Al Fedó Plató diu que les ànimes que han portat una vida d’excessos lligats al sensible, actuant malament en contra de la ciutat i de la virtut, definida aquest cop com l’harmonia – justícia entre les parts de l’ànima comandades per la part racional, al morir
“anirant errants fins el moment en què, pel desig que sent el seu acompanyant, l’element corporal, són lligades a un cos. I com és natural, els cossos a què són lligades tenen els mateixos costums que elles havien tingut en la seva vida.
– Quina classe de costums són aquestes que dius, Sòcrates?
– Dic, per exemple, que els que s’han lliurat a la fartanera, al desenfreno, i han tingut desmesurada afició a la beguda sense moderar-se, és natural que entren en el llinatge dels ases, i dels animals del mateix tipus. No ho creus així?
– És completament lògic, això que dius.
– I els que han posat per damunt de tot les injustícies, les tiranies i les rapinyes, en el dels llops, falcons i milans. O, a quin altre lloc diem que puguin anar a parar tals ànimes?
– No hi ha dubte – contestà Cebes -. a tals cossos.
– I no està clar, prosseguí – amb respecte a les demés ànimes, on anirà a parar cada una, segons les semblances dels seus costums?
– Sí ho està – respongué -, Com no va estar-ho !
– Ara bé, no és cert – continuà Sòcrates – que encara dins d’aquest grup, els més feliços i els que van a parar a millor lloc són els que han practicat la virtut popular i cívica, que anomenen moderació i justícia, que neix del costum i la pràctica de sense el concurs de la filosofia i la intel·ligència?
– Per què són aquests els més feliços?
– Perquè és natural que arriben a un gènere d’éssers que sigue tal com ells són, sociable i civilitzat, com pugui ser-ho el de les abelles, vespes i formigues, i inclús que retornen al mateix gènere humà, i d’ells neixin homes de bé.
– És natural.
– Però al llinatge dels déus, a aquest és impossible arribar sense haver filosofat i partit en estat de completa puresa; que aquí només és lícit que arribe el desitjós de saber. Per aquesta raó, oh amics Símmies i Cebes, els que són filòsofs en el recte sentit de la paraula s’abstenen dels desitjos corporals tots, mantenint-se ferms, i no es lliuren a ells; ni a la por a la ruïna del seu patrimoni ni a la pobresa els espanta, com a la gent vulgar i als amants de la riquesa; ni temen tampoc la falta de consideració i de glòria que entranya la misèria, com els amants de poder i d’honors, pel qual s’absté de tals coses.”
Digues la idea o idees principals del text. (De 40 a 100 paraules)
Compara la moderació platònica amb l’aristotèlica. (De 200 a 300 paraules)
1. La ideal principal és la moderació, no obstant això, Plató la relaciona amb altres idees com l’ harmonia, que neix d’una virtut anomenada justícia, idea suprema per al filòsof.
Per tant, les parts de l’ànima han de ser justes i autàrquiques (han dominar les passions): la part racional ha d’utilitzar la raó per actuar correctament. La part irascible no ha d’excedir-se amb la violència per tal de mantenir l’honor, i finalment la part concupiscible pot gaudir dels plaers (menjar, beure…) però sense abusar. Així doncs, cada part de l’ànima ha de tenir una virtut; la racional ha de ser prudent, ja que és la que correspon als filòsofs, i aquests a la vegada, s’encarreguen del govern de la ciutat. Per altra banda, la irascible, ha de ser valenta com a conseqüència de ser la part pertanyent als guardians, els quals han de ser valents per poder vigilar la ciutat, cosa que no vol dir que hagin de ser temeraris. En últim lloc, la part concupiscible ha de ser temperada perqué és la referent als productors, que no s’han de deixar portar per les passions més baixes.
A pesar de tot, Plató compara els filòsofs amb els deús i considera que s’abstenen de qualsevol abús.
En conclusió per a ser justos, la nostra ànima també ho ha de ser i si aconseguim ser virtuosos amb les parts de l’ànima, serem alhora moderats.
2. Com ja sabem Plató diu que l’ànima mou el cos i està directament relacionada amb la conducta de l’individu, també parla de l’harmonia entre les classes socials com un reflex de l’ànima del ciutadà i de l’equilibri entre les parts d’aquesta. Per això, la moderació es troba en la justícia entre les parts de l’ànima (harmonia). Si ha harmonia entre les parts de l’ànima podrem ser persones justes i fer el bé, però s’han de tenir una série de virtuts, que en certa forma, equivalen al terme mig proposat per Aristòtil.
Aristòtil, deixeble de Plató, té una concepció de la moderació entesa com un equilibri entre dues parts. Per a ell, la Polis ideal és aquella on domina el terme mitjà (ni massa gran, ni massa petit). Per exemple, el terme mig entre covardia i temeritat seria el valor.
Hi ha d’haver un equilibri en les lleis i en la justícia, la qual és entesa de 2 formes: distrivutiva com a recompensació dels mèrits realitzats i commutativa com l’equilibri en les penes.
Així i tot, cal recordar que Aristòtil critica a Plató perquè crea un món que no és deixa atrapar per la intel·ligència i està lligat a les passions, ja que l’èsser humà es regeix per elles i alhora fa una síntesi de la doctrina del seu mestre i intenta rebatre àrduament el moviment de l’ànima i la noció d’harmonia. Perquè segons ell, l’ànima només es mou per accident; el pensament, l’activitat de l’ànima, s’assembla més a la quietut que no pas al moviment. A més, definitivament, l’ànima no és un concepte pròpiament, mentre que l’harmonia podria ser complementària al cos, però mai de l’ànima.
El text ens parla de la reencarnació de l’ànima humana en els animals. Segons la vida que certa persona hagi tingut es reencarnarà en una espècie d’animal o una altra: és a dir, si ha portat una vida harmoniosa, justa, podrà reencarnar-se en un animal just i feliç; i, si han portat una vida lligada a lo sensible passarà tot el contrari.
Aristòtil recomana sempre la moderació en la satisfacció de les necessitats biològiques, una moderació que està dirigida pel coneixement racional (per exemple: no menjar massa, ja que perjudica la salut). En això coincideix amb la virtut que Plató adjudica a l’ànima concupiscible, la temprança, és a dir, la moderació. Però Aristòtil no es planteja mai que l’objectiu final d’aquesta moderació sigui superar les inclinacions del cos per substituir-les per unes altres de més sublimes que ens porti al món ideal, cosa que si plantejava Plató quan parlava de l’amor Platònic.
Aristòtil pretén moderar els impulsos emocionals i corporals, però no eliminar-los, de tal manera que la seva ètica no és hedonista (no persegueix el plaer) però tampoc ascètica com la de Plató, sinó que es queda en terme mig entre ambdós extrems.
Per finalitzar, trobo necessari dir que per a Plató la virtut de la moderació ha de caracteritzar la conducta d’aquells que posseeixen ànima apetitiva (artesans i treballadors); però per a Aristòtil totes les persones són susceptibles de ser bones i, per tant, tot el món pot tindre un terme mig.