Je suis Vladimir

Dr. Lluís Montull Martínez

Publicat al diari de Lleida La Manyana el 14 de febrer de 2015

Fa unes setmanes, el món semblava girar entorn a l’atac jihadista a la revista Charlie Hebdo. Avui, el centre d’atenció del sovint anomenat tauler d’escacs mundial, allà on es juga el futur d’Europa i el món sencer, són les converses de Minsk per intentar, un cop més, aturar el conflicte que dessagna la pobra i devastada Ucraïna. Per això, no és d’estranyar l’alegria de dos dels protagonistes de la capçalera de la gran manifestació de París, Hollande i Merkel, quan van anunciar el passat dijous 12 de febrer, la signatura d’un segon acord pel qual es comprometien a un alto el foc les parts enfrontades, és a dir els representants del govern d’Ucraïna i de les autoproclamades Repúbliques Populars de Lugansk i Donestk i, és clar, Putin. I dic és clar perquè Putin i el govern rus són com tothom reconeix –menys ells mateixos -, els qui han armat i mantingut viu el conflicte. Fins al punt d’enviar-hi un ingent nombre de tropes sense uniforme regular, com ja van fer amb l’annexió de Crimea. Per això, és a Putin a qui han dedicat més esforços de persuasió Hollande i Merkel, i qui ha aconseguit preservar millor els seus interessos: s’obre el camí per l’annexió russa d’aquests territoris. El rèdit, en canvi, obtingut pel President d’Ucraïna sembla que es reduïa al carinyo que normalment mereix el guanyador moral, qui tothom també sap perdedor.

                Malgrat voler, un cop més, compartir l’eufòria del moment, hi ha almenys dues qüestions d’aquesta partida que se m’escapen com a ciutadà de peu –una altra metàfora prou gastada en ocasions com aquesta-. La primera, és el dubte per la fiabilitat d’un acord amb algú que no reconeix ser part del conflicte que ha provocat, i, per tant, tampoc tindrà cap problema amb trencar el pacte que li ha de posar fi. Vulneració que ja s’hauria produït amb el primer acord de Minsk, el qual no va ser respectar més d’unes hores, o, encara més greu, amb el Memoràndum de Budapest de 1994: d’acord amb el qual els EUA, el Regne Unit i RÚSSIA es comprometien a respectar i defensar la integritat territorial d’Ucraïna a canvi del desmantellament del seu aleshores copiós arsenal nuclear. Sembla una broma i no ho és. Però, encara, em sorprèn més que, ni tant sols a l’opinió publicada, gairebé ningú es pregunti pel parer dels ciutadans d’Ucraïna directament concernits, és a dir els ciutadans de les regions de Donetsk i Lugansk. Hi ha qui defensa el govern d’Ucraïna, qui entén, fins i tot, la indignació russa per la pretensió dels ucraïnesos d’integrar-se a l’OTAN. Però el que pensen els habitants de les anomenades regions separatistes sembla que importa a uns i a altres poc més que un rave. Perquè a veure, penso jo que els que reben les bombes, passen gana i fred, tindran alguna opinió respecte el país on han de viure. Però sembla que no. Un cop més, la vella història de sempre, la que també s’ha argüit sovint en relació a la reivindicació catalana de decidir la seva sobirania: votar està molt bé dins d’uns límits. I qui posa ara a l’est d’Ucraïna aquests límits? El principi de la llei?, el qual -deien en referència a Catalunya- sempre ha de prevaldre al principi democràtic. Els tractats internacionals?, fora dels quals, com advertia el ministre Margallo, només existeix l’espai interestel·lar. No, aquí no es tracta de respecte ni a les lleis ni als tractats. Aquí només mereix respecte –diguem-ho clar- la força de les armes que, juntament amb els grans interessos del mercat, fan i desfan massa sovint les lleis, mentre el dret de decidir dels ciutadans només es pot practicar en el marc d’allò que la sacrosanta constitució permet. Per això, els mateixos que fa quatre dies ens renyaven per caure en el pitjor i més antiquat populisme, ara s’afanyen a pactar amb Putin, un cop s’ha annexionat una part d’Ucraïna i muntat una guerra civil a una altra part. Això i més de 5.000 morts a les seves espatlles només a aquest país. Per tant, el que queda un cop més clar és que el dret i els tractats internacionals són el resultat –i no la causa com ens deien- de la política. Per moltes històries que ens contin. Com ja afirmava el filòsof Walter Benjamin. Per a qui l’origen del dret és sempre la violència política que l’ha fundat i només la violència permet que aquest dret es conservi.

I si això és així, si és la força política la que fa la llei; potser el que estaria bé, senyors Vladimir Putin, Mariano Rajoy o Frau Angela Merkel, el que realment faria aquest món més habitable i digne, és que, més sovint del que acostuma a succeir, aquesta força política, que fa el dret i el preserva, fos democràtica, es basés en la voluntat dels individus a decidir com i amb qui ha de ser la seva vida. Es tracti d’habitants de Donestk, Kiev, d’Atenes o de Lleida. Però això és impossible, no? El que significa, finalment, que el futur que espera al dret català a decidir és més aviat galdós, i si ens en sortim serà ben bé per una perseverança sense igual al llarg de la història –la de fora i la nostra- i perquè tots els astres se’ns hauran alineat a favor. En tot cas, una invasió diguem tova d’Andorra ni es preveu ni ens serviria de res: el formatge de bola i el gas rus no tenen la mateixa rellevància a una partida on cap de nosaltres està convidat, a no ser que figurem com a peons de peu.