Vaig inscriure’m a la Via Catalana com a “fotògraf”, conscient que retrataria una jornada històrica, que marcaria un punt d’inflexió en les relacions Catalunya-Estat Espanyol i en l’imaginari col·lectiu català. Tot i que tenia els meus dubtes, per tal i com van anar les hores prèvies, he de reconèixer que em va sorprendre la reacció de la gent.

Les Cases d’Alcanar, com la resta de pobles per on passà la cadena humana, era una autèntica marea groga, de persones amb les samarretes d’aquest color. Els restaurants van fer ple i vam viure una jornada de gran germanor. Sens dubte, un 11 de Setembre com el d’enguany, des del punt de vista turístic, no el tornarem a viure en molts d’anys.

Alcanar va tornar a estar al mapa, malgrat que alguns i algunes periodistes, valencià ell, i catalana ella, no sabien, a Catalunya Ràdio, si estaven a la Sénia, al pont del riu Sénia o a Vinaròs. TV3 va passar quasi olímpicament dels primers trams (començaven a comptar pel sud) i se van centrar en Amposta. Una vegada més, el ‘fantasma’ de “Catalunya s’acaba a l’Ebre” planejava (igual que les avionetes d’Intereconomia amb el “Juntos mejor”) en el decebut ambient per la ignorància dels mitjans “nacionals” catalans. En canvi, TVE (Televisió Estrangera, com l’anomenava un valencià l’11-S) sí que va estar a Alcanar i en va recollir opinions. En honor a la veritat, cal dir que TV3 va entrevistar una canareva al port de les Cases abans de l’inici de la Via Catalana. A mi, cada dia m’agrada més L’informatiu de TVE Catalunya, que el TN de ‘la seva’, no puc fer-hi més.

Les reaccions no s’han fet esperar, a Madrid se’ls han posat els pèls de punta i veuen que “ara va de debò”. Els nazis de veritat (no els que troben a torn i a dret De Cospedal i cia) van campar per la delegació de la Generalitat a Madrid fent maleses, i al cap de dos dies ja estaven al carrer. Què hagués passat si haguéssen sigut abertzales a una seu del Govern de l’Estat?. Una de les primeres coses que hauria de fer el govern espanyol és desarticular aquests grupuscles i llegir-los la cartilla. És penòs el suport encobert dels governs del PP a aquests elements i alguns altres que surten a tertúlies d’almenys dos teles (la del bou i la dels capellans).

Casualment, tres dies després de la manifestació i dos mesos més tard de la primera carta de Mas arribava la resposta de Rajoy. És curiós que en l’època de les noves tecnologies encara anem en cartetes i esperant la contesta. Aquesta carta, diràs que venia amb el Correu Reial, com al segle XIX. Per al que diu, no caldria haver malgastat paper i tinta. Parla de diàleg, el president que fa rodes de premsa sense deixar preguntar als periodistes. També de lleialtat institucional, el màxim responsable d’un partit polític que va portar al Tribunal Constitucional un Estatut aprovat pel poble català i pel seu màxim òrgan d’expressió: el Parlament. El finançament pactat amb Madrid també se l’han passat per baix cama. Per no parlar de les recollides de firmes “contra los catalanes”, com deien les dones, després de signar no sabien què.

No ho volen comprendre. De veritat pensen que Artur Mas ha estat capaç de mobilitzar un milió i mig de persones d’arreu de Catalunya per a fer una cadena humana de punta a punta de país? El mateix President que va convocar unes eleccions ‘mesiàniques’, en plan Brave Heart, i que va perdre 12 diputats i una cómoda majoria. Es creuen que els catalans –i també la resta d’espanyols- som una colla d’ignorants indocumentats?

‘Com deien a Amposta: The bròquil is over’

Sembla que només Esperanza Aguirre ho comença a entendre, que és el clam de bona part d’un poble (no tot, això sí). Li ha donat la volta al calcetí de Wert passant del “Hay que españolizar a los niños catalanes” al “Hay que catalanizar España”. A veure quan li durarà el discurset.

El Govern espanyol si vol frenar l’independentisme català ha d’abordar ja tres grans infraestructures: el Corredor del Mediterrani, els accessos al Port de Barcelona i a l’aeroport del Prat, això per començar. Són prioritats i, en el cas del Corredor, beneficia tot l’est i el sud peninsular.

A tot això, cal afegir altres mesures que no costen diners: respecte a la llengua i la cultura catalanes, frenar els moviments radicals i mediàtics que pregonen mentides i atacs contra Catalunya. I per últim, perquè en el fons tot es redueix a economia: millorar el finançament.

Si no es va per aquest camí l’enfrontament, la ruptura o alguna cosa pitjor està servida. Com deien a Amposta: “The bròquil is over”.