Tots dos tenen clar que la ciència – episteme – ha de ser coneixement universal, això significa deixar de banda la concreció de la cosa en particular per buscar l’universal. Plató posa aquest universal en el món de les idees multiplicant les essències. Aristòtil pensa que aquests universals estan en les coses mateixes.
En Plató:
Idees de les coses. La idea és l’essència de la cosa. Podem imaginar que la idea és la definició, el conjunt, allò que les coses tenen en comú; però Plató atorga a les idees entitat ontològica. Això vol dir que són reals.
Anaxàgores havia pensat que la Intel·ligència (Nous) era el principi universal, però acaba parlant només de causes físico-químiques. La crítica que fa Plató als filòsofs de la natura és que només buscaven principis causals però no finals (el com i no el qui/ que). La primera navegació dels presocràtics.
Aristòtil amb el seu teleologisme i l’explicació del 1r motor com causa final segueix el camí proposat per Plató.
Però, com estableix la relació entre un i altre món? Segons Capelle, Plató potser està influït per la teoria pitagòrica de la relació entre els nombres i les coses visibles. Les coses del món sensible participen de les idees (methexis). La idea es manifesta (paraousia) en les coses del món sensible.
___________________________________________________________
transcendents- idea de blancor, idea de gelor. Neu.
___________________________________________________________
immmanents – la neu participa, imita, les idees. Les idees es manifesten en les còpies.
___________________________________________________________Així tres conceptes: imitació (mímesi), participació (methexi) i manifestació (paraousia) per a relacionar idea i cosa. Solució inconclosa que no suportarà les crítiques d’Aristòtil (argument del tercer home). La relació entre les idees és lògica, segons Plató. Hi ha idees que es relacionen amb totes, d’altres no.
___________________________________________________________SIGNIFICANT — SIGNIFICAT ——- REFERENT
on el significant és l’escrit/pronunciat/concepte; el significat, la cosa i les referent, la idea.
___________________________________________________________
LA IDEA DE BÉ
“Aquesta és la suma de totes les causes finals, l’absoluta finalitat del món i al mateix temps també l’última i més profunda raó de l’univers… De la mateixa manera que el sol no és només la causa de la visió i de la llum que possibilitat el veure les coses sensibles, sinó també la causa del seu naixement i del seu creixement, o sigui de tota vida dins del món, del mateix mode la idea de Bé, o sigui el bé absolut, no és només la causa de la capacitat de conèixer (Nous) de l’home i de contemplar les idees, sinó a més és la causa del seu ésser.” Capelle, 230
És la causa de la veritat i del coneixement, però és quelcom diferent a totes dues. tampoc no hem de pensar la idea com el ser, sinó quelcom més enllàdel ser; constitueix, ella sola la raó creadora de totes les coses, tant del sensible com de l’intel·ligible. De vegades anomena a aquesta idea Déu, i ho fa perquè només la idea de bé és el principi originari, dinàmic i creador.
“La finalitat de totes les finalitats” (…) Tornant al coneixement, l’home aspira saber i això és l’eros, però també les coses “pretenen” les idees: “Plató no ha trobat més solució que la d’imaginar-se a manera dels processos espirituals que tenen lloc a l’ànima humana, una apetència o aspiració inconscient que té també lloc en la naturalesa irracional i inanimada que l’empeny a semblar-se a les idees” (i en aquest sentit hi ha que entendre l’eros). Per a Plató, el bé absolut és idèntic a la bellesa absoluta. El seu coneixement per part dels homes està més enllà del coneixement de la resta de les idees. Es necessita un esforç dialèctic i tot i això no pot arribar al bé només amb el treball humà. Només unes poques natures el poden tenir aquest coneixement – natures divines -, i és un coneixement que els arriba independentment de tot, com una espècie d’il·luminació. Així que realment el camí el prepara la ciència, però arribar al final del camí només serà possible si l’individu és beneficiari d’una mena de “gràcia”. El coneixement del bé és una intuïció immediata i que té, segons Plató, naturalesa sobrenatural i religiosa.
Així que la preciada fita d’intuir el bé, tot i que confosament, només serà possible amb la ciència però més encara amb la creença (katarsi-religiosa).
En Aristòtil podem establir lligams entre l’eros i l’entelequia, la tendència al primer motor immòbil, a ocupar el lloc que correspon a cada cosa, a la finalitat en definitiva que és el motor del món. Cal saber que el Primer Motor Immòbil mou com a causa final i no eficient. D’altra banda, la curiositat i l’admiració ens mou cap el coneixement en Aristòtil. Això és el que Aristòtil anomena saber contemplatiu i desinteressat.
___________________________________________________________

___________________________________________________________
Els tipus de saber en Aristòtil:
TEÒRIC: Física, metafísica, matemàtiques, teologia. És un tipus de saber especulatitu i/ o contemplatiu que no cerca de produir res ni respon a cap utilititat que sorgeix com a desig de contemplar i entendre la realitat, les seves causes i el seu sentit.
___________________________________________________________
PRÀCTIC: Ètica, política… És el saber orientat a orientar, guiar l’acció i el comportament individual o col·lectiu.
___________________________________________________________
TÈCNIC: Retòrica, poètica, economia, arquitectura… S’anomena també productiu, poiesi. S’ocupa de l’estudi de les produccions humanes, és a dir, d’aquestes activitats fetes segons una regles i principis.
___________________________________________________________