El doctor Lluís Montull ens ha obsequiat amb aquesta reflexió sobre els fets que succeïren els atemptats de París. No té pèrdua.

Publicat al diari de Lleida La Manyana, el 17 de gener de 2015

Autor: Lluís Montull

Professor de filosofia

Tots som…selfie

El passat diumenge 11 de gener va tenir lloc la gran manifestació de París en reacció al reguitzell de morts que es van iniciar amb l’assassinat dels dibuixants de la revista satírica Charlie Hebdo. L’encapçalaven els dirigents dels principals estats europeus i d’altres països afectats d’una manera o d’altra (entre ells el president de Mali, que destacava pel seu enorme barret negre). Aquesta manifestació va anar seguida de rèpliques a moltes altres ciutats franceses i concentracions en diverses capitals europees. En el nostre estimat país –sigui quin sigui- a falta d’altres actes commemoratius durant el diumenge, l’homenatge es va realitzar en llocs tan apropiats com els estadis de futbol, on es va fer el cèlebre mig minut de silenci –ja se sap que si dura més la gent no ho aguanta-. Sembla ser que, en total, es van manifestar uns 3,5 milions de persones. El seu lema principal va ser Je suis Charlie. Al dia següent els diaris europeus se’n feien ressò destacant molts d’ells la paraula unitat. Però unitat de què? Aquesta és la qüestió. Perquè ara mateix, passats tants pocs dies, aquesta unitat, per les ànsies d’uns i uns altres de sortir a la foto –entre ells el nostre, com ara diu el Junqueres, MHP i el senyor del barret-, no sembla una altra cosa que la unitat en un selfie massiu. Un acte insubstancial i narcisista que vol retratar la nostra bona consciència política; de la mateixa manera que la gent s’autoretrata en les situacions més curioses: des del ja típic selfie de cap d’any al de la cigarreta de després (hashtag#aftersex). Però més enllà, només fum i incoherència. Francament, no m’estranya que Netanyahu hagi dit als jueus francesos que comencin a pensar en marxar cap a Israel. Perquè si el màxim que som capaços d’oferir com a resposta a la intolerància és, simplement, l’afirmació de la unitat en el no res, ja podem plegar veles i, com diu el darrer llibre de M Houellebecq Submissió, convertir-nos tots a l’Islam (tot i que tampoc serviria de res: les principals víctimes del terrorisme islàmic són musulmans).

Perquè, a veure, què dimonis significa que nosaltres som Charlie? Si era una revista que estava a punt de plegar!; si la majoria dels caps d’estats –i el primer d’ells Rajoy- fan tot el possible per retallar la llibertat d’expressió; si cap d’ells té la mínima estima per la cultura que no sigui folklòrica; si als grecs no fa res els deien que els expulsarien si gosaven votar un partit regeneracionista; si el model pedagògic que ens proposen amb les proves de PISA té com a gran campió i estendard a seguir el sistema educatiu de…la Xina –com se sap avantguarda en el respecte a la llibertat d’expressió i gran fomentadora del sentit crític dels seus ciutadans-; si, en definitiva, del que es tracta amb tota aquesta gran manifestació és de legitimar noves polítiques de fronteres i de control més restrictives, tot i que els autors dels atemptats tenien passaport francès i ja estaven més que controlats…

Com pot ser que ara tots aquests, inclosos els qui volen reforçar el paper de la religió a l’escola pública, gosin dir que som Charlie? No és cert! I, aleshores, a què ve aquest selfie massiu? Què vol ocultar aquest fum? Doncs la por, la por terrible que, amb raó, ens causa alguna cosa sobre la qual no tenim cap altra defensa que la d’escollir entre l’odi i aquesta mena de missatges que no volen dir res. Dues reaccions igualment inútils perquè cap d’elles és capaç de distingir entre amics i enemics; però com a mínim la xenofòbia és coherent: Només cal sentir les declaracions de la família Le Pen i els que són com ells. Nosaltres, en canvi, els demòcrates units, anem a manifestacions en nom dels grans valors d’Europa i, al final, votem polítics que proposen mesures que defensen tot el contrari. Perquè, és clar, qui carai és creu que pot servir de res la reproducció massiva d’imatges amb europeus que porten pancartes on es diu que ells són Charlie Hebdo? Si us plau, siguem mínimament seriosos. Si hem de riure, riem, però anem més enllà de l’infantilisme que és la pitjor manera de ser nen. Aclarim-nos una mica. Perquè si cal defensar Europa i els seus valors, -com la llibertat, l’altra gran paraula més repetida en les editorials de l’endemà-, primer hauríem de saber què signifiquen. Però és clar, la qüestió és que no som capaços d’anar més enllà d’aquest fum, de la superficialitat de les pantalles i dels 140 caràcters de twitter. I es tracta de qüestions, la d’aquests valors, que –dimonis! (un altre cop)- requereixen molt més, requereixen coneixement, requereixen una actitud vital que ens faci capaços d’enfrontar-nos al mal seguint sent humans i, precisament, perquè som conscients d’aquesta humanitat.

Però, com deia, el problema és que ja no som capaços d’anar més enllà de les vivències superficials que, sense cap mena d’esforç, ens ofereixen les noves tecnologies -les pastilletes de la indústria farmacèutica també ajuden-. Hem guanyat la competència digital, però hem perdut la competència d’adquirir experiències significatives. I per lluitar contra aquest mal, ens fa falta tornar a trobar la manera d’atresorar-ne. Sinó seguirem deixant el camp abonat per l’enfrontament entre odis que es retroalimenten, mentre nosaltres continuem més preocupats per enviar-nos la darrera vivència trendtopic que per viure alguna cosa de veritat. Això sí, senyor Wert vostè tranquil, ja es pot carregar tot el que a l’educació faci ferum de reflexió, creativitat o art; mentre pengi a la xarxa un selfie amb el missatge a la calva –és un exemple- Je suis Charlie, serà un més dels nostres. I la nostra democràcia de fireta digital continuarà girant sobre si mateixa, pendent de tot excepte d’allò que, realment, la faria forta, els seus valors. Recorden: llibertat, igualtat i fraternitat.