ELS MODELS D’EXPLICACIÓ RACIONAL EN ELS PRESOCRÀTICS.

1.      Introducció.

1.1.Orígens i caràcter de la filosofia antiga.

El naixement de la filosofia occidental s´ha de situar en el segle VI a.C., amb l´aparició poètica d´Hesíode d´Ascra. L´adjectivació de poètic el naixement del primer filòsof no vol més que indicar que en realitat la filosofia surt de la poesia, especialment de l´Homèrica. La poesia possibilita, i possibilitava llavors, un camí ple d´insatisfaccions espirituals, on el mite era, per damunt de totes les coses, la resposta a totes les preguntes. L´aparença de verosimilitud com diu Hesíode en els seus versos no és més que un voler fer semblar la realitat allò que no és.

El primer punt refereix a la introversió del pensament anterior al naixement filosòfic. La lògica és evident : sempre hi hagué homes que pensaren de forma íntima ; podem dir, també, que els hi ha en l´actualitat, homes que per una o altra raó no donaren publicitat als seus pensamentsi , és evident que aquest individualisme no facilita en absolut la comunicació. L´altre, a part d´aquest, és la consciència d´ésser pensant que va aprehenent l´home. Podem parlar, ja, d´unitat respecte la consideració del “jo penso”. La realitat té el seu fonament en una sola raó o principi a nivell per-filosòfic :

n Sentit oriental i religiós.

n Sentit pràctic i modern.

El sentit oriental i religiós es dirigeix, en definitiva, al bucòlic teísta, politeísta i mític ; recordem la genealogia grega tan extensa com incerta en un poble de perspectiva diferent que comença a despertar i a imposar o al menys a proposar una pràctica basada en el pensament filosòfic i en el pensament científic.

En aquesta mena d´analogia la ciència queda relegada a postura de religió, i, per tant, postergada a ella, amb el que es produeix el gran anacronisme que generarà el córrer filosòfic. Analogia entre ciència i religió, anacronisme també, hi ha compostos en comú però diferències essencials, les respostes seran diferents iguals, però, les preguntes.

Amb la presa de consciència que suposa el saber l´home cerca aquell que sap, convertint-se en el seu deixeble. Les teories seran apreses i després criticades, començant d´aquesta manera la crítica sòlida de l´ensenyament, acceptant i millorant el fet mateix del conèixer.

Neix d´aquesta manera una altra forma de veure les coses on el viure és també fer-se preguntes i contestar-les amb un llenguatge abstracte i democràtic.

L´esperit grec de pregunta i abstracció i el context d´una religió-cultura-tradició formen l´ètica homèrica :

https://www.youtube.com/watch?v=9Da2WjzHZvM

2. L´inici del filosofar. L´èpica homèrica i la poètica hesiòdica.

1. Homer.

Nascut probablement a Quios cap el segle VIII a.C.

“L´esperit grec ha començat reflexant-se en la poesia…La imatge originària i vàlida de tots els temps del seu ser és troba (…) en el món de l´èpica homèrica”

Imaginem la Grècia homèrica, una colònia naixent on comença a vitalitzar-se el comerç, la cultura, la vida… Tot el món, instintivament, segueix el camí de la tradició, fins que s´imposa una postura contrària, i en Grècia, tal i com cita Gigon, la tradició es troba en l´èpica homèrica.

“Su, por así decirlo, estilo es de una forma hermosa, utilizando el verso corto y la

división, caracterizada así esta forma como forma homèrica y su tema como tema

épico.”

Amb aquestes dues constants topem amb una inquietud per fer creïble allò que no ho és, o sigui, un esforç per fer verosímil allò que és metàfora, audaç metàfora, un intent de fer d´una aparença quelcom real, creïble.

“L´èpica homèrica és, en cert sentit, la imatge típica i el representant més patent

d´allò que no és filosofía.”

Aquestes dues escuetes referències ens permeten fer-nos una idea sobre el tema homèric, èpic i metafòric en la seva totalitat : èpic en el seu interès per heroitzar els homes i en personalitzar els déus. Pujar augmentativament, no qualitativament la humanitat. Podem lliurement relacionar Homero amb un profeta grec d´una religió no formalitzada.

2.   Hesíode.

Nascut a Ascra (Beòcia), autor de la Teogonia, seguidor de la lírica, l´èpica i l´art mètrica. El seu naixment es pot situar cap el VIII a.C.

Se´l considera el primer filòsof per afrontar-se al tradicionalisme d´Homer. Amb ell neix realment el pensar filosòfic. Confrontarà les versions sobre la vida i l´origen.

Si comparem tots dos autors podem observar un estil adjectivant aludint al pensament. Usen la poesia com recurs ? La metàfora és el més sorprenent recurs poètic amb el que es pot transformar la mentira en veritat.

El món d´Homer és parabòlic, es mou en l´àmbit d´allò enganyós aparent de realitat. Ens fa participar del paper d´heroi. Davant el mite homèric es centra la realitat, l´inici de la filosofia.

La complicitat de l´home participa de l´aparença -allò verosímil-, però quan l´home s´afronta al logos es trenca :

a. origen de la vida dels déus.

a.1. Teogonia.

Comportament d´aquests i concepció -super-, en un sol déu : Zeus. Recurs de l´ús de les muses per a trencar amb el tradicionalisme homèric.

a.1.1. Elements filosòfics.

a.1.1.1. Pretensió d´ensenyar la veritat.

Essència de les muses. Hesíode ha de retenir la veritat, les musses, filles dels déus, li il.luminen la veritat. La veritat naixerà per mitjà del record, l´oblit és la pèrdua del coneixement. L´oblit és la pèrdua de la veritat. La veritat només poden donar-la els déus.

a.1.1.2. El principi.

“Què va ser el primer que va existir ? Al principi fou el Caos, després la terra amb el seu ampli pit i Eros… i tota la resta.”

-Què va ser el primer que existí ? La pregunta està relacionada amb el present, per quant pregunta pel (el principi del primer que existí) començament d´un procés que desemboca en el present des del qual es planteja la pregunta. És la pregunta per la història, i precisament en aquest punt límit en el qual s´està caminant cap a la filosofia.

ß

ß

D´on ve tot ? Quin és el principi de tot ?

Tenim per una banda la Physis, la natura, que és el ser de la realitat concreta que en envolta.

Per l´altra, Kosmos, el tot ordenat i bell -harmònic-, eternitat del món, la substància que sempre existeix. Dit d´una altra manera, physis i cosmos són el que hi ha.

a.1.1.3. El tot, la totalitat.

És indisponible per a l´home, és diví, transcendeix la capacitat humana . Concepte primari : Del tot hesiòdic queden excloses l´home mateix i totes les realitats i objectes que ell té inmediatament a mà, el seu contorn diari empíric d´animals, plantes i minerals.

Hi ha tres substàncies originàries : 1. Kaos : Desordre.iii

2.   Terra : Més enllà de la vista : sòl en que tota vida es

desenvolupa, d´on trascendeix a l´home ; “el fundamento indestructible del todo.”

3.   Eros : És la força que fa sorgir les generacions dels déus i manté el curs de l´esdevenidor del món. Aquest mateix Eros s´apodera de l´interior de l´home. Poder d´Eros sobre el cor dels homes per considerar que tenen un caràcter més bé propi de l´elegia. Eros és un i el mateix, tant en la vida de l´home com en la vida de l´univers.

Al preguntar-se pel tot, Hesíode, es refereix a la substància més simple, allò que el poble anomena -cel i terra-

a.1.1.4. Simplicitat en els orígens.

La reducció de l´univers a cel i terra és el primer pas en el camí cap a l´abstracció en la direcció que porta a la simplicitat dels orígens, i pot ser aconseguida pel pensament més ingenu.

Hesíode arranca de la imatge de la cova del món, però supremeix, després, mentalment, cel i terra. El principi és informe i per arribar al principi hi ha que prescindir també d´aquestes dues realitats que posseeixen una forma pròpia. Ja no ens queda més que l´espai entre el cel i la terra : el caos.

El caos és la reducció a l´última indeterminació, el principi informe.

Eros és la força que provoca l´esdevenir.

a.1.1.5. Apèndix.

Contrast entre els pastors i els déus que plantegen un enfrontament entre veritat i falsetat, l´home, per si tot sol, no pot distingir entre veritat i falsetat, no distingeix allò veosímil.

L´home necessita de la revelació :

a.   No és possible el coneixement sense revelació divina.

b.   Ha d´haver seguretat en la doctrina. -fe-

Aquesta és la divisió entre escèptics i dogmàtics, els primers pensen que no es passa d´allò verosímil i el segon creuen que sí.

Eros empeny l´ànima cap el saber. Arribar a ser, a l´existència és un anar sorgint d´un mateix, no s´entén forsosament d´un creador, sinó que aquest -el creador- posa en marxa el mecanisme pre-existent.

En Hesíode, el cosmos és un res qualitatiu del que tot surt.

Donats els plantejaments es distingeix cert caràcter ambigu :

n si l´home posseeix la veritat i  necessita de la revelació per a transcendir per tenir un dogma d´aquesta possibilitat, i és això el que pensa Hesíode.

n davant aquells objectes que desconeixem i que exciten la nostra atenció són possibles dues postures :

1. Refusar : L´hostilitat cap allò que es veu diferent ens fa desconfiar i pensar que pot ser perjudicial.
2. La curiositat : Vital i intel.lectual que intenta convertir allò desconegut en familiar, en una categoria clara que necessita reflexió.

El punt 1. Pertany a l´àmbit mitològic i religiós, el 2. A la filosofia i al logos.

Allò que no coneixem ho podem classificar per :

1. L´aclariment subjectiu : Traduint allò desconegut al nivell personal, a les categories pròpies del subjecte que és testimoni del subjecte, “el sol és un carro de foc”. El camí ens porta a la mitologia.
2. L´aclariment objectiu : Dóna lloc a la ciència. El fenòmen mereix una reflexió comprovada.

Quan parlem d’inici de la filosofia ens referim al començament d’una activitat que ens portarà fins a l’actualitat i des de la qual som capaços de tenir o d’intentar tenir una visió totalitzadora de la realitat.

És important entendre que les nostres eines del coneixement són les úniques capaces d’apropar-nos a una realitat que volem conèixer i possiblement, també, dominar. Aquestes eines, els nostres sentits en primer lloc, són autèntiques finestres, i llegiu finestres no metafòricament. Són ells, els sentits dic, vista, oïda, tacte, olfacte i gust el primer contacte i potser el més autèntic amb el que ens envolta. Les altres eines, raó, imaginació i voluntat. Si tot va bé, si estem sans en el que respecta a aquestes eines, hi ha la tan esperada connexió amb la realitat, si ens falta algun sentit també es pot donar, de fet es dóna el contacte.

Els sentits funcionen de manera que quan en manca algun, els demés espavilen per a informar  del que succeeix al món, món que estic obligat a conèixer, encara que mínimament, per a subsistir. Subsistir és resistir els embats de la vida, viure, en definitiva. És clar, si llegiu atentament aquest discurs entendreu perfectament el que dic. Com a animals, l’atzar evolutiu ens ha dotat de certes particularitats. Ja sabeu, la risa de les hienes es deu a l’haver vist un home nu. Entre singlots i escarafalls d’estufacció, entre riallades i llàgrimes es preguntaven com un ésser tan mal dotat podia aparèixer a la superfície de la Terra. Pensem i comparem-nos amb, per exemple un lleó, aquest té unes urpes fortíssimes i molt reputades, una força capaç de tombar grans animals en cas de necessitat i altres virtuts que li han valgut l’apel.latiu de rei de la selva. Ara mirem, què tenim els homes i dones? Un cosset despullat de tota protecció, uns ullets minúsculs i pràcticament inoperants quan es fa fosc, una velocitat desvelocidada… Què us he de dir? Mireu-vos a l’espill i compareu-vos. La teoria de Darwin no és una teoria, és un fet que ens obliga a pensar en termes de selecció i evolució. Què ens ha fet sobreviure?, Què ens ha fet escampar els gens d’aquesta manera? Penseu, l’any 1950 hi havia sobre la Terra uns 2.000 milions d’humans i que en l’actualitat, tot i les guerres, només la 2ª Gran Guerra s’endugué 50 milions de persones, tot i les epidèmies, tot i les catàstrofes i la fam, siguèssim, a mal comptar, 6.500 milions de persones. Hem sobreviscut, vaja si ho hem fet. Des d’altres esferes, que no la filosòfica, som els reis de la creació. Atenció, doncs, amb els reialmes, no perdem  tots els súbdits.

No diré que ens ha fet arribar aquí. Ja ho saps, no ho has endevinat, però, has arribat a la solució mitjançant la teva capacitat de raciocini. Això és: la raó.

Tenir raó no vol dir posseir la veritat. De fet l’expressió “tenir la raó” és d’una petulància insultant. Les persones, i persona vol dir, al cap i a la fi màscara, usem l’expressió amb molt poc mirament. Tenir la raó seria l’adequació exacta entre el dir i la veritat, el dir i l’expressió del pensament, expressió que, d’altra banda, presenta una sèrie de limitacions, i el dir que, també presenta limitacions. La veritat, vaja, no sé ni si està bé pronunciar aquesta paraula. Possiblement només és un significant sense significat ni referència.

De totes formes, no cal alarmar-se, s’ha d’utilitzar alguna cosa per a pensar, equivocadament o no, que tenim certa certesa de les coses que ens succeeixen, ens han succeït o ens succeiran. Aquesta presumpció suposa tenir mecanismes d’aproximació. Repeteixo, els sentits i la raó bàsicament, caldria afegir altres coses[1], però, de moment ja en tenim prou, són els nostres contactes amb la realitat. L’adequació d’aquesta amb el que pensem és la veritat o, al menys, una de les seves possibles interpretacions. Amb la història de la filosofia que aquí encetem veurem com, al llarg dels anys els diferents pensadors han anat, en més o en menys, darrera d’ella.

2. Mite  i  logos.

T’has preguntat mai què passa després de la mort?, Per què morim? Per què l’home és diferent als altres éssers?

Aquestes preguntes, i moltes altres, pertanyen a la filosofia. Possiblement una definició de filosofia seria aquesta: la disciplina de fer-se preguntes.

A l’hora de respondre-les es poden seguir diferents camins, puc seguir la imaginació en base a diferents interessos o bé puc intentar raonar (seguint l’esquema causa-efecte), com arribar a la solució. Si segueixo el camí 1[2]estaré fabulant respostes a una pregunta que realment és important, o sigui, estic encuriosit sobre la qüestió, però davant la dificultat de trobar una resposta o davant la necessitat d’inventar-ne una, imagino com van poder anar o no les coses. De fet estic donant respostes que no segueixen una causació C-E, o sigui estic en el terreny del mite. Aquesta construcció literària, bellíssima la podeu trobar en moltíssimes pàgines de les primeries de la cultura, fins i tot a les darreries. Homer i Hesíode en foren sublims representants, fins i tot l’Olimp diví creat per la tradició i escrit per Homer fou acceptat pels romans amb un simple canvi de denominacions.

Doncs bé, aquest model d’explicació complia la funció de satisfer la curiositat ben humana de saber, però, diguem´ho clar, les dificultats que generava l’explicació eren moltes més que la pregunta mateixa. Si el “raig”, un fenomen ben natural fruit del xoc entre núvols, era alguna cosa que jo veia en la natura i en volia saber d’on procedia la resposta que era la fúria de Zeus no em podia deixar gaire satisfet. D’aquesta insatisfacció i de la insistent curiositat en naixeria l’interès pel saber. Aquesta nota, aquest interès ja ens allunya del mite. No respondré les meves preguntes amb elucubracions fantasioses sinó que aniré analitzant (crítica) totes les causes i tots els efectes fins establir-ne una solució. Si aquesta solució és acceptada per tots, si sempre que es donen les causes es produeix l’efecte, llavors podrem parlar de resposta vàlida, de veritat, si voleu. Estar posats aquí ja ens posa al logos. Logos, traduïble com tractat, paraula, raó etc. forma part en l’actualitat de moltíssimes denominacions científiques, és un homenatge a l’Hèlade, així biologia, zoologia, arqueologia, filologia…

I estar posats en el logos no suposa tampoc tenir la veritat, sinó, al menys, amb els estris que tinc, intentar arribar-hi. Separar-me de la fàbula (imaginació), per a forçar la raó és el camí de logos. Les solucions poden ser vàlides o no, l’important és entendre quin ha estat el camí fins arribar-hi.

En aquest punt jo sempre introdueixo dos autors especialment bells per a mi. Un és Hesíode d’Ascra, poeta al mode homèric que va escriure entre els segles VIII i VII diverses composicions que són jòies de l’època arcaica grega. Llegim que escriu a la Teogonia[3]:

“Pastores rústicos, oprobiosos seres, sólo estómagos, sabemos decir muchas mentiras semejantes a verdades, pero sabemos, cuando lo deseamos, cantar verdades.”

El text no té desperdici, ell mateix és conscient de la separació entre la veritat i la mentira, i inclús de la mentira semblant a veritat.

D’altra banda, Parmènides d’Elea (-515), ja parla en un poema filosòfic, Parmènides és ja un pensador com cal, de la diferència entre la veritat –aletheya- i l’opinió –doxa-. Cal veure, doncs, com la recerca comença per la mateixa crítica del mite.

El mite, al poc, anirà cedint terreny i transformant-se en religió. Penseu que per les mateixes dades, – VI, apareix Ezequiel que serà uns dels pares del judaisme i a qui debem la nostra pròpia cultura. El logos, profunditzarà i apareixerà la filosofia com activitat pròpia, el filòsof com subjecte agent d’aquesta activitat i les ciències –episteme- particulars que coneixem en l’actualitat. De fet tota pregunta neix del dubte, anar responent les preguntes va fent camí fins a la totalitat. Si he parlat de ciències particulars, la física, la química etc. és perquè cadascuna d’elles respon des del seu àmbit, li pertoca a la filosofia la feina d’agrupar respostes i oferir concepcions del món que satisfacin la curiositat més morbosa.

Un saber globalitzador i totalitzador, una feina difícil que mai no sap quan prop o lluny està de la veritat, això és –aletheya-.

Podríem dir que el pensament arcaic interpreta l’univers de forma empàtica, o sigui es posa en lloc de, utilitza les pròpies experiències psicològiques i físiques per a establir un model d’explicació.

Els pensadors milesis (-VI) es fan les mateixes preguntes però no responen des d’un mateix o des de la religiositat. Aquests nous pensadors intenten trobar explicacions des de les causes naturales i les lleis generals. La diferenciació entre uns (els creadors de mites –theologoi-) i altres, els pensadors (physiologoi-) és d’Aristòtil, i és ell mateix qui veu en Tales en seu avantpassat intel.lectual.

La situació de l’Hèl·lade abans del naixement de la filosofia es caracteritza per dues circumstàmcies principals:

Es tracta d’una societat aristocràtica, guerrera i agrícola. Això comporta la necessitat de crear una determinada estructura social. Els nobles són els dipositaris de la virtut[4], essent el llinatge, l’èxit i la fama els valors suprems. D’ aquesta manera podem entendre que en una societat així es pot entendre que no hi hagi gaire justícia i dret que implicarien igualtat entre les diferents classes.

La societat grega no té llibres sagrats ni sistema educatiu organitzat, aquesta funció la fan els poetes (Homer i Hesíode) i els aedos[5]. El fet de no tenir per escrit el contingut cultural i que no hi hagués una classe dirigent de l’educació possibilita enormement la crítica[6].

Tampoc un sistema de sacerdoci imposat i encarregat de vetllar per l’ortodoxia. Hem de pensar que Homer era l’autèntic educador, la seva obra venia a ser el llibre d’on aprenien les diferents generacions: a) la moral de la noblesa, b) la teologia, l’organització social dels déus, amb Zeus al seu cap, d’acord amb l’organització social de l’Hèlade. Antropomorfisme total que serà criticat per la filosofia per l’arbitrarietat, i per la mateixa immoralitat dels comportaments, c) la resta de la reproducció cultural. Aquesta crítica serà el punt de sortida de la filosofia.

A partir del segle VII aC, tingué lloc una profunda transformació a la societat grega. Cobra una importància definitiva el comerç. Apareix la moneda. Els viatges porten nous coneixements tècnics i geogràfics, el contacte amb noves civilitzacions i formes noves de vida, nous coneixements d’etnologia.

Les noves relacions comercials exigeixen un nou tipus de justícia i dret com a base i garantia dels intercanvis.

El contacte amb altres cultures fa que hom pensi que cadascú figura el món d’acord amb el seu entorn i les seves necessitats; com a mostra observeu aquest fragment de Xenòfans de Col.lòfon criticant la teodicea popular: “167 “Però els mortals s’imaginen que els déus han nascut i que tenen vestits, veu i figura humana com ells”; 168 Els etíops diuen que els seus déus són xats i negres i els tracis que tenen ulls blaus i el pèl ros”; 169 Si els bous tinguessin, els cavalls o els lleons tinguessin mans i fossin capaços de pintar amb elles i fer figures com els homes, els cavalls dibuixarien les imatges de déus semblants a cavalls…”

Amb tots aquests precedents s’arriba a la conclusió que la interpretació de l’univers i de la convivència humana s’ha d’assentar sobre noves bases, oblidant la fantasia i postul.lant el logos. Aquesta crítica de la saviesa popular es fa des de tots els fronts, moral, sociologia, teologia, astronomia. El que es cerca és una nova visió de la realitat, una visió que s’esforça en eliminar els supostos irracionals del mite.

2.1 Mite.

“En general, s’ha d’entendre per mite el conjunt de narracions i doctrines tradicionals dels poetes (especialment Homer i Hesíode) sobre el món, els homes i els déus.”

Les seves característiques venen donades per la pretensió de donar una explicació total que dóna resposta als problemes i enigmes més importants sobre l’origen  i naturalesa de l’univers, de l’home, de la civilització i la tècnica, de l’organització social, etc. La filosofia també pretèn una explicació total, una resposta última sobre tot.

El mite també és una actitud intel.lectual, alguna cosa així com un esquema mental que rau a les explicacions[7]. En el mite les forces naturals (el foc, el vent, etc.) són personificades i divinitzades. Els fenòmens naturals tenen que veure, en conseqüència de la voluntat dels déus. Hi ha una cosa a observar, i és l’arbitrarietat dels fets puix si dependen d’algú doncs…

Des d’això podem dir que no és possible fer ciència (episteme). No pot haver regularitats en l’univers, tampoc té sentit posar-se a buscar-les perquè ja se les nega de bona sortida. El pensament mític inclou una solució dins el procés d’antropomorfització i voluntat divina, aquesta solució està representada pel destí (moira), que és una força que té una caràcter còsmic. Encara anem més enllà, doncs si les forces divines podien ser personals, ara seran abstractes, del tot impersonals. La inclusió de la moira en el joc diví suposa establir una certa regularitat en els fets. L’inici del filosofar ridiculitzarà l’arbitrarietat i agafarà la idea de necessitat despullant-la del seu caràcter irracional.

2.2. Logos.

A mesura que anem sortim del mite ens aproximem més a la racionalitat, al logos. Quan comença aquest, doncs, quan la idea d’arbitrarietat és suplantada per la de necessitat. “Quan s’imposa la convicció de que les coses succeeixen quan i com tenen que succeir”

La idea de necessitat a la que he fet referència té unes coordenades que cal repassar:

• Idea de permanència o constància. Aquesta permanència va ser el que els grecs van anomenar eidos, l’essència. Allò que rau malgrat els accidents. Aquest punt és important perquè entendrem que la filosofia grega comença creant una sèrie de conceptes oposats de dos en dos, i que constitueix el sistema de coordenades que expliquen la realitat.

Permanència……………………….Canvi

Essència……………………………Apariència

Unitat………………………………Multiplicitat

Amb els sentits no en hi ha prou per a copçar la realitat i per això es fa necessari l’esforç intel.lectual que transcendeixi els accidents per a apropar-nos a l’essència. D’acord amb la dualitat d’unitat i permanència enfront pluralitat i canvi, s’estableix una nova modalitat: raó davant coneixement sensible, i com a paradigma la matemàtica.

Coneixement

• Hi ha, doncs, essències o maneres de ser que són comunes a una multiplicitat d’individus. En aquesta idea es basa l’activitat intel.lectual consistent en classificar. La pregunta mai no s’atura. Tot això significa que cercar l’essència, allò que roman i que és comú surt d’una convicció tot l’univers es redueix a un o a molt pocs elements. Aquesta convicció suposa una de les bases per a començar la investigació racional sobre l’univers

El més important és entendre no tan la importància de les solucions donades pels diferents presocràtics, sinó la contundència de la pregunta i del marc des d’on es fa la pregunta; cercarem aquest principi comú i constitutiu utilitzant la raó i els sentits però en absolut la fabulació que sortia de mite.

3. Physis. La pregunta radical i universal.

Abans d’entrar de ple en la filosofia presocràtica cal establir quin és el seu punt de sortida, la physis, traduïble per natura però entesa aquesta com el conjunt de sers que poblen l’’nivers, exceptuant-ne d’aquest conjunt les coses fetes per l’home, aquesta definició ens portaria al debat entre natura i cultura que ja coneixereu a filosofia; l’altra acepció fa referència a la totalitat de l’univers. Des d’una altra òptica també usem naturalesa per a referir-nos per classes o conjunts de coses, la natura humana, la natura del llenguatge etc. des d’aquí ve a significar el que les coses són o sigui l’ essència de les coses.

Això potser et portarà a recordar que filosofia també tenia una evolució com a concepte, fins i tot forma part de llenguatge quotidià, la filosofia de l’empresa, la filosofia de Reixach, etc.

Vist això podem dir que el concepte de naturalesa (physis) està estretament lligat al concepte de necessitat, els grecs odiaven l’arbitrarietat divina i per això s’inventen un destí causal còsmic. D’altra banda al veure-la com a totalitat, la “necessitat es transforma en un tot ordenat, o sigui cosmos (un tot ordenat i bell), i no un caos (tu  mateix[8]). A partir d’aquí la deducció és fàcil, no podríem tenir una physis, una totalitat ordenada a menys que tots els éssers que la formen no estiguen en el seu lloc i es comportin del mode com s’han de  comportar i, i aquí tenim un salt qualitatiu, és aquesta natura-essència dels sers la que determina el seu lloc al món i la seva forma de comportar-se.

La naturalesa no és una cosa estàtica. L’univers mostra un ordre dinàmic de manera que els moviments, dels astres, les estacions, les collites… es succeeix ordenadament. Negar el canvi és, per als mil.lesis, negar la naturalesa. Aristòtil anomena Aphysikós a Parmènides perquè nega el canvi.

L’activitat i el canvi ho són intrínsecs al propi ésser natural. Aquest tret natural separa de manera definitiva els ésser naturals i els artificials.

De tot això podem extreure que no podem entendre l’univers com una màquina, concepció que impregnarà tota la modernitat, sinó com un organisme vivent.

L’altre aspecte fa referència a la relació que la physis guarda amb el conjunt de conceptes vistos. La natura, en quant mode de ser  propi i permanent de les coses s’identifica realment amb el que anomenem essència, cal remarcar, però, una cosa. Si la natura és dinàmica com s’entèn el caràcter d’essència que fa referència a allò que roman. L’essència és la manera de ser permanent de les coses per oposició als seus aspectes variables i canviants; la naturalesa és aquell mateix mode de ser permanent, però en quant que determina un cert tipus d’activitats o operacions pròpies. Mentre l’essència prescindeix dels aspectes variables i canviants de les coses, la naturalesa explica precisament aquelles variacions i canvis. El concepte de naturalesa tendeix, per tant a un pont entre els membres de les distintes oposicions (sentits-raó); la natura és allò permanent però en quant explica els canvis; és allò que les coses són realment però en quant  fonament d’allò que intenten ser, és el principi d’unitat capaç de generar la pluralitat. Preguntar per la naturalesa és preguntar per allò que les coses són, a partir d’això, explicar els seus moviments i processos.

La pregunta dels filòsofs grecs és una pregunta per la naturalesa de la physis. El principi o principis últims són la naturalesa de les coses perquè:

1. són allò a partir del què es generen els éssers de l’univers. El principi així concebut és l’origen.
2. 2. Són allò en que consisteixen els éssers de l’univers (en la hipòtesi de Tales les coses no tan sols procedeixen de l’aigua sinó que són, en últim terme aigua). El principi així concebut és allò permanent, el substrat últim.
3. 3. Són allò que és capaç d’explicar les últimes transformacions de l’univers. El principi així concebut és causa.

[youtube]https://youtu.be/5S1QEjUSfv0[/youtube]

4. Els models grecs d’explicació de la natura.

Els presocràtics donen compte de la realitat de maneres diferents. Els anomenats models d’explicació racional passen per la naturalesa, per la matemàtica, per la metafísica. Aquests models estan assentats sobre tres graus d’abstracció. Un primer grau que pertany a l’abstracció física i que cerca el materialisme natural entre les coses o ens reals, a ell pertanyen els de Milet. L’abstracció matemàtica o formal, que veu el número o les relacions numèriques (Pitàgoras), i l’abstracció metafísica, una realitat abstracta, no concreta de la qual totes les coses participen. Aquesta última la trobarem en Parmènides i Heràclit.

El primer model a què em refereixo te que veure amb l’explicació natural de la realitat. Els primers, Tales, Anaximandre i Anaxímenes són naturalistes, i és la naturalesa des d’on volen donar solucions a les preguntes originades també a la naturalesa. Dues coses importants:

• La filosofia va nèixer a Milet (Àsia Menor cap el –VI)

• Entre el comerç i la navegació es desenvolupa el primer pensament científic dels grecs. Entre aquestes circumstàncies que afavoreixen l’aparició de la filosofia trobem:
  • La situació privilegiada de la ciutat. Allí arribàvem vaixells amb tot el saber experimental del temps, Babilònia, Ibèria, Egipte…
  • La pau que gaudia la ciutat.
  • La curiositat i l’observació.
  • L’oci del què gaudien la majoria dels nostres protagonistes.
    • El fet de no posseir llibres sagrats al mode dels que coneixem nosaltres, Bíblia, Toràh, AlCorà…

Ells, els primers pensadors treballen des de la natura  – physis- en el seu intent raciocinador, d’altra banda dos trets més: el hylozoisme i el panpsiquisme. Ells, des de la seva tradició antropomòrfica, la matèria està animada, està viva. O d’una altra manera un principi animador que està en tot.

Hi ha també, en aquests primers pensadors:

• El fer sorgir les coses d’un origen comú i natural.
• La consciència que darrera del canvi hi ha una essència. Aquesta essència, allò que rau després del fenomen, el principi del qual tot i al qual tot és l’argé.
• Hi ha una idea de necessitat que suplanta a la d’arbitrarietat, abans hi havia la creença en moira (el destí) i ara es passa a physis. L’actuació dels déus ( dels quals depenien els fenòmens naturals i la conducta humana) estava sotmesa a aquesta força de caràcter còsmic, i per tant el destí venia a establir una certa necessitat en el succeir universal. Com que aquesta arbitrarietat divina es posa en dubte es tracta de cercar les lleis per les quals succeeixen les coses i els principis que en romanen.
• La idea de permanència, essència és el lligam de les coses, malgrat els seus canvis. Conèixer les coses serà conèixer allò que vertaderament són. El coneixement sensible, tot i la seva utilitat només ens ensenya allò canviant de les coses. Es tracta d’arribar al ser de les coses.
• El pensament grec a l’estar per la pluralitat necessita la unitat de la multiplicitat. La unitat permanent que abans hem anomenat com argé. Per als presocràtics totes les coses necessiten d’una unitat en el seu origen, de la font mateixa del ser, de la fisis en una paraula.

“El model milesi d’explicació de la naturalesa es basa en dos principis que, per la seva importància i fonamentalitat, poden ésser considerats com a postulats primitius i indemostrables del sistema. El primer enuncia que el real no pot sorgir en absolut de la no realitat o del no-res; en la formulació del segon es determina que la varietat i multiplicitat de tots els fenòmens de l’univers té per origen una mateixa causa, anomenada arkhé.”[9]

4.1. Tales.

Tales de Milet (640-550): “Tot és aigua”; “Tot està ple de déus”.

La arkhé de Tales – arch -, principi i origen de totes les coses, és l’aigua. Totes les coses participen de l’aigua; d’aquesta manera s’entèn que l’aigua transmeti la seva inestabilitat pròpia a les coses i que aquestes siguin canviants.

Una altra afirmació de Tales és la que diu que tot està ple de déus, tal cosa significa que Tales pensava que totes les coses estan animades, que tenen un principi que els hi dóna vida – panpsiquisme -. Dins del model físic de Tales s’entèn l’autosuficiència de l’univers ja que aquest té un ànima possibilitada pel mateix panteisme. Les transformacions que sufririen les coses, els éssers, el mateix univers seran degudes a les modificacions d’aquest únic (són monistes) principi – causa -. Recordo que la idea de naturalesa (physis), ens envia a l’arkhé, i aquest s’ha d’entendre com origen, substrat i causa.

“L’esforç racional que van dur a terme aquests primers filòsofs va consistir a reduir la multiplicitat a la unitat, a trobar el que és comú en la diversitat i el que és immutable en el que canvia. Els sentits els mostraven una realitat múltiple i canviant, en el qual tot neix i mor. No obstant això, ells no es van conformar amb el que els mostraven els ulls, sinó que van buscar el que es permanent, el que és u i no canvia.”[10]

4.2. Anaximandre de Milet.

Un pensador d’autenticitat exquisida. Fins i tot ara hi ha discussions sobre què va voler dir exactament. Va ser una llàstima la Gran Biblioteca d’Alexandria es cremès, ara només tenim comentaris de comentaris.

Va viure entre el 610 i el 545 de la nostra era. Dins del seu esquema intel.lectual, des del model fisicalista vull dir, no pensa un element material a l’hora de pronunciar-se per l’arkhé, sinó que en el mateix grau d’abstracció que Tales i Anaxímenes, disposarà de la àpeiron – to àpeiron -, allò indeterminat: allò del que està fet el món no pot ser una cosa determinada, ha de ser una altra cosa, sense determinar, no concreta, sense límit. Hi ha una altra cosa, però, important de comentar, és el fet que Anaximandre necessita d’una força per poder justificar el món pensat per ell. Tales digué que la Terra surava damunt una mena de mar còsmic, que la Terra mateixa era plana etc. No passa res, en la tradició índia l’univers cavalca a llom d’un enorme elefant. Anaximandre, dic, col.loca una força, la dine – dinh – per dir que, fent un remolí rodó, la terra i l’aigua, elements més pesants, es queden al centre, mentre el foc sortiria per la centrífuga. Si et fixes veurà com de dine en surt dina, d’aquesta “dinàmica” i vaja… .L’aire, es quedaria entre tots tres.

L’univers, seria rodó, la Terra al mig, essent aquesta un cilindre aplatat. També va dir que les espècies actuals eren producte d’una evolució.

Anaximandre no estava content amb la solució del mestre Tales, els mestres bé, però no es tracta de “tragar i tragar” tot el que diuen, hem de ser capaços de fer un crítica, això és una anàlisi del que ens està dient per a després agafar les seves paraules com a referent o no. La tesi biologicista de Tales no li agradava, ni li trobava el sentit ni la raó, tenia incoherència i contradiccions, i per tant s’havia de buscar alguna altra cosa que estés més d’acord amb la racionalitat recent estrenada.

Com podia ser que de l’aigua aparegués el foc?, i com podia ser que aquesta estigui continguda en ell? A la física grega tot element es troba limitat pel seu contrari, si aquest principi és cert, llavors com ser que un principi infinit (en la definició d’arkhé) pugui ésser limitat per quelcom? No fineix un element davant el seu contrari? D’aquí podríem deduir que o bé l’infinit té límits, o que l’aigua es destrueix amb el foc, cosa que significaria que no és el principi constitutiu de totes les coses.

Anaximandre diu que la causa està en identificar el primer principi amb un element físic. Aquesta identificació comporta una sèrien de contradiccions que no es poden resoldre. Aquest primer element no pot estar determinat i ha de poder explicar totes les manifestacions de la matèria, per tant no ser sinó una substància primera i indeterminada. Es tracta d’una propietat comuna a tots els éssers que només pot arribar a conèixer la ment. Hi ha un augment en el nivell d’abstracció de la matèria.

“L’origen de les coses és allò indefinit. D’on sorgeixen allí van també a perir per necessitat. Doncs deuen acomplir pensa i sofrir l’expiació de la seva injustícia segons l’ordre del temps.”

L’arkhé d’Anaximandre, segons Teofrast és aquest el primer en utilitzar la paraula, és un res qualitatiu que pugui ser-ho tot. És des d’aquest nou concepte que intenta explicar-ho tot, reconstruir el procés de formació del món, un més entre molts i que en un simple moviment etern fa sortir parelles de contraris, foc-aigua, calor-fred, dia-nit…

L’àpeiron és subjecte d’un moviment sense fi, destinat a igualar els nivells d’energia en el cosmos. En l’àpeiron està tot inicialment fos, però al voler algun element eixamplar el seu domini es produeix injustícia (adikia), per la qual l’univers tendeix a descomposar-se fins que la justícia el torna a reunificar.

Néixer i morir es consideren per l’autor d’un nou Perifíseos seqüela d’una culpa i de la seva posterior penitència. Els diferents éssers nascuts de l’energia calòrica es disputen mútuament les possibilitats d’existència, raó per la qual han de morir i tornar a reunir-se en una sort d’etern retorn.

Si hi hagués un únic element conqueriria la resta en la lluita còsmica que descriu. La substància primera – l’arkhé – ha de ser neutral

És propi del pensament indi considerar la individuació com un pecat, el que és grec és el considerar que la noció d’existir porta en si una culpabilitat irremeiable i que aquell que pretén superar-la cau en presumpció (hybris), i es fa culpable.

Tot i el primitivisme conceptual i l’ús de nocions que recorden àmpliament la cosmogonia hesiòdica, hi ha un sensible progrés cap a l’abstracció metafísica, i un pas avant per a la interpretació objectiva dels fenòmens de la natura[11].

4.3. Anaxímenes.

Viu de 585 a 528, retorna al tipus determinat d’arkhé que trobem en Tales, cercant però, una posició de síntesi entre tots dos , volia concretar el caràcter sensible i empíric de la matèria primigènia i també introduir a la física el caràcter inespicífic del substrat permanent tal i com ho havia fet Anaximandre.

Agafa l’aire, invisible. Pot ser qualsevol cosa, si es rarifica es converteix en foc i es densifica pot ser aigua i terra. La rarefacció no només dóna compte del moviment sinó que a més explica quins són els mecanismes que permeten passar d’un estat de la matèria a un altre. Aquests mecanismes són en funció directa de les dimensions del lloc-espai ocupat per la matèria. Si es redueix hi ha condensació, si l’augmentem hi ha rarificació i dispersió.

Aire no tradueix el mateix que el terme “aér” que era una cosa semblant a aquella boira o vapor amb què els déus protegien els seus herois en les batalles. “És una respiració del cosmos que dóna vida i el moviment dels canvis és etern. (Russell, pàg. 53).

Anaxímenes suposa també que aquestes formes més o menys denses del vapor que configura el cosmos són la causa dels diversos fenòmens amb què es presenta la realitat. Aquesta idea de causa es desprèn del seu significat moral de culpa o pensa tal com apareix en els primers textos, desplaçant-se cap un sognificat científic que és el que predomina posteriorment.

5. Conclusions[12].

La concepció dels milesis s’abandona bàsicament per la impossibilitat d’explicar coherentment el moviment. Aristòtil diu:

“Si la substància és mòbil, els presocràtics ho deien, el principi original no pot ser permanent; i si no és permanent no pot ser el substrat comú a tot fenomen.”

La crítica és clara. A partir d’aquest moment els nivells d’abstracció aniran a cercar en la matemàtica i la metafísica aquesta permanència estable estable i duradora com a garantia de l’ordre de l’univers.

6. El model matemàtic d’explicació de la natural. Els pitagòrics.

Per a arribar als pitagòrics hem de fer un viatge per la geografia de la Magna Grècia. Ens hem de dirigir cap al sud de la península itàlica, justament a Crotona, on va arribar Pitàgoras després de sortir de Samos.

Allí, Pitàgoras va viure a partir de –530, es reuneixen en una mena de secta místicoreligiosa, filosòficacinetífica i amb pretensions polítiques de reforma moral.  vivint en comunitats. on les discussions giren al voltant de la matemàtica. Hi havia els acusmàtics i els matemàtics, els primers, oients, es centraven en la veneració i les doctrines esotèriques del mestre, els segons a la investigació geomètrica, astronomia i música, ciències que Plató consideraria preparatòries de la dialèctica. Amb això la filosofia prent caracters de forma de vida, bios pythagóreios l’anomenà Plató, i comença a convertir-se en una professió.

Cal atribuir dues coses a Pitàgores:

• Les doctrines provinents de l’orfisme:
  • transmigració
  • dualisme antropològic
  • supervivència al més enllà
  • Les doctrines cosmològiques provinents de Milet, afegint l’etern retorn, la pluralitat de món, l’àpeiron i altres.

Recordem que una de les pretensions dels tres de Milet estva en l’ordre còsmic, del qual no podien dubtar, doncs bé, els pitagòrics pensen que l’origen d’aquest ordre es deu als números i que tot podia ser reduït als números. Hi ha un pas cap a la matematització de la ciència, el que es pot conèixer és el que es pot comptar, i un nou grau d’abstracció, el model matemàtic.

Podem resumir la seva filosofia amb quatre postulats:

• Totes les coses són números.
• El número és el principi de tot.
• El que és intel.ligible es pot comptar amb números.
• On no hi ha números hi ha caos, on hi ha números hi ha harmonia.

Van observar com múltiples propietats i comportaments dels sers reals poden ser formulats matemàticament, recordem Galileu Galilei. La pregunta pot ser: Per què matemàtica i realitat poden acomodar-se tan perfectament? La resposta: els principis de la matemàtica són també els principis dels éssers reals. Com els principis de la matemàtica són els números, llavors els números constitueixen la naturalesa de l’univers. Tot i això la seva explicació no és monista, sinó dualista, ha que la realitat es composa de la parella parell/imparell.

A més a més hi havia tota una parafernàlia religiosa on entrava la metempsicosi, la catarsi o purificació de l’ànima i altres preceptes de difícil comprovació.

Ha de quedar clar el caràcter de secta que tenia. Professaven dins l’orfisme, amb les seves cerimònies s’arribava a l’èxtasi. Les sevs troballes matemàtiques són diverses, entre elles la taula de multiplicar i el mateix teorema de Pitàgoras.

Ell, amb la seva comunitat, es presenta com un profeta òrfic. A Crotona funda una societat dedicada a la purificació. Va governar 20 anys a Crotona fins que una revolta popular l’obliga a marxar al Metaponto on va morir.

Les seves teories, tant a nivell cosmològic com matemàtic influiran en filòsofs posteriors.

“L’univers sencer està viu i la seva ànima és divina. Les ànimes individuals són fragments de l’ànima divina caigudes a la terra i tancades com en presons en els cossos en els què es reencarnen.”[13]

L’ànima aspira  unir-se a la divinitat però el normal és la transmigració, la reencarnació en un cicle que mai no para (esfèric és l’element de l’esquema de completud que li falta a Pitàgoras). Per poder sortir del cos, per trencar la cadena de reencarnacions i afegir-se a la divinitat s’han de purificar, s’han de seguir els preceptes marcats per la secta.

Totes aquestes coses formen part de la vida akousmàtica. Hi ha, però, un altre camí que és el matemàtic. La matemàtica, provinent el mot del verb “aprendre”. És la idea que desvela l’estructura del món, els secrets del cosmos que són de caràcter numèric.

Si en els de Milet podíem observar el fet de filosofar com una curiositat intel.lectual, ara en Pitàgoras, apareix la filosofia com mitjà de salvació, de purificació. Aquesta idea influenciarà a Plató i a Aristòtil.

El món diví està ordenat i estructurat. És cosmos en contra dels milesis, l’arkhé no pot ser ni aigua ni aire, el cosmos ho és perquè està limitat. L’observació del filòsof ha d’anar a la totalitat omnicomprensiva de tot, cercant les relacions numèriques com lleis immutables que configuren la bellesa i l’ordre.

6.1. Sobre la música i els números.

La música era reductible a número, perquè no tot el demés? Els intervals musicals es poden expressar mitjançant proporcions entre 1-2-3-4. La seva suma, -10-, seria jurada com a número sagrat. La representació del –10- era el tetraktys.

Hi havia, d’altra banda, números quadrats, rectangulars, etc.

El número perfecte és la suma dels seus divisors. Així p.e. 28=1+2+4+7+14

La troballa de números perfectes era molt important per a ells. En l’actualitat no s’ha pogut trobar un número perfecte que sigui imparell, però tampoc s’ha demostrat que sigui impossible. Aquesta qüestió es tracta ara des de la lògica constructivista o intuïcionista.

Moltes de les fòrmules trobades per Pitàgoras són d’arrel mesopotàmica. Aquesta data és important perquè gran part dels descobriments i invents que feien els grecs tenen un clar antecedent oriental: Tales prediu un eclipsi solar gràcies a les taules babilòniques. Ell mateix a l’hora de parlar del seu teorema estava al corrent de les fòrmules egípcies de la mesura, de les fòrmules per al càlcul de magnituds.

Tornant a Pitàgoras podem dir que el seu teorema:

h²=a²+b² és una fòrmula que ja es troba en tauletes babilòniques anteriors en un mil.leni.

Cal dir però, que si en Tales hi ha el naixement de la matemàtica com activitat cercadora de regles fixes, en pitàgoras trobem el naixement de la matemàtica com activitat independent de l’ús.

On K=oa/oa’=ab/a’b’=bc/b’c’

I el teorema de Pitàgoras:

Pitàgoras faria seves moltes de les idees d’Anaximandre. Aquest havia postulat l’existència de 3 anells de foc corresponents al sol, la lluna i els planetes. Pitàgoras pensava que aquests intervals corresponien a tres intervals més descoberts per ell: l’octava, la quarta i la quinta.

D’igual manera l’observació, ja coneguda pels babilonis que diu que mentre l’univers gira d’est a oest, la lluna, el sol i els planetes ho fan en sentit contrari. Aquesta observació tranca amb la milèsica que pensava que el moviment dels astres era degut a un vòrtex o torbellí. La teoria pitagòrica en aquest cas encertada no serà acceptada per altres filòsofs com Anaxàgoras o Demòcrit.

Arribats a aquest punt s’ha de fer una valoració entre els milesis i els pitagòrics, puix en ells ja trobem dos corrents: el materialisme dels jonis i el formalisme dels pitagòrics que després arribarà al seu màxim amb Plató.[14]

El to que dóna la corda no depén del material sinó de la seva longitud.

“…su concepción estructural de las cosas materiales está más cerca de la actual teoria de la materia (todo reducible a número y a estructura), que la de los materialistas milesios.”[15]

Concepció del moviment dels pitagòrics

l’univers d’est a oest; els planetes d’oest a est .

.Concepció milèsia en forma de còrtex o torbellí.

7. Alkmeon de Crotona.

Finals del segle VI aC.

Alkmeó és el primer investigador i metge del qual tenim notícia abans d’Hipòcrates de Cos. És el primer autor que d’un llibre de fisiologia. El seu plantejament és l’explicació de la teoria pitagòrica de la medicina. La importància d’Alkmeó està en que recull una visió de l’ésser humà com microcosmos, així és harmonia i equilibrat entre contraris. La salut suposa l’equilibri – isonomia -, davant la monarquia que suposa el predomini d’un sol factor i en conseqüència l’enfermetat. El tractament de les malalties ha de basar-se en l’acció de forces contraposades a la que governa, fred contra calor, sec contra humit, etc.

Alkmeó fou el primer en fer disseccions de cadàvers. Descobreix la diferència entre artèries i venes. A les artèries les anomena venes sense sang, per observació cadavèrica. Descobreix les trompes auditives, trompes d’eustaqui, i els nervis òptics.

Reconeix el cervell com seu de la vida inte.lectual i com receptor últim de les sensacions visuals i auditives. Aquesta tesi l’acceptaria Demòcrit i Hipòcrates, no però Aristòtil. Atribueix erròniament al cervell la producció d’esperma. I analitza fisològicament el son dient que és degut a que la sang deixa de regar el cervell.

8. Xenòfans de Col.lòfon.

És el primer en emprendre la feina de juntar el missatge pitagòric amb la cosmologia dels jonis. Sembla que va viatjar moltíssim a causa de la seva professió, era poeta. Conegué comunitats pitagòriques i fins i tot a Parmènides d’Elea. Potser per tot això, podem dir que és el primer cas de professionalització de la filosofia, ja que els seus poemes tractaven temes cosmològics a la manera jònia però afegint-hi peces de la pròpia collita. Va viure de 570 a 475[16].

La seva importància rau en la crítica sistemàtica de la religiositat i de la descripció divina que es fa en les obres d’Homer i Hesíode. A nivell físic podem dir que pensava que totes les coses es composen de terra i aigua i que a partir d’elles es generen.

“Xenòfans i Pitàgoras portaren el pensament crític i especulatiu des de l’extrem oriental de l’Hèlade, les ciutats jòniques de la costa Anatòlia, al seu extrem occidental (Sicília i Sud d’Itàlia).[17]

Escriurà les seves obres en vers, també ho feu Pitàgoras imitant d’aquesta manera Orfeu, retornant per una banda a la tradició dels poetes i per altra anunciant-nos la primera professionalització de la filosofia[18].

Els seus escrits, com ja s’ha dit abans, van en contra la religió tradicional grega. Befa les figures dels déus i les teogonies fetes a semblança dels homes. No hi ha més que un sol déu, dirà que és etern i immutable i idèntic amb el món i la matèria universal. Les seves crítiques a la religió preparen el floriment de la filosofia itàlica[19].

Recull i corregeix l’il.limitat d’Anaximandre per donar a entendre que no es pot saber:

“Perquè tots hem nascut de terra i aigua”

Tot el que en queda fora no es pot saber. Per una part dirà tot és terra i aigua i els principis, com a forces, l’aire i el foc.

Xenòfans no vol parlar del principi substancial de les substàncies sobre la terra, sinó del començament i la fi del procés de l’evolució còsmica.

El descobriment d’animals i plantes fosilitzats li val a Xenòfans per a demostrar empíricament el recobriment de la terra pel mar. “En algunes cavernes goteja l’aigua de dalt a baix.”

La pregunta dels milesis sobre el com i el perquè de la substància fonamental de les coses:

• Dues exigències:
  • L’essència de la substància fonamental hauria d’aclarir el canvi en la successió dels fenòmens.
  • La substància havia de romandre immutable.

Els milesis miraven la primera exigència i Xenòfans dirigeix la seva investigació cap a la segona. No buscarà la permanència en un element visible, amb el qual hi ha una tendència metafísica. La solució està en la unitat de tot, allò que roman. És l’U[20] i s’identifica amb la divinitat i és l’arkhé, increat, immòbil, immutable.

“Se deduce que la discusión de los modernos sobre si Jenófanes fue panteísta o el primero de los monoteístas, carece totalemente de sentido, pues él acentúa tan expresamente la unicidad de la esencia divina, sólo en oposición al politeísmo popular,”[21]

9. Heràclit i els eleàtics.

Arribem a una de les figures més apassionants de la cultura grega. Diferent a tots els pensadors precedents. Va viure a Efès entre el –544 i el – 484 .

La seva forma escrita serà l’aforisme, la sentència. Proposicions concises, completes i sovint enginyoses que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la.

“La saviesa de l’aspre esfesi neix de les experiències més íntimes del seu ser. Per això l’estil intuïtiu del seu pensament, la forma purament dogmàtica de la seva filosofia, el caràcter típicament aforístic de la seva obra que correspon al mode d’escriure dels profetes.”[22]

Hem de pensar un filòsof que va escrivint a mesura que se li ocurreixen les coses, sense unitat en els fragments. El criteri d’ordenació dels mateixos és l’agrupació segons els autors que en fan referència de manera alfabètica. Els avantatges de dita classificació són:

–          Manté el dret de transmissió dins de cada autor, en Diels especialment important per jutjar els fragments en la seva forma literària.

–          Es conserva millor el context original.

–          “És possible reconstruir l’interna concatenació lògica de les seves concepcions que són totalment independents de la composició literària.”[23]

Els desaventatges estan en que aquesta classificació dóna alguns problemes com ja va veure Burnet. Es dóna, per una banda, una impossibilitat de reconstruir l’ordre originari de les idees, per l’altre, apareixen fragments de contingut divers un darrera l’altre. La classificació per comentaristes s’ha fet en Heràclit i en altres pensadors, però presenta aquest tipus de problemes. Per això, en l’actualitat, els pensadors prefereixen un altre sistema, l’ordenació des d’un punt de vista objectiu. L’època en què va viure Heràclit es pot determinar per les referències de Parmènides i Epicerno (470 aC). Diels la sitúa cap el –490.

Heràclit refusa la cosmologia especulativa dels milesis per la forma no científica de la seva exposició. No escriu en prosa, però tampoc escriu a la manera de Xenòfans (elegia i poema èpic curt), Heràclit utilitza la  prosa gròmica, les sentències.

El punt de contacte entre Xenòfans i Heràclit està en el refús dels milesis, el primer no accepta la seva especulació perquè no entra en les seves experiències, el segon refusarà no només l’especulatiu sinó també el saber de Xenòfanes. No accepta el politeisme i sí la unitat de tota la realitat.

No es preocupa, a diferència dels seus predecesors de viatjar, no li preocupa. Comparant amb Xenòfans, tenim que aquest recita explicant coses científiques, la teologia la recita d’igual manera. Heràclit crida. Vol que els homes visquin en conseqüència d’allò que ell dicta.

“El seu pensament central és ètic, i només perquè la llei a la que s’ha de sotmetre l’home és al mateix temps la llei del cosmos. Les seves doctrines són també una cosmologia.”[24] El cosmos no és la unió de diferents parts i forces objectives com en la filosofia milèsia, és una unitat que suposa un pensament ètic. El cosmos i la seva comprensió queda en l’òrbita d’allò que s’ha de fer.

Heràclit està influït pel pitagorisme, però en l’autor d’Efès podem observar un fort criteri ètic no, per tant religiós i teològic com en els pitagòrics.

L’estoïcisme es recolzarà en ell a l’hora de parlar d’ètica. Allò fonamental és portar una vida d’acord amb la veritat.

Desprècia els homes, els comunicadors de coneixements. Oposició entre saber i ensenyar. És un aristòcrata. Individu, polis i món extern en la mateixa concepció de l’ètica.

“Heràclit arriba al devenir com a moralista, allò que li importa és configurar l’acció i, conseqúentment, la seva veritat té forma de llei”[25]

Heràclit pretèn contagiar-ho tot de sentit ètic, la llei de la vida és la lluita i la identitat de contraris. La lluita s’extén a la polis i al cosmos. La llei té dues tesis fonamentals:

–          Tot és lluita d’oposats.

–          Tot és la unitat dels oposats.

El cosmos, allò ordenat i bell, surt a travès de la lluita (amagada) d’aquestes oposicions. Això s’equipara amb la lluita de l’home i amb la identitat dels que lluiten.

“Es constitueix el cosmos amb un sentit ètic i una ordenació de l’obrar humà d’acord amb el curs del cosmos.”[26]

Nomos i llei són la mateixa cosa                      és la raó comú.

La raó mateixa es converteix en llei, prototipus de totes les lleis humanes.

Heràclit pensa el nomos com norma de vida: tot allò que són usos i costums. Tot, quant consistència de costum entre els homes rep la seva autoritat de la raó que segueix el món.

El contingut essencial d’aquesta raó inevitable és la lluita.

9.1. L’oposició entre allò diví i allò humà.

La concepció del món queda de manera irrefrenable lligada a l’actuar de l’home. No se’n pot sortir. En quant la qüestió dels dels déus i la relació amb els humans, Heràclit deixa veure la influència pitagòrica. Hi ha una marcada oposició entre la perfecció divina i allò que l’home és (és res). La pluralitat de les lleis humanes – no són més que derivats imperfectes de la omnipotència i sobirania de l’única llei divina. Tot és comú i vàlid a totes les parts.

El caràcter d’aquest nomos és llei, és absolutament normatiu, vàlid i inexcusable. Aquest és l’accent ètic[27] que tot ho té. Tot i cada acte és comú, la raó, doncs, ha de seguir la cosa comú, el nomos. L’home pensa tenir un pensament propi, en quant tot és comú.

En Heràclit trobem l’oposició entre idios i koinós:

idioz a on                                                                  privat, particular, propi, personal.

idioi logoi                                                                 prosa

koinoz                                                                        comú a varis

ta koina                                                                     assumptes d’estat.

Inevitable existència de la raó comú, que és bona i designada per Déu. L’home, allò privat, és una creença, “pura aparença”.

Hi ha un altre punt important: la contraposició veritat-error es concreta en l’oposició comú-individual//veritat-error.

Els homes pensen tenir un pensament propi, s’enganyen però. El pensament és una realitat comú. Els homes prenen allò comú com a realitat pròpia:

“Els desperts tenen un món comú i un; els dormits estan sumits en el seu” 22 B 89

El món real és el de la vigília, els somnis i l’aparença coincideixen.

Aquesta llei o nomos és el mateix contingut de la veritat: “per un costat, la veritat elevadora a llei divina i única, eterna i comú per a l’altre; l’existència de l’home, arraconat en opinions sonambúliques que obeeix la llei sense saber-ho.”[28]

Per Heràclit, raó del cosmos i de l’acció humana és la mateixa cosa. Ètica i cosmologia estan unides.

Quin és el contingut d’aquesta raó?

A partir d’Anaxímenes, la cosmologia arcaica està dominada per les idees d’una mutació periòdica del cosmos entre dos estrets límits oposats. Xenòfans, a partir de l’observació, demostra la periodicitat dels estats còsmics.

Heràclit es mou proper a aquesta interpretació.

“Transformacions del foc: primera mar, del mar una meitat es transforma en terra, l’altra en tempestat amb llamps” Aquest és un procés contrari.

“I la terra es desfà com mar i es comporta de la mateixa manera a com es comportava abans de fer-se terra.”

Aquests fragments s’assemblen a la llei anaximènica de la condensació i la dilatació.

El foc.

1r el mar

2n la terra i el vent ardent

3r els astres (del vent ardent)

el foc.

Tropai tropai……. Transformacions, canvis.

El foc és quelcom oposat a tot el cosmos. Les transformacions són els canvis del foc únic en la pluralitat del cosmos i al inrevès.

Les transformacions del foc a travès de l’aire es canvia en una humitat. Ens falta l’element intermedi de l’aire entre el foc i l’aigua.

Heràclit, però, no parla d’un procés físic, tropai significa oposició i no procés. Aigua i foc, els dos contraris passen de lun a l’altre sense intermedis.

El foc es transforma en el seu contrari en un pas totalment abstracte i mental.

Del mar, per condensació, sorgeix la terra i del vapor, per dilatació, les flames dels astres. Tenim així que la transformació del mar en foc és metafísica, mentre que els demés canvis són físics, semblants a les descripcions d’Anaxímenes i Anaximandre.

• Mar                           Són les parts visibles.

• Terra                         On situem el foc?

• Aire

Del foc en surt tot, no està en cap part del cosmos, és de manera invisible, el cosmos mateix en la seva totalitat. Per què el foc. Potser per observació, la llei de permanència de la matèria. El foc tot ho transforma. Al centre de la terra hi ha foc, els senyals de vida tenen que veure amb el calor.

Canvi del foc en el cosmos. Oposició fonamental entre cosmos i foc.

“El foc és defecte i excés” 23 BO 65

“El foc és guerra i pau”     22 A1 p3

Pau és l’estat del foc i guerra és cosmos.

Unitat de raó cosmològica i del cosmos ètic. “cobra un sentit de monumentalitat. El món de la pluralitat és el món de la lluita… la lluita és l’última realitat del cosmos i l´home, i viu permanentment. Hi ha damunt de tot això la realitat del pur foc en la qual tot és foc-pau. Aquesta pau està amagada igual que el foc essencial.

L’única realitat apreciable és la lluita de contraris. El concepte de lluita del cosmos visible té la mateixa amplitud que el d’Eros d’ Hesíode.

“Les coses canvien contínuament mitjançant la guerra i la tensió produïda pel foc que constantment s’encèn i s’apaga i ho transforma tot. Aquestes transformacions són regulars, constitueixen una simfonia que eternament es transforma en una partitura, a unes regles o fòrmules, – logos que governa tots els canvis.-[29]

El concepte de lluita com essència del cosmos visible i de la vida humana té la mateixa essència que l’eros hesiòdic. Eros com principi concebut especulativament del devenir, dels déus i del destí. La lluita queda.

La natura és dialèctica, formant però, una coherència que la fa estar en continu esdevenir conforme una llei que l’ordena.

10. Parmènides d’Elea. L’abstracció metafísica.

Va viure a la costa italiana del mar Tirrè, sud de la Campània, en la cronologia de Mosterín del –515 al – 470, en altres cronologies varia bastant.

Va intervenir en la política de la seva ciutat, va arribar fins i tot a dictar una constitució. Viu la influència de Xenòfans, però la seva iniciació en filosofia té lloc a travès del pitagorisme, floria a les hores al sud d’Itàlia. Possiblement ell mateix seria pitagòric fins que els abandonaria per crear la seva pròpia filosofia.

A excepció de Xenòfans i algun altre escrit pitagòric, prengué la forma versificada, hexàmetres èpics[30], així també, com Homer i Hesíode. Posteriorment a ell, només Empèdocles l’imitaria en la forma.

A opinió de Plató és seductor i perillós veure en Parmènides l’oposició d’Heràclit. Heràclit lliga la seva obra als arcaics, compilacions de lligam poc rigorós. Parmènides torna a la forma més antiga de la filosofia grega. Heràclit pretén il.luminar l’home en el sentit del seu obrar, la filosofia de Parmènides és, en cert sentit, la més pura expressió de quant havia estat l’ideal de la filosofia jònica del cosmos objectiu.

La seva filosofia és clàssica, allò apuntat per Heràclit sobre la qüestió del ser és aclarit perfectament per Parmènides. És Parmènides qui dóna al llenguatge filosòfic el concepte i la paraula de ser (to onto).

És el primer presocràtic que es troba prop de Plató. Un dels diàlegs portarà per títol: Parmènides.

En cap cas s’han de concebir les obres de Parmènides i Heràclit com a oposades, no donen una resposta oposada a la mateixa qüestió: es plantegen problemes diferents. Sembla que no conegueren les seves obres.

Han quedat bastants fragments de manera que podem deixar de banda la tradició doxogràfica.

Parmènides crea escola, potser la influència pitagòrica de crear-la. Aminias, un pitagòric, el va poder portar a la filosofia. Té deixebles a les ciutats on viatja, Melisso, per exemple. D’altres, per exemple Zenó d’Elea, són el fruit de la discussió de doctrines contingudes en l’obra fonamental. D’altres escrits, com els de Gòrgias i el mateix Melisso presuposen comentaris a Parmènides. És bo senyalar els filòsofs que sortiran del corrent parmenidi, Protàgoras, Cràtil, Licofró, Xeniades…

El poema: S’han conservat sobre 150 versos que abarquen gran part del proemi i de la primera part. “PERIPHISEÓS”. Consta d’un proemi[31] i de dues parts:

• Proemi. És el viatge fantàstic dels filòsofs cap la veritat – aletheya –

És una representació simbòlica i en to heroic sobre l’ascens a la veritat.

Comença descrivint amb to solemne el viatge de Parmènides cap la deessa. Amb això veiem un caràcter de revelació, a l’ ús d’Hesíode[32]:

“Va a tota velocitat arrastrat i quiet per donzelles (musses), abandonen la mansió de la nit i aparten els vels que cobrien les seves cares. El condueixen cap a la llum, arribant d’aquesta manera fins les portes que donen als camins del dia i la nit.”

D’alguna manera Parmènides exemplifica la doctrina d’Heràclit, nega la realitat natural dels jonis de l’est, i s’oposa dialècticament a ells. Tenia encertades idees astronòmiques apreses dels pitagòrics: afirmà que la forma esfèrica de la terra i va identificar com un sol astre els dos llumeners del matí i la tarda. Tot i això va preferir donar al seu pensament una orientació distinta, més conseqüent amb la seva idea de que la realitat es trobi només en el pensar, sense que es pugui confiar en el coneixement sensible.

Els milesis havien pensat la naturalesa com un procés de canvi, i la seva doctrina d’un arkhé únic que es fa diferent de si mateix equivalia a dir que la naturalesa és el seu arkhé i no és el seu arkhé. Parmènides pensa que allò que és (to on, ens únic) no pot fer-se distint de si mateix: distint d’allò ens. Si és donès el cas només podria ser allò no ens i això és impossible, allò no ens ni existeix ni pot ser pensat.

• La via de la veritat presenta la necessitat de l’abstracció, moment de lògica deductiva per poder apartar tot allò que representi el no ser. Allò ens no pot començar a ser, seria introduir el no ser previ al ser, ni deixar de ser, seria introduir el no ser posterior al ser. Per això mateix és immutable; i immòbil, doncs, on podria anar. La diversitat, multiplicitat i mutabilitat de que semblen informar els sentits no poden ser veritat; són només opinions dels mortals. La física així desafiada, tindrà que replantejar-se des de bases noves.

Parmènides va aconseguir molt pocs deixebles del tot seguidors del seu pensament, i només en la generació que el va conèixer directament. Cal citar Zenó d’Elea per la relevància dels seus arguments dialèctics: dialèctica conceptual dirigida precisament a favor de la idea d’un ésser estàtic, contra la concepció dialèctica de la naturalesa, com xoc real de contraris. Fingia acceptar punts de vista del sentit comú (realitat i multiplicitat de les coses, el moviment, les qualitats de les coses), per a treure d’ells conclusions absurdes[33].

• La via de l’opinió. És important considerar que a la Teogonia ja apareix la disjunció veritat//mentida, aparença//veritat. La mentida, l’aparença és el mite homèric. Per Parmènides, la veritat també es troba enfrontada a l’opinió, a més s’inclou la filosofia jònica de la naturalesa. “L’opinió és més bé la forma absolutament necessària del saber humà, mentre l’home és mortal i no li ha estat impartida per una divinitat l’ensenyament de la veritat. Per això l’aparença no té certament veritat però sí sentit.” [34]

En la via de l’opinió hi ha la constatació del canvi que és també una constatació del no ser.

“Per tant, totes les coses són mers noms que els mortals van posar convençuts de que són vertaders els néixer i morir, ser i no ser, canvi de lloc i variació del color resplendent…”

La via de l’opinió és la cosmogonia tradicional.

10.1. El poema.

Heli s’ha d’agafar com imatge de la veritat – sinònim de claror – (aquí tenim una referència a Plató), la comparació, però, va encara més lluny. L’ésser correspon a la veritat i la lluna representa també el ser. “La nit representa el no ésser igual que la llum a l’ésser”.[35]

S’ha de conèixer tot, no només la veritat sinó també l’opinió dels homes.

Les portes estan tancades i guardades per Diké. El filòsof arriba fins la deessa:

No és una sort funesta la que et fa prendre aquest camí tan allunyat dels camins freqüentats pels mortals, sinó l’amor a la justícia i a la veritat. És necessari que aprenguis a conèixer-ho tot, tant l’incommobible cor de la veritat com les opinions dels homes. A aquests no se’ls ha de concedir cap convicció vertadera. No obstant és necessari que les conegues també, a fi de saber per mitjà d’una informació que ho abarqui tot, quin judici has de formar-te sobre la realitat d’aquestes opinions.”

Amb això acaba el proemi i comença l’argumentació filosòfica – sempre en boca de la deessa -. Dues parts: la via de l’opinió i la via de la veritat.

Allò existent existeix, i no es dóna el no existir. És la certesa que acompanya la veritat.

Que allò existent no existeix i que necessàriament es dóna el no existir, això forma part de l’opinió.

“No pots conèixer ni expressar allò no existent, només allò pensable i existent. És pensable allò existent.”

És important reparar en el moment en el qual Parmènides travessa la porta que separa el dia i la nit. La porta és l’apertura entre sostre celest i la terra – l’espai del caos hesiòdic i èter per Parmènides. La portera és la justícia a l’igual que en Heràclit.

Fragment 94 d’Heràclit: El sol no sobrepassarà les seves mesures; si ho fes, les Erinies, executores de la justícia el reduïrien a elles.”

La justícia vigila per a que el sol surti i entre en el moment oportú.

La deessa no apareix més.

Allò que el poeta escolta sobrepassa la raó humana. Ell es troba en el camí en el camí diví d’Heli. Una deessa li dicta la veritat que els homes no poden trobar per estar empresonats en l’opinió. Aquest empresonament ja l’havíem vist en Heràclit, l’home dormit en l’aparença, i es recuperarà en Plató.

El camí de la foscor, la nit, a la llum, el dia, és el de l’opinió cap a la veritat de la divinat.

La llum del dia és també la llum de la veritat. Aquest símil es troba apuntat, ja en la imatge èpica d’Heli que ho veu i ho sent tot i pel seu poder es jura.

Amb Windelbald no podem dir amb seguretat si Parmènides és materialista o idealista. Si intentem veure el no-ens com espai buit – allò que no té cos – i l’existència d’això és negada per Parmènides és per les investigacions espaials dels pitagòrics i per alguns eleates que sí sostenien l’existència d’aquest Xenon.

Si veiem el no ens com espai buit és clar que l’ens és totalment immòbil i immutable. Tot està ple d’ens, aquest està format per una única substància homogènia.

Pensar l’ens com allò que ompli l’espai ens porta a reconèixer una forta tendència metafísica en Parmènides, però ell no pot entendre’l com espiritual. Zeller, citat per Capelle diu que l’ontologia parmenídea exclou totalment el supost d’una divinat.

En Parmènides no pot parlar-se d’una substància fonamental – arkhé – existent tipus U, i aquest U ha estat creat d’aquesta manera. Si l’ens és increat, imperidor, immòbil, immutable, llavors només ens queda pensar del món sensible que és pura aparença, “un so buit”. És una negació del món sensible.

“Allò que els mortals han fixat per mitjà del llenguatge en la il.lusió que fos veritat, i néixer, perir, ser i no ser, canvi local i variació de colors.”

L’ésser està sempre en el mateix lloc i sempre és el mateix. És absolutament coherent, l’ens està penetrat d’ens.

Fora de l’ens no hi ha res. No hi ha més que un ens, l’ens és un tot homogeni i connexe. Però aquest tot ha d’ésser limitat:

“Doncs la poderosa necessitat el manté encadenat en límits que l’envolten per totes bandes (…) Al tenir un límit últim és perfecte per totes les seves parts, semblant a una massa ben rodona – esfera – equidistant des del centre i de tots els punts de la superfície.”

Allò existent, si bé il.limitat en el temps és limitat en l’espai. Parmènides reté de la seva etapa pitagòrica que és el límit i la forma allò que determina la realitat de les coses. Per tant, allò existent tindrà límit, serà espaialment finit i tindrà forma.

Podem pensar que Parmènides considera l’Ens com alguna cosa corpòria: “tot està ple d’ens; per això posseeix una total coherència. L’ens està penetrat d’ens.”

Aquesta comparació amb l’esfera hi ha que comprendre-la tal i com és. Parmènides sí imagina l’ens com alguna cosa corpòria. Parmènides no pot imaginar una existència incorpòria. L’ésser corpori i l’espiritual coincideixen. L’ésser suprasensible purament metafísic encara no ha estat descobert. És comprensible, doncs, que un concepte tan abstracte com el d’ens parmenidi porti l’existència corpòria. Ref. Capelle.

Recordant Heràclit també apreciem una manera d’impediment metafísic, suposar que el foc és el logos demostra aquesta impossibilitat.

Parmènides és un importantíssim precursor de la filosofia del llenguatge com després veurem en el seu deixeble Zenó d’Elea. És Parmènides qui introdueix els principis de la dialèctica o el que és el mateix, la ciència filosòfica que tracta del raciocini i de les seves lleis, formes i modes d’expressió. Impuls natural de l’ànim que el sosté i guia en les investigacions cap a la veritat. La dialèctica també es pot entendre com la sèrie de veritats o teoremes que es desenvolupen en la ciència o en la successió i encadenament dels fets.

10.2. Ontologia

La part central és la seva doctrina sobre l’ésser. L’antecedent podria ser Xenòfans i la seva doctrina sobre l’U.

1ª afirmació: Hi ha un ens. No podríem ni pensar que no existís.

“No trobaràs el pensar fora de l’ens en el qual s’expressa.”

El pensament científic només pot referir-se a l’ens. El coneixement és idèntic a l’ens. Com que el no ens és impossible també ho és qualsevol tipus de canvi. Què són els canvis? Només aparences enganyoses. L’aparença es troba en una posició arbitrària i irracional respecte el ser i la veritat. D’alguna manera, en parmènides es deriva de la veritat. La veritat és l’únic ser” tot i que descriu l’aparença com dualitat davant aletheya i la pluralitat de doxai, la veritat és com un model remot de l’opinió. Una representació de la veritat.

“L’opinió de l’home és il.limitada i informe, hàbil i mudable. Malgrat tot, el poeta ha de saber que ella també, com a imitació de la veritat, té la seva necessitat.”

10.3. Epistemologia.

Agafa d’Heràclit i d’Alcmeó la distinció fonamental entre coneixement racional (logos) i percepció sensible  (aisthesis). Tots dos tipus de coneixement han d’ésser valorats, però només importa el del pensament racional que pertany a la veritat (aletheya), mentre les impressions dels sentits pertanyen a l’opinió (doxa). Hi ha en Parmènides una distinció fonamental entre saber apariencial i saber vertader.

“Al mostrar aquesta doctrina que era conseqüència inevitable d’un monisme materialista totalment inservible per a l’explicació del món, resultà, com ha mostrat exactament Burnet, per al pensament filosòfic, la inevitable necessitat d’abandonar el materialisme o monisme.”[36]

Amb Parmènides tenim, per una part, un materialista (corporeïtat), i per altra un idealista (l’ens).

EL POEMA DE PARMÈNIDES

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/pres8hbn.htm

1. Els cavalls que em porten m’han conduït a on desitjava el meu cor. S’han llançat pel camí famós de la divinitat que condueix l’home savi a través de totes les ciutats. Per ell m’han portat els ràpids cavalls que estiraven el meu carro. Les nimfes guiaven els meus passos. L’eix cremant a les galledes, en fregar per ambdós costats amb les rodes, llançava el crit estrident de la flauta. quan les filles d’Helis, abandonant la mansió de la nit per guiar-me cap a la llum, van apartar amb les seves mans els vels que cobrien els seus caps. Allí es troben les portes que donen als camins de la nit i del dia; dalt una biga transversal, sota un llindar de pedra. La porta elevada està tancada per forts fulls i Dike, que castiga severament les faltes, guarda els forrellats de doble volta. Les nimfes es van dirigir a ella amb paraules dolces i van aconseguir que descorregués el forrellat de la porta. Els fulls es van obrir de bat a bat, girant en sentit oposat els golfos en els aqueixos de bronze subjectes per perns. A través de les portes, en línia recta, per la llarga carretera, les joves van conduir els cavalls i el carro. La deessa em va rebre amb benevolència, tom la meva mà dreta amb la seva i em va parlar en aquests termes.

Benvingut siguis, jove a qui acompanyen les aurigues immortals, i a qui aquest carro porta fins al meu domicili. Perquè no és una sort funesta la que et va fer prendre aquest camí tan allunyat dels camins freqüentats pels mortals, sinó l’amor a la justícia i a la veritat. És necessari que aprenguis a conèixer-ho tot, tant l’incommovible cor de la ben arrodonida veritat, com les opinions dels homes. A aquestes no cal concedir-los cap convicció vertadera. No obstant això, és necessari que les coneguis també, a fi de saber per mitjà d’una informació que el comprengui tot, quin judici has de formar-te sobre la realitat d’aquestes opinions.

2. Per distants que siguin les coses, contempla-les presents al teu esperit amb certesa. Perquè no aconseguiràs separar l’ésser de la seva continuïtat amb l’ésser, ni per dispersar-ho, ni per reunir-ho.

3. Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.

4. Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i escolta les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és un estreta senda, en el que res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules.

5. Perquè el mateix és pensar i ser.

6. És necessari dir i pensar que el que és, és, ja que l’ésser és i el no-ser no és; afirmacions que t’invito a considerar bé. En primer lloc, aparta el teu pensament d’aquest camí d’investigació que acabo de condemnar; fes el mateix respecte d’aquell per on vaguen errants els homes ignorants, de doble cara.

La perplexitat del seu pensament empeny en totes direccions al seu esperit insegur; es deixen arrossegar, sords i cecs, atordits, multitud sense discerniment per a la que ser i no-ser és el mateix i no és el mateix. La seva opinió és que en tot hi ha un camí que s’oposa a si mateix.

7. No cal témer que ningú provi mai que el que és no és. Tu allunya del teu esperit aquest camí d’investigació, i no deixos que el costum adquirit per múltiples experiències t’obligui a dirigir per aquest camí uns ulls cecs, unes oïdes sordes i unes paraules d’un llenguatge vulgar. Sinó que has de resoldre el problema discutit que acabo d’exposar per mitjà de la raó.

8. No ens queda més que un camí que recórrer: l’ésser és. I hi ha molts senyals que l’ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l’instant present, un, continu. Perquè, quin origen pots buscar-li? Com i d’on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir tard o d’hora, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut. Cap poder em persuadirà que deix dir que del no-ser podria néixer quelcom al seu costat. Així la justícia no afluixa els seus llaços i no li permet néixer ni morir, sinó que ho subjecta amb fermesa. La decisió porta a això: és o no és. Per tant, necessàriament cal abandonar el camí impensable i innombrable, ja que no és el camí vertader, i emprendre l’altre que és real. Perquè, com hauria començat en el passat? Si ha començat, no és. I el mateix si ha de començar algun dia. Així està extingida la generació i la destrucció és inconcebible.

L’ésser tampoc és divisible, perquè és tot ell idèntic a si mateix. No pateix ni augment, cosa que seria contrària a la seva cohesió, ni disminució; sinó que tot està ple de ser. També és enterament continu, perquè l’ésser és contigu en ser.

D’altra banda, és immòbil, tancat en l’estretor de poderosos llaços. No té principi ni fi, ja que hem rebutjat el seu naixement i la seva mort, i a elles repugna la nostra convicció vertadera. Roman idèntic a si mateix, en el mateix estat i per si mateix. També roman immutable, en el mateix lloc, perquè la poderosa necessitat ho manté estretament als seus límits que ho subjecten per tot arreu. Per consegüent, la justícia no és que l’ésser sigui inacabat, ja que no li falta res; perquè d’una altra manera li faltaria tot.

L’acte del pensament i l’objecte del pensament són el mateix. Sense l’ésser, en el que està expressat, no pot trobar-se l’acte de pensar. Perquè no hi ha res ni mai hi haurà res fora del ser, ja que el destí l’ha encadenat de manera que sigui un tot immòbil. Així doncs totes aquestes coses no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat: néixer i morir, ser i no ser, canviar de lloc i brillar amb colors diferents.

Ja que té un limiti, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa pertot arreu. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix pertot arreu, ocupa igualment els seus límits.

Acabo aquí el meu discurs fidedigne i les meves reflexions sobre la veritat. Sent ara les opinions dels mortals. […]

11. Zenó d’Elea. Les apories.

Nascut el – 450 en la cronlogia de Capelle, quaranta anys abans en Mosterín.

Sotmetrà les opinions fonamentals del contrari a la prova indirecta. Segons Aristòtil és el descobridor de la dialèctica.

Concep el ser com a extens: “Allò que no té extensió , ni volum, ni massa, no pot existir de cap manera”

Contra la multiplicitat                     L’ens és un.

Contra el moviment                         L’ens és immòbil.

Contra la multiplicitat veiem les proves que presuposen la intuïció fonamental.

“Allò múltiple és doncs petit fins la nihilitat. Però al mateix temps també és infinitament gran; doncs, de les infinites parts de la multiplicitat deu cadascuna d’elles, per a poder ser, posseir una determinada magnitud, un determinat volum i conservar entre si una determinada distinció.”

Constarà , així, de parts infinites, cadascuna d’elles té una determinada magnitud. Així és infinitament gran, però la mateixa cosa no pot ser al temps gran i petita. Així no existeix.

• Argument de la fanega de mill: Si cau un gra de mill no fa soroll, però sí si cau tota la fanega. Això li porta a dir que la fanega no és una multiplicitat de grans sinó una unitat. El contraargument a Zenó s’hauria de donar des de la quasi imperceptibilitat de la caiguda d’un gra.
• Arguments contra el moviment:
  • Argument de la fletxa: a rebatre: “tot allò que ocupa un espai igual a si mateix està en moviment.”

Si la fletxa és una multiplicitat de punts, i si ho és l’espai a recórrer, llavors el moviment és impossible ja que és impossible que la suma d’estats de repòs doni moviment.

• Argument d’Aquiles i la Tortuga: Abans d’agafar la tortuga haurà Aquiles de recórrer la distància feta mentre la tortuga haurà fet (+n).

Aquiles ha de fer la meitat de la meitat de tot l’espai.

12. El pluralisme físic.

El pluralisme surt com a reacció al monisme idealista de Parmènides. L’ontologia parmenídea paralitza. S’ha d’estudiar el problema de com està fet el món sense prescindir de les intuïcions sobre l’eternitat i la permanència del ser, ni tampoc l’esdevenir de l’univers. Per una banda han de conciliar l’explicació única com una unitat estàtica (Parmènides), i per l’altra l’ésser dinàmic (Heràclit).

La naturalesa no sorgeix del no-res, però també ha de clar que que el principi del qual parteix tota la realitat multiforme i variant no pot ser únic. Així la investigació ha d’anar dirigida cap una pluralitat de principis: la pluralitat només sorgir o esdevenir d’una pluralitat primera i original. També cal destacar que van ser els primers a introduir la distinció entre l’element material i la causa eficient. Aquesta distinció venia donada per la mateixa dinàmica dels sistemes pluralistes. Una cosa no pot ser a la vegada la causa material i principi del moviment, atès que si l’element material té la funció de garantir la permanència del real, aquesta permanència és en clara oposició a moviment. Cal, per tant, cercar en un altre principi la causa de totes les transformacions i alteracions de l’univers físic: aquesta causa, principi eficient del canvi, fou representada en els diferents autors per: l’amor, l’odi; la ment i el xoc interatòmic.

12.1. Empèdocles d’Agragas.

Va viure del 492 al 432.

Es mou entre la màgia i la poesia. Reprendrà l’hexàmetre, defensarà la cosmologia d’arrel jònica amb fortes emprentes pitagòriques, acceptent moltes tesis akusmàtiques, també es preseta com a poeta òrfic, predicant la purificació per a sortir del cicle de les transmigracions. De família aristocràtica, actuarà com miraculós i volia ser reconegut pels seus conciutadans com a déu. Reinstaura la democràcia a la polis i renuncia al títol de rei que de manera honorífica li atorga la ciutat. Després abandona Sicília i va cap a Olímpia. La tradició diu que mor tirant-se a l’Etna per a demostrar la seva immortalitat, una altra que que ascendí als cels durant la nit. La seva activitat filosòfica i tècnica el portarien a la dessecació d’un pantà mitjançant una correcta canalització amb la qual aconseguiria frenar una epidèmia que amenaçava la polis de Salimunta.

Com a metge fundaria l’escola siciliana de medicina, adoptaria la teoria d’Alcmeó de Crotona sobre la salut com equilibri dels elements, i l’enfermetat com a desequilibri (Isonomia).

Escriu dos poemes: Sobre la purificació, dins d’un context religiós, òrfic i popular; i el Sobre la natura dins de la influència milèsia però amb moltes influències parmenídees.

Sobre la primera de les obres podem dir que està plena  de preceptes religioso-morals i d’influències òrfico-pitagòriques. Les ànimes transmigren a través de plantes-animals-humans; a partir d’aquí es convertiran en endevinadors, poetes, metges i prínceps, després floriran com a déus, superiors en dignitat. Ell mateix pensava convertir-se en déu. Al Peri fiseos observem arrels evidentment milèsies, la seva cosmogonia buscadora d’un arkhé material, Parmènides, però havia demostrat l’existència fixa del ser.

La realitat no pot tenir començament ni final absolut, allò que equivaldria a fer del res origen o terme. A més, allò que és ha de romandre immutable. Però la physis és un procés de canvis constants, la solució d’Empèdocles està en pensar la pluralitat dels elements, i dues forces, amor i odi que es contraposen.

MAPA DE L’HÈLADE.

NO pot, per una part, refusar els plantejaments parmenidis, ni per l’altre eliminar les dades dels sentits. Ha d’intentar arribar a una solució conciliadora. El punt de sortida és la constatació de que allò existent és etern i immutable, ingenerable, incorruptible i aliè al canvi. D’altra banda no pot acceptar que allò que existeix sigui homogeni. Si ho fos, tal com havia dit Parmènides, no es podrien explicar els canvis que els sentits reflexen. Les tesis de sortida podrien ser, doncs:

–          Tot és ser

–          Hi ha canvi

En Parmènides, Zenó i Melissos aquestes tesis serien totalment contradictòries. Pel que fa a Empèdocles cal dir que recull la tradició jònica i agafa l’aigua de Tales, l’aire d’Anaxímenes, la terra de Xenòfans[37] i el foc d’Heràclit.

Són aquestes quatre coses, aquests quatre elements, independents i irreductibles unes a les altres. Són els existents i així heterogenis. Corresponent als dos parells de contraris: humit-sec, fred-calent: “Les coses que veiem són mezcles d’aquests quatre elements”

La proporció qualitativa dels elements composa la natura de l’objecte (influència pitagòrica). Si només hi hagués un sol element no es podria explicar el canvi.

Les mezcles dels quatre elements es fan i es desfan constantment segons canvien les proporcions de la combinació. Les coses sempre canvien però no la realitat substentant: foc, aire, aigua i terra. Són generables i corruptibles les seves combinacions però no ells mateixos.

“Jo et diré una altra cosa: no existeix naixement de cap ésser  mortal, ni cap fi en l’execrable mort, només mezcla i separació d’allò que està mezclat; naixement i mort és el nom que donem a aquestes coses.”

Abans de res els elements estaven units en l’esfairos, aviat però, van ser separats per la discòrdia – neikós – i després tornats a unir per l’amor o la força de l’amistat la filia.

D’aquesta manera, el filòsof d’Agrigent, introdueix l’heterogeneïtat en el si d’allò existent per poder explicar el canvi. Hi ha quatre tipus d’existència, la seva possibilitat de mescla fa possible el canvi. El canvi no només és possible sinó també real. Per poder explicar la realitat del canvi fan falta dues forces, l’amor i l’odi.

“L’amor és la força física que atreu els elements distints i tendeix a mesclar-los i a juntar-los. L’odi és la força física que separa els elements diferents i tendeix a destruir les mescles.”

L’amor entre humans és un reflexe psíquic de les forces còsmiques.

El concepte força, tot i l’antecedent hesiòdic, no estava massa clar. Empèdocles les defineix com alguna cosa corporal i espaial, alguna cosa activa i material, els components bàsics de l’univers serien doncs, els quatre elements i les dues forces.

L’univers està sotmès constantment al canvi, canvi constant i cíclic. El món queda com una esfera finita i macissa on els quatre elements estan uniformement mesclats, formant una mescla perfecta i homogènia. L’amor manté aquesta mescla (és una força centrípeta), perfecta i esfèrica.

Per fora l’esfera està envoltada per l’odi. L’equilibri és inestable, doncs, l’odi comença a penetrar en l’esfera. A l’entrar l’odi, força centrífuga, entra l’amor. La mescla es fa heterogènia, canvien les proporcions i sorgeixen coses diferenciades.

A principis de la nostra era surt l’aire, fora de l’esfera primitiva, en totes direccions, forma una espècie de gran embolcall esfèric i concèntric. La part exterior es solidifica formant una esfera cistèl.lica (esfera celeste). Després el foc pujant fins xocar amb aquesta esfera celest, obligant l’aire a posar-se a una banda, apareixent així dia i nit. De les espurnes del xoc en sortiran els estels i els planetes.

En temps d’Heràclit, VaC, ja s’havia descobert que la llum de la lluna era un reflex de la llum solar. Empèdocles generalitza això al sol. La semiesfera celest, plena de foc, llença la llum cap a la terra i aquesta cap al sol.

12.1.1. Teoria dels cicles.

A la teoria dels cicles s’aprecia la influència d’Heràclit – una lluita constant en l’esdevenir de l’univers- també parmenídea en aquesta inexistència del no-ser.

La temporalitat queda reservada als ens compostos, coses i éssers d’aquest món, l’eternitat és per als quatre elements i per a les quatre forces.

Tot succeeix perquè: “Hi ha un oracle de la necessitat, antic decret dels déus, segellat amb amplis juraments.”

Si més no això ens fa pensar en una mena de llei universal a l’estil heraclitià.

La cosmologia d’Empèdocles és dualista al concebir un món del tipus de Xenòfans (L’U), Parmenidià, i d’altra banda un món de canvi on guanya l’odi – dolor i mort.

A nivell personal, pitagòric, ell creïa en la transmigració de les ànimes. Aquestes són esperits divins que han d’expiar alguna falta, un cop satisfet el deute retornen amb els immortals.

El camí de salvació passa per la catarsi: Al reduir dràsticament l’Olimp homèric als quatre déus personificats en els elements, adelantarà per la via de la reforma religiosa davant la tradició del mite, potencià el coneixement racional de l’univers i preparà el camí al pensament posterior amb la seva tesi pre-darwinista de la supervivència de les formes dels més aptes- amb més “logos” per a la vida.”[38]

12.1.2. Biologia.

Animals i plantes són combinacions dels quatre elements. Es mantenen inestables per l’amor i es dissolen per l’odi. La dissolució – especialment terra-foc, és la mort. Cada part de l’organisme correspon a una proporció numèrica de cada element.

Fer un incís en la biologia és per a explicar un antecedent a Darwin. Les diferents espècies havien aparegut a l’atzar amb membres diferents i proporcions monstruoses sobrevivint només els més aptes.

A nivell de fisiologia humana s’ocuparà de la respiració i dirà que a més de realitzar-se nas-boca, també es farà pels porus del pulmons.

Reconeix l’aire i tracta de les relacions entre la respiració i la circulació sanguínea.

L’organ de la consciència no seria el cervell com va recollir Alcmeó, sinó el cor en la tesi que faria seva Aristòtil.

Amb tot això es crearà l’escola itàlica de medicina que seguiria el seu tractat, poc després, a l’illa de Kios sortirà l’escola hipocràtica molt més científica.

La seva filosofia és original però no té rigor ni dialèctica. La seva religió quedava fora de la filosofia.

“Primer els arbres que no tenen sexe, després els animals amb els sexes diferenciats. L’època actual és d’odi creixent, al final els elements s’acabaran separant i ja no hi haurà mescla. L’amor quedarà definitivament fora del món i l’aigua, la terra, l’aire i el foc formaran masses pures separades. Serà el màxim de l’odi, després l’amor tornarà a entrar. El cicle es fa i es repeteix per implacable necessitat.”

12.2. Anaxàgoras de Clazòmene (500-428)

Trasllada a Atenes la ciència jònica i la primera il.lustració. Els seus conciutadans sempre sospitaren d’ell i fins i tot el van jutjar per la seva afirmació sobre la massa del sol – un metall/pedra incandescent). Pericles entra en el judici però, malgrat tot, ha d’abandonar la ciutat establint-se a Lampsaco, on fundà una escola (Arquelao-Meteoro).

Com a físic la part més important és la seva meteorologia, això ve de  (les coses que hi ha allà dalt). La seva idea sobre la naturalesa del sol ve dels meteoros que van caure l’any –467 a Gallípolis: “El sol era més gran que el Peloponès i la lluna era una espècie de terra habitada amb muntanyes i valls”

La seva explicació dels eclipsis de sol i lluna fou totalment exacta. Va donar raó de la formació de la calamarsa.

Pertany a aquells primers pensadors grecs que tenen una formació matemàtica (estant engarjolat s’ocupa del problema de la quadratura del cercle).

El seu estil és la prosa planera, transparent i clara, conservant-se prou fragments de la seva obra.

12.2.1. Sobre els elements.

Seguint Parmènides i la tradició jònica, pensa Anaxàgoras que d’allí on no en hi no en surt. Aquesta afirmació pot provindre de l’ontologia parmenídea, o sigui, un ens increat, no mortal; qualitativament immutable.

“Les paraules néixer i perir no les usen els grecs correctament. Cap cosa neix o mor, sinó que les coses que ja existeixen, es mesclen i es separen…”

Té clar Anaxàgoras que no només hi ha en el món d’allò existent una constància quantitativa, sinó una constància qualitativa.

Tots dos estan en el terreny de l’ontologia clàssica dels eleates. Fins aquí, però, podem pensar que està d’acord amb Emplèdocles, però ha de resoldre la qüestió qualitativa: És que menjant una qualitat n’ha de sortir una altra?

“En el pa que mengem, en l’aigua que bebem, preexisteixen ja tots els elements constitutius del nostre cos, clar que en parts petites que no podem, amb els nostres sentits, percebre-les, sinó deduir-les per un procés intel.lectual.”

Ha d’haver, per tant, un nombre infinit de partícules invisibles que no poden percebre’s a causa de la debilitat dels òrgans dels nostres sentits. Cada cosa conté coses de totes les matèries.

Nosaltres acostumem a anomenar les coses segons l’element que en elles predomina, aquest element es troba concentrat en infinites partícules en la superfície de les coses.

Hi ha coses com l’aire o el foc que tenen una mescla menys abigarrada. Els elements –crémata- no són només infinits sinó que compten amb infinites partícules:

“No hi ha un últim grau de petitesa perquè sempre hi ha quelcom més petit” És impossible que allò que és deixi d’existir per divisió.

Anaxàgoras necessita d’una força que expliqui la realitat, el canvi de proporcions. Anaxàgoras postula una nova força anomenada nous (ment o intel.lecte). El concepte de força encara no havia sorgit, i Anaxàgoras caracteritza aquesta ment com una cosa material tot i que més fina que les altres, a les que fàcilment penetra i així, d’aquesta manera coneix. La ment és l’únic que no està mesclat, que no posseeix porcions i rastres de totes les coses, tot i que està amb contacte amb totes elles movent les coses que es mouen, impulsant el canvi de les que canvien i animant als animals i a les plantes.

També s’ha de dir que no pot obviar-se citar l’expressió de llavor, espermata de les coses que només es pot entendre com partícules invisibles d’una i la mateixa matèria. D’aquesta manera s’entraria en contradicció amb l’abans dit. L’expressió Homeomeria és pròpia dels comentaris aristotèlics i sense valor para W. Capelle.

Anaxàgoras considera el Nous – la intel.ligència –  com quelcom a que res pot comparar-se. És veritat que en alguns fragments s’aprecia com si Anaxàgoras conferís al nous caracters corporis, però la tendència va cap a la pura espiritualitat del concepte. La propietat capital del nous és el conèixer, aquesta és, doncs, la capacitat pròpia de l’esperit: “Posseeix de totes les coses tota classe de coneixements… totes les coses que es mesclen i que es separen i es distingeixen, són conegudes per la intel.ligència.” Fr.12

Aristòtil, recordant Anaxàgoras digué:

“Qui afirmà que el Nous domina sobre tots els éssers vius i sobre tota la natura i és creador del cosmos i de tot l’ordre universal sembla molt més sensat que els que el precedir i havien parlat sense saber el que deien. Nosaltres que sabem que va ser Anaxàgoras qui formulà amb claredat aquesta doctrina…”