Déu ha mort. Ens porta al nihilisme i exemplifica la fi de tots els valors. El nihilisme pot ser passiu o actiu, i negatiu. Com a tedi vital, com a absència de valors sense remissió és el negatiu, l’home fa palesa la manca d’energia vital, ni té valors ni sap crear-ne, però atén encara els valors tradicionals encara que sigui hipòcritament. El nihilisme positiu quan fa moviments de reacció i és combatiu. El nihilisme passiu és la beatitud, ja no ens cal substituir déu, però és passivitat pura que s’ha de superar.

Transvaloració. Els valors de la tradició empobreixen i falsegen la vida; ha d’haver un canvi en la valoració, es propugna el sentit per la Terra i l’autèntic valor de la vida. La cultura occidental en el seu conjunt havia minusvalorat l’instint, el desig, l’espontaneïtat, l’alegria de viure. Però aquest canvi no és automàtic i mentre, l’home, adonat d’aquesta manca de valors, de sentit, passa a la fase nihilista. Nietzsche dirà que pot ser: negatiu, positiu o passiu. Descoberta la mentida del “Déu ha mort” i el que això significa. Per Nietzsche la mort dels valors es deu, entre altres, a l’evolució de les religions; la simbologia acaba veient-se com símbol del no res, la màscara dels valors falsos cau i queda en res el que representaven. En un primer moment se sent fort per la descoberta: tot és fals, la gran mentida, ja no existeix el gran policia, desapareix el sentiment de culpa, la mala consciència, l’home en la fase del nihilisme negatiu o en el moment negatiu, si s’hi queda, se sent enfortit; aviat però, allò que era com una mena de descans es converteix en un sense sentit, es troba desesperat, ell cercava el sentit de la vida fora de l’existència, buscava un sentit transcendent i ara es troba que al voler emplenar-lo d’alguna cosa que no sigui Déu, es desespera perquè no hi troba res de res. És com una mena de crisi de fe, l’home no sap cap on mirar.

Després d’aquest moment es passa al nihilisme positiu, podem pensar que és el moment de l’home superior: l’home lliure, l’home superior. Es posa en el lloc de Déu, però no en té prou i el desconcerta no sentir-se ple, li manquen valor existencials, està alienat – no en ell mateix. És un home en combat però ha de superar-se.

Finalment, el nihilisme passiu. L’home ja no està desesperat, ni inquiet, passa a la quietud beatífica. No vol substituir Déu ni cap dels antics valors de la transcendència. Nietzsche diu que toca l’hora del budisme, de la consciència budista. L’home viu a nivell intern la seva plenitud com existent, no vol l’exterior, es replega, s’interioritza. El resultat és passiu, encara no actua amb l’alegria i despreocupació que caracteritza el nen, però està en camí.

Efectivament, nosaltres, els esperits lliures, davant la nova que el Déu antic ha mort, ens sentim il·luminats per una aurora nova, el nostra cor es desborda de gratitud, d’admiració, d’expectació i de curiositat, l’horitzó ens sembla lliure una altra vegada tot i suposant que no sembli clar; les nostres naus poden donar-se de bell nou a la vela i vogar cap al perill: tornen a ser lícits tots els atzars del qui busca el coneixement; la mar, l’alta mar nostra s’obri de nou a nosaltres, i potser tinguérem mai una mar tan ampla. GC, §343

Dels nihilismes explicats abans cal afegir-ne un altre: l’actiu com a resposta al passiu, aquest creador de valors: Alguna vegada ha d’arribar aquest home del futur que ens alliberarà de l’ideal existent fins a hui, així com d’allò que hagué de sorgir d’ell, del gran fàstic, de la voluntat del no res, del nihilisme; aquest nihilisme serà la campanada del migdia, de la gran decisió, que novament alliberarà la voluntat, que en tornarà l’objectiu a la terra i l’esperança a l’home; aquest home serà l’anticrist, l’antinihilista, el vencedor de Déu i del no-res… GM, 2, 24

Qui superarà, doncs, el nihilisme passiu ? Serà el superhome, Der Übermensch, ell serà el nen, després del camell i el lleó; el nihilisme passiu és un moment d’aturada, però si se supera, com el nihilisme positiu, arribem a aquest nen.

Superhome: Davant l’afirmació de Schopenhauer i la negació de la vida, el seu pessimisme vital i la vida d’asceta que recomana; diu Nietzsche que el Superhome és aquell capaç de fer la gran afirmació, de dir “sí vull” enfront del deure de la moral. La vida, el cos, el desig, l’instint. El superhome davant els homes anteriors creen i fixen nous valors.

El superhome sap organitzar el caos interior i exterior on viu i des del que viu, trencat els petrificats conceptes de l’antiga moral. Ell mateix dóna sentit a la vida, a la seva vida, no es queda buit, ell és el seu propi Déu. No s’ha de pensar que sigui un enamorat d’ell mateix ni un revolucionador. Ell es crea a si mateix creant-se els valors per viure la seva vida. Res no el llastra: No pot prendre’s per molt de temps seriosament els seus contratemps, les seues maleses – així és el signe propi de naturaleses fortes i plenes en les quals hi ha una sobreabundància de força pràctica, remodeladora, regeneradora, força que també fa oblidar (…). Un home així s’expolsa d’un sol cop molts cucs que en altres, en canvi, nien subterràniament. GM, 1, §10

Abans hem vist aquest pas metamòrfic de l’home al superhome amb les figures del camell, el lleó i el nen. Aquest nen ja seria el superhome, creador de valors, pura innocència, sense prejudicis, s’agafa la vida com un joc – res no és tan seriós com el propi viure – i s’arrapa a l’atzar i el destí, integrant-lo jocosament a la pròpia vida. Res no li fa por, ni té sentiments de penediment, culpa o mala consciència. Tampoc no espera res en el futur.

Cal veure que el joc és l’activitat on la llibertat és plena, no hi ha moral ni racionalitat; cal només la voluntat de jugar, entendre això és veure el joc com a art, com a creació, i serà gràcies a l’art com el superhome arriba a la seva pròpia moral, a la seva pròpia afirmació.

El Übermensch menysprea l’instint de conservació del febles, dels que renuncien a la vida, el risc és la seva constant i es mou per l’instint de creació. És ateu i no creu en la veritat, aquesta veritat universal i necessària no existeix, és només pluralitat d’interpretacions, perspectiva; no és però un escèptic. Creu en els seus propis valors. Allò dolent de la vida és una part més d’ella, que s’integra a ella com un element més. Des del punt de vista moral se’n fot dels prejudicis, està més enllà del bé i del mal. No hi ha igualtat i sí diversitat i diferència. És un solitari. No destrueix, afirma els seus valors creant constantment; no hi ha queixa que és producte de la mediocritat. La vida és una experiència íntima, incompartible, incomunicable. La superació de l’home – home superior, últim home – seguint la senda del mite del superhome.

Voluntat de poder: perseverar en el ser (el conatus spinozià), voluntat de vida, de ser, de desig: Arriba a ser el que ets (Píndar), escolta la veu interior del desig. El desig és anar més enllà de si, l’aspiració de la voluntat de poder.

Etern retorn: L’amor als valors de la Terra, de la vida és tan gran que no pot haver-ne prou amb una vida; el desig és la repetició in eternum: Tota alegria vol eternitat de les coses, vol profunda eternitat. I és la formulació d’un desig: l’amor per la vida, per la terra, pel domini, per la creació de nous valors…

Però l’etern retorn té un fons més poderós. L’eternitat del món, la concepció cíclica del temps pròpia dels grecs és subvertida pel judeocristinianisme i per la intenció de la ciència de voler fixar allò infixable, generar lleis universals que en realitat no es deixen aprehendre; el món és fluxe constant, canvi constant, diferència constant. El temps fluctua i no es deixa agafar; les ones van i vénen sempre iguals i diferents (Heràclit); el superhome coneix bé això i no ho tem, li agrada el caos del canvi, l’absurd – pensar que hi ha ordre és una perspectiva més que ens va bé – .

El mètode genealògic:

La crítica nietzscheana fa caure els ídols d’occident; ciència (positivisme), religió, democràcia, socialisme… la cultura occidental, en definitiva, passa pel seu filosofar a martellades. Serà el mètode genealògic –cercar els orígens del concepte en qüestió – per mostrar com han anat canviant-se aquests conceptes, nascuts per a significar una cosa, i que ara, en signifiquen una de ben diferent. Hem oblidat els nostres orígens per fer-nos una història a l’ús fruit d’una mentida interessada.

Com i per què aquesta mentida? Per por, per feblesa mental. Davant del caos la raó genera un  món fals on és més còmode viure. Ciència, religió, filosofia, cultura… conreen aquest gran engany, aquesta falsedat i pretendran justificar-la en nom de la tradició, la tradició però no és aquesta.  Amb el mètode genealògic, Nietzsche remou els fonaments de tota la cultura occidental:

“permetrà reconèixer que som un producte de lluites entre forces encontrades, d’intents per imposar cadascú la seva (voluntats de poder), d’una història atzarosa que ens ha dut fins aquí, però que ens podria haver enviat a qualsevol altra part. Tot allò que ens sembla hui meravellosament bigarrat, profund, ple de sentit, prové d’una multitud d’errors i fantasmes que l’han fet néixer i l’habiten encara en secret. “darrere de les coses hi ha quelcom ben distint: en absolut el seu secret essencial i sense dates, sinó el secret que aquestes estan en l’essència, o que la seua essència es construí peça rere peça a partir de figures que li eren estranyes. ¿La raó? Però aquesta nasquè d’una manera perfectament raonable, de l’atzar. L’afecció a la veritat i al rigor dels mètodes científics? Això va nàixer de la passió dels savis, del seu odi recíproc, de les seues discussions fanàtiques i sempre represes, de la necessitat de triomfar – armes lentament forjades al llarg de lluites personals-. Serà la llibertat l’arrel de l’home, la que el lliga a l’ésser i a la veritat? En realitat aquesta no és més que una invenció de les classes dirigents. Allò que es troba al començament històric de les coses, no és la identitat encara preservada del seu origen – és la discòrdia de les altres coses, és el disbarat… Creiem que el nostra present és sosté sobre intencions profundes, necessitats estables; demanem als historiadors que ens en convencen. Però el verdader sentit històric reconeix que vivim sense referències ni coordenades originàries, en mirades de successos perduts.” Foucault, “Nietzsche, la genealogia, la història.” pàg. 13

El mètode genealògic aplicat al llenguatge.

A Veritat i mentida en sentit extramoral mostra com les preteses veritats en les quals s’edifica la cultura occidental són només invencions que ens van bé, que són útils, però que en absolut són la veritat ja que no representen la realitat.

El llenguatge, gràcies a ell, podem fer-nos idea de la realitat. Gràcies a ell ordenem aquesta realitat i conèixer l’estructura dels fets de la realitat per extreure’n la suposada realitat. A Occident tenim la idea que la realitat pot ser coneguda de forma segura, objectiva, amb la genealogia nietzscheana el que veiem és que el llenguatge és incapaç de representar la realitat i en conseqüència d’establir lleis per a estructurar-la i entendre-la; les regles del llenguatge, la sistematització dels nostres sons, són un invent nostre, una creació,sí, però no adequada per al coneixement del que anomenem realitat.

La genealogia destrueix la concepció del llenguatge conceptual com a eina neutral, objectiva, que escapa a la voluntat humana i que ens permet conèixer la verdadera realitat de les coses. (Archilés et alii, 29)

Nietzsche insisteix en que la diferència que ens separa dels animals és que som capaços, a partir de les impressions intuïtives originàries podem construir universos simbòlics que comuniquem a través de conceptes que són ficticis perquè la nostra apreciació del món és precisament aquesta impressió intuïtiva originària; el concepte, dirà Nietzsche, és la dissolució d’una imatge, sentiment, passió, dolor… en un concepte. Això no seria dolent si no haguéssim caigut esclaus d’aquests conceptes que prenen com autènticament verdaders. Les intuïcions primitives, amb les quals interpretem la realitat, són privades, úniques, personals, irrepetibles. La realitat és un fluir perpetu, un canviar constant que no es deixa aprehendre ni per aquestes impressions originàries ni, conseqüentment,pel llenguatge.

La cultura occidental aplica els conceptes, que volen fixar la realitat, a la generalitat, a diverses i múltiples circumstàncies, intentant emmarcar-los rígidament; i això, queda clar en Nietzsche, és falsejar la realitat. Amb els conceptes hem construït universos simbòlics que ens entestem a creure i que ens enganyen i que nosaltres no volem deixar de pensar com a verdaders perquè ens cauria el nostre món a sobre. El concepte és només el residu d’una metàfora. Atenent al caràcter fluctuant de la realitat, en contra Plató i la tradició occidental, el llenguatge no pot, no és adequat a representar la realitat; de fet i segons Nietzsche, el llenguatge és creació, una forma d’art que ha través de l’oblit d’aquesta activitat i el seu sentit com a metàfora, a partir de la repressió ha passat a pretendre definir la realitat, i només arribem a una il·lusió que prenem com a bona: Perquè, des de fa milers d’anys, hem contemplat el món amb pretensions morals, estètiques, religioses, amb una cega inclinació, passió o temor, i ens hem agafat la nostra borratxera d’impertinències del pensament il·lògic, és per això que aquest món s’ha convertit en quelcom tan meravellosament bigarrat, terrible, profund de sentit, ple d’ànima; ha rebut colors, però és que hem estat nosaltres, els coloristes: la intel·ligència humana, a causa dels apetits humans, de les afeccions humanes, ha fet aparéixer aquesta “aparença” i ha transportat a les coses les seues concepcions errònies fonamentals… Potser reconeixem aleshores que la cosa en ella mateixa és digna d’una riota homèrica: que semblava ser tant, fins i tot, i que està pròpiament buida, especialment buida de sentit. (HMH, pref.§16)

La veritat acaba essent una generalització, una aparença que ús i costum han anat fixat en nosaltres. No podríem viure, segurament, sense aquesta il·lusió, la denúncia està en haver perdut aquesta perspectiva en la què, precisament, es tracta d’una il·lusió: La veritat és aquella classe d’error, sense el qual una determinada espècie d’éssers vius no podria viure. (VP, §488)

Contra la lògica

L’atac nietzscheà no acaba aquí sinó que va més enllà, fixant-se ara, en el nostre mode de pensar conceptuant, això que anomenem lògica: “es basa en operacions falsificadores, és a dir operacions que no es corresponen amb la realitat i que maten la vida. La lògica expressa la violència d’uns éssers humans en destruir l’instint fonamental de l’ésser humà: la construcció de metàfores. La lògica es basa en pressupostos als quals no correspon res en el món real, com ocorre, per exemple, amb el pressupost de la igualtat de les coses. La lògica sotmet allò individual a allò universal.” (Archilés et alii, pàg. 30). El que fem, en definitiva, és agrupar fets i coses sota el mateix concepte, però d’aquesta manera perdem la visió de la realitat. Això, aquest fet, Nietzsche l’entén perquè ens atorga seguretat, permet la convivència, la ciència i altres que ens van bé, que ens són útils, res a veure, però, amb la realitat. És el que prefereix la moral de ramat, no la vida com un joc, com un enigma que prefereix la moral del llop estepari. Així cal dir que la lògica no ens aporta objectivitat, ens va bé, com he dit per a ordenar el caos i sentir-nos segurs, i aquesta seguretat ens ajuda a vèncer la temor però a costa de matar la vida… la lògica no deriva de la voluntat de veritat. (VP, § 506)

Creació del concepte: la genealogia del llenguatge neix des de la sensació (un impuls nerviós a partir d’un estímul) a la paraula, el concepte. La sensació es converteix en imatge en forma de metàfores. A partir de sensacions semblants agrupem amb una paraula dites sensacions, o millor dit, les metàfores; aquesta generalització ens fa perdre la riquesa de la diferència; a partir d’aquí, amb la convenció generen el concepte que fixa la paraula, el concepte universal passa convertir-se en la veritat però oblidem el seu origen; l’abstracció ens ajuda però no contempla la realitat, infixable en els conceptes perquè és esdevenir, fluir etern. Es tracta, aquesta intenció de fixar la realitat per a ajudar-nos a fer front a la vida, d’un pacte gregari.

El pacte gregari: Tot allò que els filòsofs han vingut manipulant des de fa mil·lenis eren mòmies conceptuals; cap realitat sortia viva de les seves mans. Maten i dissequen aquests idòlatres dels conceptes tot allò que adoren. Tots ells creuen, fins i tot amb desesperació, en l’Ésser. Però com no l’aprehenen, busquen raons que expliquen per què els és escamotejat. On és el enganyador?… És la sensualitat. Els sentits que també, a més a més, són tan immorals, ens enganyen sobre el món verdader. Sentència: cal emancipar-se de l’engany dels sentits, de l’esdevenir. Cal ser un filòsof mòmia. (CFM,§1)

El llenguatge pretén fixar la realitat en la veritat, aquesta és la conseqüència del pacte gregari, una necessitat d’esclaus per conviure en societat, per tenir la pau dels covards, per a sentir-se segurs en un món que realment ni és segur, ni és aprehensible conceptualment. Què és doncs, el llenguatge, un conveni pragmàtic que significa la cultura (occidental) i que no és fruit de la raó sinó de la por davant la diversitat, la diferència.

La veritat. És la convenció que s’ha d’utilitzar davant els fets i les coses; tot aquell que va en contra és considerat un enemic de la societat i reprimit.

La mentida. S’anomena mentiders aquells qui no acceptem el pacte, aquell qui atempta contra les metàfores acceptades pel ramat, i se’l considera perillós o boig i se’l margina. Hi ha la possibilitat de l’art que sempre s’ha considerat un marginat.

Els perspectivisme. Segons Nietzsche només hi ha perspectives, interpretacions que ens fan falta. D’aquestes perspectives, interpretacions personals, apareix la força artística d’una forma de comunicar i pensar fora de les regles gramaticals. Hi ha diverses veritats i, per consegüent, cap veritat. (VP,§534). Si entenem això, entendrem que, al dir nietzscheà, els conceptes han estats imposats i que aquesta imposició obliga a una interpretació fixada per les classes dominants, la fixació nega la pluralitat interpretativa, l’experiència vital individual. La vida és allò diferent, contradictori, canviant, i cada experiència és única i viure la pluralitat és aprendre això.

De la genealogia del llenguatge a la genealogia de la moral.

Com que els conceptes i la cultura han estat fixades a partir d’una interpretació, les paraules significaran allò que els interessa als formants del pacte gregari. Allò bo ho serà perquè és bo per a ells, i amb el dolent succeirà el mateix. Com que no hi ha veritat absoluta sinó perspectives, la veritat no pot determinar el bé i el mal (com volia l’intel·lectualisme de Sòcrates), sinó que una determinada perspectiva és la que fixa la veritat.

La crítica a la moral és el pas següent perquè se sustenta en aquesta única perspectiva dominant: Tots els filòsofs (…), només s’encaminen en aparença a la veritat i a la certesa; perquè el que buscaven en realitat era la majestuositat de l’edifici moral.(A, p§3)

A partir d’aquí els conceptes bo, dolent… són només ficcions.

En la genealogia del llenguatge dirà que els realment dolents, els acomplexats, els covards… acaben fent fora als senyors, convertint-se ells mateixos en els senyors, pervertint, això sí, les paraules. Aquesta primera transmutació,exemplificada en el judaisme, canvia els valors de la moral dels senyors per la moral dels esclaus. Aquesta nova moral, falsejadora de la vida, surt com a èxit de la revolta d’esclaus, és reactiva, i plena de ressentiment; no és un acte creatiu sinó un assassinat, i aquest ressentiment serà qui forjarà la moral occidental en favor de la mediocritat i del gaudi de la vida; el ramat crea una fixació en tot i els seus membres, possibles esperits lliures, no podran sortir-se’n perquè això els hi suposarà un fort sentiment de culpa. Les forces creatives han desaparegut.