LES RELIGIONS MISTÈRIQUES. L’ORFISME.

Orfeu i Euridice

El segle – VI era un bullidor d’idees. No només la filosofia o la poesia trobarien camps adobats, també les religions dels misteris. A l’Hèl·lade i especialment a Itàlia del Sud trobem cultes com l’orfisme que introdueixen conceptes nous davant la religió més o menys estatal que, al dir de Ángel J. Capelletti, era una religió estètica, basada més en el cos, en el gaudi dels plaers i, en definitiva, la vida present i sense llibres sagrats, la seva base escrita eren els poemes homèrics i, en conseqüència, l’epopeia. La religió pública – una interpretació etimològica de religio és entendre-la com allò que lliga els membres d’ una societat en un cos comú de creences – estableix la seva cosmovisió a partir dels fets heroics de la Ilíada, i l’deal de vida, la millor vida, és la de l’aristòcrata fort i poderós. I aquesta religió Olímpica, que no dificultaria l’aparició de l’especulació filosòfica, tampoc no ho farà amb l’Orfisme. Aquesta religió té els seus fonaments en el misticisme i en l’ètica. Entén l’ànima com quelcom que sobreviu al cos i entra en el pla de la vida més enllà de la mort (escatologia i soteriologia*). La seva visió del món estarà més propera a la dels camperols, artesans, pobres i esclaus. L’Orfisme surt  dels antics cultes agraris i funeraris dels habitants pre-hel·lènics. Aquests cultes formaven part de la vida de les persones anteriors a les invasions àries.

Aquest tipus de religiositat aportava l’element de salvació individual que troba en la figura d’Orfeu una munió d’elements que seran aprofitats tant per pitagòrics com per Plató. Orfeu, traci, Plató dirà que és descendent de Selene i les Muses,  està lligat tant a Apol·lo  com a Dionís. Davant de l’èpica homèrica, Orfeu és tranquil, seré, màg i poeta, de manera que a partir del VI a.C. s’agafa Orfeu com profeta de les religions, algunes, mistèriques.

Un dels punts fonamentals de l’orfisme és el dualisme antropològic. A partir d’aquí tenim el tema de la reencarnació en una altra vida, i la transmigració de les ànimes. La solució per aturar aquest cicle està en la katarsi, la purificació mitjantçant els ritus.

L’orfisme presenta, independentment de la seva autoria, teogonia, cosmogonia i moral. La teogonia, mites sobre l’origen dels déus i la cosmogonia, la visió total del món, no són gaire diferents a les del pantió olímpic homèric, sí hi ha diferències en el dualisme que abans referíem i en la moral que proposa. A més dels ritus iniciàtics i de purificació (catarsi) seguien pautes de conducta basades en prohibicions com ara la prohició de menjar carn.

Paraules clau: dualisme, reencarnació, transmigració (metempsicosi), catarsi.

* Sotereologia: doctrina de la salvació de l’ànima.

* Escatologia: tracta sobre el fi de l’home i la vida més enllà de la mort.

Bibliografia: Cappelletti, A; Mitologia y filosofia: los presocráticos. Editorial Cincel, Bogotá, 1987

____________________________________________________________________________________________________________

Parmènides va significar un canvi en el rumb de les especulacions filosòfiques. En el seu poema Perifiseos, distingeix entre la via de l’opinió (doxa) i la via de la veritat (aletheya).