Dos esquelets del neolític (antics de prop de 5 000 anys)  es van trobar, durant el mes de gener 2012, en un tram on es preveu el soterrament del gasoducte Martorell – Figueres, dintre de la finca de Ca N’Arnella. En aquesta comarca del Vallès Occidental s’han descobert moltes restes d’abans del temps dels romans. Podem pensar que des de temps prehistòric, les terres del terme de Sabadell i de Terrassa han mantingut una població de caçadors – recolectors fins a l’aparició de l’agricultura que ha transformat molt més el paisatge.

La troballa s’ha relacionat amb el jaciment de Can Colomer, a 5 km de distància, que va aparèixer durant la construcció del IV Cinturó. La publicació de la trobada dels dos esquelets del neolític de Ca N’Arnella s’ha fet amb prudència, més d’una setmana després del desenterrament del primer esquelet. Ara les restes s’han traslladat per a portar-les cap al Castell Cartoixa de Vallparadís (Museu de Terrassa). La precaució de no donar difusió a la trobada fins a la retirada acurada de les restes és molt necessària per a evitar actuacions de caçadors de tresors. Permet una investigació més acurada del passat per part dels científics, siguin arqueòlegs o paleontòlegs.

Casualment avui s’ha fet públic que la justícia dels Estats Units obliga a l’empresa caça-tresors Odyssey Marine Exploration a tornar l’enorme lot de monedes de plata i d’or, que portava una fragata espanyola enfonsada a l’Oceà Atlàntic, en el Golf de Cadis, i havien rescatat del fons del mar. Aquesta sentència pot crear un precedent que pot obligar els espoliadors d’antiguitats a ser més respectuosos amb els drets d’un estat a qui pertany el patrimoni trobat.  És molt interessant el detall que, amb independència que l’empresa privada continui amb recursos, ja no podrà frenar més el retorn del material a Espanya.

Per altra banda, és actualitat també el judici contra el jutge Baltasar Garzon per una investigació de possibles crims contra la humanitat que el va portar a realitzar exhumacions entre 2006 i 2008. L’acusació contra el jutge va ser portada a terme per una organització que duu el nom de “Manos limpias”. A part de l’impressionant ridícul internacional que fa Espanya en aquest judici, resulta molt hilarant el nom de Manos limpias. De veritat ens podem creure que tenen les mans netes qui fa obstrucció a la investigacions de crims de lesa humanitat?

Ara, com a mínim, Manos limpias s’acaba d’embrutar les mans amb la seva pretensió de frenar la investigació de Garzon. La justícia d’Espanya no hauria d’haver admès mai portar aquesta causa en cap tribunal. No es pot pretendre evitar la investigació de la veritat amb estratègies semblants. Qui tan sols frena la recerca de la veritat sempre es col·loca del costat de la perversitat. Si les lleis permeten frenar que es pugui portar la justícia a víctimes de crims contra la humanitat després de més de mig segle, aquesta legislació s’ha de revisar per fer-la compatible amb el dret internacional.

“La veritat està enterrada molt profundament. […] No sabem res cert.” havia afirmat Demòcrit fa 24 segles.
“La veritat mai no triomfa, simplement els seus oponents van morint.” va dir el físic Max Planck el segle passat.

Avui, dilluns 30 de gener 2012, coincidint amb l’aniversari de la mort d’en Gandhi, se celebra el DENIP (Dia Escolar de la No-violència I la Pau).

En el segle XXI, encara que en el món occidental podem tenir la sensació de viure en una pau prolongada des del final de la Segona Guerra Mundial, en aquest llarg periode de gairebé 70 anys les Nacions Unides mai han aconseguit portar la pau a totes les parts del planeta. Encara hi ha molta feina a fer per a arribar a una situació autèntica de pau per a tota la humanitat.  Pot ser, el fet de trobar-se lluny de nosaltres els conflictes armats actuals en poden portar a la idea equivocada que poc podem fer des d’aqui on ens trobem per a la pau. Anem a analitzar què es pot fer realment.

En primer lloc, pensem que molts conflictes neixen d’interessos econòmics enfrontats que es poden alimentar des de lluny del país on hi ha la situació de violència amb armes. Cal demanar a la comunitat internacional que s’aïlli les zones de conflicte del trànsit internacional d’armes, petroli o combustibles derivats. Com a ciutadans d’aqui, podem exigir a Espanya, com a també qualsevol país europeu, que respecti les normes internacionals de control del comerç d’armes que van massa sovint cap a estats on es cometen agressions al drets humans i fins i tot crims contra la humanitat. No ens podem beneficiar de la desgràcia d’aquestes zones.

En segon lloc, pensem en reduïr l’escalada d’armaments que es continua produint també a aqui com a qualsevol part del món. Quin sentit té això? Jo crec que podem comparar l’actual situació a l’època dels pistolers del salvatge Oest dels Estats Units en el segle XIX. Cadascú s’assegurava la defensa de la seva llar adquirint armes de foc i això facilitava que es pogués produir situacions en les quals un disparava contra d’altres. Avui la gent no viu així. N’hi ha prou amb una fracció reduïda de gent armada (policies i cossos de seguretats privats) per viure en pau a Espanya. Perquè no fem a escala dels estats el que s’ha fet a nivell dels ciutadans d’un país pacífic?

Dit en altres paraules, la comunitat d’estats o de Nacions Unides podria mantenir un nombre molt limitat de llocs amb forces armades (2 ó 3 per continent) a canvi que aquestes forces armades no intervinguin per mandat d’un estat sinó del conjunt d’estats. Això permetria anar limitant cada vegada més la quantitat d’armes i així es reduïrien els conflictes amb gent armada. El terrorisme també seria més fàcil de combatre. Seria suficient armament lleuger per a la policia dels estats i tot l’armament pesat dels estats quedaria concentrat en les bases controlades per un organisme semblant al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. S’acabarien molts conflictes terribles.

Lògicament, moltes industries de l’armament s’haurien de reconvertir. Per una banda algunes podrien ser desprivatitzades per passar a ser controlades pel Consell de Seguretat. Per una altra banda, moltes altres podrien seguir com a indústria privada a canvi de reconvertir-se en fabricants d’aparells d’ús purament civil. Queda clar que tota la indústria nuclear, susceptible de facilitar l’obtenció d’armes nuclears, hauria de passar de mans privades a les mans del Consell de Seguretat. Seria possible anar reduïnt aquesta indústria “internacionalitzada” de forma progressiva fins el nivell que les Nacions Unides consideri òptim.

Tot aquesta proposta pot sembla ciència ficció: no ho és. Simplement significa major cooperació internacional. Això hauria de ser l’objectiu primordial de les Nacions Unides. Des del meu punt de vista de professor de física i química, crec que la indústria nuclear hauria d’estar supervisada per part dels millors investigadors de física nuclear de tot el món. No hauria d’estat en mans privades sinó d’un organisme internacional que busqués fomentar la recerca per a arribar a dominar la tecnologia de la fusió nuclear controlada que ens podria resoldre el problema futur de l’esgotament de reserves d’energies no renovables. Les inversions i els beneficis s’haurien de repartir a tota la Humanitat, mai per a assegurar que uns països es trobin per sobre d’altres.

La proposta d’aquest procés anomenat “internacionalització de l’energia nuclear i de l’armament pesat” crec que és la única sortida sensata als conflictes armats del món. Evitaria situacions com la d’un possible desenvolupament d’armes nuclears en un estat com Iran o d’altres. També reduiria les possibilitats d’utilitzar armament pesat contra la població civil del mateix país, com ha passat en estats com Síria.

Avui, 27 de gener 2012, se celebra el Dia Internacional de Commemoració de les víctimes de l’Holocaust, ja que en aquesta data, en 1945, l’exèrcit soviètic alliberà el major camp d’extermini nazi, a Auschwitz-Birkenau (Polònia). Els horrors de la Segona Guerra Mundial van donar lloc a la creació de les Nacions Unides. La seva Assamblea General va instaurar aquest dia en el qual, anualment, s’intenta no deixar en l’oblit la terrible persecució ètnica causada per l’Alemània nazi que va arribar a l’extrem d’un del genocidis més esgarrifosos de la història de la Humanitat.

No vull amagar que la Història acostuma a quedar escrita per les nacions vencedores de les guerres. Així, és ben veritat els russos tenen el mèrit més gran en la derrota dels fanàtics seguidors de Hitler, però també Stalin havia tingut gran part de culpa en la invasió de Polònia que va desencadenar el major conflicte armat del segle XX.  El règim de Stalin va ser culpable d’un seguit de crims contra la humanitat que no han vist el seu judici com a Nuremberg (massacre de Katyn i altres crims comesos fins i tot per russos contra altres russos). Per altra banda, el costat dels aliats (Gran Bretanya, Estats Units d’Amèrica, …) també va ser causant d’autèntics crims de guerra dels quals mai s’han demanat responsabilitats, com el bombardeig de població civil a ciutats com Hamburg o Dresde.

Sóc químic, i em fixo en el detall que les armes químiques (gasos o aerosols amb efectes terribles) utilitzades en la Primera Guerra Mundial no es van tornar a usar en el camp de batalla del segon gran conflicte, ja que es van adonar els exèrcits enfrontats que aquest tipus d’armes horrible es podia girar amb facilitat sobre els seus propis homes. En canvi, el fanatisme nazi no va vacilar en la utilització de gasos tòxics per a portar el genocidi en el camp de l’extermini industrial. No van tenir el mateix respecte amb els civils presoners que tenien amb els soldats enemics.

Esgarrifa de pensar una ideologia racista que pretenia justificar l’extermini d’ètnies com la jueva o la gitana! Aquesta teoria pseudocientífica havia anat prenent amplada durant el segle XIX per justificar el domini de les metròpolis europees sobre les seves colònies en tot el món. Les guerres mundials van ensorrar els grans imperis colonials i les pretensions de la raça blanca que es creia superior des dels punts de vista intel·lectual i ètic. No oblidem que la memòria de l’Holocaust s’ha de mantenir viva com a demostració indiscutible que cap poble no és intel·lectualment ni èticament superior a cap altra nació o ètnia.

Sembla mentida que encara perduren individus amb pensament neonazi a l’Alemània del segle XXI! És veritat que l’Alemània imperial d’abans de 1918 havia produit molts il·lustres físics i químics, molts guanyadors de premis Nobel de Física o de Química. Però la comunitat científica tenim molt clar que cap va arribar a l’excel·lència d’Albert Einstein, jueu nascut a l’Alemània del Kaiser. Com pot ser que algú pugui mantenir idees racistes en el segle XXI? L’intel·lecte prodigiós d’aquest físic jueu és l’admiració de tots els científics del món. Einstein va tenir també prou seny per marxar d’Alemània abans que l’ascensió dels nazis l’arribés a perjudicar. Els Estats Units d’Amèrica van acabar acollint aquest científic fabulós i possiblement, sense ell, els nord-americans no haurien assolit l’estatus de superpotència nuclear del planeta tan ràpidament!

M’agradaria recordar un altre gran físic, també jueu i de família originària d’Alemània, que va ser l’autèntic pare de la bomba atòmica: Robert Oppenheimer. Es diu que després de bombardejar els japonesos amb la bomba atòmica, el president Truman va felicitar Oppenheimer. El científic, preocupat per la terrible arma que havia desenvolupat, li va dir:
– Senyor president, sento que tinc les mans tacades de sang.
I el president Truman li va respondre fredament, treient-se un mocador de la butxaca:
– Perquè no se les neteja?
Més endavant, Oppenheimer es va retirar del projecte de les armes nuclears i va patir persecució política de part dels anticomunistes, quan jo crec que només va ser un home de la ciència amb consciència.

Avui, commemorant l’Holocaust, no entenc com un individu racista manté que persones d’ètnia jueva com Einstein o Oppenheimer puguin ser considerades inferiors en l’aspecte intel·lectual o en el caire ètic a d’altres persones. A més, no existeix cap criteri científic que possibiliti una segregació dels humans en races diferents. No hi ha cap característica mesurable ni cap gen que sigui específic d’un subgrup dintre dels humans. Avui dia els científics no parlem de races sinó d’ètnies que només es diferencien pel conjunt d’elements culturals comunitaris.

Puc afegir que l’espècie Homo Sapiens no demostra tanta superioritat intel·lectual ni ètica sobre la resta d’espècies d’éssers vius. He observat que destaquem per ser l’espècie capaç de fer les estupideses i desastres més gran en el planeta Terra! Sobretot quan recordo l’Holocaust, o altres crims de lesa humanitat com els de Katyn, Dresde, Hiroshima, etc.

Avui, 18 de gener de 2012, vull recordar el centenari de la tràgica expedició britànica a l’Antàrtida, formada per Scott, Oates, Wilson, Bowers i Evans, que podem veure en aquesta fotografia que data del 18 de gener de 1912.

Els cinc exploradors que contemplem es trobaven, aleshores, decebuts per haver arribat al Pol Sud i descobrir que l’expedició del noruec Roald Amundsen havia assolit, setmanes abans, aquest punt tan singular, la latitud 90º. Tots van morir en el camí de retorn, en condicions extremament dures.  S’ha escrit molt sobre els encerts i millor preparació de l’expedició noruega que va retornar sana i salva, així com els desencerts i circumstàncies de molt mala sort que va tenir l’expedició britànica.

Es podria resumir que l’expedició noruega va ser molt més funcional, es va limitar a arribar ràpidament a l’objectiu i assolir un retorn de tots amb èxit. Però, com a científic, vull destacar en l’expedició britànica una voluntat de portar mostres recollides en el viatge que suposaven descobriments molt significatius per a la Ciència. De no haver carregat amb un grapat de quilograms de fòssils i minerals de gran interés científic durant el camí de retorn, pot ser no hauria caigut l’últim home a 17 quilòmetres d’arribar al dipòsit de subministres que suposava la salvació. A més, sabem que es van entretenir a recollir gran quantitat de dades meteorològiques, fotografies, anotacions de tot tipus, etc.

Cal reconèixer el mèrit d’un gran sacrifici d’aquests homes, assumint el risc de perdre la vida, per portar descobriments que permetrien obtenir una evidència clara de veritat en la teoria de la deriva dels continents, clau per el progrés de la comprensió dels fenòmens geològics del nostre planeta. Tenen lloc en la memòria de la història de la Ciència, junts a molts d’altres com Marie Curie, que morí de leucèmia a causa dels seus experiments amb substàncies radioactives, o a Henri Moissan, que va patir intoxicacions greus en els seus treballs amb el fluor i morí prematurament. Actualment, en el segle XXI encara continuem patint víctimes entre els grans exploradors com la tripulació del transbordador espacial Columbia, on trobaren la mort tots els astronautes, dues dones i cinc homes, també en el camí de retorn.

El camí cap a un millor coneixement científic no es troba lliure d’errors ni de perills. Però, siguem positius, són molt més grans els beneficis a la humanitat que els perjudicis!

Les Nacions Unides han declarat que enguany, el present 2012, serà l’Any Internacional de l’Energia Sostenible per a tothom. Aprofitant que hem encetat el tema de l’Energia a l’Optativa de Física i Química de 4t d’ESO, vull fer algunes reflexions sobre l’Energia en referència a la situació actual a Espanya i a la resta del món.

Espanya es troba al mig d’una crisi econòmica que afecta gran part del món occidental. El deute del país, amb els seus interessos crescuts, i el gran % d’atur entre la població representen les amenaces més serioses a l’estat de benestar assolit amb la democràcia. Però aquestes dades econòmiques són enganyoses. Des d’un punt de vista científic, podem ser més objectius en l’anàlisi de la crisi.

El valor de l’euro, com de les altres monedes, és purament subjectiu. Les monedes no tenen valor objectiu. Exhibeixen només un valor psicològic, equivalent a la confiança del mercat internacional. El treball humà també té un valor subjectiu, encara que podem afegir que té un cost que s’apuja en relació al grau de protecció social del treballador. Allò que té un valor objectiu i decisiu és l’energia. És ben veritat que 1 quilovat · hora pot resultar més car o més barat segons la font d’energia (petroli, carbó, fissió nuclear, vent, …) però objectivament, 1 Kw·h d’energia elèctrica és la mateixa energia vingui d’on vingui. Un tema apart són les conseqüències mediambientals així com la dependència excessiva de fonts no renovables.

Cal una consciència sobre l’energia. Hem de valorar molt més l’energia. El malbaratament d’energia en el món suposa un problema molt més seriós que qualsevol crisi monetària. La contaminació representa un deute amb el medi ambient molt més preocupant que tots els deutes econòmics junts del planeta. Està demostrat que resulta molt més barat prevenir la contaminació que descontaminar a posteriori.

Respecte a l’atur, cal afegir una altra perspectiva: l’actual abundància d’energia procedent dels derivats del petroli és molt més important que en temps passats. Aquest abundància permet multiplicar la productivitat de cada hora de treball. Lamentablement, en comptes de reduïr molt més la jornada laboral, la nostra societat ha optat per enriquir molt més qui té treball, que es converteix en un consumidor molt més intensiu. La lògica hauria de ser la següent:
– podriem reduïr la jornada laboral en un 20 % i així el treball es podria repartir millor per a tothom,
– amb un 20% d’hores menys de treball, tindriem més temps per a la conciliació de l’horari laboral amb la familia,
– encara que el nostre sou es reduiria lògicament en un 20 %, les despeses també es reduirien molt més (en disposar de temps lliure addicional, no caldria acudir tant sovint a restaurants, ni a desplaçaments en cotxe, es podria cuinar més a casa, com abans, utilitzariem més fàcilment el transport públic, més econòmic, etc).
– l’estil de vida amb més temps lliure, menys estrés, més caminar a peu, menys fast food,… tot plegat acabaria en un benefici de la salut individual, més pràctica d’esports i activitats saludables, per tant es rebaixarien els costos de la sanitat en la nostra societat.

Puc resumir les conclusions:
– No ens enriqueix guanyar més euros, sinó produir més quilovats·hora d’energia elèctrica de fonts renovables.
– Podem repartir molt més les hores de feina. Ens portarà a una societat més justa i amb millor nivell de benestar.
– Fomentar el transport públic i el lloguer d’habitatges més sostenibles beneficia a tothom en conjunt.
– Cal habilitar polítiques fiscals que penalitzin el consumisme i les inversions en fonts d’energies no renovables.
– Convé promoure la construcció d’habitatges que consumeixin energia menor i més local  (de fonts renovables) .
– En el transport privat a més de 20 km/diaris, podem substituir el simple motor de combustió per un sistema híbrid;
en el cas de moure’s menys de 20 km/diaris, convé anar a buscar vehicles de propulsió 100% elèctrica.

L’educació és un tema que preocupa molt en la nostra societat. L’ésser humà necessita aprendre del seu entorn social un bagatge cultural molt important format per el llenguatge, hàbits en el menjar, la forma de vestir, les normes, els jocs, etc. A l’escola, el seu aprenentatge continua progressant per adquirir altres coneixements progressivament més complexos com les matemàtiques, l’escriptura, la ciència, la tecnologia, etc. Adquireix consciència del passat, de les responsabilitats i dels perills que provenen de la natura i d’altres éssers humans.

Actualment, està de moda parlar de fracàs escolar referint-se a un percentatge que sembla excessivament gran de nois i noies que no assoleixen el grau de suficiència a l’escola així com també posteriorment a l’institut. Personalment, jo, com a professor en un institut, entenc que estic formant part d’un equip de professionals i fem conjuntament una tasca que pot ser millorable. Però tinc la convicció que cap reforma educativa donarà la clau d’una millora sense acompanyar-la d’una reforma de la societat. L’educació és una tasca conjunta de l’entorn social del nen i /o l’adolescent.

Comprenc perfectament que a mi, com a professional docent, em puguin demanar que faci una feina també orientada a recuperar per a la societat una part dels que no han estat bons estudiants i no han tingut èxit en els seus estudis. Però això no treu que moltes causes del fracàs a l’àmbit escolar arrelen en l’entorn social. Un bon recolzament familiar és la millor ajuda que pot tenir el docent. Les influències culturals de l’entorn del nen cada vegada són més importants. L’efecte de la televisió, Internet, el cinema, la publicitat, … tot el bombardeig mediàtic pot inculcar prejudicis, afeccions i modes amb un impacte sovint insuperable a l’àmbit escolar.

La nostra societat llença un missatge d’enorme ressonància en els medis de comunicació moltes vegades francament antieducatiu, amb l’excusa de la llibertat d’expressió i emparat en interessos econòmics de sectors minoritaris. Em sembla una gran progrés la nostra llibertat d’expressió. Però quan aquesta s’utilitza només per a promoure interessos econòmics de minories,  hauria d’implantar-se una taxa sobre els medis de comunicació utilitzats que pugui penalitzar les comunicacions especialment antieducatives. Com podem valorar això?

No es tracta d’instaurar cap mena de censura. En les emissions dels media es podria fer una enquesta via Internet entre els professionals docents que valorés d’ 1 a 5 la qualitat educativa del missatge. Així tindriem una qualificació periòdicament actualitzada que podria valorar la taxa a aplicar. Valoració 1: missatge francament antieducatiu, taxa màxima a pagar (com l’IVA dels productes de luxe). Valoració 2: missatge una mica antieducatiu, taxa mitjana. Valoració 3: missatge més aviat neutral, taxa mínima (el soroll mediàtic neutral també destorba l’estudiant!). Valoració 4: missatge una mica educatiu, sense taxa. Valoració 5: missatge clarament educatiu, amb subvenció. Per dotar aquestes subvencions, seria suficient amb el que es pot ingressar des de les taxes del tres primers capítols.

Una societat que no sigui capaç de ponderar l’efecte de les emissions de curses de fórmula 1 o el marketing de les begudes alcohòliques sobre la siniestralitat de joves conductors pot arribar al màxim grau d’hipocresia si relega la tasca d’educar millor la nostra joventut exclusivament a pares i mares, i a professionals docents. No podem pretendre que un anunci publicitari pugui generar només beneficis amb indiferència de la responsabilitat social. Tampoc podem confiar sempre en la benevolent autocensura de les empreses de la nostra societat. Vegeu un exemple a l’enllaç següent:
http://www.elmundo.es/elmundo/2011/12/14/cultura/1323881051.html

En conclusió, em vull refermar en rebutjar parlar de fracàs escolar quan seria més correcte parlar de fracàs social. En la nostra societat surt massa bé de preu el missatge que “deseduca” i la nostra joventut es troba submergida en un oceà de missatges gens educatius, on els pares i mares que eduquen, i tota la comunitat docent no representem més que un feble corrent que porta a bon port. De veritat algú creu que progressarem si surt gratis remar a contra corrent dels educadors?

La lluita contra el canvi climàtic és l’objectiu marcat a la Cimera de països reunits a Durban (Sudàfrica). El protocol de Kioto continua sense un desenvolupament efectiu que aconsegueixi reduir les emissions de diòxid de carboni, principal causant de l’efecte d’hivernacle a nivell planetari. Segons l’OMS, el canvi climàtic ja està causant anualment la mort de prop de 13 milions de persones a la Terra.

Per altra banda, s’ha sabut en aquest mes de desembre 2011, gairebé nou mesos després del tsunami que va afectar la central nuclear de Fukushima, que fins a tres reactors van assolir la fusió, fet que suposa el descontrol total de la situació per part dels responsables.  Han pogut ocultar fins fa poc l’abast del desastre, donant les notícies sobre la magnitud de l’accident amb comptagotes. Ara també s’ha fet pública en el Japó la retirada del mercat d’una partida important de llet en pols, contaminada amb cesi radiactiu, destinada principalment al consum dels nadons.

Davant d’aquestes notícies, penso que és urgent que la convenció de països adopti mesures, ara, ja, que puguin arribar a revertir el canvi climàtic. No cal dir que aquestes mesures podrien trigar dècades en corregir el problema. Ara queda clar que en el planeta es cremen en excés els derivats del petroli, i que l’energia nuclear no és una alternativa que pugui defensar-se per part de cap polític democràtic davant del seu electorat. Desconfio molt de la classe política ja que triga molt, massa, en obrir els ulls davant dels greus problemes denunciats per la comunitat científica. Els interessos econòmics de la indústria del petroli pesen massa sobre les opinions de la majoria de partits polítics.

La meva previsió personal gira cap un altre fenòmen que alguns partits polítics consideren preocupant: la immigració des de països del tercer món cap a països occidentals. Hi ha molta gent mal informada i molt fàcil d’alarmar sobre aquest tema. Alguns polítics poc escrupulosos no dubten en donar missatges de xenofòbia. Em pregunto: amb quina ètica o força moral podem aixecar fronteres entre països? hem estat capaços de limitar a un abast nacional les emissions de contaminants com el diòxid de carboni, els gasos CFC o els isòtops radioactius?

Desconfio de tota mena de nacionalismes, racismes i xenofòbies. Des d’un punt de vista científic i objectiu, només existeix una única nació d’éssers humans que podem anomenar “Humanitat”. Però fins i tot aquest gran nació global no pot viure pensant que tot el planeta Terra li pertany. No podem oblidar que la supervivència de les nacions d’espècies vegetals i animals és imprescindible per que sigui possible la nostra continuitat en el futur. Mentrestant, no fem altra cosa que fer recular les fronteres de la natura on es permet que visquin les plantes, els venerables arbres i els animals que poblen els boscos i espais encara silvestres. No fem prou depuradores per aturar la creixent contaminació i mort dels rius i oceans.

Espero que la nació “Humanitat” prengui conciència del seus problemes i s’adoni de que no arreglem res aixecant fronteres entre nosaltres. Cal derribar murs i barreres entre humans. Són necessàries més federacions i convencions internacionals que ens uneixin a nivell global. A més, cal respectar el territori que hem de compartir amb tota la biodiversitat d’espècies d’éssers vius. Només l’acció dels organismes fotosintètics podrà revertir el canvi climàtic si els hi donem més espai vital durant un bon grapat de dècades. Ens cal fer major estalvi energètic i augmentar el percentatge de les energies renovables en la nostra producció elèctrica.

Prenem ja el camí correcte: com ho farem? Confio que progressivament més gent es plantejarà la pregunta i buscarà respostes…

La NASA ha enviat un robot a Mart, que encara trigarà fins el 6 d’agost 2012 en arribar-hi, amb la missió d’explorar les possibilitats de trobar alguna forma de vida. Aquest robot, el Mars Science Laboratory,  s’ha batejat també amb el nom de Curiosity. El cost de l’expedició està al voltant dels 2 500 milions de dólars.

Els científics no confiem en trobar petits homes verds sobre el planeta vermell. Podria ser un gran èxit el descobriment d’alguna forma de vida semblant a un bacteri anaerobi. També seria una gran notícia la trobada d’alguna resta fòssil de vida extingida fa milions d’anys.

Personalment, jo no sóc partidari de l’exploració de Mart amb expedicions formades per tripulants humans. Crec molt més correcte enviar robots que facin la tasca d’exploració. Hi ha diferents raons:
– Evitem contaminar els planetes a explorar. Els robots es poden esterilitzar,  prevenint la contaminació. Els humans sempre som portadors de bacteris i altres microorganismes difícils d’eliminar.
– Transportar tripulació humana ens exposa a un risc molt alt de pèrdua de vides humanes. Catàstrofes com les del Challenger o el Columbia es poden repetir si es continua enviant astronautes a explorar el Sistema Solar.
– El cost de l’expedició amb persones es multiplica enormement: implica un transport de tot un seguit de materials (oxigen, aigua, aliments, medicaments, aparells de revisió mèdica, depuració, reciclatge, …) que suposa desplaçar moltes més tones sobre un recorregut llarguíssim.

Puc afegir com a reflexió final que la recerca de vida en el planeta Mart no sembla prioritària respecte d’altres qüestions. Amb els recursos que s’hi dediquen potser seria possible descobrir milers d’espècies desconegudes d’éssers vius que estan poblant actualment les zones abissals a les grans profunditats oceàniques, abans que la creixent contaminació dels mars provoquin la seva previsible extinció en un futur proper. Però en la Ciència no sempre hem d’investigar en la direcció del que sembla més profitós. Qui sap si la investigació dels problemes que hagin causat una probable desaparició de la vida sobre Mart ens pugui servir de lliçó per a evitar repetir els mateixos errors en el nostre planeta Terra.

En un article de la secció Ciència de la web de BBC trobem una referència a una publicació sobre una investigació científica al voltant dels efectes tòxics del plom en el sistema nerviós central, fins i tot per sota dels considerats “nivells segurs” de plom a la sang:
http://www.bbc.co.uk/mundo/ciencia_tecnologia/2009/09/090917_plomo_ninios_men.shtml

La meva reflexió personal em porta a preguntar-me:

– hi ha hagut a conseqüència del gran ús de la gasolina amb plom, autoritzada a Espanya fins a 1999, una gran població intoxicada per plom que haurà trigat en ser eliminat del medi ambient. Significa que tot el gran augment de nens hiperactius ens portat a una enorme feinada extra a tots els pares, mares, professors, monitors, tots els que treballem amb nens. Algú ha contemplat l’efecte sobre salut del docent que té el treballar amb un grup entre 20 i 30 nens on molts són hiperactius?

– no s’hauria de revisar les sentències judicials sobre tots els delinqüents que podrien alegar, com a circumstància atenuant, la seva intoxicació per plom causant d’una conducta antisocial?

– perquè no s’adopten mesures de control més seriós per a evitar que la indústria comercialitzi productes sense haver-ne fet un estudi previ de l’impacte ambiental i de l’efecte sobre la salut de les persones?

– seria adient l’establiment de sentències retroactives d’indemnització? això vol dir: podria exigir-se als consorcis que s’ha beneficiat de la venda de gasolina amb plom que paguin per descontaminar i per compensar un percentatge dels perjudicis a la societat, causats per aquesta gasolina amb plom… qui diu que el consorci petrolier no va conèixer els perjudicis del plom abans de la seva prohibició de comercialització en gasolines?