà cap dels elements coneguts tot i que insisteix en que aquest element pertany a la physis. A més s’introdueix un concepte nou, el de tensió, que més endavant servirà per a explicar altres fets, – és com si les coses estessin en tensió -. La lluita de contraris, la justícia en el canvi, l’alternança… seran criteris nous per a explicar la physis. Aquest arkhé, sembla que el terme és d’ell, anomenat àperion, sense límits, però també indefinit, és alguna cosa real que estaria però no coneixem encara. Anaximandre és capaç d’entendre que els elements coneguts a cop d’ull no poden ser principis originaris ni constitutius, però n’ha d’haver-hi un. Cerquem alguna cosa que hi és però encara no sabem quina és. No la podem definir des de cap concepte, ni la podem limitar des de la mateixa definició d’arkhé. El canvi, ordenat en la successió de contraris, respecta aquest àpeiron. El cosmos admira els físics i el mateix ordre en la successió de la realitat, on s’inclou temps i espai, porta a suposar l’existència d’alguna cosa que tampoc no canvia. En els primers físics no canvia l’ordre en la repetició dels fets, tampoc, doncs hauria de canviar alguna cosa de les que sí canvien en el transcurs dels fets. Plató parlarà d’aquella matèria caòtica que és ordenada pel Demiürg, però Aristòtil anomenarà matèria segona allò existent a partir del qual tot però sense forma, matèria intel·ligible i no sensible. Anaximandre d’una matèria que passa a ser múltiple on l’equilibri està en el pas del que ell anomena justícia – injustícia. Podem introduir aquí, és clar, amb totes les precaucions, les hipòtesis de l’univers que s’expandeix fins el fred o aquella idea del big crunch (Gamov), on la matèria – energia es replegaria reproduint infinites repeticions, lligar-ho amb l’etern retorn nietzscheà seria ja més complicat. L’àpeiron podria funcionar com una mena de continent on tot està fos i on cada element “lluita” d’alguna manera per establir la seva presència diferenciada, d’allò sense límits en surt allò limitat que s’eixampla i es contrau d’acord amb el temps. El concepte de necessitat, de determinació sobre el comportament d’allò indeterminat en un moviment de torbellí, posa a Anaximandre en un grau d’abstracció que el separa dels seus antecessors. La terminologia com ara “justícia” o “culpabilitat”, es poden traduir de diferents maneres per fer més actual el model d’Anaximandre.
Amb Anaximadre assistim al primer intent d’explicació global de la realitat tot i que d’alguna manera tots l’havien procurat. Anaximandre entén aquesta explicació com explicació d’un disseny racional que després s’estendrà per tota la filosofia.