Avui, dilluns 30 de gener 2012, coincidint amb l’aniversari de la mort d’en Gandhi, se celebra el DENIP (Dia Escolar de la No-violència I la Pau).
En el segle XXI, encara que en el món occidental podem tenir la sensació de viure en una pau prolongada des del final de la Segona Guerra Mundial, en aquest llarg periode de gairebé 70 anys les Nacions Unides mai han aconseguit portar la pau a totes les parts del planeta. Encara hi ha molta feina a fer per a arribar a una situació autèntica de pau per a tota la humanitat. Pot ser, el fet de trobar-se lluny de nosaltres els conflictes armats actuals en poden portar a la idea equivocada que poc podem fer des d’aqui on ens trobem per a la pau. Anem a analitzar què es pot fer realment.
En primer lloc, pensem que molts conflictes neixen d’interessos econòmics enfrontats que es poden alimentar des de lluny del país on hi ha la situació de violència amb armes. Cal demanar a la comunitat internacional que s’aïlli les zones de conflicte del trànsit internacional d’armes, petroli o combustibles derivats. Com a ciutadans d’aqui, podem exigir a Espanya, com a també qualsevol país europeu, que respecti les normes internacionals de control del comerç d’armes que van massa sovint cap a estats on es cometen agressions al drets humans i fins i tot crims contra la humanitat. No ens podem beneficiar de la desgràcia d’aquestes zones.
En segon lloc, pensem en reduïr l’escalada d’armaments que es continua produint també a aqui com a qualsevol part del món. Quin sentit té això? Jo crec que podem comparar l’actual situació a l’època dels pistolers del salvatge Oest dels Estats Units en el segle XIX. Cadascú s’assegurava la defensa de la seva llar adquirint armes de foc i això facilitava que es pogués produir situacions en les quals un disparava contra d’altres. Avui la gent no viu així. N’hi ha prou amb una fracció reduïda de gent armada (policies i cossos de seguretats privats) per viure en pau a Espanya. Perquè no fem a escala dels estats el que s’ha fet a nivell dels ciutadans d’un país pacífic?
Dit en altres paraules, la comunitat d’estats o de Nacions Unides podria mantenir un nombre molt limitat de llocs amb forces armades (2 ó 3 per continent) a canvi que aquestes forces armades no intervinguin per mandat d’un estat sinó del conjunt d’estats. Això permetria anar limitant cada vegada més la quantitat d’armes i així es reduïrien els conflictes amb gent armada. El terrorisme també seria més fàcil de combatre. Seria suficient armament lleuger per a la policia dels estats i tot l’armament pesat dels estats quedaria concentrat en les bases controlades per un organisme semblant al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. S’acabarien molts conflictes terribles.
Lògicament, moltes industries de l’armament s’haurien de reconvertir. Per una banda algunes podrien ser desprivatitzades per passar a ser controlades pel Consell de Seguretat. Per una altra banda, moltes altres podrien seguir com a indústria privada a canvi de reconvertir-se en fabricants d’aparells d’ús purament civil. Queda clar que tota la indústria nuclear, susceptible de facilitar l’obtenció d’armes nuclears, hauria de passar de mans privades a les mans del Consell de Seguretat. Seria possible anar reduïnt aquesta indústria “internacionalitzada” de forma progressiva fins el nivell que les Nacions Unides consideri òptim.
Tot aquesta proposta pot sembla ciència ficció: no ho és. Simplement significa major cooperació internacional. Això hauria de ser l’objectiu primordial de les Nacions Unides. Des del meu punt de vista de professor de física i química, crec que la indústria nuclear hauria d’estar supervisada per part dels millors investigadors de física nuclear de tot el món. No hauria d’estat en mans privades sinó d’un organisme internacional que busqués fomentar la recerca per a arribar a dominar la tecnologia de la fusió nuclear controlada que ens podria resoldre el problema futur de l’esgotament de reserves d’energies no renovables. Les inversions i els beneficis s’haurien de repartir a tota la Humanitat, mai per a assegurar que uns països es trobin per sobre d’altres.
La proposta d’aquest procés anomenat “internacionalització de l’energia nuclear i de l’armament pesat” crec que és la única sortida sensata als conflictes armats del món. Evitaria situacions com la d’un possible desenvolupament d’armes nuclears en un estat com Iran o d’altres. També reduiria les possibilitats d’utilitzar armament pesat contra la població civil del mateix país, com ha passat en estats com Síria.