El nostre autor comença amb una sèrie de definicions. Anomena percepció qualsevol cosa que pugui presentar-se a la ment, adés emprant els nostres sentits, adés impulsats per la passió, adés exercint els nostres pensaments o la nostra reflexió. Divideix les nostres percepcions en dues classes: impressions i idees. Quan sentim una passió o emoció de qualsevol tipus o tenim imatges dels objectes externs transmeses pels nostres sentits, la percepció de la ment l’anomena impressió, paraula que empra en un sentit nou. Quan reflexionen sobre la passió o l’objecte que no és present, aquesta percepció l’anomena idea. Per tant, les impressions són les nostres percepcions més vívides i fortes; idees, les que són més pàl·lides i dèbils. Aquesta distinció és evident, tant com la que hi ha entre sentir i pensar.
La primera proposició que avança és que totes les nostres idees o percepcions dèbils és deriven de les nostres percepcions fortes, i que no podem pensar mai en cap cosa que no hàgim vist fora de nosaltres o sentit en les nostres ments. Aquesta proposició sembla equivalent a aquella que tant d’esforç li va costar d’establir a Locke: no hi ha idees innates. Només cal observar, com una inexactitud d’aquest famós filòsof, el fet de comprendre totes les nostres percepcions sota el terme d’idea; en aquest sentit és fals que no tinguem idees innates. Ja que és evident que les nostres percepcions més fortes, o impressions són innates; i que l’afecció natural, l’amor a la virtut, el ressentiment i tota la resta de passions sorgeixen immediatament de la naturalesa. Estic convençut que qualsevol que considerés la qüestió sota aquest punt de vista seria capaç de reconciliar totes les parts. Malebranche es trobaria en un compromís per assenyalar un pensament de la ment que no representés alguna cosa de sentida prèviament, bé sigui internament o per mitjà dels sentits externs; i es veuria obligat a admetre que, encara que puguem compondre, barrejar, augmentar i disminuir les nostres idees, totes es deriven d’aquestes fonts. Per la seva banda, Locke, d’altra banda, admetria fàcilment que totes les passions són una mena d’instints naturals que deriven únicament de la constitució originària de la ment humana.
El nostre autor pensa «que cap descobriment podria haver-se fet amb més facilitat per decidir totes les controvèrsies relatives a les idees que el següent: les impressions són sempre les que les precedeixen i tota idea amb que es basteix la imaginació fa primer la seva aparició en una impressió precedent. Aquestes darreres percepcions són tan clares i evidents que no admeten controvèrsia, si bé moltes de les nostres idees són tan fosques que és quasi impossible – fins i tot per a la ment que les forma- de dir-ne exactament la naturalesa i la composició». D’acord amb això, quan una idea és ambigua, el nostre autor apel·la sempre a la impressió, que ha de tornar-la clara i precisa. I quan sospita que un terme filosòfic no té cap idea annexa (cosa molt freqüent), pregunta sempre: de quina impressió deriva aquesta idea? I en cas de no poder-s’hi adduir cap impressió, conclou que el terme és del tot irrellevant. Així és com examina les idees de substància i essència, i fora desitjable que aquest mètode rigorós fos més practicat en tots els debats filosòfics.És evident que tots els raonaments sobre qüestions de fet es basen en la relació de causa i efecte, i que no podem mai inferir l’existència d’un objecte a partir d’un altre, llevat que estiguin connectats entre ells mediatament o immediatament. Així, doncs, per entendre aquests raonaments hem d’estar perfectament familiaritzats amb la idea de causa; per això hem de cercar al nostre entorn per trobar alguna cosa que sigui causa d’una altra cosa.
Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat.
HUME BY ANNA SARSANEDAS
SOLUCIONARI

PROPOSICIONS A TENIR EN COMPTE:
– No entenc com podeu confondre relació d’idees amb les lleis de l’associació d’idees.
– Hume fuig tant del relativisme com del subjectivisme moral.
– L’emotivisme moral s’oposa a l’intel·lectualisme moral.
– No tot el coneixement rau en l’experiència (qüestions de fet). A més us contradiu quan contesteu la pregunta 2 i atinadament, expliqueu qüestions de fet i relacions d’idees.
– La moral provisional en Descartes és això, provisional, i dura mentre s’exerceix el dubte.
– “La ment, en néixer, és una pissarra en blanc” és de Locke, tot i que Aristòtil diu una cosa semblant. Està clar que Hume pensa igual, però no li podeu atribuir la frase.
– Em sembla que encara no teniu clara ni la distinció entre qüestions de fet i relacions d’idees, ni què són. Us remeto al següent fragment:
Tots els objectes de la raó i investigació humana poden, naturalment, dividir-se en dos grups, a saber: relacions d’idees i qüestions de fet; a la primera classe pertanyen les ciències de la geometria, àlgebra i aritmètica i, en resum, tota afirmació que és intuïtiva o demostrativament certa. Que el quadrat de la hipotenusa tant es igual al quadrat dels dos costats és una proposició que expressa la relació entre aquestes parts del triangle. Que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta expressa una relació entre aquests nombres. Les proposicions d’aquesta classe poden descobrir-se per la mera operació del pensament, independentment del que pugui existir en qualsevol part de l’univers. Encara que mai hi hagués hagut un cercle o un triangle en la natura, les veritats demostrades per Euclides conservarien sempre la seva certesa i evidència.

No són esbrinades de la mateixa manera les qüestions de fet, els segons objectes de la raó humana; ni la nostra evidència de la seva veritat, per molt gran que sigui, és de la mateixa natura que la precedent. El contrari de qualsevol qüestió de fet és, en qualsevol cas, possible, perquè mai pot implicar una contradicció, i és concebut per la ment amb la mateixa facilitat i distinció que si fos totalment ajustat a la realitat. Que el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible ni implica major contradicció que l’afirmació sortirà demà. En va, perquè, intentaríem demostrar la seva falsedat. Si fos demostrativament falsa, implicaria una contradicció i mai podria ser concebuda distintament per la ment.

__________________________________________________

Investigació sobre el coneixement humà, Secció IV, part I (Alianza, Madrid 1994, 8a ed., p. 47-48).
– “Veritats de raó” és una expressió leibniziana assimilable a “relacions d’idees”.
– Us deixo un link.
– Bé, el fragment comença amb una proposició que haurieu de tenir clara i que formava part d’un dels textos a comentar:
” Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ésser dividits naturalment en dues classes, a saber, relacions d’idees i qüestions de fets. Pertanyen a la primera classe les ciències de la Geometria, Àlgebra i Aritmètica i, en resum, qualsevol afirmació que és certa o intuïtivament o demostrativament. Que el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets és una proposició que expressa una relació entre aquestes figures. Que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta, expressa una relació entre aquests nombres. Hom descobreix proposicions d’aquesta classe per la mera operació del pensament, sense dependència del que existeixi arreu de l’univers. (…) ”
Hume. Investigació sobre el coneixement humà.
La resta del que diu, el tema del crim, ser bona o mala persona… tot va dirigit al mateix: la moral només pot ser avaluada des del sentiment d’aprovació o reprovació que els humans tenim davant d’un fet en un moment i segons uns costums determinats. La moral no serà doncs objecte a tractar des de les qüestions de fet, perquè no tindrem impressió de bé o de mal, sinó pel sentiment nascut de la nostra espècies però també del nostre entorn social. Això és el que s’anomena emotivisme moral.
No podem dir que Hume sigui relativista moral, per què; perquè ell pensa que els humans, com a membres de l’espècie tenim una sèrie de valoracions comunes: a tots ens repel·leix la violència, per exemple; però hi haurà moments que l’acceptarem i fins i tot la lloarem. La moralitat existeix com una qüestió de fet perquè tots fem valoracions morals, però el fonament d’aquesta no es troba en la raó, sinó en el sentiment.

____________________________________________________________

RELATIONS OF IDEAS: Seran els continguts de la matemàtica, sense relació amb el món empíric. Fonamentades sobre el principi de no contradicció, les seves veritats són universals i necessàries.
MATTERS OF FACT: Proposicions sobre le món, proporcionat per les dades dels sentits (impressions). La contradicció és possible i la veritat probable. Tenen, per tant, caràcter empíric.
El conocimiento de hecho se basa en sucesiones de impresiones y constituyen su base las relaciones causales. Aunque algunos elementos de este conocimiento nos parecen indiscutibles, no sobrepasan, hablando con propiedad, el terreno de la probabilidad. Esperamos ver el sol mañana, pero no podemos demostrar que va a salir. Las leyes de la gravitación universal corroboran esa previsión, pero son aleatorias y es concebible que puedan cambiar. Todas las leyes de la naturaleza podrían ser diferentes de como son; es algo imaginable. Nadie puede deducir de la idea de una cosa qué efectos producirá ni qué causas la han producido, pues lo que llamamos causa y lo que llamamos efecto son existentes diferentes. El que de hecho se den conexiones entre ellos y cómo sean esas conexiones sólo puede sernos indicado por la experiencia.
____________________________________________________________Respecte la 3) us afegeixo un fragment del professor Felipe Giménez. Hi ha un concepte que és el de simpatia que no hem tractat amb aquest mateix nom:
“Un acto o una decisión moral no puede recibir su calificación moral a partir de una razón. La razón no puede conocer la validez de los juicios morales. Aunque pudiese conocer lo natural, es decir, lo que las cosas son, de ahí no se infiere que pueda conocer lo que deben ser. Y la ética trata obviamente, no de lo que es, sino de lo que debe ser. Atribuir a la razón la capacidad de saber (y a partir de ahí, decidir) lo que debe ser, lo que es deseable o bueno, supone incurrir en falacia naturalista: reducir lo bueno a lo natural.

La razón no puede mover al hombre, es y debe ser esclava de las pasiones.El fundamento de los juicios morales no es racional, es emocional, es el sentimiento. Los sentimientos son las fuerzas que nos determinan a obrar, que dotan de valor moral a una decisión. Los juicios morales expresan el sentimiento de aprobación o desaprobación que nos producen determinadas conductas y son una forma de sentimiento básico de simpatía; y estos sentimientos son naturales y desinteresados. Esta es la filosofía moral llamada emotivismo moral.

Queda un problema, ¿cómo es posible, si el sentimiento es quien decide, que los humanos se pongan de acuerdo en los juicios morales? La respuesta de Hume es ésta: el sentimiento descansa en una especie de humanidad, que no es otra cosa que la noción de naturaleza humana ilustrada, la cual conduce al sentimiento a preferir lo mejor para el conjunto de los seres humanos. Y, puesto que la naturaleza humana es común a todo hombre, las decisiones morales ejercidas por ese sentimiento de humanidad serán universales, sin necesidad de reflexión teórica a priori.

Agrado y utilidad son el común fundamento de la estimabilidad y la aprobación. La utilidad se funda en el agrado. Lo que despierta el sentimiento de simpatía es la utilidad de la acción contemplada para la colectividad:”La utilidad es agradable y solicita nuestra aprobación.” Esta es una cuestión de hecho confirmada por la observación de todos los días. Pero, ¿útil para qué? Sin duda, para el interés de alguien”. (Hume: “Investigación sobre los principios de la moral”, V, 1)

La moral reside en el sentimiento, en la emoción. Sin embargo, la moral también ha de apoyarse en la razón para dirimir los conflictos que surgen en la vida moral. La razón deberá limitarse a investigar los caminos que llevan a ese bien que se busca. La razón se limita a establecer los medios, los sentimientos, los fines.

La moral deriva de la inclinación y del sentimiento. La utilidad fundamenta la valoración moral de las cualidades personales.”
____________________________________________________________De l’Anna Sarsanedas:



PERMETEU-ME UNS MOTS SOBRE EL MEU DAVID HUME. El vaig conèixer a Edimburg i em va contractar per a fer trampes a les cartes. Era una mala època, i ja sé que el joc no és solució per a res, però havia de viure i ell em pagava bé.
Em sembla que algunes de les vostres cabòries provenen que no acabeu de comprendre allò de “tots els objectes de la raó”, aquí haig de dir que quan Hume va redactar aquest passatge ens havien descobert en una timba escocesa, jo vaig sortir volant, però el pobre David…
Bé, us explico, Hume diferencia entre les qüestions de fet, les relacions entre idees i els judicis morals i estètics. Us aclareix alguna cosa això?
Us afegeixo un link que us pot aclarir molt: http://www.slideshare.net/30201259R/la-moral-de-hume-11164561