Heràclit apareix en excena a Efès. Renuncia al reialme d’Efès, neix al voltant de – 540. La seva obra és “Sobre la naturalesa”, obra en prosa escrita en aforismes i dividida en tres parts. Se’n conserven un centenar.

Heràclit concep la physis com matèria universal, força universal i realitat absoluta, existeix des de sempre i per a sempre, abans que sorgeixi l’univers i després que aquest es disolgui, i així com ompli el temps infinit, ocupa també l’infinit espai, tant dins de l’univers com fora d’ell. (Capelletti, 94). Segons Aristòtil, Heràclit equipara el moviment de la psiqué al de la physis. La consciència mai no s’atura, crea, inventa, recorda… També, segons l’Estagirita, veu la teoria dels quatre elements formulada per Empèdocles i conseqüència de l’especulació anterior i enfronta el foc com l’element que possibilita el canvi dels altres tres. Tenim que el foc, continuant com element, pot establir-se com força universal de canvi. D’aquesta manera podem dir que és physis i arkhé, i “representa la necessitat que l’originari té de dividir-se… El foc no deixa d’existir quan origina l’univers, sinó que s’oculta sota la diversitat dels elements i dels cossos:

22B16 “A la physis li agrada amagar-se.”

I ocult continua essent el principi material i vital, la causa material i eficient de Tot.

22B30: “Aquest cosmos, el mateix per a tots, no el va fer cap dels déus o dels homes, sinó que sempre va ser, és i serà foc vivent, que segons mesura s’encén i segons mesura s’apaga.”

A l’entendre el foc com a vivent s’equipara amb la divinitat seguint la tradició hylozoista i panteista. Tots els contraris estan en ell i el moviment del foc ocultarà i desocultarà.

22B67 “El Déu: dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, sacietat-fam; se transforma com el foc quan es mescla amb perfums; se denomina segons l’aroma de cadascun d’ells.”

22B76a “Viu el foc la mort de la terra i l’aire viu la mort del foc; l’aigua viu la mort de l’aire; la terra, la de l’aigua.”

Heràclit atribueix un caràcter cíclic: primer el foc, després l’aire, després l’aigua, després la terra… torna al punt zero:

22B60 “Comú és el principi i el fi de la circumferència.”

En què s’assemblen i es diferencien Heràclit i Parmènides?

Diògenes Laerci:   22A11 “Allò que condueix a l’incendi és diu concòrdia i pau”, allò que condueix al naixement del cosmos es diu guerra i discòrdia.”

De manera que el foc es converteix en pau i concòrdia d’adversaris, i això és harmonia. La physis és harmonia en aquest succeir-se els contraris. Quan s’acaba un cicle de lluita comença l’incendi còsmic – Ekpyrosis – 22A5- Aeci – “Totes les coses sorgeixen del foc i en el foc acaben.”

La realitat té un fluxe – panta rei – inacabable. La dinàmica suposa que és en el canvi on cada cosa troba la seva essència enfrontada al seu contrari. Heràclit pensa el Ser com una realitat dinàmica.

22B91 “No és possible penetrar dues vegades en el mateix riu ni tocar dues vegades una substància peridora en una mateix estat, mes aquesta, per la força i la velocitat del canvi, es dispersa i de nou es concentra, o millor dit, no de nou ni d’una altra manera, sinó al mateix temps, es concreta i flueix, s’apropa i s’allunya.”

22B53 “La guerra és pare de totes les coses i de totes és rei, i a uns els mostrà com déus, a altres com homes; a uns els va fer homes; a uns esclaus, a altres lliures.”

La guerra, la lluita de contraris, és la dialèctica d’Heràclit que té caràcter ontològic on el foc és matèria i la physis mateixa s’acaba identificant amb el logos, la llei, el “ritme racional del foc”

Sexto Empíric diu que el Periphyseos d’Heràclit començava així:

22B1 “D’aquest logos que sempre existeix, els homes romanen ignorants, abans d’haver-lo escoltat i encara després que per primer cop l’escolten; perquè tot i que totes les coses segons aquest logos s’originen, se semblen els homes, malgrat tot, als ignorants, doncs tantegen per mitjà de paraules i d’obres semblants a les que jo utilitzo, quan separo cada cosa segons la naturalesa i explico en què consisteix. Però als altres homes se’ls oculta el que fan quan desperts, del mateix mode que obliden quant fan dormits.”

El logos s’identifica amb la raó i el ser, la raó còsmica, la raó objectiva i universal.

____________________________________________________________________________________________________________________________

Amb Xenòfans s’inaugura l’escola d’Elea i l’anomenat monisme estàtic fent la transició des del minisme dinàmic dels jonis. Parmènides exposa amb arguments racionals la seva concepció d’una totalitat absoluta que roman al canvi, essent aquest aparent. El ser és la totalitat i el no ésser és impossible. El ser és immòbil i etern.

– El ser no es mou perquè si es moguès hauria de dirigir-se cap el no ser, i això és impossible.

– El ser és ingendrat, perquè si s’engendrés seria des del no-ser, i això és impossible.

– És immortal, ja que si morís ho faria cap el no ser, i això és impossible.

– L´ésser no canvia, si canviés esdevindria no-ésser, i això no és possible.

Parmènides viu durant la segona meitat del segle IV abans de Crist. Escriu un poema llarg, Periphyseos – sobre la naturalesa – que es divideix en dos grans blocs: la via de l’opinió i la via de la veritat, encapçalat amb un proemi.  No hem d’oblidar la influència parmenídea en Plató. Aquest assenyala l’opinió com el nivell mínim del coneixement que s’ha d’elevar cap la veritat.

La veritat, aletheya, és per Parmènides: el ser és i no és possible que no sigui; el no ser no és i és necessari que no sigui.

Aquesta proposició, refereix a un enunciat lògic al què Parmènides li dóna un estatut ontològic (l’accepta com a ser que és); però si intenten mirar-ho bé, veurem que realment allò que és, és i ha estat i estarà, i a més que no canvia.

Xenòfans, i la referència és de Capeletti, en el seu panteisme ja arriba al ser immutable, etern, immòbil com a conseqüència del monisme físic. Parmènides criticarà la filosofia anterior, especialment Anaximandre i els pitagòrics.

28B6 “És necessari dir i pensar que el ser és; el ser, en efecte és, però el no ser no és.” No hi cap altra possibilitat, i si aquesta hi fos seria el canvi – el pas d’una cosa a una altra, l’esdevenir – precisament la definició aristotèlica de moviment, el pas de la potència a l’acte. I podem entendre aquest pas com una mescla de ser i no-ser, però seguint Parmènides, si el no – ser no és possible, el canvi tampoc. Amb això, Parmènides trenca amb el procés de canvi proposat pels jonis. Si entenem que la physis és “des de sempre i per sempre, però que des de sempre i per sempre es transforma en totes les coses i engendra tots els món, és un ésser mesclat de no ser (una interpretació de l’àpeiron), i mantenir això és anar contra el principi de no – contradicció.

28 B 8 “El mateix és pensar i ser.” i pensar que el canvi existeix és pensar que existeix el no-ser: 28 B 7 “que el costum sorgit de les experiències diverses no t’obligue  a caminar per aquest camí, a utilitzar l’ull que no veu i l’oïda que retomba amb il·lusions, sons i la llengua, però discerneix amb la raó el difícil argument que et presento.”

Parmènides. "Escola d'Atenes" Rafael Sanzio

Sobre la caracterització del ser dues notes; la primera refereix a l’eternitat. El que pensa Parmènides és un ésser pur present, no hi ha passat ni futur. Aquesta interpretació la utilitzarà el platonisme i el cristianisme: la possessió simultània i perfecta d’una vida sense fi.” I l’ésser parmenidi està fora del temps (ni passat, ni present, ni futur), i a ell no li podem aplicar el concepte “duració”. La segona és la concepció de l’ésser com esfera, no pot ser infinita, com Anaximandre concebia l’apeiron, ja que això suposa que no està acabada, i agafa el concepte de perfecció pitagòrica en la finitut i la seva magna figura: l’esfera.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=xYH1rSd92jU[/youtube]