Ja hi tornem a ser. La meua primera col·laboració al Diari de Tarragona ja deu fer quasi tres dècades, va ser una carta al director queixant-me que algú es dedicava a enverinar gats al nucli antic d’Alcanar. La revista ‘Alcanar’ també la va reproduir directament del diari. La carta en qüestió era resultat de veure la fulminant i terrible mort d’un gat que teníem des de menudet. Va ser una imatge que encara ara em produeix calfreds. Veure’l rebolcar-se, obligant-me a apartar-me d’ell, mentre traia espuma per la boca. Cap ésser viu mereix una mort tan cruel. Jo mateix el vaig arreplegar i enterrar. Li dèiem Pasqualin. Ens volia moltíssim I natros a ell, ens ho demostràvem cada dia i, com deia mon pare: “els animals són molts intel·ligents, només els falta parlar”. Més que algunes persones.
No era un caprici. Tot havia vingut arran d’una plaga de rates a casa, després d’unes obres al veïnat. Per més verí i rateres de totes classes que hi ficàvem no hi havia manera d’acabar amb elles, fins que una amiga de ma mare ens va donar una gateta. Poc a poc es va anar reduint la quantitat de rates fins que les diferents camades que va tindre les van espantar definitivament. Va costar però va ser la manera més efectiva. És l’equilibri ecològic. Els felins són grans caçadors de petits rosegadors i altres plagues urbanes, com els coloms. Pasqualin era fill d’aquella gateta. Crec que van haver-hi més episodis d’enverinament. I em consta que des de llavors fins ara.
Els últims episodis s’han viscut en cosa d’un o dos mesos. Primer va ser un gat de carrer (igual el devien abandonar de xicotet, cosa que passa massa sovint) molt manset, al que alimentàvem (a casa, tal com cal) I portàvem al veterinari quan convenia. S’havia fet amic d’una gata que va aparèixer ja fa uns quatre anys embarassada i la va acollir una veïna. Després de criar, tan prompte com vam poder, la vam esterilitzar com ho demostrava la marca que se’ls fa a l’orella. Anaven d’una banda a l’altra de les Escaletes, era el seu hàbitat i no feien mal a ningú, també l’alimentàvem a la porta de casa ma mare perquè no hi volia entrar. Les nits que feia mala ora l’eixoplugàvem al magatzem de mon padrí.
Quan va morir el gat que l’acompanyava, la gata ho va notar, se la veia més trista i el buscava. Ara s’havia tornat a acostumar a la solitud fins que “algú li va fer la festa”, com se sol dir. Els símptomes abans de morir eren els mateixos que amb el seu amic. Ara, el mètode és més refinat, ja no és tan violent com al segle passat. Deixen de menjar, agafen febre i moren. Un tros de pernil aparegut misteriosament prop del cadàver n’és la prova de que no és una mort natural, ara que estan de moda sèries com ‘Crims’.
Deixar verí al carrer és un delicte, avui en dia. Bàsicament perquè no saps qui se’l pot acabar prenent. I un animal mort al carrer (si no se’l veu a temps) pot provocar pudors, bacteris, etc.
No vaig veure morir aquests dos animals, però sí com agonitzava un altre davant de casa, tot xopet per la deshidratació i convulsionant. No li ho voldria desitjar al seu assassí. Vam avisar AGosAgats, però l’únic que van poder fer era portar-lo al veterinari i denunciar-ho a les xarxes socials.
Han passat tres dècades i continuo escrivint el mateix. Poc han evolucionat (alguns). Ara hi ha una llei de protecció d’animals, entitats i administracions (començant per la local) que vetllen perquè es complisca.
Només espero que ni jo ni ningú haja de tornar a escriure mai més un article com aquest.
