Extended version

La Diada és l’11 de Setembre, l’hora les 17.14. És el moment de la Via Catalana per la Independència, la cadena humana que unirà Alcanar amb El Pertús, recorrent tota la costa de Catalunya. Per a ser més exactes hauríem de dir que s’inicia a Vinaròs, perquè entra uns quants quilòmetres al País Valencià.

No és una combinació numèrica casual. Dóna com a resultat la data de l’11 de Setembre de 1714, quan les tropes borbòniques van entrar a la ciutat de Barcelona, durant la Guerra de Successió. Els nacionalistes i independentistes consideren que, des de llavors, Catalunya ha perdut les seues ‘llibertats’. Al cap d’un any, Felip V publicava el Decret de Nova Planta i derogava els furs dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó per imposar els de Castella i centralitzar la recent creada Espanya, amb el concepte modern d’Estat-nació, seguint el model francès.

 Si la Via Catalana és el primer pas cap a un referèndum, a celebrar coincidint amb els 300 anys de la desfeta, que done la independència a Catalunya (cosa que dubto), serà la primera vegada que tindrà un Estat propi independent. Durant unes hores, Catalunya va ser una República “dins de la República Federal espanyola”, proclamada pel President Macià (ERC) el 14 d’abril de 1931.

Finalment, la República Espanyola s’organitzà en autonomies i no en estats confederats. L’anomenat Estatut de Núria (1932) va permetre recuperar bona part de les llibertats que durant els segles XVIII i XIX havien privat els diversos governs borbònics i els dictatorials, llevat del breu període de la Primera República. El català va tornar a ser llengua oficial i la Generalitat tenia competències gairebé en totes les matèries, el que va permetre promulgar lleis molt avançades socialment.

Tot aquest període democràtic, s’estronca el 18 de juliol de 1936 amb l’Alzamiento Nacional franquista. El 15 d’abril de 1938 les tropes feixistes arriben al Mediterrani, Catalunya resta aïllada del territori republicà. La resposta de la República fou la batalla de l’Ebre, que donà pas a l’ocupació de Catalunya per part de les tropes colpistes (desembre 1938-febrer 1939).

“El moment clau per a Catalunya fou l’arribada de les tropes nacionals al Mediterrani, perquè des de llavors (15 d’abril de 1938), Catalunya restava aïllada de la resta del territori republicà. La resposta de l’Exèrcit Popular de la República, la resposta catalana, fou la batalla de l’Ebre. La pèrdua de la batalla donà pas a l’ocupació general de Catalunya per part de les tropes franquistes (desembre 1938-febrer 1939).

La guerra s’havia perdut i les conseqüències serien dramàtiques. Milers de catalans emprengueren el llarg camí cap a l’exili (França, Argentina, Mèxic…). Molts altres no tingueren tanta sort i foren detinguts, executats o empresonats, depurats…

A la fi de la guerra, Catalunya perdria tot allò que tant li havia costat aconseguir. Franco havia abolit l’Estatut d’Autonomia del 1932 poc després d’entrar en terres catalanes (abril 1938). La Generalitat i tota la seva obra fou abolida. La democràcia deixava pas a una dura dictadura presidida pels guanyadors de la contesa bèl.lica.

Quedaven per davant molts anys de foscor per a Catalunya. No seria fins passada la mort del dictador, quan Catalunya recuperaria la Generalitat i les seves institucions d’autogovern (any 1977).

“El govern autònom, la llibertat, els drets, el pluralisme polític, etc. no tenien cabuda en la “nueva España” que van imposar els franquistes”. (Julià Buxadera i Vilà, professor de Geografia i Història).

Vam haver d’esperar la mort del dictador, al cap de 40 anys, per tornar a tenir autogovern: la tornada del President a l’exili Josep Tarradellas (1977), l’Estatut de Sau (1979), la recuperació de la Generalitat de Catalunya (1980).

 Per a mi, hi ha dos fets claus que, amb el pas del temps, han desembocat en la situació actual i de la qual no tota la culpa és de Madrid, també els polítics catalans en tenen la seua part de responsabilitat durant aquests 33 anys. Primer: tot i que “no hi ha diferències administratives entre autonomies”, Euskadi i Navarra tenen un concert econòmic propi que, reiteradament, se li nega a Catalunya, malgrat ser un dels motors de l’economia de l’Estat espanyol i de la Mediterrània. Aquí hem anat tirant de veta amb la política del “peix al cove” i quan hem volgut ser econòmicament com els bascos, hem fet salat.

La Constitució Espanyola de 1978 reconeix l’existència de regions i nacionalitats, i els concedeix l’autonomia sense establir diferències administratives entre elles. Tot i que la Constitució no esmenta en cap cas quines són aquestes nacionalitats hi ha un ampli consens en què ho són almenys aquestes tres: Galícia, País Basc, i Catalunya, i de fet aquest terme figura en els seus estatuts d’autonomia vigents. Andalusia és la quarta comunitat que va accedir a l’autonomia per la via ràpida, a través de l’article 151, i va aconseguir un nivell competencial equiparable a les tres anteriors, però, el seu estatut no la defineix directament com a nacionalitat.

Segon fet, i acabo: l’Estatut de 2006, ratificat en referèndum pel poble català, la famosa frase: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya” i les retallades posteriors. Dos grans mentides dels dos grans partits espanyols, que se sumen al constant despreci cap a la llengua i la cultura catalanes. Són una fàbrica d’independentistes. Ara toca esperar l’endemà de la Diada. A veure qui mou fitxa.

Els catalans estem farts de parar l’altra galta. El mal és que aquí baix les bofetades ens plouen de Madrid, Barcelona i, fins i tot, València.

MÉS SOBRE LA ‘MAREA GROGA’ A :

Vinaròs News / El Partenón

http://news.vinaros.net/v10/index.php?sec=elpartenon