HERÀCLIT L’OBSCUR

Heràclit apareix en excena a Efès. Renuncia al reialme d’Efès, neix al voltant de – 540. La seva obra és “Sobre la naturalesa”, obra en prosa escrita en aforismes i dividida en tres parts. Se’n conserven un centenar.

Heràclit concep la physis com matèria universal, força universal i realitat absoluta, existeix des de sempre i per a sempre, abans que sorgeixi l’univers i després que aquest es disolgui, i així com ompli el temps infinit, ocupa també l’infinit espai, tant dins de l’univers com fora d’ell. (Capelletti, 94). Segons Aristòtil, Heràclit equipara el moviment de la psiqué al de la physis. La consciència mai no s’atura, crea, inventa, recorda… També, segons l’Estagirita, veu la teoria dels quatre elements formulada per Empèdocles i conseqüència de l’especulació anterior i enfronta el foc com l’element que possibilita el canvi dels altres tres. Tenim que el foc, continuant com element, pot establir-se com força universal de canvi. D’aquesta manera podem dir que és physis i arkhé, i “representa la necessitat que l’originari té de dividir-se… El foc no deixa d’existir quan origina l’univers, sinó que s’oculta sota la diversitat dels elements i dels cossos:

22B16 “A la physis li agrada amagar-se.”

I ocult continua essent el principi material i vital, la causa material i eficient de Tot.

22B30: “Aquest cosmos, el mateix per a tots, no el va fer cap dels déus o dels homes, sinó que sempre va ser, és i serà foc vivent, que segons mesura s’encén i segons mesura s’apaga.”

A l’entendre el foc com a vivent s’equipara amb la divinitat seguint la tradició hylozoista i panteista. Tots els contraris estan en ell i el moviment del foc ocultarà i desocultarà.

22B67 “El Déu: dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, sacietat-fam; se transforma com el foc quan es mescla amb perfums; se denomina segons l’aroma de cadascun d’ells.”

22B76a “Viu el foc la mort de la terra i l’aire viu la mort del foc; l’aigua viu la mort de l’aire; la terra, la de l’aigua.”

Heràclit atribueix un caràcter cíclic: primer el foc, després l’aire, després l’aigua, després la terra… torna al punt zero:

22B60 “Comú és el principi i el fi de la circumferència.”

En què s’assemblen i es diferencien Heràclit i Parmènides?

Diògenes Laerci:   22A11 “Allò que condueix a l’incendi és diu concòrdia i pau”, allò que condueix al naixement del cosmos es diu guerra i discòrdia.”

De manera que el foc es converteix en pau i concòrdia d’adversaris, i això és harmonia. La physis és harmonia en aquest succeir-se els contraris. Quan s’acaba un cicle de lluita comença l’incendi còsmic – Ekpyrosis – 22A5- Aeci – “Totes les coses sorgeixen del foc i en el foc acaben.”

La realitat té un fluxe – panta rei – inacabable. La dinàmica suposa que és en el canvi on cada cosa troba la seva essència enfrontada al seu contrari. Heràclit pensa el Ser com una realitat dinàmica.

22B91 “No és possible penetrar dues vegades en el mateix riu ni tocar dues vegades una substància peridora en una mateix estat, mes aquesta, per la força i la velocitat del canvi, es dispersa i de nou es concentra, o millor dit, no de nou ni d’una altra manera, sinó al mateix temps, es concreta i flueix, s’apropa i s’allunya.”

22B53 “La guerra és pare de totes les coses i de totes és rei, i a uns els mostrà com déus, a altres com homes; a uns els va fer homes; a uns esclaus, a altres lliures.”

La guerra, la lluita de contraris, és la dialèctica d’Heràclit que té caràcter ontològic on el foc és matèria i la physis mateixa s’acaba identificant amb el logos, la llei, el “ritme racional del foc”

Sexto Empíric diu que el Periphyseos d’Heràclit començava així:

22B1 “D’aquest logos que sempre existeix, els homes romanen ignorants, abans d’haver-lo escoltat i encara després que per primer cop l’escolten; perquè tot i que totes les coses segons aquest logos s’originen, se semblen els homes, malgrat tot, als ignorants, doncs tantegen per mitjà de paraules i d’obres semblants a les que jo utilitzo, quan separo cada cosa segons la naturalesa i explico en què consisteix. Però als altres homes se’ls oculta el que fan quan desperts, del mateix mode que obliden quant fan dormits.”

El logos s’identifica amb la raó i el ser, la raó còsmica, la raó objectiva i universal.

____________________________________________________________________________________________________________________________

 

PARMÈNIDES D’ELEA

Amb Xenòfans s’inaugura l’escola d’Elea i l’anomenat monisme estàtic fent la transició des del minisme dinàmic dels jonis. Parmènides exposa amb arguments racionals la seva concepció d’una totalitat absoluta que roman al canvi, essent aquest aparent. El ser és la totalitat i el no ésser és impossible. El ser és immòbil i etern.

– El ser no es mou perquè si es moguès hauria de dirigir-se cap el no ser, i això és impossible.

– El ser és ingendrat, perquè si s’engendrés seria des del no-ser, i això és impossible.

– És immortal, ja que si morís ho faria cap el no ser, i això és impossible.

– L´ésser no canvia, si canviés esdevindria no-ésser, i això no és possible.

Parmènides viu durant la segona meitat del segle IV abans de Crist. Escriu un poema llarg, Periphyseos – sobre la naturalesa – que es divideix en dos grans blocs: la via de l’opinió i la via de la veritat, encapçalat amb un proemi.  No hem d’oblidar la influència parmenídea en Plató. Aquest assenyala l’opinió com el nivell mínim del coneixement que s’ha d’elevar cap la veritat.

La veritat, aletheya, és per Parmènides: el ser és i no és possible que no sigui; el no ser no és i és necessari que no sigui.

Aquesta proposició, refereix a un enunciat lògic al què Parmènides li dóna un estatut ontològic (l’accepta com a ser que és); però si intenten mirar-ho bé, veurem que realment allò que és, és i ha estat i estarà, i a més que no canvia.

Xenòfans, i la referència és de Capeletti, en el seu panteisme ja arriba al ser immutable, etern, immòbil com a conseqüència del monisme físic. Parmènides criticarà la filosofia anterior, especialment Anaximandre i els pitagòrics.

28B6 “És necessari dir i pensar que el ser és; el ser, en efecte és, però el no ser no és.” No hi cap altra possibilitat, i si aquesta hi fos seria el canvi – el pas d’una cosa a una altra, l’esdevenir – precisament la definició aristotèlica de moviment, el pas de la potència a l’acte. I podem entendre aquest pas com una mescla de ser i no-ser, però seguint Parmènides, si el no – ser no és possible, el canvi tampoc. Amb això, Parmènides trenca amb el procés de canvi proposat pels jonis. Si entenem que la physis és “des de sempre i per sempre, però que des de sempre i per sempre es transforma en totes les coses i engendra tots els món, és un ésser mesclat de no ser (una interpretació de l’àpeiron), i mantenir això és anar contra el principi de no – contradicció.

28 B 8 “El mateix és pensar i ser.” i pensar que el canvi existeix és pensar que existeix el no-ser: 28 B 7 “que el costum sorgit de les experiències diverses no t’obligue  a caminar per aquest camí, a utilitzar l’ull que no veu i l’oïda que retomba amb il·lusions, sons i la llengua, però discerneix amb la raó el difícil argument que et presento.”

Parmènides. "Escola d'Atenes" Rafael Sanzio

Sobre la caracterització del ser dues notes; la primera refereix a l’eternitat. El que pensa Parmènides és un ésser pur present, no hi ha passat ni futur. Aquesta interpretació la utilitzarà el platonisme i el cristianisme: la possessió simultània i perfecta d’una vida sense fi.” I l’ésser parmenidi està fora del temps (ni passat, ni present, ni futur), i a ell no li podem aplicar el concepte “duració”. La segona és la concepció de l’ésser com esfera, no pot ser infinita, com Anaximandre concebia l’apeiron, ja que això suposa que no està acabada, i agafa el concepte de perfecció pitagòrica en la finitut i la seva magna figura: l’esfera.

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=xYH1rSd92jU[/youtube]

PYTHAGORAS SAMIOS

 

Un personatge no exempt de misteri que va néixer a Samos sobre el – 570. Uns 50 anys més tard fugiria a Crotona on muntaria una mena d’escola que aconseguiria el poder (més o menys clar) de la polis itàlica. Sobre – 500 haurà de fugir altre cop, ara a Metaponto on acabaria els seus dies.

No podem saber si va escriure molt o poc, tot se li atribueix a ell, tot i que segons Mosterin, Pitàgoras, com Sòcrates, no va escriure mai.

La secta pitagòrica obligava els seus membres a seguir una sèrie de passos per a poder exercir de ple dret. La matemàtica i la música, reben en Pitàgoras, al menys la primera, tanta consideració com en Plató. Els membres havien d’alliberar una part o tota la seva fortuna en la comunitat. Aquesta intervenia en política i es va arribar a fer molt forta tant a Crotona com en altres polis de la vora. Això va significar una espècie de “govern dels filòsofs”, la pretensió platònica; tot i que, al final, el poble els fes fora.

Les comunes, confraries,  eren de caràcter secret, seguien les doctrines del mestre. Per a ells, seguint el corrent místic òrfic, l’ànima és immortal, transmigra i hi ha parentesc entre tots els animals (hinduisme ?). L’univers és un, viu i amb una ànima divina. Les ànimes dels habitants del planeta són fragments d’aquesta gran ànima que han caigut a la Terra i són castigades amb la presó del cos. L’ànima vol retornar, però a la mort del cos, transmigra a un altre cos. Per això no s’ha de menjar carn. Per poder trencar el cicle de les transmigracions i integrar-se a l’ànima del món, ha d’arribar a un estat de puresa absoluta. Per tal cosa s’havien de seguir les normes (akoúsmata) de la secta:

  • No menjar fabes.
  • No orinar de cara sol.
  • No permetre que les grunetes facin el niu al terrat.
  • S’ha de plegar el camisó i enrrotllar-lo.

Pitàgoras i Filolau

El camí akousmàtic recollia un seguit d’obligacions i prohibicions que purificaven l’individu en el seu retorn. La matemàtica també és camí de salvació, reservat però, als més preparats. La matemàtica és allò que hem arribat a aprendre, a entendre realment. Per als pitagòrics els matematha són les idees que ens mostren l’ordenació còsmica – allò ordenat i bell -, ja que segons ells, tot pot ser explicat (desvetllat) per les seves relacions numèriques. La filosofia pitagòrica s’allunya de la pretensió dels milesis per comprendre el món per passar a ser una forma de salvació de l’ànima. No acceptaran l’arché en una cosa ni la indeterminació d’Anaximandre, de fet si la indeterminació i l’il·limitat són l’arkhé del de Milet, pels pitagòrics serà el límit i la determinació l’important. És allò limitat i determinat el que és ordre i bellesa; i aquest ha de ser entés pel filòsof per poder identificar la pròpia ànima amb la totalitat.

Pitàgoras estableix la relació proporcional entre música i matemàtiques, acabant pensant que tot es reduïa a aquestes relacions numèriques. El famós teorema sembla que ja es coneixia des de feia segles a Babilònia.

Respecte la cosmologia cal dir que segueix Anaximandre en relació a l’existència de tres anells de foc corresponents al sol, la lluna i els planetes.  Segons Pitàgoras, el moviment produïa una música que nosaltres no escoltem perquè ens hem acostumat des del naixement. També aporta una observació, coneguda a Babilònia, i que és que la Terra té un moviment d’oest a est, en contra de la teoria del vòrtex que substentaven el milesis.

Perspectiva de l'univers en Anaximandre.


Amb el pitagorisme afegim abstracció a l’especulació i podem dividir dues corrents que a partir d’ara trobarem sempre: el materialisme, monista en aquest cas ja que l’arkhé és un i material, i formalisme, un formalisme que més que donar-nos una matèria ens dóna una estructura. Així, si volem un arkhé pitagòric aquest seran les relacions numèriques, enteses com una oposició entre conceptes que pretén representar l’estructura còsmica. Així: parell/ imparell; limitat,/ il·limitat; unitat/ pluralitat; dreta/ esquerra; maculí/ femení; quietud/ moviment; recta/ corba; llum/ obscuritat; bé/ mal; quadrat/ rectangle.*

El 10 era el nombre sagrat dels pitagòrics, el podem expressar mitjançant la suma de 1 + 2 +3 + 4 (i els intervals musicals es poden expressar mitjançant aquestes proporcions. El 10 és una disposició triangular equilàtera, i estableixen la categoria dels números triangulars – que poden ser representats com triangles.

3 = 1 + 2

6 = 1 + 2 + 3

10 = 1 + 2 + 3 +4

15 = 1 + 2 + 3 + 4 + 5

21 = 1 + 2 +3 + 4 +5 + 6   (1/2)n(n + 1) = ∑ (el.n) x (x=1)

Els nombres quadrats són aquells que poden ser representats com quadrats:

4 = 1 + 3

9 = 1 + 3 +5     m = 1 + 3 + 5 +… + (2n – 1) = (∑ (el.n) x (x=1)) (2x – 1) = n al quadrat.

Hi ha altres tipus de números que representen figures geomètriques i proporcions.

El número auri és anterior a Pitàgoras: http://ca.wikipedia.org/wiki/Secci%C3%B3_%C3%A0uria

* Aristòtil ho diu a Metafísica, 986 a i ho referencia Cappelletti, pàg. 77.


______________________________________________________________

Bibliografia: Mosterín, Jesús; Historia de la filosofía, ed. Alianza, Madrid, 1984


 

__________________________________________________________________________________________

ALCMEÓ DE CROTONA

Tot i les dificultats per a establir la seva pertanyença al pitagorime, considerem Alcmeó aquí perquè en rep alguna influència. Segons Capelletti podria ser el primer fisiòleg experimental, va realitzar treball d’embriologia, i cal dir que no creu o, almenys no ho diu, en el dualisme antropològic ni en la immortalitat de l’ànima. El concepte d’isonomia és també prou diferent de l’harmonia pitagòrica.

La isonomia és la distribució uniforme i correcta dels elements que integren el cos, essent la malaltia la minva o l’excés d’algun d’ells; fent, amb ell, el paral·lelisme amb la polis ens trobem que la ciutat-estat funciona bé quan cap persona o grup està per damunt dels altres d’una forma que no li pertoqui.

HIPASO DE METAPONTO

Contemporani de Pitàgoras, associat a Heràclit (Aristòtil, Teofrast), perquè considera el foc com principi universal.  Va pensar, com Alcmeó, que la democràcia havia d’atorgar a tots els ciutadans el dret de pertànyer a l’assemblea i poder ser elegits per a càrrecs polítics. També obligava els magistrats a donar comptes a comissions ciutadanes, triades a l’atzar, amb el poder d’informar el poble.

Diu la llegenda, una entre moltes en l’esfera pitagòrica, que Hipaso va trair la secta explicant secrets matemàtics, i que això va ser la causa de la seva mort en naufragi.

HIPODAMO DE MILET

Estableixen reformes sociopolítiques que podrien pensar-se antecedents de la Politeia platònica. Hipodamus és l’ingenier de l’estructura de les ciutats en carrers paral·lels i perpendiculars.

L’estat ideal s’ha de composar d’un màxim de 10.000 ciutadans (número sagrat dels pitàgorics). Fa una divisió en tres classes socials: artesans, pagesos i guerrers. Si comparem amb la ciutat platònica ens trobem:

HIPODAMUS PLATÓ
Artesans Productors
Pagesos Productors
Guerrers Guardians

Timgad (ciutat romana, Argèlia).

 

No hi ha, com en Plató, una primera classe social – la dels filòsofs-rei – Per Plató una societat ideal és aquella on les classes socials visquen harmònicament respectant i mantenint les seves jerarquies. No hi ha igualtat jurídica ni política, i la justícia surt de la conservació d’aquesta estructura. Hipodamus, en contra, entén la societat com democràtica en totes les seves jerarquies. La isonomia la defensa perquè en entendre que tots som subjectes d’igualtat jurídica i política. El sòl el distribueix de la següent manera: terra sagrada (religió), militar i privada, aquesta última divida per els pagesos que la treballen.

FALEAS DE CALCEDÒNIA

Insisteix en el repartiment equitatiu de la terra sustentada sobre una educació igual per a tots. És un tret important entendre l’educació per a tots els ciutadans com a base per a l’estabilitat, el progrés i la pau.

Aristòtil, en els seus comentaris dirà d’Hipodamus que al deixar el control de la força en una classe social es propicia el domini d’aquesta classe sobre les altres; i criticarà l’igualitarisme de Faleas si no s’aplica un estricte control demogràfic i de guany de béns.

FILOLAO

Contemporani de Sòcrates.  Segueix el corrent pitagòric del dualisme antropològic referint-se al cos (soma), com sepulcre de l’ànima (sema). Pitagòric, considera el nombre com principi i condició del coneixement i substància de totes les coses (arkhé), segons la crítica – anàlisi – aristotèlica. Farà veure el d’Estagira que es produeix una contradicció entre un arkhé immaterial i la matèria.

Pensa un U etern i immutable – mònada – . El número perfecte és el 10 (tetractis), 1 + 2 + 3 + 4;

44B11 “La dècada és magna, perfecta, totpoderosa, divina, principi i conductora a la vegada de la vida divina i celestial i de la humana.”

 

 

HEL·LENISME

Els anys 323 i 322 moriren Alexandre el Gran i Aristòtil. El procés d’hele·lenització s’allargaria fins el 31 abans de Crist, iniciant-se l’època romana que durarà fins el 529 amb el tancament de l’acadèmia d’Atenes i la fundació per sant Benent de l’Abadia de Monte Cassino. Amb això s’inicia l’Edat Mitjana, i els centres de saber que van ser acadèmia, liceu i museum, es desplacen fins els recintes eclesiàstics.
L’hel·lenisme va significar la fi de la polis com estructura. Atenes perd embranzina en favor d’Alexandria i altres ciutats. Grècia esdevé província del nou Imperi que inclou els conceptes de cosmopolitanisme i ecumenisme al nou estat.
_________________________________________________________

Convivint amb l’Acadèmcia i el Liceu, apareixen dues escoles: estoïcisme i epicureisme. Amb Ptolomeu Sòter (323 – 283) neix el Museum, amb jardí botànic, observatori astronòmic, escola de medicina, biblioteca… Després de moltíssimes vicissituds va acabar destruïda el 641 per Omar.

ORFISME

LES RELIGIONS MISTÈRIQUES. L’ORFISME.

Orfeu i Euridice

Orfeu i Euridice

El segle – VI era un bullidor d’idees. No només la filosofia o la poesia trobarien camps adobats, també les religions dels misteris. A l’Hèl·lade i especialment a Itàlia del Sud trobem cultes com l’orfisme que introdueixen conceptes nous davant la religió més o menys estatal que, al dir de Ángel J. Capelletti, era una religió estètica, basada més en el cos, en el gaudi dels plaers i, en definitiva, la vida present i sense llibres sagrats, la seva base escrita eren els poemes homèrics i, en conseqüència, l’epopeia. La religió pública – una interpretació etimològica de religio és entendre-la com allò que lliga els membres d’ una societat en un cos comú de creences – estableix la seva cosmovisió a partir dels fets heroics de la Ilíada, i l’deal de vida, la millor vida, és la de l’aristòcrata fort i poderós. I aquesta religió Olímpica, que no dificultaria l’aparició de l’especulació filosòfica, tampoc no ho farà amb l’Orfisme. Aquesta religió té els seus fonaments en el misticisme i en l’ètica. Entén l’ànima com quelcom que sobreviu al cos i entra en el pla de la vida més enllà de la mort (escatologia i soteriologia*). La seva visió del món estarà més propera a la dels camperols, artesans, pobres i esclaus. L’Orfisme surt  dels antics cultes agraris i funeraris dels habitants pre-hel·lènics. Aquests cultes formaven part de la vida de les persones anteriors a les invasions àries.

 

Aquest tipus de religiositat aportava l’element de salvació individual que troba en la figura d’Orfeu una munió d’elements que seran aprofitats tant per pitagòrics com per Plató. Orfeu, traci, Plató dirà que és descendent de Selene i les Muses,  està lligat tant a Apol·lo  com a Dionís. Davant de l’èpica homèrica, Orfeu és tranquil, seré, màg i poeta, de manera que a partir del VI a.C. s’agafa Orfeu com profeta de les religions, algunes, mistèriques.

Un dels punts fonamentals de l’orfisme és el dualisme antropològic. A partir d’aquí tenim el tema de la reencarnació en una altra vida, i la transmigració de les ànimes. La solució per aturar aquest cicle està en la katarsi, la purificació mitjantçant els ritus.

L’orfisme presenta, independentment de la seva autoria, teogonia, cosmogonia i moral. La teogonia, mites sobre l’origen dels déus i la cosmogonia, la visió total del món, no són gaire diferents a les del pantió olímpic homèric, sí hi ha diferències en el dualisme que abans referíem i en la moral que proposa. A més dels ritus iniciàtics i de purificació (catarsi) seguien pautes de conducta basades en prohibicions com ara la prohició de menjar carn.

Paraules clau: dualisme, reencarnació, transmigració (metempsicosi), catarsi.

* Sotereologia: doctrina de la salvació de l’ànima.

* Escatologia: tracta sobre el fi de l’home i la vida més enllà de la mort.

Bibliografia: Cappelletti, A; Mitologia y filosofia: los presocráticos. Editorial Cincel, Bogotá, 1987

____________________________________________________________________________________________________________



 

 

Parmènides va significar un canvi en el rumb de les especulacions filosòfiques. En el seu poema Perifiseos, distingeix entre la via de l’opinió (doxa) i la via de la veritat (aletheya).

JUSTÍCIA EN PLATÓ I MILL

Comparar el concepte de justícia en Plató i en Mill és atrevir-se a fer un salt en el temps. La justícia és el tema per excel·lència de La República i la justícia és també fonamental en l’utilitarisme.
Plató confronta dins el seu sistema dialèctic diferents definicions de justícia (diké), anem a veure-les:

– Des de la tradició imperant trobem:

1. dir la veritat i retornar a cadascú el que d’ell em rebut (Céfal).
2. donar a cadascú allò que se li deu, fer el bé als amics i el mal als enemics (Polemarc).

– Des dels sofistes (Trasímac):

1. la voluntat del més fort, allò que li convé al més fort.

– Des del pragmatisme (Glaucó i Adimant):

1. La justícia és només el producte d’una convenció.

Respecte l’opció del sofista Trasímac cal veure que el que ell defensa és l’estat natural (l’antítesi natura-cultura), i en aquest estat el més fort és qui mana i qui establiria el que és o no just. Les lleis, l’organització social basada en l’imperi de la llei, és un forma de control i defensa dels febles agrupats contra la voluntat dels forts. El dret natural i el dret positiu és el que confronta el sofista. Nietzsche també en parlarà. Per als pragmatistes l’opció és la mateixa que la de Trasímac però accentua la importància de la unió dels més forts com una necessitat per a la societat i el progrés. A l’estat de naturalesa es cometen injustícies en nom d’aquest dret natural, els febles s’uneixen en un pacte social, decideixen lleis per conveni i consens i finalment els humans deixen els seus instints naturals per a convertir-se en éssers socials.

Plató no vol pensar la justícia com un requeriment exterior per a la seguretat de l’individu i l’eficàcia d’una organització social. La justícia ha de provenir de l’ànima de l’individu, del seu interior. Com que la kalípolis és un reflex de l’ànima, la justícia social ha de tenir la mateixa estructura que l’ànima. L’estructura de la ciutat bona i bella ha de posseir les quatre virtuts cardinals que són la prudència, la valerositat, la temperança i finalment la justícia.
Com és prudent la ciutat: per la prudència dels governants, la valerositat dels guardians i la temperança dels productors però, i això és important, discorre per totes les classes socials de la ciutat platònica. I la justícia: que cadascú ha d’atendre a una sola de les coses de la ciutat: a allò per al qual la seva naturalesa està millor dotada” la justícia és fer cadascú el seu, el que li pertoca
Cal recordar que en el nostre autor la ciutat és un tot orgànic on l’individu té un lloc assignat
i que ha d’acomplir per a que tot vagi bé.
Hi ha una equiparació entre justícia i igualtat que es fonamenta en la tradició grega. Serà a Les Lleis on Plató estableix la relació:Havent dues classes d’igualtat, homònimes, és cert, però de fet quasi oposades entre si de moltes maneres, una d’elles, la igualtat determinada per la mesura, el pes i el número, no hi ha ciutat ni legislador que no sigui capaç d’aplicar-la (…); però, la més autèntica i la més excel·lent igualtat, ja no és tan fàcil (…). Atorga més al que és més gran i menys al més petit, donant a cadascú allò adequat a la seva naturalesa; i també en el que respecta a les distincions, donant-les sempre més grans als més excel·lents i al contrari als que són de manera distinta pel que toca a virtut i educació, distribueix proporcionalment allò que convé per a cadascú.

Si ens fixem en el fragment de Lleis (VI 757 a-e) veiem la distinció entre dues formes d’igualta, la matemàtica i la proporcional en quant la distribució: distribuir proporcionalment allò que és convenient a cadascú en raó de la pròpia naturalesa. La justícia és això últim.
___________________________________________________________

En la ciutat ja està clar. Què passa amb l’individu? Recordem la divisió de l’ànima:

racional————prudència
irascible————valerositat
concupiscible——-temperança

La part irascible i la racional s’han d’imposar sobre la concupiscible; que és la que ocupa més lloc (entreté) més l’ànima, de la mateixa manera que la classe dels productors ocupa màximament la polis. La justícia esdevindrà de l’harmonia de tots tres elements. Així si cada part de l’ànima acompleix la seva funció parlarem de justícia en l’individu.
La justícia és de caràcter intern, és una condició de l’ànima i no una característica dels actes individuals, és una propietat de l’individu.

La llei té un sentit ètic i la seva funció ha de ser més educadora que política. L’educació ha d’anar dirigida cap a la recta raó, i el dret així ho reconeix.
Tot això tindrà les seves implicacions en les teories estoiques. Extret de “De legis-blog”
______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
En ètica i en política les premisses de Mill continuen sent les de l’humanisme il·lustrat. El valor consisteix en el benestar aconseguit en la vida dels individus; els interessos de tots tenen el mateix pes en la consideració de tots. La felicitat s’aconsegueix amb més efectivitat quan la societat deixa a la gent lliure per a perseguir les seves pròpies finalitats sempre que es subjectin a les regles establertes pel bé general. La ciència de l’home serà el fonament de polítiques racionals per al millorament social. (Skorupski)
El principi d’utilitat serà treballat a vastament per Henry Sidgwick.
La justícia en Mill té un marcat caràcter pràctic. L’Estat ha de procurar per a cada persona “l’essencial del benestar humà”. L’exigència de justícia és “l’exigència de que fem als nostres semblants de que cooperin en la feina d’assegurar per a tots les bases mateixes de la nostra existència. Donat que els drets a la justícia protegeixen les utilitats que afecten el dit més a dalt, tenen prioritat sobre la prosecució directa de la utilitat general i sobre la prosecució privada de fins personals. Extret d’alcoberro.info

EPISTEMOLOGIA PLATÓ – ARISTÒTIL

Tots dos tenen clar que la ciència – episteme – ha de ser coneixement universal, això significa deixar de banda la concreció de la cosa en particular per buscar l’universal. Plató posa aquest universal en el món de les idees multiplicant les essències. Aristòtil pensa que aquests universals estan en les coses mateixes.
En Plató:
Idees de les coses. La idea és l’essència de la cosa. Podem imaginar que la idea és la definició, el conjunt, allò que les coses tenen en comú; però Plató atorga a les idees entitat ontològica. Això vol dir que són reals.
Anaxàgores havia pensat que la Intel·ligència (Nous) era el principi universal, però acaba parlant només de causes físico-químiques. La crítica que fa Plató als filòsofs de la natura és que només buscaven principis causals però no finals (el com i no el qui/ que). La primera navegació dels presocràtics.
Aristòtil amb el seu teleologisme i l’explicació del 1r motor com causa final segueix el camí proposat per Plató.
Però, com estableix la relació entre un i altre món? Segons Capelle, Plató potser està influït per la teoria pitagòrica de la relació entre els nombres i les coses visibles. Les coses del món sensible participen de les idees (methexis). La idea es manifesta (paraousia) en les coses del món sensible.
___________________________________________________________
transcendents- idea de blancor, idea de gelor. Neu.
___________________________________________________________
immmanents – la neu participa, imita, les idees. Les idees es manifesten en les còpies.
___________________________________________________________Així tres conceptes: imitació (mímesi), participació (methexi) i manifestació (paraousia) per a relacionar idea i cosa. Solució inconclosa que no suportarà les crítiques d’Aristòtil (argument del tercer home). La relació entre les idees és lògica, segons Plató. Hi ha idees que es relacionen amb totes, d’altres no.
___________________________________________________________SIGNIFICANT — SIGNIFICAT ——- REFERENT
on el significant és l’escrit/pronunciat/concepte; el significat, la cosa i les referent, la idea.
___________________________________________________________
LA IDEA DE BÉ
“Aquesta és la suma de totes les causes finals, l’absoluta finalitat del món i al mateix temps també l’última i més profunda raó de l’univers… De la mateixa manera que el sol no és només la causa de la visió i de la llum que possibilitat el veure les coses sensibles, sinó també la causa del seu naixement i del seu creixement, o sigui de tota vida dins del món, del mateix mode la idea de Bé, o sigui el bé absolut, no és només la causa de la capacitat de conèixer (Nous) de l’home i de contemplar les idees, sinó a més és la causa del seu ésser.” Capelle, 230
És la causa de la veritat i del coneixement, però és quelcom diferent a totes dues. tampoc no hem de pensar la idea com el ser, sinó quelcom més enllàdel ser; constitueix, ella sola la raó creadora de totes les coses, tant del sensible com de l’intel·ligible. De vegades anomena a aquesta idea Déu, i ho fa perquè només la idea de bé és el principi originari, dinàmic i creador.
“La finalitat de totes les finalitats” (…) Tornant al coneixement, l’home aspira saber i això és l’eros, però també les coses “pretenen” les idees: “Plató no ha trobat més solució que la d’imaginar-se a manera dels processos espirituals que tenen lloc a l’ànima humana, una apetència o aspiració inconscient que té també lloc en la naturalesa irracional i inanimada que l’empeny a semblar-se a les idees” (i en aquest sentit hi ha que entendre l’eros). Per a Plató, el bé absolut és idèntic a la bellesa absoluta. El seu coneixement per part dels homes està més enllà del coneixement de la resta de les idees. Es necessita un esforç dialèctic i tot i això no pot arribar al bé només amb el treball humà. Només unes poques natures el poden tenir aquest coneixement – natures divines -, i és un coneixement que els arriba independentment de tot, com una espècie d’il·luminació. Així que realment el camí el prepara la ciència, però arribar al final del camí només serà possible si l’individu és beneficiari d’una mena de “gràcia”. El coneixement del bé és una intuïció immediata i que té, segons Plató, naturalesa sobrenatural i religiosa.
Així que la preciada fita d’intuir el bé, tot i que confosament, només serà possible amb la ciència però més encara amb la creença (katarsi-religiosa).
En Aristòtil podem establir lligams entre l’eros i l’entelequia, la tendència al primer motor immòbil, a ocupar el lloc que correspon a cada cosa, a la finalitat en definitiva que és el motor del món. Cal saber que el Primer Motor Immòbil mou com a causa final i no eficient. D’altra banda, la curiositat i l’admiració ens mou cap el coneixement en Aristòtil. Això és el que Aristòtil anomena saber contemplatiu i desinteressat.
___________________________________________________________
greciaenlaantiguedad
___________________________________________________________
Els tipus de saber en Aristòtil:
TEÒRIC: Física, metafísica, matemàtiques, teologia. És un tipus de saber especulatitu i/ o contemplatiu que no cerca de produir res ni respon a cap utilititat que sorgeix com a desig de contemplar i entendre la realitat, les seves causes i el seu sentit.
___________________________________________________________
PRÀCTIC: Ètica, política… És el saber orientat a orientar, guiar l’acció i el comportament individual o col·lectiu.
___________________________________________________________
TÈCNIC: Retòrica, poètica, economia, arquitectura… S’anomena també productiu, poiesi. S’ocupa de l’estudi de les produccions humanes, és a dir, d’aquestes activitats fetes segons una regles i principis.
___________________________________________________________

COSMOLOGIA

Aristòtil pensa un cosmos finit en l’espai i etern en el temps.
cosmos
El divideix en un espai sublunar i supralunar. Com que la causa del moviment ha de ser-hi i hi ha un moviment que es constata en tots dos mons, i ha d’haver-hi una primera causa d’aquest moviment. Pensa Aristòtil en el Nous, en el 1r motor immòbil que imprimeix moviment gràcies a l’esfera dels estels fixos.
– MÓN SUBLUNAR-MÓN TERRESTRE
– La terra esfèrica.
– Geocentrisme.
– Imperfecte, corruptible.
Hi ha els quatre elements.
Moviment rectilini. Caiguda dels greus.
____________________________________________________
– MÓN CELEST
– La lluna.
– La resta d’astres.
– Esfera dels estels fixos.
– Perfecte i incorruptible.
L’éter.
Circular perfecte i inalterable.
(Referència EDEBÉ)
_____________________________________________________
El 1r motor és immòbil perquè és perfecte i és acte pur. Com no té potencialitats és immòbil. És forma pura sense matèria.
Mou com a causa final i no eficient, ja que l’univers es mou i transforma per l’atracció cap a la perfecció.

GEGANTOMÀQUIA

En relació a Plató i Aristòtil:
Cal recordar que l’ontologia estudia l’ésser. Dins de la filosofia platònica podem incloure aquí la teoria de les idees i en Aristòtil la de la substància. De la mateixa manera podem incloure tot això dins la metafísica afegint la figura platònica del Demiürg i la del 1r motor immòbil.
Referent a la cosmologia Plató diferencia entre un món al cel i un món a la Terra (dins del sensible). En aquest últim hi ha el domini dels quatre elements com en Aristòtil.
L’epistemologia és la teoria del coneixement, també ens la trobarem com teoria de la ciència. Alguna vegada trobarem el concepte gnoseologia.
En Plató la teoria del coneixement és el procés educatiu que ha de servir al propòsit de l’anàmnesi (reminiscència). Aquest esquema el trobem en el símil de la línia.

Plató és un autor racionalista – confia exclusivament en la raó davant la fal·làcia sensorial, i innatista – això vol dir que portem idees a sobre, prèvies a l’experiència. Les portem per tota la descripció que fa de l’ànima com a pervinent del món de les idees.
En el cas d’Aristòtil la cosa canvia radicalment. No hi ha idees innates (la ment és una taula en blanc en el moment del naixement), i Aristòtil és un autor empirista, la qual cosa no significa que no sigui conscient de la fal·libilitat dels sentits. En Aristòtil el coneixement comença amb la percepció.
Els graus de saber en Aristòtil:
Món–Percepció/sensació–imaginació/memòria–Abstracció de les imatges percebudes més la informació de la memòria. L’abstracció en Aristòtil és exclusiva del coneixement intel·lectual. Li permet obtenir la idea o concepte universal d’un objecte qualsevol a partir d’aquest objecte concret. I és que el nostre eneteniment és capaç de separar d’un objecte individual allò que és l’essència o forma. Aquesta essència la comparteix amb tots els individus de la seva espècie i constitueix el coneixement universal.
Des de la percepció i la imaginació tenim el coneixement sensorial que és contingent (ni universal, ni necessari). Amb l’abstracció elaborem conceptes i amb aquests judicis i raonaments.
Des del coneixement sensorial tenim l’experiència. I des de el sensorial i l’elaboració de concepres arribem al coneixement intel·lectual que és universal i necessari. Des d’aquí més anem al grau de la tècnica/ciència i finalment a la filosofia.
En Plató l’esquema és aquest (símil de la línia):
– Dualisme epistemològic (2 nivells de coneixement).
El grau inferior és l’opinió (doxa): Els sentits ens aportes informació sobre les realitats sensibles i canviants. És un tipus de coneixement superficial, aparent, poc fiable. L’opinió és canviant i relativa.
L’altre nivell és el saber (episteme). L’objecte són les idees eternes, allò real. La font és la intel·ligència. És un tipus de coneixement objectiu i infal·lible. No canvia, és universal i vàlid.
Al símil de la línia trobem:
Dins del gènere intel·ligible:
1. Idees (el Bé en si, la justícia en si, la unitat en si, la circularitat en si…– És un coneixement (noesi) a través del logos. És intuïtiu sense cap suport sensible. La ciència és la dialèctica o la filosofia.
2. Objectes de què s’ocupa la matemàtica (nombres, figures…). És un discerniment (dianoia). La raó discursiva, la reflexió… Matemàtiques, aritmètica, geometria, astronomia i harmonia.
________________________________________________________
Dins del gènere visible:
3. Objectes físics i fabricats: arbres, animals, cases…– És la creença (pistis) Investigacions naturals (física), els sabers tècnics.
4. Imatges: reflexos i còpies, aparences, ombres, l’art representatiu…–És la conjectura (eikasia). Opinions de l’home corrent, les visions…
________________________________________________________
El dualisme ontològic platònic és diferent a la solució que planteja el seu deixeble. En Platí trobem:
1. Món de les idees/ món intel·ligible.
KOSMOS NOETÓS
– Les essències transcendents.
– Allò etern.
– Allò immaterial.
– Allò intel·ligible.
– Allò invisible.
La idea = la cosa en si; l’essència.
És el topos hiperurà. Un lloc situat més enllà del temps i l’espai. És el suport metafísic del món sensible, real, etern, perfecte, immutable.
La comprensió de les idees s’anomena SABER
________________________________________________________
JORISMÓS – L’ABISME
________________________________________________________
KOSMOS ORATÓS
Món sensible / món inintel·ligible
– Món de les còpies.
– Allò que neix i mor.
– Allò canviant.
– Allò aparent.
– Allò material.
– Allò visible.
És el món dels fenòmens naturals i dels assumptes humans (món sensible), copia, encara que de forma imperfecta l’ordre etern i transcendent del ser representat pel món de les idees.
La seva visió és l’OPINIÓ – DOXA –
Aquest món copia (mímesi) i participa (methexi) del món de les idees.
______________________________________________________
En Aristòtil, però, la realitat del món de les idees desapareix. Ell és un empíric i a això dedica gran part dels seus esforços. L’estudi de la physis és la Filosofia segona, tot i que el saber màxim serà la filosofia. La filosofia primera-metafísica-o de l’ésser o la ciència universal.
La filosofia segona serà l’estudi sobre la physis, dels principis del moviment i del repòs, del canvi. La realitat està en perpetu canvi (a excepció del 1r motor). Phio, l’arrel de physis, és principi que engendra.
En Heràclit havíem vist les posicions del canvi que ens mostraven els sentits, com raó universal, el logos, el panta rei. En Parmènides i ja en un pla de negació de la força dels sentits s’afirma que aquests són una il·lusió.
Amb Plató assistim a un intent de conciliació de les dues postures. Una de les crítiques que li fa el deixeble al mestre és que justaposa moviment i essència, però no integra els dos mons, i la idea d’imitació – participació no ho explica.
Aristòtil criticarà la participació amb l’argument del 3r home.
Si hi ha 2 entitats que s’assemblen significa que participen d’una mateixa idea (entre altres), i també s’assemblen a la idea que els fa semblant de manera que ens falta una altra idea per a explicar la raó de semblança i així fins l’infinit.
La pretensió d’Aristòtil és semblant des d’aquesta posició de conciliació per a explicar la realitat. Per a Aristòtil la realitat és el que és i existeix i rep el nom de SUBSTÀNCIA.

La substància és l’individu concret i són aquestes coses l’autèntica realitat. Però no representa el món sensible de Plató sinó una síntesi de tots dos. L’hilemorfisme és aquesta síntesi, pensar la substància com el resultat d’una forma (assimilable a la idea) i una matèria. La forma fa que la matèria sigui allò que és. La substància és un compost – synolon – la forma fa que la cosa sigui el que és – conjunt de qualitats- i la matèria que és el component físic. La matèria és el suport de la forma (el marbre és el substrat de la taula). Matèria i forma són indestriables i només distingibles per l’intel·lecte.
SYNOLON——– SUBSTÀNCIA PRIMERA (la cosa, l’ésser concret). SUBSTÀNCIA SEGONA (l’essència, la forma, l’en si de la cosa, la definició).
MATÈRIA PRIMERA—– (el material de què està feta la cosa, marbre, fusta, ferro…)
MATÈRIA SEGONA —– (el substrat inicial, impossible de percebre ja que la matèria sempre està informada.)
Donat això podríem passar a l’explicació del canvi. Segons el que estem veient l’única cosa realment no canviant seria la matèria. Cal recordar que Aristòtil, també Plató, reconeix els 4 elements d’Empédocles. El canvi – clau de la physis – és el pas de la potència a l’acte.
Segons Parmènides el canvi no existeix, Aristòtil però, entèn que el canvi si existeix però, per a salvar allò que ha de romandre proposa que l’ésser pot dir-se de moltes maneres. Un arbre és el que és però potencialment pot ser taula, en canvi mai no serà ferro. Ser en potència és un no ésser relatiu. No poder ser en potència és un no ésser absolut.
Potència (dynamis) i acte (enérgeia) donen raó del canvi. Un canvi és l’actualització d’un potència.
Aristòtil ha d’afegir com i a qui afecta el canvi i quins tipus de canvi hi ha. Aquests poden ser substancials (queda la matèria i canvia la forma) i poden ser generació i corrupció. També, el canvi pot ser accidental, llavors serà quantitatiu, qualitatiu i/o local.
______________________________________________________
Aristòtil entén que per a que es produeixi un canvi ha d’haver-hi una causa.
– causa material.
– causa formal.
– causa eficient.
– causa final.
Aquesta causa final l’amplia a tot – la natura no fa res en va – i tot tendeix a la seva perfecció – entelequia.