Comparar el concepte de justícia en Plató i en Mill és atrevir-se a fer un salt en el temps. La justícia és el tema per excel·lència de La República i la justícia és també fonamental en l’utilitarisme.
Plató confronta dins el seu sistema dialèctic diferents definicions de justícia (diké), anem a veure-les:
– Des de la tradició imperant trobem:
1. dir la veritat i retornar a cadascú el que d’ell em rebut (Céfal).
2. donar a cadascú allò que se li deu, fer el bé als amics i el mal als enemics (Polemarc).
– Des dels sofistes (Trasímac):
1. la voluntat del més fort, allò que li convé al més fort.
– Des del pragmatisme (Glaucó i Adimant):
1. La justícia és només el producte d’una convenció.
Respecte l’opció del sofista Trasímac cal veure que el que ell defensa és l’estat natural (l’antítesi natura-cultura), i en aquest estat el més fort és qui mana i qui establiria el que és o no just. Les lleis, l’organització social basada en l’imperi de la llei, és un forma de control i defensa dels febles agrupats contra la voluntat dels forts. El dret natural i el dret positiu és el que confronta el sofista. Nietzsche també en parlarà. Per als pragmatistes l’opció és la mateixa que la de Trasímac però accentua la importància de la unió dels més forts com una necessitat per a la societat i el progrés. A l’estat de naturalesa es cometen injustícies en nom d’aquest dret natural, els febles s’uneixen en un pacte social, decideixen lleis per conveni i consens i finalment els humans deixen els seus instints naturals per a convertir-se en éssers socials.
Plató no vol pensar la justícia com un requeriment exterior per a la seguretat de l’individu i l’eficàcia d’una organització social. La justícia ha de provenir de l’ànima de l’individu, del seu interior. Com que la kalípolis és un reflex de l’ànima, la justícia social ha de tenir la mateixa estructura que l’ànima. L’estructura de la ciutat bona i bella ha de posseir les quatre virtuts cardinals que són la prudència, la valerositat, la temperança i finalment la justícia.
Com és prudent la ciutat: per la prudència dels governants, la valerositat dels guardians i la temperança dels productors però, i això és important, discorre per totes les classes socials de la ciutat platònica. I la justícia: que cadascú ha d’atendre a una sola de les coses de la ciutat: a allò per al qual la seva naturalesa està millor dotada” la justícia és fer cadascú el seu, el que li pertoca
Cal recordar que en el nostre autor la ciutat és un tot orgànic on l’individu té un lloc assignat i que ha d’acomplir per a que tot vagi bé.
Hi ha una equiparació entre justícia i igualtat que es fonamenta en la tradició grega. Serà a Les Lleis on Plató estableix la relació:Havent dues classes d’igualtat, homònimes, és cert, però de fet quasi oposades entre si de moltes maneres, una d’elles, la igualtat determinada per la mesura, el pes i el número, no hi ha ciutat ni legislador que no sigui capaç d’aplicar-la (…); però, la més autèntica i la més excel·lent igualtat, ja no és tan fàcil (…). Atorga més al que és més gran i menys al més petit, donant a cadascú allò adequat a la seva naturalesa; i també en el que respecta a les distincions, donant-les sempre més grans als més excel·lents i al contrari als que són de manera distinta pel que toca a virtut i educació, distribueix proporcionalment allò que convé per a cadascú.
Si ens fixem en el fragment de Lleis (VI 757 a-e) veiem la distinció entre dues formes d’igualta, la matemàtica i la proporcional en quant la distribució: distribuir proporcionalment allò que és convenient a cadascú en raó de la pròpia naturalesa. La justícia és això últim.
___________________________________________________________
En la ciutat ja està clar. Què passa amb l’individu? Recordem la divisió de l’ànima:
racional————prudència
irascible————valerositat
concupiscible——-temperança
La part irascible i la racional s’han d’imposar sobre la concupiscible; que és la que ocupa més lloc (entreté) més l’ànima, de la mateixa manera que la classe dels productors ocupa màximament la polis. La justícia esdevindrà de l’harmonia de tots tres elements. Així si cada part de l’ànima acompleix la seva funció parlarem de justícia en l’individu.
La justícia és de caràcter intern, és una condició de l’ànima i no una característica dels actes individuals, és una propietat de l’individu.
La llei té un sentit ètic i la seva funció ha de ser més educadora que política. L’educació ha d’anar dirigida cap a la recta raó, i el dret així ho reconeix.
Tot això tindrà les seves implicacions en les teories estoiques. Extret de “De legis-blog”
______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
En ètica i en política les premisses de Mill continuen sent les de l’humanisme il·lustrat. El valor consisteix en el benestar aconseguit en la vida dels individus; els interessos de tots tenen el mateix pes en la consideració de tots. La felicitat s’aconsegueix amb més efectivitat quan la societat deixa a la gent lliure per a perseguir les seves pròpies finalitats sempre que es subjectin a les regles establertes pel bé general. La ciència de l’home serà el fonament de polítiques racionals per al millorament social. (Skorupski)
El principi d’utilitat serà treballat a vastament per Henry Sidgwick.
La justícia en Mill té un marcat caràcter pràctic. L’Estat ha de procurar per a cada persona “l’essencial del benestar humà”. L’exigència de justícia és “l’exigència de que fem als nostres semblants de que cooperin en la feina d’assegurar per a tots les bases mateixes de la nostra existència. Donat que els drets a la justícia protegeixen les utilitats que afecten el dit més a dalt, tenen prioritat sobre la prosecució directa de la utilitat general i sobre la prosecució privada de fins personals. Extret d’alcoberro.info