EL DÉU D’ARISTÒTIL

Aristòtil pensa un món sense creació. El que hi ha és etern tot i que el que hi ha depén de l’acció de déu. Totes les coses que es generen (substàncies) ho fan a partir d’una causa eficient que utilitza la matèria prèvia que anteriorment havia estat substància (degeneració). La matèria esdevé el necessari per a tot canvi, així aquesta és eterna – matèria segona -. Les transformacions en un temps infinit ho seran de la matèria, i aquestes seran per l’acció del Primer Motor Immòbil, el Principi d’Actualitat Etern, l’Acte Pur com a causa primera de tota la resta de causes. El Nous aristotèlic.
Si no hi hagués l’acció d’aquest tot s’aturaria, el Nous considerat causa de causes, causa final, si deturés el seu moviment etern aturaria també les altres causes. La causa eficient necessita d’altri per ser moguda i la causa formal. És causa final perquè les coses – fets tendeixen a la seva finalitat, a la seva perfecció.
Déu no desitja res, no té voluntat (boulesis, és objecte de desig. Déu no pot desitjar res ja que no vol res fora d’ell mateix que és acte pur.
____________________________________________________________

Poc o res té a veure el Nous amb el déu jueu – cristià. No és un déu personal. Des del punt de vista humà, Aristòtil veu natural l’esclavitud, la desigualtat, la inferioritat natural dels bàrbars. En el tema del dualisme vist des de la immortalitat no acaba aclarint si l’ànima racional és o no immortal. Accepta l’intel·lecte agent com immaterial i indestructible que és l’ésser humà degut a la forma substancial, ara bé, aquesta indestructibilitat que lliga a l’ànima racional no queda com immortal amb gaire claredat: si és separada (de les altres parts de l’ànima i del compost amb el cos), o ve de fora, i també trobem que és impersonal.
____________________________________________________________

Aristòtil accepta la llibertat. Som lliures de decidir, per tant no hi ha determinació. Podem anar cap el bé o el mal (social i personal). La pregunta queda ara per a què som lliures. Aquest per a què.
Aristòtil xifra la resposta en el concepte eudaimonia entesa com el ple de la felicitat. Com diu que és aquesta felicitat?
la contemplació intel·lectual de les causes i de les causes primeres, sobretot de l’intel·ligible perfecte, Déu.
La felicitat plena, doncs, és conèixer, ja que conèixer és saber les causes i el coneixement ple seria Déu i això és impossible, només ens podem atançar. Els ressons platònics?
Els intel·lectuals s’apropen a aquest ideal i no de forma definitiva, la tendència és aquesta, tendir a la felicitat sabedors però que mai serà absoluta, ja que això queda per a Déu que mou sense ser mogut, que es pensa a ell mateix, que res no desitja perquè és ple. Així no hi ha esperança de felicitat. Amb actes finits no es pot aconseguir l’infinit, l’acte pur.
Sense esperança d’aconseguir Déu, es demana l’articulista, quin sentit pot tenir la immortalitat. La causa final mai no s’aconsegueix.

____________________________________________________________

La teleologia aristotèlica apunta a una finalitat de la naturalesa, el seu perfeccionament. Des d’aquest punt de vista també l’home participa d’aquest desig, però es un desig infinit lligat a la finalitat plena que mai no s’aconsegueix. I si així fos, quin sentit tindria sense incloure una immortalitat de l”anima racional. A més el desig infinit no pot tenir lloc.
El neoplatonisme pensa un cercle que tanca el cicle emanació – retorn de i a l’U seguint la necessitat (ananké). Això, en el Neoplatonisme suposa un panteisme on tot és U. Déu, home i món són tres aspectes de l’U.