La ciència i la tecnologia ens han portat a un creixement econòmic prolongat durant el segle XX. En el segle XXI apareixen els primers signes de canvi en aquesta tendència. La crisi provocada per les entitats financeres ens porta a un punt d’inflexió on molts països acusen baixades en tot tipus d’indicadors econòmics:
– baixa el PIB, es consumeix menys petroli, menys electricitat, el preu dels habitatges baixa, es redueixen molts salaris, es recapten menys impostos, es redueixen places de treball, disminueix les inversions públiques…

Aquesta crisi està agreujada per un lideratge mundial on les decisions son preses per part de l’oligarquia dels financers i organismes aïllats de l’àmbit de la democràcia real, ja que es nega al ciutadà el poder participar en els fòrums on s’adopten les mesures que pretenen, a canvi d’exigir austeritat al ciutadà de classe mitjana, reconduir la situació cap un nou creixement econòmic. Propagar aquesta idea significa insistir en seguir estafant la majoria de la població planetària.

La reflexió que podem fer des del món científic és molt més profunda: realment algú pensa que el creixement econòmic del segle XX podia continuar molt més temps? Ja sóm 7 000 milions de persones. Si tothom visqués amb un consum semblant a la mitjana europea, ens caldria disposar dels recursos de més de dos planetes com la Terra. Si es volgués fer viure tothom amb un consum semblant al dels Estats Units, serien necessaris els recursos de prop de cinc planetes com la Terra. I actualment, països emergents com la Xina, la India, el Brasil, Sudàfrica, … tots estan en el camí de seguir els exemples dels americans o de l’Unió Europea.

Des de la conciència científica de la limitació dels recursos planetaris, ens sembla molt assenyat demanar més austeritat. Però no es tracta de l’austeritat que preconitza el món financer, que pretén limitar les inversions públiques en el benestar social.  La qüestió prioritària és reduir el consum de petroli com a combustible i font d’energia, per prioritzar en explotar fonts renovables i, sobretot, promoure una nova indústria de productes estalviadors d’energia.  S’ha de donar més autonomia local en la producció d’energia i s’ha de penalitzar fiscalment la utilització de recursos que procedeixen de lluny. Cal programar un decreixement en el consum d’energia no renovable.

Si realment és necessari reduir els sous en alguns sectors, el que seria just seria concedir la mobilitat global per poder desplaçar-se les persones per tots els països, eliminant les fronteres per tot aquell que busca treball. D’altra manera, el capital seguirà gaudint de més drets que les persones. No és aquest el món que vol la majoria de la població planetària.