https://www.slideshare.net/Rafa1967/filosofia-82825825
1r BATXILLERAT-CURS 2017-2018
Us deixo el tema 0. A partir de la diapositiva 36 hi ha el corrector del comentari.
4t ESO – CURS 2017 -2018
https://www.slideshare.net/Rafa1967/filosofia-4t-82826097/edit?src=slideview&type=privacy
Perquè el vostre institut està construït com una presó?
Perquè en aquest lloc, com en qualsevol altre, la llibertat no agrada, i se les arreglen magníficament per contenir-la, reduir-la, constrènyer-la o limitar-la al màxim. Poder anar i venir, circular lliurement sense traves, moure’s sense haver de donar explicacions; fer ús com a un li plagui del seu temps, les seves nits i els seus dies, decidir l’hora de llevar-se i anar a dormir; la llibertat de treballar o descansar, de menjar, dormir, tot això que posa de manifest l’autonomia de l’individu (la possibilitat de decidir sobre la seva existència amb tot detall), incomoda considerablement el conjunt de la societat. És per això que la societat ha inventat un cert nombre d’institucions que funcionen segons tècniques de control: control del vostre espai, control del vostre temps.
A la societat no li interessa la llibertat perquè aquesta no engendra ordre, coherència social, agrupació profitosa, sinó més aviat la fragmentació d’activitats, individualització i atomització social. La llibertat provoca por, angoixa: inquieta l’individu, que es troba enfront d’ell mateix, dubtant, davant la possibilitat d’escollir i experimentar així el pes de la responsabilitat; però incomoda igualment la societat, que prefereix personatges integrats en el projecte assignat a cada un, abans que una multiplicitat de peces interpretades per petits grups d’individus.
Michel Onfray: Antimanual de filosofia
- Lectura, lectures del fragment. Separar les oracions. Ha de quedar la sensació que ho enteneu tot.
- Subratllat de frases/ conceptes claus.
- Anotar les idees principals.
- Dir la relació.
- Repassar atentament.
- Redactar i repassar.
- A partir de l’exemple de la presó, l’autor diu que al poder no li interessa gens la llibertat i per això genera estructures per a limitar-la i fins i tot destruir-la. Això ho aconsegueix amb el control de l’individu, dels llocs i els temps que ocupa.
Per què el vostre institut està construït com una presó?
Perquè en aquest lloc, com en qualsevol altre, la llibertat no agrada, i se les arreglen magníficament per contenir-la, reduir-la, constrènyer-la o limitar-la al màxim… incomoda considerablement el conjunt de la societat. És per això que la societat ha inventat un cert nombre d’institucions que funcionen segons tècniques de control: control del vostre espai, control del vostre temps.
- L’autor explica què és la llibertat i que aquesta és l’autonomia absoluta de l’individu respecte la seva vida.
Poder anar i venir, circular lliurement sense traves, moure’s sense haver de donar explicacions; fer ús com a un li plagui del seu temps, les seves nits i els seus dies, decidir l’hora de llevar-se i anar a dormir; la llibertat de treballar o descansar, de menjar, dormir, tot això que posa de manifest l’autonomia de l’individu (la possibilitat de decidir sobre la seva existència amb tot detall) (…)
- Michel d’Onfray diu que la llibertat genera independència dels individus i trenca amb les activitats solidàries i positives per a la societat.
- Diu també que “gaudir de la llibertat” suposa la por d’haver de triar i adonar-se’n del que suposa la responsabilitat, ja que l’individu es l’únic responsable dels seus actes i la capacitat de tria no és triar encertadament sempre, sinó admetre l’error.
- I aquesta llibertat no és ben vista per la societat, que funciona segons les pautes del sistema marcat, ja que suposa la disgregació en l’acció, la multiplicitat de perspectives i no l’assumpció del paper que li toca fer a l’individu en base a l’estructura social.
A la societat no li interessa la llibertat perquè aquesta no engendra ordre, coherència social, agrupació profitosa, sinó més aviat la fragmentació d’activitats, individualització i atomització social. La llibertat provoca por, angoixa: inquieta l’individu, que es troba enfront d’ell mateix, dubtant, davant la possibilitat d’escollir i experimentar així el pes de la responsabilitat; però incomoda igualment la societat, que prefereix personatges integrats en el projecte assignat a cada un, abans que una multiplicitat de peces interpretades per petits grups d’individus.
En resum d’aquest puntuat d’idees:
A partir de l’exemple de la presó, l’autor diu que al poder no li interessa gens la llibertat i per això genera estructures per a limitar-la i fins i tot destruir-la. Això ho aconsegueix amb el control de l’individu, dels llocs i els temps que ocupa.
L’autor explica què és la llibertat i que aquesta és l’autonomia absoluta de l’individu respecte la seva vida.
Michel d’Onfray diu que la llibertat genera independència dels individus i trenca amb les activitats solidàries i positives per a la societat.
Diu també que “gaudir de la llibertat” suposa la por d’haver de triar i adonar-se’n del que suposa la responsabilitat, ja que l’individu es l’únic responsable dels seus actes i la capacitat de tria no és triar encertadament sempre, sinó admetre l’error.
I aquesta llibertat no és ben vista per la societat, que funciona segons les pautes del sistema marcat, ja que suposa la disgregació en l’acció, la multiplicitat de perspectives i no l’assumpció del paper que li toca fer a l’individu en base a l’estructura social.
I la relació?
Està en la mateixa interpretació del text:
Les estructures socials materials i immaterials volen individus que facin allò que els pertoca segons el que el poder (econòmic, polític…) determina per a mantenir-se. Es pretenen homes que accepten l’establert perquè, per una banda, la societat funciona com un tot amb un cap que dirigeix (estructura), d’altra banda, la llibertat genera disgregació funcional i, diu l’autor, espant a l’home que s’enfronta a si mateix i a l’assumpció de responsabilitat a l’hora d’actuar.
Què és pretén? pautar estrictament què fer en cada moment per a aconseguir la cohesió social, l’obediència al sistema i que l’home – sense decisió – no senti aquesta por en la tria perquè la cedeix a l’Estat.
Una societat on hom fos plenament autònom i actués d’acord imperatius morals funcionaria sense normativa, sense lleis. Seríem lliures i, feliços?
Som animals socials, això és un fet. S’han de realitzar una sèrie de tasques per a sobreviure, i és a partir d’elles que en surten els drets. Entendre qüestions com ara la igualtat de tots, la llibertat, la possibilitat d’error, el respecte mutu, la necessitat absoluta de diàleg, el deure d’acomplir els compromisos… ens fa a tots millor. La responsabilitat és inevitable, i en societat, som responsables d’una part i del tot.
Definir:
Llibertat com autonomia, on l’home és capaç de decidir què fer i quan assumint la responsabilitat dels seus actes i la implicació social, si la té, que suposa.
Responsabilitat: assumpció de les conseqüències dels propis actes fets des d’una tria autònoma, això és sense coaccions internes ni externes.
La llibertat fa poruc a l’individu, perquè i, segons l’autor, obliga l’home a triar entre una multiplicitat de possibilitats i això augmenta el risc d’error i haver d’enfrontar-se a la responsabilitat de la tria. L’hauria d’obligar a informar-se, a reflexionar, a veure’n les motivacions, a preveure les conseqüències i finalment a executar l’acte, entenent que tot el procés no és ni exacte i entenent que l’atzar hi juga un paper important. Això és una feina on l’home és l’amo de la seva vida, en porta les regnes, però no pot tenir cap seguretat sobre com li anirà, i és per això que la societat sembla voler aquesta seguretat, aquesta tutela abans que acceptar la plena responsabilitat del que fem. Jean Paul Sartre deia que l’home estava condemnat a la llibertat, i aquesta la veia així, com una condemna: En un món que no comprenem, sense cap tipus de certesa, potser sí creences, com saber què s’ha de fer?
S’ incomoda la societat en el seu conjunt ja que no pot estar segura del comportament dels seus membres i ha d’enfrontar-se a noves idees i maneres de fer que contraposen la seguretat social d’un sistema admès amb la possibilitat de millorar o empitjorar la pròpia vida a partir del desconegut.
Les societats tenen estructures fixades i canvien molt lentament. En el sistema de reproducció social pels agents de socialització s’intenta que el ciutadà interioritze les pautes ja definides i que, suposadament, li permetran viure una vida segura i còmoda – això és relatiu -. Unes creences, una feina, una tradició, unes diversions, una gastronomia, uns horaris… aquell qui s’atreveix a qüestionar aquestes maneres de fer s’enfronta al rebuig del poder i/o social. I es pot entendre que a l’estructura social no li interessen ciutadans antisistema, per exemple.
La llibertat comporta situacions en les quals l’individu voldria tenir un manual. En una societat tancada l’autoritat et dóna, encara que sigui a cop de bastó, aquest manual. En una societat oberta trobem que l’àmbit d’ús de la llibertat és més ampli, tot i això hi hauran estructures que ens constrenyin a actuar d’una manera determinada.
En el cas de l’institut i restringir-vos les llibertats a què es deu? A una societat molt protectora del seu jovent?
Serieu capaços “tots” d’assumir les responsabilitats per no haver assistit a classe i suspendre, per perdre el curs, literalment. Preferiu un sistema de portes obertes on cadascú fos responsable dels seus actes. Per exemple, no assistir a una classe x i no aportar justificació adequada podria suposar suspendre la matèria…
La quarta pregunta confronta indeterminisme (llibertat) i determinisme. Aquest últim diu que el nostre comportament es deu al nostre codi genètic – com en moltes altres espècies – i a la reproducció cultural de la qual en som producte. La llibertat seria una il·lusió, doncs. També podríem trobar explicacions teològiques, però no és el cas.
L’autor entén la llibertat com autonomia on hi ha una assumpció de la responsabilitat. De fet, pel fet de ser ja sóc culpable (fixeus en la tradició bíblica). En canvi, si el determinisme és cert, l’home tampoc pot ser responsable dels seus actes.
Diu Segismundo a “La vida es sueño”:
¡Ay mísero de mí, ¡ay infelice!
Apurar, cielos, pretendo,
Ya que me tratais así,
qué delito cometí
contra vosotros naciendo.
Aunque si nací, ya entiendo
qué delito he cometido;
bastante causa ha tenido
vuestra justicia y rigor,
Pues el delito mayor
del hombre es haber nacido.
Sólo quisiera saber
para apurar mis desvelos
(dejando a una parte, cielos,
el delito del nacer),
¿qué más os pude ofender,
para castigarme más?
¿No nacieron los demás?
Pues si los demás nacieron,
¿qué privilegios tuvieron
que no yo gocé jamás?
La cinquena pregunta té dues parts que heu de resoldre per compte propi.
És com una presó, l’institut? Sí o no. Per una part sí i per l’altra no… i per què.
Què suposaria l’eliminació de la NOFC?