ARTICLE SENCER

Formo part d’un grup de Fb anomenat ‘Queixes del nostre poble’, força nombrós, tant el grup com les queixes. Que en un poble tire endavant un grup així, com quasi tot en esta vida, té una doble lectura. Començarem per la positiva. Hi ha un grup de gent amb ganes que el seu poble vaja a més, perquè se l’estima. I, certament, és així, hi ha persones que, com jo, de bona fe ens hi hem apuntat per millorar-lo. Ara ve la part negativa. El primer que pot pensar algú és “Au, ja s’estan queixant” o “queixar-se és molt fàcil”, també tindran raó. Hi ha alguns membres que sistemàticament se queixen de tot o busquen desgastar el govern local. En el seu moment ja vaig dir que trobava millor que el grup es digués “Propostes de millora”, en positiu. Algú més s’hi va adherir.

Part de l’èxit del grup es basa en una fórmula que apareix molt en els primers posts: ACCIÓ=REACCIÓ. Quan el polític de torn veu la foto al facebook fa mans i mànigues per solucionar-ho el més ràpid possible, mentre moltes instàncies o peticions formals de veïns i entitats s’enternitzen a les dependències municipals o es converteixen en ‘estudis’ que es comencen i no se sap mai quan s’acaben. És trist, però és així, per desgràcia.

Un municipi no pot funcionar seguint les directrius del que surt a les xarxes socials. Diuen: “Oh, però si les coses s’arreglen, és igual la manera com es face”. Sí, però no. Les queixes s’han de fer, també, on toca: l’Ajuntament, l’Oficina d’Atenció a la Ciutadania (OAC) o una figura que es va crear al començament del mandat i no se n’ha sabut res més d’ell: el defensor del ciutadà. Ei, existeix! Està nomenat, té noms i cognoms, és un xic molt conegut al poble i que jo sàpiga no l’ha destituït ningú.

Si a nivell local no se soluciona res, es pot recórrer a instàncies superiors: consell comarcal, delegacions de la Generalitat, Síndic de Greuges o la institució o empresa que considerem que ens ha agreujat. Molts dels tràmits ja es poden fer telemàticament, o siga que moltes de les queixes que es fan al facebook costen el mateix de fer-les via telemàtica al lloc corresponent. Per exemple, recentment vam fer una reclamació al servei d’atenció al client de Correus per internet des de la Biblioteca, lloc on també hi ha molta afició al facebook, pel que veig.

Això de les queixes, penso que és un mal endèmic del poble i que ens diferencia una mica dels del costat. Mentre als pobles veïns busquen solucions per donar a conèixer el que és d’ells i, fins i tot, de vegades el que no ho és, aquí ens entestem en treure-li punta a tot i esperar, pacientment, el fracàs de qualsevol iniciativa d’altri, per a després dir: “ja ho sabia, que no podia anar bé de cap manera”. O, en el pitjor dels casos, fer el mateix que ja s’està fent per a demostrar que ho fas millor i ‘fotre’ a l’altre, en compte d’unir i no dividir. Així ens va a uns i així els va a uns altres.

Recordo dos lemes de dos presidents dels Estats Units. Kennedy deia: “No mires que pot fer el teu país per tu, sinó que pots fer tu pel teu país”. I el famós “Yes, we can” d’Obama. Tant de bo ens ho creguéssem, com fan els nostres veïns.

Per acabar ja, est estiu vaig anar a la visita nocturna teatralitzada a la Moleta del Remei, només arribar em trobo una bona colla de falduts (“dos cotxes”, van puntualitzar) alguns, companys de faena. En veure’m, van preguntar-me: “On estan els canareus?”. No ho vaig fer, però podria haver contestat: “Queixant-se”. Com jo ara mateix.