Per a què?Def. G.BuenoDefinició de filosofiaEn general heu de dir tot allò que sabeu sobre el tema, tot i que no s’ha d’oblidar mai la concreció de la mateixa. M’interessa el coneixement que teniu del que se us demana, l’ordre expositiu i la maduresa a l’hora de fer valoracions.1. Del mite al logos (2 punts).
Tradicionalment s’ha considerat que el pas del mite al logos es va produir a la zona hel·lènica sobre els segles VII-VI abans de Crist. Aquesta localització geogràfica potenciaria l’aparició del pensament racional – no significa que abans no en hi hagués – gràcies a ser una cruïlla de civilitzacions pels comerç i la navegació. Egipte, la Vall de l’Indo i Mesopotàmia formaran part d’aquest reguitzell que compartirà amb l’esperit hel·lènic l’adveniment del pensament filosòfic. El fet que no hi hagués una religió oficial, ni llibres sagrats a la manera com els entenem ara, potenciarà aquest naixement. No s’ha de pensar que els pensadors de l’època estiguessin exempts de perills per part del govern i en nom de la religió, però diguem que fins Anaxàgoras, hi havia prou llibertat per a la recerca teòrica.
Teoria siginifica contemplació i l’home contempla el món i intenta donar-li resposta. Al principi, i parlem pel que s’ha conservat, les respostes a aquestes preguntes lícites eren inventades. Així tenim que el mite – respostes fabulades a preguntes serioses – seria el primer intent de resposta, mite vol dir narració, que seria transmesa bàsicament de forma oral a partir de poetes com Homer i Hesíode. El logos, també pot ser traduït com narració, respon aquestes preguntes buscant la justificació racional; no és tan important l’error en la resposta com l’ús de la raó (logos), en la mateixa.
Els primers filòsof dels què tenim notícia Tales, Anaximandre i Anaxímenes a Milet (a la costa de l’actual Turquia), al segle VI a.C.
Hagués anat molt bé diferenciar les característiques entre un i altre tipus de narració. Així tenim que el mite es basa en explicacions metafísiques amb ésser imaginaris que molts cops, a l’igual que la physis, tenen caracters antropomòrfics. S’admira del cosmos, com a resposta, però, continua manifestant la imprevisibilitat del mateix. No sap què passarà, quan una de les característiques de la ciència és la predicció. No usa elements racionals sinó imaginatius. Els fenòmens succeeixen seguint una finalitat marcada per una intenció. No hi ha contrastació possible, formarà part de la creença i, per tant, és dogmàtic. te’l creus o no.
El logos, el pensament racional, surt a la recerca d’explicacions naturals derivades de l’observació (teoria) de la natura. No acceptarà els personatges mítics, l’antropomorfisme de la natura, la intencionalitat en el que succeeix, reduint els fets a fenòmens físics. Veu en l’ordre i la necessitat les pistes de trobar respostes coherents fruit de l’ús de la raó. Això significa que els fenòmens seran naturals, no sobrenaturals, i previsibles. Allò que diuen és contrastable en la natura. Es tracta d’un discurs crític, no dogmàtic.
_________________________________________________________

A la pregunta què és la filosofia m’interessava que en la definició hi constès que és una disciplina intel·lectual d’abast globalitzador del saber. A partir d’aquí anava bé afegir la reflexió sobre l’existència humana, sobre el món, sobre la religió, sobre déu…
Al vostre de llibre de text diu:
Un conjunt de reflexions i pensaments que sintetitzen els esforços humans per dotar de sentit el món, la filosofia pot considerar-se un saber que val la pensa estudiar. Un conjunt de mètodes i procediments racionals que ens permeten distingir les bones idees de les simples ocurrències o dels pseudoarguments, la filosofia és una activitat crítica que val la pena practicar.
Vicens Vives, pàg. 19
___________________________________________________________
La qüestió sobre els criteris de veritat havia d’incloure la descripció de perquè hi ha la necessitat de veritat, els criteris que hem estudiat a l’aula explicant les seves característiques, posant exemples i mostrant la seva insuficiència. Aquí entrava la possibilitat de fer una reflexió personal sobre el que anomenem problema de la veritat.
Els criteris d’adequació i correspondència són el mateix i consisteix en la relació que s’estableix entre allò que penso (i dic) i allò que succeeix.
Si penso (dic) que plou i constato al món que plou, llavors aquella proposició és veritat. És important entendre que la veritat és sempre de proposicions, i que veritat i realitat són coses diferents.
Explicar és desplegar allò que està plegat, en grec – aletheya – és allò que no s’oblida, però també és allò que no està velat. La insuficiència del criteri està en suposar real allò que tenim al davant -contra l’idealisme . i suposar que no som víctimes d’un engany sensorial o altres. Sigui com sigui és el criteri més intuïtiu i el que més arrelat està en el sentit comú. No es tracta de l’acceptació d’allò que us pregunto del realisme ingenu, recordeu que aquest creu que la realitat és tal i com se’ns mostra, sense cap tipus d’anàlisi crítica.
L’altre dels criteris és el d’èxit; si la creença de que quelcom és veritat ens va bé, a nivell personal o social o mundial, doncs, s’accepta com a veritat. Podeu veure quina és la deficiència: que ens vagi bé no significa que sigui veritat, la realitat es comporta com es comporta. A partir de Newton es creia que la Teoria de la Gravetat era irrefutable i que era certa absolutament, això anava bé per a les prediccions del comportament dels cossos etc. però la veritat era més ampla i incloïa la teoria especial i la teoria de la relativitat, que sense negar la primera, restringien el seu àmbit. Allò que ens va bé a nivell humà, doncs bé; però no significa que sigui la veritat.
La veritat per consens, és aquella proposició que s’accepta per conveni. Acceptem A com a V perquè així s’accepta. Pensem que la menta és bona per al mal de gola perquè s’accepta universal, però no ho és.
Potser la més coixa és la veritat per coherència. Una proposició és V si forma part, segueix, es dedueix de les precedents. Forma part del criteri de les ciències formals, però la seva insuficiència està en que que segueixi unes proposicions no la fan V. Sí en el cas que que les proposicions anteriors sigui V, amb la qual cosa ens enfrontem als altres criteris de V, i se’n desprengui d’elles, en sigui conclusió.
___________________________________________________________

___________________________________________________________

Escepticisme i dogmatisme són postures davant del coneixement. L’escepticisme (la paraula significa dubte), ens ve a dir que la realitat no és tal i com la percibim. Els nostres sentits són fal·laços i la raó no pot fiar-se’n. Reconeixen, però, que els sentits són les nostres finestres obertes. En conseqüència a la deficiència de les nostres eines d’aprehensió del món proposen una abstenció de judici. Mai no aconseguirem conèixer la realitat (veritat), és part de la formulació de l’escepticicisme radical.
El dogmatisme és una postura que defensa que hi ha veritats indubtables i inamobibles. Trobem dogmatisme en totes les creences, però també trobem dogmatismes algunes postures de la vida.

Des de plantejaments no radicals podem entendre que no és dolent ser una mica escèptic davant els fets del món; però també veure que hi ha certes coses/ fets que no ens proposem dubtar.

El dualisme és un concepte que pertany a l’antropologia filosòfica, i entén que cos i ànima són dues coses diferents. Hi ha dualismes que pensen l’ànima com immortal o eterna i el cos com a mortal.
___________________________________________________________

ELS FRAGMENTS

“L’home que no té cap vernís de filosofia va per la vida presoner dels prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals al seu temps i al seu país, i d’aquelles que s´han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment deliberat de la seva raó (…). Des del moment que comencem a filosofar, trobem per contra, que fins i tot els objectes més ordinaris porten a problemes als quals només podem donar despostes molt incompletes. La filosofia, malgrat que és incapaç de dir-nos amb certesa quina és la verdadera resposta als dubtes que suscita, és capaç de suggerir diferents possibilitats que amplien els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania del costum.”

Bertrand Russell: Els problemes de la filosofia

El fragment de Russell refereix a la diferència que hi ha entre dos tipus de vida i d’entendre el món. Per una banda la d’aquelles persones que viuen ancorades en els prejudicis del seu temps i la seva cultura, però també de la seva història personal que els hi permeten sobreviure, és clar, a partir de concepcions dogmàtiques apreses i no reflexionades sobre el món, esdevenint-se així la vida un fer a nivell de pensament lligat al costum, al mateix, a la creença repetida i sense crítica.
D’altra banda, la de la persona que sí es planteja i replanteja la realitat, tant els prejudics com la història personal, i tot i saber que mai no conclourà en la seva reflexió, es sorprén de l’ús de la raó i de la multitud de mirades que por haver sobre el món.
Tenint en compte que la capacitat que ens identifica com animals racionals, l’animal que posseeix el logosd’Aristòtil, fer-ne un ús crític és més humà que el refugi de la creença i el prejudici.
___________________________________________________________

___________________________________________________________

“No n’hi ha prou d’ensenyar a un home una especialitat. Encara que això el pugui convertir en una espècie de màquina útil, no tindrà una personalitat harmoniosament desenvolupada. És essencial que l’estudiant adquireixi una comprensió dels valors i una profunda habilitat envers ells. Cal que adquireixi un vigorós sentiment del que és bell i del que és moralment bo”. Albert Einstein

El fragment d’Einstein ens diu que l’home ha d’anar més enllà de dominar una tècnica (tecné), sobre una petita part del món que li proporcioni la supervivència. L’interessant és una activitat reflexionant sobre la totalitat, la globalització del saber que inclourà els valors morals. Aquesta activitat esdevindrà l’admiració davant el kosmos – allò ordenat i bell – com s’ha d’actuar en el món per a esdevenir feliç o intentar-ho.
___________________________________________________________

http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/apollo/delphi2.html
___________________________________________________________

“Perquè és una cosa ben remarcable que no hi ha homes tan obtusos i tan estúpids, sense exceptuar ni els orats, que no siguin capaços de coordinar diverses paraules i de compondre amb elles un discurs per a comunicar els seus pensaments; en canvi, no hi ha cap altre animal, per perfecte i naturalment dotat que sigui, que faci res de semblant. Cosa que no ocorre pas perquè els manquen òrgans, ja que veiem que les garses i els lloros bé poden proferir paraules com nosaltres, i tanmateix no poden parlar com nosaltres, és a dir, mostrant que pensen el que diuen; mentre que els homes que són sordmuts de naixement i estan privats, tant com les bèsties o més, dels òrgans que serveixen als altres per parlar, solen inventar-se ells mateixos alguns signes amb els quals es fan entendre dels qui estan ordinàriament amb ells i tenen temps per aprendre la seva llengua. I això no prova pas solament que les bèsties tenen menys enteniment que els homes, sinó que no en tenen gens”.

René Descartes: Discurs del mètode
En discurs cartesià estableix la diferència entre l’home i les altres bèsties a partir de l’ús del llenguatge com a comunicador del pensaments. Amb això pretén desmostrar que els animals no pensen tot i que físicament estiguin dotats per a proferir sons.
Amb això estableix l’abisme que hi ha entre els animals humans i la resta d’animals.
Però Descartes està equivocat. Hi ha molts animals que no podrien parlar de forma articulada com els homes i, en conseqüència, saber si tenen o no enteniment és prou més complicat. També cal veure que en el procés de formació del cervell humà hi ha -suposadament- una retroalimentació entre pensament i llenguatge.
Malgrat això i pel que sabem l’animal humà és l’únic que posseeix universos simbòlics i és capaç d’anar més enllà del seu present perceptual. Pensem amb paraules i les paraules poden esdevenir símbols.
___________________________________________________________