El Dia de Reis va ser l’últim que el vaig veure i vam poder parlar amb ell, a la plaça de la Cisterna (Ajuntament), amb la vana esperança que, a partir d’aquell dia ens tornaríem a trobar en rodes de premsa, actes de festes, etc. Anava agafat de la seua inseparable ‘Jaquline’, que ja li era massa pesada pel delicat estat de salut que tenia. Tot i que ara pot semblar pretenciós, no em va fer massa bona impressió. Havia estat un any de baixa. Res ens feia pressagiar el tràgic desenllaç en poc més de quinze dies.

Vam bromejar sobre la mala pensada que havien tingut de deixar-li la ‘Jaqueline’ amb les màquines més lleugeres que hi ha avui en dia. Fins i tot, el ‘quefe’ del C56 ho havia reconegut. Li feia mal el muscle al bo de Gironi.

Foto de Gironi: Miguel Agustín Fibla Ramón

Allà on anava i, especialment, al seu poble, Alcanar, era com Mascherano: “el jefesillo”. Quan havia trobat el lloc que ell considerava més apropiat per plantar trípode i càmera no hi havia qui el mogués. Ell havia arribat primer i per a ell era el millor lloc, s’ho havia guanyat a pols. No eren galons, era està al lloc quan calia i no a l’últim moment. Era la seua lògica, prou raonable, tot siga dit de pas. I ai d’aquell que gosés posar-se-li davant i més sense dir-li res. S’encenia, li era igual el mitjà del o la que li pretenia usurpar el lloc. Els ‘votoaredéus’ i altres expressions semblants se sentien per tota la sala.

Tampoc no tenia cap inconvenient a dir-los als polítics de torn (normalment novatos) que s’havien excedit en les seues explicacions en una roda de premsa. També si s’havia de dir que la llum no era adient o que no era el lloc més apropiat per fer un acte no es tallava i ho deia. La seua funció era de càmera, preguntava poc, però quan ho feia eren qüestions d’un sentit comú impressionant i que per allò del ‘políticament correcte’ (autocensura periodística) ningú més que ell gosava preguntar.

Tot i que mai vam treballar per al mateix mitjà, amb mi estava tranquil, sabia que demanaria als entrevistats la informació adient i em cedia la iniciativa per conduir les rodes de premsa més improvisades a peu de carrer. En alguna ocasió, comptada, m’havia recriminat que no l’hagués avisat en algun acte que anava a cobrir pel meu compte, com quan van inugurar l’ampliació de la carretera del Remei i vaig parlar amb el president de la Diputació que, 20 anys després, crec que encara és el mateix. Llevat d’aquest moment puntual, era un company amb el qual podies confiar i que, si calia, organitzava ell la roda de premsa o el que volgués ser aquell acte.

Moment de glòria

Gran amant dels bous de carrer, el seu moment de glòria, involuntàriament, es va produir durant unes festes de Maig a Alcanar, enregistrant un dels bous capllaçats matinals. El seu ull dolent li va jugar una mala passada i no va veure que el bou s’aproximava cap a ell i no es va moure. Afortunadament, un dels xicots que “conduïa” el bou se’n va adonar i va fer rectificar la direcció de l’animal que va passar fregant el càmera. No li tocava encara en aquell moment.

Foto: Tradició Canareva

Gironi no se’n va adonar de res fins que no va veure les imatges captades per una altra càmera. Aleshores va ser conscient del que li havia passat. Sempre deia que aquell dia havia tornat a nàixer. I realment va ser així. El vídeo va donar la volta al món, ja que Gironi explicava, sempre que sortia el tema, que l’havien vist a Bèlgica i Suïssa, crec recordar.

A partir de llavors, els col·legues de professió encara ens el vam estimar molt més, si cap.

Creu Roja i Cinema

No sé fins a quin punt les projeccions que fèiem al ‘Cine de Baix’ (encara no era Auditori José A. Valls) en caps de setmana i dilluns a la tarda per a recaptar fons per a la Creu Roja devien influir en la seua posterior dedicació al món de l’audiovisual i a càmera de TV, en concret. Jo penso que va ser força decisiu per a la seua vocació posterior.

Encara en conservo una llibreta i reprodueixo les planes ramb els comptes de les entrades i el bar corresponents a l’estiu de 1993 en què passàvem pel·lícules, fins i tot en dilluns. Jo feia el Servei Civil Substitori a Creu Roja (vaig ser un dels primers objectors de consciència d’Alcanar, crec que el tercer, si no em fallen els càlculs) en un temps en què encara es feia la “mili”. Gironi era voluntari de l’assemblea local i, a més de trobar-nos al cine, també fèiem algunes guàrdies a la torre situada al costat de Casa Conill i de la carretera. Impossible dormir de nit amb el soroll dels camions, tot i que al final t’hi acabaves acostumant. 25 anys després, la N-340 i l’accés a les Cases continuen pràcticament igual que llavors. L’únic que ha millorat és el pas per l’Àngol.

Tornem a aquella època, als primers contactes quasi diaris amb Gironi. Ell portava la màquina de cine. La mateixa andròmina (dit amb “carinyo”) que, anys enrere, havia comandat ‘lo tio Frisco’, propietari del cine Catalunya fins que el va adquirir l’Ajuntament.

Mon pare també va fer de maquinista de cinema quan jo era ben menudet, recordo que alguna vegada havia pujat amb ell al “quarto de la càmera” i havia mirat la pel·lícula per les finestretes que hi havia a la paret per veure si tot anava correcte, al Cine Goya, després Discoteca Mozart 2002 i, posteriorment, supermercat al mateix carrer de l’actual Auditori. Gironi em recordava a mon pare quan traginava amb la màquina, les cintes, l’acètona, aquells bombos immensos amb metres de cel·luloïde imflamable. Per això, m’agradava estar amb Gironi quan preparava les pel·lícules o durant la projecció.

Jo me n’encarregava de cobrar les entrades i vendre les begudes al bar que hi havia (encara en queda la barra) entrant a mà esquerra. Potser per tot això, la meua pel·lícula preferida és l’italiana ‘Cinema Paradiso’. Cada vegada que la veig m’emociono.

Tot plegat, em porta a acabar aquest escrit amb la pell de gallina i els ulls humits.

Fins sempre, Company i Amic Gironi!