El Consell de Cent o la primera estructura de govern municipal de Barcelona.

EntradaJaume I va ser l’encarregat d’establir la primera institució de govern municipal. En aquest cas va ser la de Barcelona. Es va anomenar Consell de Cent i va ser establerta l’any 1249 i va perdurar fins al segle XVIII. El Consell de Cent va ser abolit per Felip V quan va ocupar Barcelona. Aquest va establir el Decret de Nova Planta, l’any 1714. Ha estat l’única institució abolida que no ha estat recuperada després de la reinstauració de la democràcia.

A mitjans del segle XIII, Barcelona vivia un període de ràpid desenvolupament: la població augmentava, es construïen nous barris, el comerç creixia. S’havia de fer front a una sèrie de qüestions motivades pel desenvolupament urbanístic -com ara la construcció de la nova muralla- i l’augment de les activitats portuàries.

Les relacions entre la ciutat i la monarquia eren fluïdes, i Barcelona havia ajudat activament Jaume I tant en la conquesta de Mallorca (1229-1232) com en la del País Valencià (1233-1245). D’altra banda, a Barcelona hi havia un grup de persones desitjoses de participar en el govern local: eren els prohoms ( probi homines), personalitats destacades de la comunitat, ja fos per la seva riquesa o pels seus coneixements professionals.

Tot plegat va reeixir el 1249 amb la concessió, per part de Jaume I, d’un règim municipal orgànic per a la ciutat de Barcelona. Malgrat que la conjuntura era favorable, l’empresa no va ser fàcil: van caldre 25 anys (1249-1274) i diversos privilegis reials per estructurar satisfactòriament el municipi barceloní. I la consolidació definitiva no va arribar fins al 1284, amb el Recognoverunt proceres de Pere II de Catalunya-Aragó.

El document funcional del municipi barceloní era simple: de fet tan sols era una carta, datada el 7 d’abril de 1249, adreçada pel monarca a quatre ciutadans de Barcelona nomenant-los paers , autoritzant-los a escollir quatre consellers o assessors i ordenant-los que procuressin la utilitat de la ciutat. El document ens dóna el nom dels quatre primers magistrats municipals de Barcelona: Guillem de Lacera, Jaume Gerard, Berenguer Durfort i Arnau de Sanahuja. Com és lògic tots eren persones de total confiança del monarca: Lacera, Gerard i Durfort ja havien servit o servien Jaume I en càrrecs oficials, i l’armador de naus Sanahuja era membre d’una de les famílies més influents de la ciutat.

El 16 de maig següent, en el Palau Reial, i en presència de Marimon de Plegamans, veguer de Barcelona; Arnau d’Orlet, sotsveguer; Vidal Salomó, batlle de Barcelona: Berenguer Bone, sotsbatlle, i de multitud de prohoms i ciutadans, els quatre primers paers van jurar el càrrec i van elegir vuit consellers (Pons d’Alesch, Bernat Aymerich, Guillem Monader, Bernat Marquès, Ramon Romeu, Guillem Burgès, Pere Perpètua i Ramon Pintor).

El primer privilegi era tan senzill i poc concret que ben aviat va caldre atorgar-ne un de nou, aquest ja molt més detallat, datat de 27 de juliol de 1249. Sens dubte, per redactar aquest segon privilegi, Jaume I es va inspirar en aquell que ell mateix havia concedit a la ciutat de València el 1245, en reorganitzar-la després de la conquesta. Els primers anys de funcionament del municipi valencià devien haver estat prou satisfactoris per aconsellar l’aplicació d’un règim similar a Barcelona.

Segons aquest segon privilegi del 1249, el municipi de Barcelona estava dirigit per quatre paers, assessorats per uns consellers que ells mateixos designarien. Els paers jurarien el càrrec davant el veguer en l’administració de justícia. En cas de necessitat, els paers, juntament amb el veguer i el batlle, podrien convocar l’assemblea general de veïns. Els càrrecs municipals serien anuals, i consellers designarien els paers entrants.

Aquesta primera estructuració del municipi va patir aviat canvis de certa importància. No devia ser aliè a aquesta reforma un avalot que es va produir el 1257 i que s’ha interpretat com una mostra del descontentament de la població pel govern dels prohoms afegit a una lluita entre els poderosos per aconseguir el govern local. Un nou privilegi del 1258 feia desaparèixer els paers, convertia els vuit consellers en magistrats executius i transformava l’assemblea general -que devia ser difícil de convocar- en un consell de 200 prohoms, elegits pels consellers.

Quant a la relació entre els consellers i els oficials reials, desapareixia tota referència al batlle i s’establia un cert equilibri entre les autoritats municipals i el veguer. Els consellers havien d’assessorar el veguer quan aquest ho cregués convenient, però alhora el veguer havia de tractar amb els consellers els afers que es referissin a la ciutat o a la seva cúria (tribunal de justícia). Si es considerava necessari, es podia convocar el Consell de 200 prohoms; aquesta convocatòria només la podia fer el veguer per requeriment dels consellers, mai per iniciativa pròpia.

Aquest va ser el privilegi més important de l’època fundacional del municipi. En els dos següents només es van canviar alguns detalls. El de 1260 va disminuir el nombre de consellers de vuit a sis. I el de 1265 va continuar amb la tendència a la simplificació: els consellers eren només quatre, i el Consell de 200 prohoms va ser reduït justament a la meitat; sorgia així el Consell de Cent jurats, nom pel qual seria conegut en el futur el conjunt d’òrgans que conformaven el municipi barceloní.

Una infància diferent

Com de tothom és sabut, el rei Jaume I va ser un monarca que tenia al darrera una personalitat abassagadora, forjada en una infantesa difícil, que combinava l’esperit guerrer amb una sensibilitat exquisida.

La forta personalitat d’en Jaume troba certa explicació en el tarannà dels seus pares. D’una banda tenim l’abrandat, apassionat i faldiller Pere el Catòlic. De l’altra, la bondadosa, beata i soferta Maria de Montpeller.

Fos com fos, d’aquest matrimoni malavingut va néixer l’hereu Jaume. la reina el va criar amb amor, veient-lo com el consol de totes les seves desgràcies conjugals. Però el goig no li va durar gaire. quan el petit Jaume només tenia tres anys, el seu pare el va posar sota la tutela del seu rival occità, Simó de Montfort, com a penyora d’un acord destinat a no durar gaire .

El 1213, Maria de Montpeller, amargada i prematurament envellida, va anar a Roma per fer testament. Deixava al seu fill Jaume les possessions, i el col.locava sota la tutela i protecció papal. Al cap de pocs dies, la reina va morir amb el cor trencat. No va ser a temps de veure com el rei Pere queia davant les muralles de Muret, deixant tot el pes de la corona catalana sobre un nen de cinc anys, orfe i presoner dels seus enemics.

Cinc anys són molt pocs anys per assimilar tantes coses dolentes en tan poc temps, i més si ets un nen desarrelat del teu entorn més proper, si és que algun cop va sentir que tenia entorn, en Jaume. El fet és que el seu segrest no va durar gaire, des de la seu papal es va donar ordre d’executar el testament de la difunta reina Maria,i es va obligar a Simó de Montfort a entregar “l’infant” als nobles catalans i aragonesos.

Així doncs, en realitat doncs, el segrest continuava: els segrestadors, en aquest cas, eren els nobles, sempre desitjosos de soscavar el poder del rei, sobretot si el rei era un nen de cinc anys.

corona

Una instrucció diferent

– Sou una nena o un home?- preguntà Joan Miravell, el seu instructor. I com que Jaume no reaccinava, es girà  d’esquena i cridà ben alt- Tenim una noieta tendra enmig de nosaltres!

L’infant va alçar els ulls i va veure com el seu cosí, Ramon Berenguer, romania quiet i impotent. A ell, tampoc li queia bé Miravell, tot i que el tractava amb més consideració que a Jaume. Algun cop els dos nens n’havien parlat i la rivalitat que el seu mentor mirava de crear entre ells havia estat substituïda per una mena de complicitat.

Llavors Jaume va mirar amb  ràbia a Joan, va afermar l’espasa amb les dues mans i es va llançar endavant, però el cavaller ja l’esperava, s’apartai el nen va caure de bocaterrosa i l’espasa li va caure.

– Endavant!- repetí l’ordre Joan-. I recordeu que els peus han d’estar ben ferms.

Jaume es va arrossegar fins a l’espasa, la va agafar, es va tornar a aixecar i es llançà cap al cavaller, que, de nou, s’apartà i, aquesta vegada va engegar una puntada de peual cul i el va tornar a fer caure a terra.

Joan es va aturar,  es va tombar de nou i ja anava a replicar, però de sobte va sentir un cop al cul i es va quedar bocabadat. El jove Ramon Berenguer havia de fer esforços per mantenir-se ferm sense que se li escapés cap riallada.

Joan va fer mitja volta i va haver d’abaixar els ulls  per contemplar Jaume plantat davant d’ell, que brandava l’espasa i el desafiava.

– Jo em pensava que el cul d’un cavaller és tan dur que no sent els cops- va fer el nen, també amb ràbia continguda i, eveidentment, amb ganes de continuar el combat. 

espasa

Una auca diferent.

Jaume I és possiblement el personatge més carismàtic de la nostra història. La seva figura ha fet vessar rius de tinta, i ja gairebé es troba a faltar una pel.lícula sobre la seva vida i miracles. Esperant, doncs, aquesta gran producció ens conformem amb un recurs visual més nostrat, l’auca de Jaume I.

http://www.auques.cat/auques.php?auca=JaumeI

Un rei símbol d’una senyera, d’uns territoris, d’una història,…

senyera


Una animació diferent.

En Jaume I conflueixen les virtuts d’un gran polític i militar, i també les febleses i les passions d’un home que va viure la vida intensament, a pesar d’una infància més que difícil, o potser aquesta fou la causa de tot plegat.

 

Amb el seu regnat, Catalunya va obrir-se les portes de la Mediterrània i va fer-se un lloc en el món: amb guerres, però també amb lleis i amb obres literàries de gran nivell.

De moment, gaudim i acomformem-nos amb aquest tall infantil i educatiu de la biografia reial:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/px877j7e99Y" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Una tria de nom diferent.

velas.jpg

 

Jaume li van triar per nom. I també diuen que el va triar la reina Maria tot encenent dotze espelmes a dotze sants i esperant a veure quina romania encesa més temps. Va ser la de de sant Jaume, i aquest va ser el nom d’aquell infant. Qui després seria Jaume I d’Aragó i de Catalunya.

Un engendrament diferent.

Era aquest el gran miracle? Diuen que Pere I , el seu pare, es va casar a contracor amb Maria de Montpellier, la seva mare, i que gairebé no la tocava. Ella vivia a Montpellier i ell on volia. Va ser a Miravalls que li oferiren una dona com mai no n’havia vist i, arribada la nit, a les fosques, Maria prengué el seu lloc al llit i, d’un sol cop, quedà embarassada. Això era el que sempre havien explicat!

rei

Què era aquell infant?

nobles

Què era aquell infant? Rei o moneda de bescanvi?, Què devia pensar aquell marrec? Un nen que encara no havia conegut ni la seva mare ni el seu pare, perquè l’havien arrencat dels braços materns quan comptava tres anys i l’havien lliurat a Simó de Montfort, tot prometent-lo a una filla seva, per tal que el nodrís i tingués cura d’ell.



Un rei amb una història diferent.

Casc

Ser fill de rei no vol dir tenir-ho tot al’abast de les mans, i la història de Jaume I n’és un exemple clar. Als tres anys era un presoner, als 5 era rei, als 13 el van casar,… però també era un home amb una voluntat de ferro que va ser capaç de capgirar el seu futur i el dels Països Catalans i convertir-se en el rei més gran del seu temps. Pocs regnats han estat més llargs que el seu, més productius que el seu: més de seixanta anys anys al tron, més de seixanta anys regnant!