Arxiu mensual: desembre de 2010

EPISTEMOLOGIA PLATÓ – ARISTÒTIL

Publicat el per
Respon

Tots dos tenen clar que la ciència – episteme – ha de ser coneixement universal, això significa deixar de banda la concreció de la cosa en particular per buscar l’universal. Plató posa aquest universal en el món de les idees multiplicant les essències. Aristòtil pensa que aquests universals estan en les coses mateixes.
En Plató:
Idees de les coses. La idea és l’essència de la cosa. Podem imaginar que la idea és la definició, el conjunt, allò que les coses tenen en comú; però Plató atorga a les idees entitat ontològica. Això vol dir que són reals.
Anaxàgores havia pensat que la Intel·ligència (Nous) era el principi universal, però acaba parlant només de causes físico-químiques. La crítica que fa Plató als filòsofs de la natura és que només buscaven principis causals però no finals (el com i no el qui/ que). La primera navegació dels presocràtics.
Aristòtil amb el seu teleologisme i l’explicació del 1r motor com causa final segueix el camí proposat per Plató.
Però, com estableix la relació entre un i altre món? Segons Capelle, Plató potser està influït per la teoria pitagòrica de la relació entre els nombres i les coses visibles. Les coses del món sensible participen de les idees (methexis). La idea es manifesta (paraousia) en les coses del món sensible.
___________________________________________________________
transcendents- idea de blancor, idea de gelor. Neu.
___________________________________________________________
immmanents – la neu participa, imita, les idees. Les idees es manifesten en les còpies.
___________________________________________________________Així tres conceptes: imitació (mímesi), participació (methexi) i manifestació (paraousia) per a relacionar idea i cosa. Solució inconclosa que no suportarà les crítiques d’Aristòtil (argument del tercer home). La relació entre les idees és lògica, segons Plató. Hi ha idees que es relacionen amb totes, d’altres no.
___________________________________________________________SIGNIFICANT — SIGNIFICAT ——- REFERENT
on el significant és l’escrit/pronunciat/concepte; el significat, la cosa i les referent, la idea.
___________________________________________________________
LA IDEA DE BÉ
“Aquesta és la suma de totes les causes finals, l’absoluta finalitat del món i al mateix temps també l’última i més profunda raó de l’univers… De la mateixa manera que el sol no és només la causa de la visió i de la llum que possibilitat el veure les coses sensibles, sinó també la causa del seu naixement i del seu creixement, o sigui de tota vida dins del món, del mateix mode la idea de Bé, o sigui el bé absolut, no és només la causa de la capacitat de conèixer (Nous) de l’home i de contemplar les idees, sinó a més és la causa del seu ésser.” Capelle, 230
És la causa de la veritat i del coneixement, però és quelcom diferent a totes dues. tampoc no hem de pensar la idea com el ser, sinó quelcom més enllàdel ser; constitueix, ella sola la raó creadora de totes les coses, tant del sensible com de l’intel·ligible. De vegades anomena a aquesta idea Déu, i ho fa perquè només la idea de bé és el principi originari, dinàmic i creador.
“La finalitat de totes les finalitats” (…) Tornant al coneixement, l’home aspira saber i això és l’eros, però també les coses “pretenen” les idees: “Plató no ha trobat més solució que la d’imaginar-se a manera dels processos espirituals que tenen lloc a l’ànima humana, una apetència o aspiració inconscient que té també lloc en la naturalesa irracional i inanimada que l’empeny a semblar-se a les idees” (i en aquest sentit hi ha que entendre l’eros). Per a Plató, el bé absolut és idèntic a la bellesa absoluta. El seu coneixement per part dels homes està més enllà del coneixement de la resta de les idees. Es necessita un esforç dialèctic i tot i això no pot arribar al bé només amb el treball humà. Només unes poques natures el poden tenir aquest coneixement – natures divines -, i és un coneixement que els arriba independentment de tot, com una espècie d’il·luminació. Així que realment el camí el prepara la ciència, però arribar al final del camí només serà possible si l’individu és beneficiari d’una mena de “gràcia”. El coneixement del bé és una intuïció immediata i que té, segons Plató, naturalesa sobrenatural i religiosa.
Així que la preciada fita d’intuir el bé, tot i que confosament, només serà possible amb la ciència però més encara amb la creença (katarsi-religiosa).
En Aristòtil podem establir lligams entre l’eros i l’entelequia, la tendència al primer motor immòbil, a ocupar el lloc que correspon a cada cosa, a la finalitat en definitiva que és el motor del món. Cal saber que el Primer Motor Immòbil mou com a causa final i no eficient. D’altra banda, la curiositat i l’admiració ens mou cap el coneixement en Aristòtil. Això és el que Aristòtil anomena saber contemplatiu i desinteressat.
___________________________________________________________
greciaenlaantiguedad
___________________________________________________________
Els tipus de saber en Aristòtil:
TEÒRIC: Física, metafísica, matemàtiques, teologia. És un tipus de saber especulatitu i/ o contemplatiu que no cerca de produir res ni respon a cap utilititat que sorgeix com a desig de contemplar i entendre la realitat, les seves causes i el seu sentit.
___________________________________________________________
PRÀCTIC: Ètica, política… És el saber orientat a orientar, guiar l’acció i el comportament individual o col·lectiu.
___________________________________________________________
TÈCNIC: Retòrica, poètica, economia, arquitectura… S’anomena també productiu, poiesi. S’ocupa de l’estudi de les produccions humanes, és a dir, d’aquestes activitats fetes segons una regles i principis.
___________________________________________________________

COSMOLOGIA

Publicat el per
Respon

Aristòtil pensa un cosmos finit en l’espai i etern en el temps.
cosmos
El divideix en un espai sublunar i supralunar. Com que la causa del moviment ha de ser-hi i hi ha un moviment que es constata en tots dos mons, i ha d’haver-hi una primera causa d’aquest moviment. Pensa Aristòtil en el Nous, en el 1r motor immòbil que imprimeix moviment gràcies a l’esfera dels estels fixos.
– MÓN SUBLUNAR-MÓN TERRESTRE
– La terra esfèrica.
– Geocentrisme.
– Imperfecte, corruptible.
Hi ha els quatre elements.
Moviment rectilini. Caiguda dels greus.
____________________________________________________
– MÓN CELEST
– La lluna.
– La resta d’astres.
– Esfera dels estels fixos.
– Perfecte i incorruptible.
L’éter.
Circular perfecte i inalterable.
(Referència EDEBÉ)
_____________________________________________________
El 1r motor és immòbil perquè és perfecte i és acte pur. Com no té potencialitats és immòbil. És forma pura sense matèria.
Mou com a causa final i no eficient, ja que l’univers es mou i transforma per l’atracció cap a la perfecció.

GEGANTOMÀQUIA

Publicat el per
Respon

En relació a Plató i Aristòtil:
Cal recordar que l’ontologia estudia l’ésser. Dins de la filosofia platònica podem incloure aquí la teoria de les idees i en Aristòtil la de la substància. De la mateixa manera podem incloure tot això dins la metafísica afegint la figura platònica del Demiürg i la del 1r motor immòbil.
Referent a la cosmologia Plató diferencia entre un món al cel i un món a la Terra (dins del sensible). En aquest últim hi ha el domini dels quatre elements com en Aristòtil.
L’epistemologia és la teoria del coneixement, també ens la trobarem com teoria de la ciència. Alguna vegada trobarem el concepte gnoseologia.
En Plató la teoria del coneixement és el procés educatiu que ha de servir al propòsit de l’anàmnesi (reminiscència). Aquest esquema el trobem en el símil de la línia.

Plató és un autor racionalista – confia exclusivament en la raó davant la fal·làcia sensorial, i innatista – això vol dir que portem idees a sobre, prèvies a l’experiència. Les portem per tota la descripció que fa de l’ànima com a pervinent del món de les idees.
En el cas d’Aristòtil la cosa canvia radicalment. No hi ha idees innates (la ment és una taula en blanc en el moment del naixement), i Aristòtil és un autor empirista, la qual cosa no significa que no sigui conscient de la fal·libilitat dels sentits. En Aristòtil el coneixement comença amb la percepció.
Els graus de saber en Aristòtil:
Món–Percepció/sensació–imaginació/memòria–Abstracció de les imatges percebudes més la informació de la memòria. L’abstracció en Aristòtil és exclusiva del coneixement intel·lectual. Li permet obtenir la idea o concepte universal d’un objecte qualsevol a partir d’aquest objecte concret. I és que el nostre eneteniment és capaç de separar d’un objecte individual allò que és l’essència o forma. Aquesta essència la comparteix amb tots els individus de la seva espècie i constitueix el coneixement universal.
Des de la percepció i la imaginació tenim el coneixement sensorial que és contingent (ni universal, ni necessari). Amb l’abstracció elaborem conceptes i amb aquests judicis i raonaments.
Des del coneixement sensorial tenim l’experiència. I des de el sensorial i l’elaboració de concepres arribem al coneixement intel·lectual que és universal i necessari. Des d’aquí més anem al grau de la tècnica/ciència i finalment a la filosofia.
En Plató l’esquema és aquest (símil de la línia):
– Dualisme epistemològic (2 nivells de coneixement).
El grau inferior és l’opinió (doxa): Els sentits ens aportes informació sobre les realitats sensibles i canviants. És un tipus de coneixement superficial, aparent, poc fiable. L’opinió és canviant i relativa.
L’altre nivell és el saber (episteme). L’objecte són les idees eternes, allò real. La font és la intel·ligència. És un tipus de coneixement objectiu i infal·lible. No canvia, és universal i vàlid.
Al símil de la línia trobem:
Dins del gènere intel·ligible:
1. Idees (el Bé en si, la justícia en si, la unitat en si, la circularitat en si…– És un coneixement (noesi) a través del logos. És intuïtiu sense cap suport sensible. La ciència és la dialèctica o la filosofia.
2. Objectes de què s’ocupa la matemàtica (nombres, figures…). És un discerniment (dianoia). La raó discursiva, la reflexió… Matemàtiques, aritmètica, geometria, astronomia i harmonia.
________________________________________________________
Dins del gènere visible:
3. Objectes físics i fabricats: arbres, animals, cases…– És la creença (pistis) Investigacions naturals (física), els sabers tècnics.
4. Imatges: reflexos i còpies, aparences, ombres, l’art representatiu…–És la conjectura (eikasia). Opinions de l’home corrent, les visions…
________________________________________________________
El dualisme ontològic platònic és diferent a la solució que planteja el seu deixeble. En Platí trobem:
1. Món de les idees/ món intel·ligible.
KOSMOS NOETÓS
– Les essències transcendents.
– Allò etern.
– Allò immaterial.
– Allò intel·ligible.
– Allò invisible.
La idea = la cosa en si; l’essència.
És el topos hiperurà. Un lloc situat més enllà del temps i l’espai. És el suport metafísic del món sensible, real, etern, perfecte, immutable.
La comprensió de les idees s’anomena SABER
________________________________________________________
JORISMÓS – L’ABISME
________________________________________________________
KOSMOS ORATÓS
Món sensible / món inintel·ligible
– Món de les còpies.
– Allò que neix i mor.
– Allò canviant.
– Allò aparent.
– Allò material.
– Allò visible.
És el món dels fenòmens naturals i dels assumptes humans (món sensible), copia, encara que de forma imperfecta l’ordre etern i transcendent del ser representat pel món de les idees.
La seva visió és l’OPINIÓ – DOXA –
Aquest món copia (mímesi) i participa (methexi) del món de les idees.
______________________________________________________
En Aristòtil, però, la realitat del món de les idees desapareix. Ell és un empíric i a això dedica gran part dels seus esforços. L’estudi de la physis és la Filosofia segona, tot i que el saber màxim serà la filosofia. La filosofia primera-metafísica-o de l’ésser o la ciència universal.
La filosofia segona serà l’estudi sobre la physis, dels principis del moviment i del repòs, del canvi. La realitat està en perpetu canvi (a excepció del 1r motor). Phio, l’arrel de physis, és principi que engendra.
En Heràclit havíem vist les posicions del canvi que ens mostraven els sentits, com raó universal, el logos, el panta rei. En Parmènides i ja en un pla de negació de la força dels sentits s’afirma que aquests són una il·lusió.
Amb Plató assistim a un intent de conciliació de les dues postures. Una de les crítiques que li fa el deixeble al mestre és que justaposa moviment i essència, però no integra els dos mons, i la idea d’imitació – participació no ho explica.
Aristòtil criticarà la participació amb l’argument del 3r home.
Si hi ha 2 entitats que s’assemblen significa que participen d’una mateixa idea (entre altres), i també s’assemblen a la idea que els fa semblant de manera que ens falta una altra idea per a explicar la raó de semblança i així fins l’infinit.
La pretensió d’Aristòtil és semblant des d’aquesta posició de conciliació per a explicar la realitat. Per a Aristòtil la realitat és el que és i existeix i rep el nom de SUBSTÀNCIA.

La substància és l’individu concret i són aquestes coses l’autèntica realitat. Però no representa el món sensible de Plató sinó una síntesi de tots dos. L’hilemorfisme és aquesta síntesi, pensar la substància com el resultat d’una forma (assimilable a la idea) i una matèria. La forma fa que la matèria sigui allò que és. La substància és un compost – synolon – la forma fa que la cosa sigui el que és – conjunt de qualitats- i la matèria que és el component físic. La matèria és el suport de la forma (el marbre és el substrat de la taula). Matèria i forma són indestriables i només distingibles per l’intel·lecte.
SYNOLON——– SUBSTÀNCIA PRIMERA (la cosa, l’ésser concret). SUBSTÀNCIA SEGONA (l’essència, la forma, l’en si de la cosa, la definició).
MATÈRIA PRIMERA—– (el material de què està feta la cosa, marbre, fusta, ferro…)
MATÈRIA SEGONA —– (el substrat inicial, impossible de percebre ja que la matèria sempre està informada.)
Donat això podríem passar a l’explicació del canvi. Segons el que estem veient l’única cosa realment no canviant seria la matèria. Cal recordar que Aristòtil, també Plató, reconeix els 4 elements d’Empédocles. El canvi – clau de la physis – és el pas de la potència a l’acte.
Segons Parmènides el canvi no existeix, Aristòtil però, entèn que el canvi si existeix però, per a salvar allò que ha de romandre proposa que l’ésser pot dir-se de moltes maneres. Un arbre és el que és però potencialment pot ser taula, en canvi mai no serà ferro. Ser en potència és un no ésser relatiu. No poder ser en potència és un no ésser absolut.
Potència (dynamis) i acte (enérgeia) donen raó del canvi. Un canvi és l’actualització d’un potència.
Aristòtil ha d’afegir com i a qui afecta el canvi i quins tipus de canvi hi ha. Aquests poden ser substancials (queda la matèria i canvia la forma) i poden ser generació i corrupció. També, el canvi pot ser accidental, llavors serà quantitatiu, qualitatiu i/o local.
______________________________________________________
Aristòtil entén que per a que es produeixi un canvi ha d’haver-hi una causa.
– causa material.
– causa formal.
– causa eficient.
– causa final.
Aquesta causa final l’amplia a tot – la natura no fa res en va – i tot tendeix a la seva perfecció – entelequia.

Eros i entelequia

Publicat el per
Respon

Kaarkigaar, auspicia el desitjos de bonaventurança a aquells que s’hi atreveixen a traspassar el llindar de la casa de Plató, allí, al jardins de l’heroi Academos. Has d’atrevir-te a pensar, SAPERE AUDE ! dirà molts segles després Immanuel Kant.

Un dels problemes de Plató és justificar la relació entre el món de les idees i el món sensible. Diu Capelle: (…) ja que l’ànima va adquirir tot el seu saber abans d’aquesta vida, tot saber i, en general, tot coneixement (mathesis) té que ser una reminiscència (anàmnesi) d’allò que l’ànima va contemplar en la seva existència supraterrena però que oblidà al transmigrar a un cos humà. Aquests coneixements es desperten de nou en nosaltres quan contemplen objectes que presenten una certa semblança o desemblança amb les idees (eide, ideai) que hem contemplat anteriorment. Aquell saber que hem rebut estava, doncs, latent en nosaltres fins que un dia, per una sèrie de percepcions que en la nostra ànima desencadenaven una determinada activitat de comparar, combinar i concloure (en una paraula, de contemplar relacionant) arribava altre cop a la consciència..
D’aquesta manera sorgia en la nostra ànima a la vista de figures belles el record de l’hermosura original que havia estat contemplada algun cop, i que ens emplenava d’una nostalgia irresistible cap els models eterns. Aquesta nostàlgia ens empeny, com una mena de “bogeria divina” i amb una força extraordinària, a crear en una ànima fermosa allò bell, allò just i allò bo i elevar-nos així o de qualsevol altre mode, amb ella, a imitar aquella imatge primitiva, per mitjà d’una verdadera virtut, en aquest món. Aquí jau l’origen del verdader Eros, de “l’amor platònic”, que no és altra cosa que un anhel de le l’ànima cap a l’etern o l’aspiració dels filòsofs cap al coneixement verdader de les essències que hem contemplat una vegada en el regne de la verdadera realitat. Junt a això va unit doncs, un desig inneludible d’imitar aquestes essències supremes durant la nostra existència terrena i realitzar-les en nosaltres. (…)