Kaarkigaar, auspicia el desitjos de bonaventurança a aquells que s’hi atreveixen a traspassar el llindar de la casa de Plató, allí, al jardins de l’heroi Academos. Has d’atrevir-te a pensar, SAPERE AUDE ! dirà molts segles després Immanuel Kant.

Un dels problemes de Plató és justificar la relació entre el món de les idees i el món sensible. Diu Capelle: (…) ja que l’ànima va adquirir tot el seu saber abans d’aquesta vida, tot saber i, en general, tot coneixement (mathesis) té que ser una reminiscència (anàmnesi) d’allò que l’ànima va contemplar en la seva existència supraterrena però que oblidà al transmigrar a un cos humà. Aquests coneixements es desperten de nou en nosaltres quan contemplen objectes que presenten una certa semblança o desemblança amb les idees (eide, ideai) que hem contemplat anteriorment. Aquell saber que hem rebut estava, doncs, latent en nosaltres fins que un dia, per una sèrie de percepcions que en la nostra ànima desencadenaven una determinada activitat de comparar, combinar i concloure (en una paraula, de contemplar relacionant) arribava altre cop a la consciència..
D’aquesta manera sorgia en la nostra ànima a la vista de figures belles el record de l’hermosura original que havia estat contemplada algun cop, i que ens emplenava d’una nostalgia irresistible cap els models eterns. Aquesta nostàlgia ens empeny, com una mena de “bogeria divina” i amb una força extraordinària, a crear en una ànima fermosa allò bell, allò just i allò bo i elevar-nos així o de qualsevol altre mode, amb ella, a imitar aquella imatge primitiva, per mitjà d’una verdadera virtut, en aquest món. Aquí jau l’origen del verdader Eros, de “l’amor platònic”, que no és altra cosa que un anhel de le l’ànima cap a l’etern o l’aspiració dels filòsofs cap al coneixement verdader de les essències que hem contemplat una vegada en el regne de la verdadera realitat. Junt a això va unit doncs, un desig inneludible d’imitar aquestes essències supremes durant la nostra existència terrena i realitzar-les en nosaltres. (…)