Actualment un dels problemes majors a l’àmbit educatiu és la saturació d’informació. Ens hauríem de plantejar si la facilitat d’accés a la informació en un telèfon intel·ligent ens fa menys intel·ligents. Cal revisar si, tan adults com adolescents, estem preparats per a utilitzar els mòbils.

Potser hauriem d’aprendre primer a fer navegació intel·ligent. Cal saber que el nostre temps és limitat i no podem pretendre rebre moltíssima informació sense criteri. Hem de saber organitzar el nostre temps de la setmana en una agenda. Cadascú ha d’aprendre a limitar el temps que passa davant d’una pantalleta, ja que ens pot perjudicar la vista i la son. A més hem de ser assertius, buscar directament què és el que ens importa realment i deixar de banda tot el torrent de continguts que ens poden distreure del nostre objectiu.

És necessari tenir visió crítica respecte de les fonts d’informació. Hem d’aprendre a verificar quins són els autors de la informació. No ens podem refiar gens d’un text anònim. S’ha de comprovar si els autors citen d’on han tret els que ens expliquen, si han comprovat el que diuen i fins i tot és interessant saber quin tipus de formació tenen els autors de la informació. Quan llegim divulgació científica, és fàcil comprovar quan un periodista es troba limitat en els seus coneixements científics examinant com utilitza el vocabulari tècnic o especialitzat.

També hem de tenir molt més clar els problemes de confidencialitat sobre dades que podem introduir a la xarxa. Cal exigir poder esborrar les nostres dades personals quan ens pugui interessar i evitar donar més dades del necessari.

L’any 2016 ha estat declarat “any internacional dels llegums”. Molt gent es preguntarà el perquè. Amb més de 7 000 milions de persones a la Terra, podriem considerar que el planeta està sobrepoblat. Això és una afirmació indiscutible si pretenem alimentar tota la població planetària amb la dieta dels països occidentals, amb consum abundant de carn i, en canvi, pobre en llegums i altres vegetals.

La pregunta és… podriem fer les coses d’una altra manera, molt més racional, i aconseguir una producció d’aliments suficient per a l’abastament de tota la humanitat? La resposta és, sí, amb tota seguritat, amb els LLEGUMS.
Les plantes lleguminoses produeixen aliments molt nutritius, rics en proteïnes, que permeten una dieta equilibrada, gairebé suprimint la necessitat de consumir carn o peix. L’avantatge de consumir productes vegetals està en la reducció d’emissions de diòxid de carboni i també en la reducció en consum d’aigua. Aquests constitueixen els dos paràmetres més importants per a mantenir l’equilibri vital del planeta Terra.

L’extensió de les terres cultivables és prou gran per a una producció d’aliments que doni aliment a molt més de 10 mil milions de persones. El problema està en el tipus d’aliment que es consumeixi. Per a alimentar la gent amb una dieta rica en carn, caldria augmentar l’extensió de terres cultivables per a la producció de pinsos destinats a la ramaderia o les granges avícoles. A més del problema d’haver d’augmentar l’extensió del cultius, un major nombre de ramat significa un augment perillós de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i també un consum superior d’aigua potable. L’aigua dolça és un paràmetre també molt limitador a l’escala planetària. És veritat que hi ha abundància d’aigua salada, però convertir-la en aigua dolça exigeix un consum energètic molt costós.

L’altra gran avantatge de les plantes lleguminoses consisteix amb la seva capacitat d’establir simbiosi amb microorganisme que fixen el nitrogen atmosfèric, i contribueixen a fertilitzar el sòl cultivat. Això permet el desenvolupament d’una agricultura molt més sostenible, sense gran consum de fertilitzants que acaben contaminant l’aigua dolça tan limitada en el nostre planeta, com està passant amb els cultius de cereals. Les plantes lleguminoses tampoc tenen unes necessitats d’aigua dolça tan elevada com els cultius d’arròs i de moltes hortalisses.

Finalment cal recordar que una dieta basada amb llegums, complementada amb altres hortalisses i fruites, en permet millorar la nostra salut i prevenir la majoria de problemes cardiovasculars que causen morts prematures en el mode de vida occidental.

El passat 20 de febrer va ser inaugurada una nova interconnexió energètica entre Espanya i França. El cost de l’obra està al voltant de 700 milions d’euros. En un moment d’importants retallades econòmiques en molts temes, ens hauriem de preguntar… a qui beneficia aquesta enorme despesa de diners públics?

Teòricament, podria ser una infraestructura que permeti millorar l’estabilitat de les xarxes elèctriques en els dos costats de la frontera. Però atès que en els dos països hi ha excés d’oferta o producció d’energia elèctrica, no queda clar la necessitat de tanta despesa en una obra que no sembla necessària a l’actualitat. En qualsevol cas, de moment beneficia a França que té major excedent de producció originada per la major quantitat de centrals nuclears.

Si Espanya sapigués potenciar l’explotació dels recursos propis de forma intel·ligent, podria augmentar la inversió en producció d’energia fotovoltaica. Permetria aprofitar la gran riquesa peninsular en radiació solar, i seria possible vendre a França un futur excedent de producció durant les hores diurnes, més llargues en el territori espanyol que en el territori francès.

Tot això de moment pot sonar a ciència ficció, ja que el govern espanyol està penalitzant la inversió en energies renovables en favor dels tradicionals “amos” del negoci. La gran despesa en la interconnexió només pot beneficiar l’oligopoli de les grans empreses del sector elèctric (amb un parc de centrals d’energies no renovables d’excessiva dimensió en relació a la demanda espanyola), que aconsegueix abastar un mercat més gran.

Espanya segueix fent una política energètica que afavoreix els interessos privats de les grans empreses en compte d’apostar per altres mesures que serien molt millor per a la majoria de la població espanyola:
– Un creixement de les instal·lacions fotovoltaiques particulars permetria donar feina a milions d’aturats. Gairebé tots els habitatges podrien ser reformats amb una inversió molt rendible. El major consum de panells fotovoltaics permetria una producció en sèrie que n’abaixaria molt el preu, augmentant-ne la rendibilitat com a inversió.
– El desenvolupament de petits productors/consumidors d’energia locals evitaria la necessitat de més quilòmetres de cablejat i això reduiria molt les pèrdues d’energia en el transport a llargues distàncies, així com en les nombroses subestacions transformadores.
– La possibilitat de guanyar més diners amb la producció pròpia estimularia la cultura d’estalviar en el consum propi d’electricitat, ja que el que es deixa de consumir et beneficia directament.
– Molts habitatges podrien produir prou energia per a recarregar les bateries d’un cotxe elèctric. Així Espanya reduiria la necessitat d’importar petroli que s’anirà encarint més, tard o d’hora, ja que el consum planetari d’hidrocarburs és insostenible.
– La contaminació de l’aire per sobre dels límits admissibles a les grans ciutats podria ser reduida a nivells molt inferiors, menys perillosos per a la salut de les persones. Això beneficiaria clarament el turisme i la inversió d’europeus que vindrien a adquirir residències a Espanya ja no només pel bon clima, sinó també per la millor qualitat de l’aire.
– El preu de l’energia elèctrica en el mercat espanyol baixaria indubtablement fins a nivells que farien les indústries espanyoles molt més competitives que les de països on el preu s’enfilaria junt amb el preus dels hidrocarburs.

Tot això no és un somni fantasiós i bonic. És una realitat que s’imposa en els països més espavilats, tal com ho està fent ara Alemània, que supera en inversió fotovoltaica a Espanya malgrat que els alemanys gaudeixen menys radiació solar aprofitable. Nosaltres, de moment, seguim una política que només farà rics a uns poquets acaparadors de la producció elèctrica (Endesa, Iberdrola,…).

El progrés de la humanitat en els aspectes científics i tecnològics ha estat molt important des de la prehistòria fins al moment actual. No obstant, en l’aspecte social, l’evolució humana ha quedat molt aturada en una fase que podríem anomenar “fase tribal”.

evolució humana

Com a animal social, l’Homo Sapiens ha progressat amb la comprensió que el coneixement d’un individu és limitat i està sotmès a la possibilitat d’equivocar-se. Així, entén que és prioritari la recerca de la veritat i cap opinió s’ha imposar per la violència. Quan un individu té un conflicte amb un altre, renuncia a utilitzar la violència i acudirà al judici d’una institució que arbitrarà per a determinar a qui donar la raó.

El progrés s’ha aturat en aquesta maduració social de l’individu. Els individus han format entitats socials que han evolucionat des del clan o la tribu de l’època prehistòrica fins a la formació dels estats moderns o contemporanis. Actualment els conflictes entre estats ens continuen abocant a guerres a molts llocs del planeta. No han madurat prou els governs estatals per a entendre que cal fer un pas endavant en els progrés de les societats humanes. Cap estat ha de recórrer a l’ús de la força armada per a imposar la seva raó sinó que ha de delegar a un tribunal internacional que ha d’arbitrar la qüestió.

Quan es parla d’objectius del mil·leni o del segle XXI trobo molt a faltar l’abolició de la competència sobre les forces armades per part d’un simple govern estatal.  Els governs estatals a l’actualitat demostren poca maduresa quan encara es permet que un govern com el de Síria mantingui  l’ús de l’armament pesat per a massacrar la seva població civil. Sembla que els governs estatals no desitgin renunciar a la competència sobre forces armades ja que estan disposats a fer-la servir per a perpetuar-se en el poder fins i tot sense la legitimació democràtica.

Actualment, que la competència sobre forces armades no quedi delegada a un arbitratge internacional democràtic és la major barrera al progrés i totes les notícies sobre terrorisme que proliferen ara no són més que un intent manipulador de la informació que fan els estats que pretenen produir por a les persones per que donin més poder als governs estatals i menys control dels seus abusos sobre els individus.

Aquest mes de novembre ha començat a Catalunya amb unes temperatures estivals, una sequera dels boscos i vents secs que han causat un incendi a l’Empordà que és més propi de l’estiu que no pas de la tardor que ens marca el calendari. Els meteoròlegs expliquen aquesta anomalia com un dels fenòmens que comporten el canvi climàtic. La relació entre el canvi climàtic i les emissions de diòxid de carboni són un fet demostrat científicament. S’assenyala com a principal causant de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a la combustió massiva de derivats del petroli que fan els humans, fins a un extrem de provocar una greu alteració del clima planetari.

A Varsòvia té lloc una cimera internacional per tractar de resoldre el problema del canvi climàtic. En aquesta trobada, el representant de les Filipines ha responsabilitzat la inoperància de totes les cimeres internacionals anteriors, ja que no s’ha fet  res que hagi evitat l’escalada creixent de desastres meteorològics fins a l’actual desastre del tifó Haiyan a les Filipines. El plantejament és precís i correcte: tots els països que fem gran despesa de combustibles fòssils som responsables de l’increment d’energia dels desastres meteorològics.

Ens toca ser conscients que no es tracta d’ajudar els filipins a superar la calamitat per pura solidaritat. Tots som responsables en contribuir a causar el desastre pel malbaratament de l’energia i per no apostar molt més per les energies renovables. Seria just dedicar una gran part de les taxes que ens paguen en el comerç de combustibles fòssils per a reparar els danys causats en les zones més desprotegides i amenaçades per el terrible canvi climàtic que hem engegat. Les grans fortunes que s’han fet amb el major negoci global, el dels combustibles derivats del petroli, tenen obligació moral d’invertir molt més en energies renovables.

Si no hi ha una resposta seriosa a la sol·licitud de la delegació filipina a Varsòvia, no hi haurà cap argument moral per a aturar un allau de milions de refugiats que hauran d’abandonar les costes tropicals cap a altres latituds. Els desastres s’aniran repetint cíclicament fins a obligar la gent a marxar d’aquestes zones cap a altres països on vivim menys amenaçats per l’allau de megaciclons que hem provocat.

La ciència i la tecnologia ens han portat a un creixement econòmic prolongat durant el segle XX. En el segle XXI apareixen els primers signes de canvi en aquesta tendència. La crisi provocada per les entitats financeres ens porta a un punt d’inflexió on molts països acusen baixades en tot tipus d’indicadors econòmics:
– baixa el PIB, es consumeix menys petroli, menys electricitat, el preu dels habitatges baixa, es redueixen molts salaris, es recapten menys impostos, es redueixen places de treball, disminueix les inversions públiques…

Aquesta crisi està agreujada per un lideratge mundial on les decisions son preses per part de l’oligarquia dels financers i organismes aïllats de l’àmbit de la democràcia real, ja que es nega al ciutadà el poder participar en els fòrums on s’adopten les mesures que pretenen, a canvi d’exigir austeritat al ciutadà de classe mitjana, reconduir la situació cap un nou creixement econòmic. Propagar aquesta idea significa insistir en seguir estafant la majoria de la població planetària.

La reflexió que podem fer des del món científic és molt més profunda: realment algú pensa que el creixement econòmic del segle XX podia continuar molt més temps? Ja sóm 7 000 milions de persones. Si tothom visqués amb un consum semblant a la mitjana europea, ens caldria disposar dels recursos de més de dos planetes com la Terra. Si es volgués fer viure tothom amb un consum semblant al dels Estats Units, serien necessaris els recursos de prop de cinc planetes com la Terra. I actualment, països emergents com la Xina, la India, el Brasil, Sudàfrica, … tots estan en el camí de seguir els exemples dels americans o de l’Unió Europea.

Des de la conciència científica de la limitació dels recursos planetaris, ens sembla molt assenyat demanar més austeritat. Però no es tracta de l’austeritat que preconitza el món financer, que pretén limitar les inversions públiques en el benestar social.  La qüestió prioritària és reduir el consum de petroli com a combustible i font d’energia, per prioritzar en explotar fonts renovables i, sobretot, promoure una nova indústria de productes estalviadors d’energia.  S’ha de donar més autonomia local en la producció d’energia i s’ha de penalitzar fiscalment la utilització de recursos que procedeixen de lluny. Cal programar un decreixement en el consum d’energia no renovable.

Si realment és necessari reduir els sous en alguns sectors, el que seria just seria concedir la mobilitat global per poder desplaçar-se les persones per tots els països, eliminant les fronteres per tot aquell que busca treball. D’altra manera, el capital seguirà gaudint de més drets que les persones. No és aquest el món que vol la majoria de la població planetària.

En el mes d’octubre de 2012 s’ha fet pública una condemna d’un tribunal italià sobre set alts càrrecs italians per la falta de mesures de prevenció davant del terratrèmol que va afectar la població de L’ Aquila a l’ abril de 2009. La sentència de presó sobre aquestes persones les considera responsables de la manca de reacció davant de les possibilitats d’un risc de terratrèmol.

La sentència del tribunal italià ens sobta en una època on es produeixen enormes malifetes sense escoltar les advertències dels experts. Avui dia observem grans llacunes en la cultura de prevenció entre els membres dels governs. Actualment és molt estrany veure algun alt càrrec polític condemnat per la seva falta de prevenció, malgrat que molts alts càrrecs s’inhibeixen davant dels avisos de desastres que han d’arribar si no s’actua a temps.

Un exemple de manca de prevenció és el desastre financer ocorregut a Espanya. En les últimes dècades es va anar inflant la bombolla immobiliària i cada cop es va anar invertint més i més en el totxo.  No en tenien prou amb el ritme de construcció normal del país i es va anar donant cada cop més préstecs a les constructores. Aquestes empreses no trobaven prou treballadors espanyols per a les obres projectades i van recórrer a molta ma d’obra immigrant.  I no paraven de pujar de forma artificial els preus dels pisos de manera que molta població es va anar hipotecant de forma exagerada, amb hipoteca a pagar fins i tot en 50 anys i amb una imprudència total de les entitats financeres en la concessió de préstecs.  Ni els alts càrrecs de les caixes i els bancs, ni tampoc els polítics i organismes que havien de controlar aquestes entitats financeres van fer cas de les veus que advertien que no podia continuar l’escalada de preus de l’habitatge espanyol i que això tindria un daltabaix tard o d’hora que podia significar un terratrèmol financer. Algú ha vist algun responsable d’aquest malbaratament financer a la presó?

Ens trobem en una època en que qui mou enormes quantitats de diners té una immunitat i un poder impressionant. Quin partit polític s’atrevirà a demanar comptes a alts càrrecs financers quan tot partit polític necessita sovint endeutar-se per a finançar les campanyes electorals?

L'huracà Sandy vist des de satèl·lit

Punt de vista de la ciència,  resulta encar més clamorós la manca de prevenció efectiva davant del canvi climàtic. Lògicament, els interessos del lobby del petroli s’oposen a qualsevol reducció del seu gran negoci, el major negoci de tot el planeta! Mou una quantitat de diners major que qualsevol altre sector. El canvi climàtic porta ja anys provocant desastres causats per fenomens meteorològics cada vegada més violents. Podem recordar huracans i ciclons d’efectes devastadors, com el Katrina a Nova Orleans o, ara a Nova York, el Sandy. Algú pot imaginar que la població damnificada acabi portant als tribunals a tots els càrrecs polítics que podien haver fet més per a la prevenció del desastre?

Fa un mes es publicava la notícia de la mort de Neil Armstrong, l’home que va arribar a la Lluna per primera vegada, a 20 de juliol de 1969. Aquest astronauta, quan es disposava a trepitjar la superfície lunar, va pronunciar la frase següent: “That’s one small step for man, one giant leap for mankind” que podem traduir com “És un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat”.

El pas del temps (més de 4 dècades) ens permet fer un millor valoració d’aquestes paraules de Neil Armstrong. Realment podem considerar “un gran salt per a la humanitat” haver portat persones a la Lluna? Des del punt de vista actual, podria ser molt qüestionable la inversió de milions de dòlars que va portar els astronautes americans fins a la Lluna. En un temps de crisi i retallades econòmiques, pot semblar un luxe injustificat un viatge tripulat fins aquest satèl·lit de la Terra.

És veritat que la gran majoria del pressupost de la NASA es va invertir en els vols tripulats. En canvi, des del punt de vista de la investigació científica, l’exploració de l’espai exterior es podia haver fet amb aparells no tripulats com els primers satèl·lits artificials, les sondes o els robots que es van enviar inicialment cap a la Lluna, després en direcció a diferents planetes del nostre Sistema Solar. Segurament, amb una inversió econòmica inferior al cost del programa Apol·lo, s’hagués pogut resoldre molts més interrogants de la ciència seguint aquesta via de les missions no tripulades. Avui dia, el programa espacial que ha contribuit més a fer un gran progrés en el coneixement de l’univers ha estat el que va posar en marxa el telescopi espacial Hubble.

Per altra banda, des del punt de vista de la investigació biològica, si ha estat molt important el progrés en medicina espacial gràcies a les missions tripulades. També cal afegir que sense la possibilitat d’enviar missions tripulades a l’espai, no s’hagués pogut reparar el greu defecte de fàbrica que tenia el telescopi Hubble quan es posà en òrbita. Tampoc existiria el gran progrés en tecnologia que suposava mantenir en un estat de bona salut una tripulació en un espai reduit durant un temps tan prolongat. Els aliments envasats en el buit o les cèl·lules fotovoltaiques són alguns botons de mostra de milers de nous avenços tecnològics i científics conseqüència d’aquesta inversió en l’espai.

Cal reconèixer que es van invertir una barbaritat de recursos econòmics en la cursa per a l’exploració de l’espai en una situació de rivalitat entre russos i americans, empesos per un context de guerra freda. Avui dia, les missions espacials, com les que mantenen l’estació espacial internacional (ISS), es poden seguir finançant només gràcies a una col·laboració econòmica entre les nacions més industrialitzades. El gran salt donat en trepitjar la Lluna va produir una embranzida que continua encara en l’exploració de l’espai. Aquest mig segle d’exploració del que hi ha a fora del nostre planeta ha anat comportant molts beneficis indirectes per a la humanitat.

En conclusió, podem afirmar que més important que el pas final d’arribar a trepitjar la superficie lunar va ser completar totes les passes del camí per portar amb èxit a la Lluna aquells astronautes per part de la NASA.

L’energia nuclear, un any després del tsunami del Japó, ha deixat de ser una alternativa al petroli. L’estat del benestar s’ha basat molt fins aqui amb una font d’energia no renovable com el petroli. Ara ja s’està acabant el petroli barat i l’augment de consum de les potències emergents com la Xina, India o Brasil ens provoca una pujada irremediable del preu del petroli. Cada cop costa més el barril de petroli ja que cal extreure’l de llocs més difícils.

Podrem mantenir el preu de l’energia elèctrica amb altres fonts d’energia? Amb el desastre de Fukushima ha quedat clar que la proliferació de centrals nuclears és una autèntica espasa de Damocles sobre la seguretat de les persones i el medi ambient.

L’energia nuclear té un bon grapat de seriosos inconvenients:
1.- Ens exposa a un risc d’accidents amb conseqüències molt greus i que triguen un periode molt llarg en aconseguir la descontaminació.
2.- L’energia prové d’una font no renovable. L’urani fissionable és més difícil de trobar que el petroli i la seva extracció i concentració és un procés  car i perillós.
3.- El país que inverteix en aquesta font d’energia desenvolupa una capacitat de fabricació d’armament nuclear com podem veure que es planteja a l’actualitat amb Iran.
4.- La gran producció de residus genera la necessitat de disposar d’espais enormes per a emmagatzemar contenidors durant moltíssims anys. Això és una hipoteca que hauran de mantenir les futures generacions.
5.- L’extracció d’urani en països amb baix nivell de seguretat interna pot suposar que l’urani caigui en mans d’organitzacions terroristes.
6.- Qualsevol central nuclear és massa vulnerable davant d’atacs terroristes semblants als atentats de les torres bessones de New York.
7.- En cas de guerra, són un punt massa vulnerable en qualsevol país que pugui rebre un atac amb missils o aviació.

Les prioritats sobre l’energia nuclear són les següents:
– cal anar jubilant totes les centrals nuclears del planeta,  començant per les que no es posin al dia segons els criteris de seguretat més exigents segons l’experiència de Fukushima.
– cal mantenir la investigació sobre la producció d’energia de fusió nuclear, i per tant la investigació en temes de fissió nuclear s’ha de sostenir només com elements auxiliars d’una futura central de fusió nuclear.
– s’ha de fer recerca sobre un millor aprofitament de l’energia solar, que és en definitiva energia radiada des del Sol, la font natural i més poderosa d’energia nuclear del nostre Sistema Solar.

En conclusió, es pot afirmar rotundament que, si busquem la ubicació 100% segura per a un reactor de fissió nuclear en el planeta Terra, la trobariem a la superficie lunar. Però aleshores el problema seria pujar a la Lluna el material necessari per a la construcció i manteniment d’aquesta instal·lació. Fins i tot els caríssims transbordadors s’han revelat insegurs per a sortir de la nostra atmosfera planetària. Per tant, més val no multiplicar els punts on s’ubiquen les centrals nuclears, ja que estem multiplicant un risc no nul per un número de punts que ara mateix, ja és realment gran. Massa gran!