Amb Xenòfans s’inaugura l’escola d’Elea i l’anomenat monisme estàtic fent la transició des del minisme dinàmic dels jonis. Parmènides exposa amb arguments racionals la seva concepció d’una totalitat absoluta que roman al canvi, essent aquest aparent. El ser és la totalitat i el no ésser és impossible. El ser és immòbil i etern.

– El ser no es mou perquè si es moguès hauria de dirigir-se cap el no ser, i això és impossible.

– El ser és ingendrat, perquè si s’engendrés seria des del no-ser, i això és impossible.

– És immortal, ja que si morís ho faria cap el no ser, i això és impossible.

– L´ésser no canvia, si canviés esdevindria no-ésser, i això no és possible.

Parmènides viu durant la segona meitat del segle IV abans de Crist. Escriu un poema llarg, Periphyseos – sobre la naturalesa – que es divideix en dos grans blocs: la via de l’opinió i la via de la veritat, encapçalat amb un proemi.  No hem d’oblidar la influència parmenídea en Plató. Aquest assenyala l’opinió com el nivell mínim del coneixement que s’ha d’elevar cap la veritat.

La veritat, aletheya, és per Parmènides: el ser és i no és possible que no sigui; el no ser no és i és necessari que no sigui.

Aquesta proposició, refereix a un enunciat lògic al què Parmènides li dóna un estatut ontològic (l’accepta com a ser que és); però si intenten mirar-ho bé, veurem que realment allò que és, és i ha estat i estarà, i a més que no canvia.

Xenòfans, i la referència és de Capeletti, en el seu panteisme ja arriba al ser immutable, etern, immòbil com a conseqüència del monisme físic. Parmènides criticarà la filosofia anterior, especialment Anaximandre i els pitagòrics.

28B6 “És necessari dir i pensar que el ser és; el ser, en efecte és, però el no ser no és.” No hi cap altra possibilitat, i si aquesta hi fos seria el canvi – el pas d’una cosa a una altra, l’esdevenir – precisament la definició aristotèlica de moviment, el pas de la potència a l’acte. I podem entendre aquest pas com una mescla de ser i no-ser, però seguint Parmènides, si el no – ser no és possible, el canvi tampoc. Amb això, Parmènides trenca amb el procés de canvi proposat pels jonis. Si entenem que la physis és “des de sempre i per sempre, però que des de sempre i per sempre es transforma en totes les coses i engendra tots els món, és un ésser mesclat de no ser (una interpretació de l’àpeiron), i mantenir això és anar contra el principi de no – contradicció.

28 B 8 “El mateix és pensar i ser.” i pensar que el canvi existeix és pensar que existeix el no-ser: 28 B 7 “que el costum sorgit de les experiències diverses no t’obligue  a caminar per aquest camí, a utilitzar l’ull que no veu i l’oïda que retomba amb il·lusions, sons i la llengua, però discerneix amb la raó el difícil argument que et presento.”

Parmènides. "Escola d'Atenes" Rafael Sanzio

Sobre la caracterització del ser dues notes; la primera refereix a l’eternitat. El que pensa Parmènides és un ésser pur present, no hi ha passat ni futur. Aquesta interpretació la utilitzarà el platonisme i el cristianisme: la possessió simultània i perfecta d’una vida sense fi.” I l’ésser parmenidi està fora del temps (ni passat, ni present, ni futur), i a ell no li podem aplicar el concepte “duració”. La segona és la concepció de l’ésser com esfera, no pot ser infinita, com Anaximandre concebia l’apeiron, ja que això suposa que no està acabada, i agafa el concepte de perfecció pitagòrica en la finitut i la seva magna figura: l’esfera.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=xYH1rSd92jU[/youtube]