Jaume I va ser l’encarregat d’establir la primera institució de govern municipal. En aquest cas va ser la de Barcelona. Es va anomenar Consell de Cent i va ser establerta l’any 1249 i va perdurar fins al segle XVIII. El Consell de Cent va ser abolit per Felip V quan va ocupar Barcelona. Aquest va establir el Decret de Nova Planta, l’any 1714. Ha estat l’única institució abolida que no ha estat recuperada després de la reinstauració de la democràcia.

A mitjans del segle XIII, Barcelona vivia un període de ràpid desenvolupament: la població augmentava, es construïen nous barris, el comerç creixia. S’havia de fer front a una sèrie de qüestions motivades pel desenvolupament urbanístic -com ara la construcció de la nova muralla- i l’augment de les activitats portuàries.

Les relacions entre la ciutat i la monarquia eren fluïdes, i Barcelona havia ajudat activament Jaume I tant en la conquesta de Mallorca (1229-1232) com en la del País Valencià (1233-1245). D’altra banda, a Barcelona hi havia un grup de persones desitjoses de participar en el govern local: eren els prohoms ( probi homines), personalitats destacades de la comunitat, ja fos per la seva riquesa o pels seus coneixements professionals.

Tot plegat va reeixir el 1249 amb la concessió, per part de Jaume I, d’un règim municipal orgànic per a la ciutat de Barcelona. Malgrat que la conjuntura era favorable, l’empresa no va ser fàcil: van caldre 25 anys (1249-1274) i diversos privilegis reials per estructurar satisfactòriament el municipi barceloní. I la consolidació definitiva no va arribar fins al 1284, amb el Recognoverunt proceres de Pere II de Catalunya-Aragó.

El document funcional del municipi barceloní era simple: de fet tan sols era una carta, datada el 7 d’abril de 1249, adreçada pel monarca a quatre ciutadans de Barcelona nomenant-los paers , autoritzant-los a escollir quatre consellers o assessors i ordenant-los que procuressin la utilitat de la ciutat. El document ens dóna el nom dels quatre primers magistrats municipals de Barcelona: Guillem de Lacera, Jaume Gerard, Berenguer Durfort i Arnau de Sanahuja. Com és lògic tots eren persones de total confiança del monarca: Lacera, Gerard i Durfort ja havien servit o servien Jaume I en càrrecs oficials, i l’armador de naus Sanahuja era membre d’una de les famílies més influents de la ciutat.

El 16 de maig següent, en el Palau Reial, i en presència de Marimon de Plegamans, veguer de Barcelona; Arnau d’Orlet, sotsveguer; Vidal Salomó, batlle de Barcelona: Berenguer Bone, sotsbatlle, i de multitud de prohoms i ciutadans, els quatre primers paers van jurar el càrrec i van elegir vuit consellers (Pons d’Alesch, Bernat Aymerich, Guillem Monader, Bernat Marquès, Ramon Romeu, Guillem Burgès, Pere Perpètua i Ramon Pintor).

El primer privilegi era tan senzill i poc concret que ben aviat va caldre atorgar-ne un de nou, aquest ja molt més detallat, datat de 27 de juliol de 1249. Sens dubte, per redactar aquest segon privilegi, Jaume I es va inspirar en aquell que ell mateix havia concedit a la ciutat de València el 1245, en reorganitzar-la després de la conquesta. Els primers anys de funcionament del municipi valencià devien haver estat prou satisfactoris per aconsellar l’aplicació d’un règim similar a Barcelona.

Segons aquest segon privilegi del 1249, el municipi de Barcelona estava dirigit per quatre paers, assessorats per uns consellers que ells mateixos designarien. Els paers jurarien el càrrec davant el veguer en l’administració de justícia. En cas de necessitat, els paers, juntament amb el veguer i el batlle, podrien convocar l’assemblea general de veïns. Els càrrecs municipals serien anuals, i consellers designarien els paers entrants.

Aquesta primera estructuració del municipi va patir aviat canvis de certa importància. No devia ser aliè a aquesta reforma un avalot que es va produir el 1257 i que s’ha interpretat com una mostra del descontentament de la població pel govern dels prohoms afegit a una lluita entre els poderosos per aconseguir el govern local. Un nou privilegi del 1258 feia desaparèixer els paers, convertia els vuit consellers en magistrats executius i transformava l’assemblea general -que devia ser difícil de convocar- en un consell de 200 prohoms, elegits pels consellers.

Quant a la relació entre els consellers i els oficials reials, desapareixia tota referència al batlle i s’establia un cert equilibri entre les autoritats municipals i el veguer. Els consellers havien d’assessorar el veguer quan aquest ho cregués convenient, però alhora el veguer havia de tractar amb els consellers els afers que es referissin a la ciutat o a la seva cúria (tribunal de justícia). Si es considerava necessari, es podia convocar el Consell de 200 prohoms; aquesta convocatòria només la podia fer el veguer per requeriment dels consellers, mai per iniciativa pròpia.

Aquest va ser el privilegi més important de l’època fundacional del municipi. En els dos següents només es van canviar alguns detalls. El de 1260 va disminuir el nombre de consellers de vuit a sis. I el de 1265 va continuar amb la tendència a la simplificació: els consellers eren només quatre, i el Consell de 200 prohoms va ser reduït justament a la meitat; sorgia així el Consell de Cent jurats, nom pel qual seria conegut en el futur el conjunt d’òrgans que conformaven el municipi barceloní.