El passat 20 de febrer va ser inaugurada una nova interconnexió energètica entre Espanya i França. El cost de l’obra està al voltant de 700 milions d’euros. En un moment d’importants retallades econòmiques en molts temes, ens hauriem de preguntar… a qui beneficia aquesta enorme despesa de diners públics?
Teòricament, podria ser una infraestructura que permeti millorar l’estabilitat de les xarxes elèctriques en els dos costats de la frontera. Però atès que en els dos països hi ha excés d’oferta o producció d’energia elèctrica, no queda clar la necessitat de tanta despesa en una obra que no sembla necessària a l’actualitat. En qualsevol cas, de moment beneficia a França que té major excedent de producció originada per la major quantitat de centrals nuclears.
Si Espanya sapigués potenciar l’explotació dels recursos propis de forma intel·ligent, podria augmentar la inversió en producció d’energia fotovoltaica. Permetria aprofitar la gran riquesa peninsular en radiació solar, i seria possible vendre a França un futur excedent de producció durant les hores diurnes, més llargues en el territori espanyol que en el territori francès.
Tot això de moment pot sonar a ciència ficció, ja que el govern espanyol està penalitzant la inversió en energies renovables en favor dels tradicionals “amos” del negoci. La gran despesa en la interconnexió només pot beneficiar l’oligopoli de les grans empreses del sector elèctric (amb un parc de centrals d’energies no renovables d’excessiva dimensió en relació a la demanda espanyola), que aconsegueix abastar un mercat més gran.
Espanya segueix fent una política energètica que afavoreix els interessos privats de les grans empreses en compte d’apostar per altres mesures que serien molt millor per a la majoria de la població espanyola:
– Un creixement de les instal·lacions fotovoltaiques particulars permetria donar feina a milions d’aturats. Gairebé tots els habitatges podrien ser reformats amb una inversió molt rendible. El major consum de panells fotovoltaics permetria una producció en sèrie que n’abaixaria molt el preu, augmentant-ne la rendibilitat com a inversió.
– El desenvolupament de petits productors/consumidors d’energia locals evitaria la necessitat de més quilòmetres de cablejat i això reduiria molt les pèrdues d’energia en el transport a llargues distàncies, així com en les nombroses subestacions transformadores.
– La possibilitat de guanyar més diners amb la producció pròpia estimularia la cultura d’estalviar en el consum propi d’electricitat, ja que el que es deixa de consumir et beneficia directament.
– Molts habitatges podrien produir prou energia per a recarregar les bateries d’un cotxe elèctric. Així Espanya reduiria la necessitat d’importar petroli que s’anirà encarint més, tard o d’hora, ja que el consum planetari d’hidrocarburs és insostenible.
– La contaminació de l’aire per sobre dels límits admissibles a les grans ciutats podria ser reduida a nivells molt inferiors, menys perillosos per a la salut de les persones. Això beneficiaria clarament el turisme i la inversió d’europeus que vindrien a adquirir residències a Espanya ja no només pel bon clima, sinó també per la millor qualitat de l’aire.
– El preu de l’energia elèctrica en el mercat espanyol baixaria indubtablement fins a nivells que farien les indústries espanyoles molt més competitives que les de països on el preu s’enfilaria junt amb el preus dels hidrocarburs.
Tot això no és un somni fantasiós i bonic. És una realitat que s’imposa en els països més espavilats, tal com ho està fent ara Alemània, que supera en inversió fotovoltaica a Espanya malgrat que els alemanys gaudeixen menys radiació solar aprofitable. Nosaltres, de moment, seguim una política que només farà rics a uns poquets acaparadors de la producció elèctrica (Endesa, Iberdrola,…).