Va ser a les colònies jòniques, al segle VIIa.C., on van aparèixer els primers autors que la tradició ha constatat com a primers filòsofs, concretament a la ciutat de Milet.
Les inquietuds d’aquests pensadors es van adreçar inicialment cap a qüestions de caràcter cosmològic, és a dir, relatives a l’ordre de la realitat. Els sentits ens informen constantment d’una realitat en transformació incessant: uns éssers desaparèixen i en el seu lloc en sorgeixen d’altres. Com són possibles aquestes transformacions? Fins aquest moment la resposta tradicional havia estat que aquests canvis eren possibles per la voluntat capriciosa d’un déu.
Però, i si en lloc d’acceptar el caprici d’unes voluntats exteriors a la natura, s’intenta cercar-hi un ordre intern que puguem arribar a entendre? La renúncia a apel.lar a un déu cada cop que no s’entén alguna cosa porta a admetre que si uns elements esdevenen uns altres és perquè en el fons tots parteixen d’algun principi comú (arkhé, en grec), que es modifica adoptant les diferents formes en el seu desplagament.
És en aquest moment quan els poders sobrenaturals dels déus mítics comencen a cedir de manera paulatina davant les lleis de la natura i, per tant, també quan comencem a parlar de procés de racionalització i origen del pensament filosòfic.
Vídeo sobre l’origen del pensament filosòfic
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/42KKWZqkM-M" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
El debat ètic-polític de Sòcrates i els sofistes
El debat ètic-polític de Sòcrates i els sofistes es va donar gràcies al clima democràtic d’Atenes, que res a té a veure amb el que avui entenem per democràcia.
En aquell període la filosofia va experimentar un canvi respecte l’objecte de la seva preocupació per la naturalesa envers tot allò humà, es a dir, ètica, política, educació…
Des dels temps d’Hesíode i Homer, la justícia apareixia com un ideal polític i humà, considerada com un regal dels déus, ja que aquesta era la que reemplaçava la violència en les relacions entre els homes, considerada la característica pròpiament humana que cap altre animal posseeix, ja que és la pura violència la que presideix la relació entre les bèsties.
A l’esquema mitològic, la justícia estava, per tant, entre les divinitats que protegien la ciutat i evitaven la seva disgregació.
En els temps heroics, quan no existien lleis escrites, els reis administraven justícia, però, conforme la població va anar augmentant, les necessitats polítiques es van anar incrementant i va començar a qüestionar-se la rectitud de les decisions dels monarques. Així, Licurg a Esparta i Dracó i Soló a Atenes van escriure les lleis de la polis a començaments del s. VI.
“Dike” deixava de ser un deessa inspiradora dels reis per convertir-se en una llei. D’aquesta manera, la justícia quedava reduïda a la legalitat, a las “nomoi”; però aquestes “nomoi” introduien un element convencional evident. “Nomoi” designava a les lleis, però també tenia el sentit “d’ús comú”, representava “allò acceptat per tots.
D’altra banda, el contrast entre les lleis de les diferents ciutats resaltava el relativisme d’aquestes convencions, la qual cosa van tematitzar els sofistes en les seva distinció entre “physis” i “nomos” i en la que van centrar la seva crítica al concepte de justícia.
Durant tot el s. VI a de C el règim aristocràtic i democràtic establert per Soló es va anar desenvolupant i, a la vegada, corrompent. La població va anar augmentant considerablement de manera que les institucions es tornaren ineficaces i Atenes va caure en un període de tiranies (des del 561 al 510), és a dir, governs oligàrquics de base democràtica, fruit de l’aplicació de institucions pensades per una comunitat petita a una molt més gran.
La vertadera democràcia va arribar a Atenes amb la reforma de Clístenes, en el 508 i és en el s. V quan es dóna l’esplendor cultural també.És en aquest segle quan apareixen els que es feien anomenar “sofistes”, que així com la mateixa paraula indica pretenien ser savis o coneixedors de la saviesa.
En la seva majoria, els sofistes procedien d’altres ciutats gregues i es traslladaren a Atenes atrets pel seu esplendor.
Vídeo sobre la filosofia antiga i l’esplendor d’Atenes
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/GvdtLBNt1IQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Tots els sofistes es caracteritzaven per oferir un ensenyament general pràctic, cívic, mundà i centrat en la retòrica i l’art de la persuasió. Es consideraven dignes de rebre un sou pel seu treball educatiu i l’objectiu de la seva tasca era la de millorar la conducta privada i pública dels ciutadans.
Ells prometien l’èxit a qui seguís les seves lliçons i un dels punts principals era un bon domini de la llengua, necessari per convèncer a les assemblees i obtenir un prestigi a l’àgora.
No es consideraven ciutadans de cap lloc i entre els demòcrates grecs era fonamental el sentit del patriotisme i la fidelitat a les lleis, actituds no fomentades pels sofistes.
Però tot i les seves característiques comunes de professionalitat educadora, mestres de retòrica i dialèctica, crítica a la cultura i tradició, distinció entre phisis i nomos, etc, els sofistes no formen una escola ni són un grup homogeni.
Protàgores va ser el sofista més famós i també el primer en denominar-se així “sofista”. De la seva obra “Sobre la veritat” ens ha quedat la famosa frase “l’home és la mesura de totes les coses”, la qual denota un fort relativisme. Per
Protàgores totes les coses són definides en relació la opinió de l’home.
La transcendència ètica i política d’aquesta afirmació és enorme.
Si el que a cada un li sembla és la seva veritat, la convivència només podrà basar-se en el consens (l’acord entre els homes).
Segons el relat mitològic que Plató narra al diàleg del Protàgores, els homes són els animals més indefensos de la creació, per això Prometeu va robar el foc (que representa la tècnica i les arts) per donar als homes una avantatge sobre els animals. I aquesta habilitat tècnica permet a l’home imposar-se als animals, però també els fa perillosos uns per als altres. Així Zeus ordenà a Hermes que distribuís entre els homes el sentit moral i la justícia a fi de que pogués existir la ciutat i la vida en comú.
El nomos, la cultura, posa límits a la naturalesa que d’altra manera impulsaria a l’home a l’agressivitat envers els altres homes.
Sense llei no hi hauria justícia i sense justícia l’arbitrarietat acabaria amb l’espècie humana.
Així un relativista com Protàgores acaba per deixar de costat la crítica cultural i reconeix la necessitat de respectar i obeir les lleis.
Gorgies negava ser un mestre de la virtut com Protàgores afirmava de sí mateix i només prometia fer als seus deixebles hàbils en el parlar.
El seu pensament ha quedat com a paradigma de l’escepticisme. Va escriure un petit tractat sobre el no ser, on manté la tesis que “res existeix” i que si quelcom existís, seria incognoscible i si fos cognoscible, seria indemostrable als altres.
L’escepticisme radical el va traslladar Gorgies a l’ètica i la política en forma d’interès per les qüestions teórico-pràctiques i com a única doctrina ètica.
Gorgies sostenia que la retòrica era una guia de l’ànima i que mitjançant la paraula ell creia possible dominar els sentiments i les inclinacions dels homes. Quan a l’àmbit polític, Gorgies va ser un notable i fogós orador que va mostrar un gran pessimisme envers la política, la qual cosa s’explica perquè va assistir a la caiguda de la democràcia de Pericles.
Segons la seva concepció, la política es desenvolupa en un món competitiu i sense escrúpols,on guanyen els més forts mentre els dèbils i justos són derrotats.
Quan la polis va a la deriva i cada un persegueix només el seu benefici personal i el sentiment de justícia i respecte per les lleis s’ha perdut, la única norma capaç d’imposar-se és la voluntat del més fort.
Trasímac assumeix que la justícia consisteix només en l’obediència a les lleis imposades per el més fort i, així com Protàgores havia arribat a la conclusió que la llei i la convivència eren un bé per tots els homes, , Trasímac ens transmet l’opinió que la llei no es més que l’interès del governant.
Per últim, ens referirem a Críties que no va ser un sofista en el sentit estricte ja que no va ser un mestre itinerant ni va cobrar per les seves lliçons. Ell va ser una aristòcrata, caracteritzat per la seva oposició a la democràcia i de fet va formar part dels trenta tirans imposats per Esparta després de la derrota d’Atenes.
Encara que va admetre la importància de l’educació i la pràctica educativa per aconseguir la virtut, defensava la concepció tradicional de la “areté”, i tot i ser conscient de l’origen convencional de les normes i el seu relativisme, considerava la funció política de la justícia com a defensora del recte ordre polític.
En aquest clima d’escepticisme, Sòcrates va ser la única llum i així com els sofistes presumien d’ensenyar a triomfar en els assumptes polítics i de poder demostrar d’una manera convincent una tesis i la seva contrària, Sòcrates es denominava “educador d’ànimes” i ensenyava a cada un a cuidar de la seva ànima.
Ell defensava que la felicitat no consistia en el plaer, sinó en el fet de tenir una ànima bella, adornada pel coneixement i pel bé.
En aquest sentit, Plató considerarà que només Sòcrates va ser un vertader polític a Atenes, ja que es va preocupar de millorar els ciutadans, no amb riqueses ni armaments, sinó exercitant les seves ànimes a la recerca del bé autèntic, la virtut i el coneixement d’un mateix.
El seu pensament s’ha reconstruït, com sabem, a partir dels seus testimonis, ja que mai va escriure.
Per ell, la política era una manera de parlar de felicitat, la conducta correcta, una manera d’expressar l’amor a la ciutat, i el coneixement teorètic tenia implicacions pràctiques immediates.
En contraposició als sofistes, que ensenyaven i cobraven pel seu saber, Sòcrates buscava aprendre dels seus contertulians i es declarava ignorant amb el seu famós aforisme “només sé que no sé res”.
Sembla ser que Sòcrates es va interessar per la física i les matemàtiques en els seus primers anys i tampoc la música, la gimnàstica i l’estratègia van ser desconegudes per ell. Així, podem dir que el nostre filòsof arriba a quasi tot el saber teòric de la seva època i , ja en la seva edat madura, reconeix que el saber més important és aquell dedicat a cuidar de l’ànima, el que ha de conduir a una vida feliç dintre de la comunitat.
La moral socràtica es basa en una identificació entre el coneixement pràctic i el coneixement teòric. L’home savi és, a la vegada, prudent, coneix allò que és bo i, basant-se en aquest coneixement, el practica.
Vídeo sobre l’ Intel.lectualisme moral
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/gQrAsF5nyEI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
La conducta està determinada pel coneixement. La voluntat està determinada per la progressiva il·luminació de la raó.
Sòcrates creu que el bé produeix necessàriament la felicitat i no creu que ningú que coneixi el bé, pugui fer el mal; es a dir, renunciar a la seva pròpia felicitat.
La tasca socràtica consistirà en la de conèixer el bé i aquest objectiu només s’aconsegueix amb la fidelitat a la màxima dèlfica “coneix-te a tu mateix”. Cadascú ha de realitzar aquest viatge interior fins a descobrir quin és el seu bé, quines les seves virtuts i els seus vicis i quin és el millor camí per a la felicitat.
Aquesta actitud personal és difícil d’aconseguir ja que suposa criticar molts valors acceptats i oposar-se amb freqüència a la opinió general.
Sòcrates va ser un exemple de la independència que reclamava. Una vegada que era magistrat, es va oposar a tots (al poble i al consell) en el judici de varis generals, una altra vegada va desobeir l’ordre dels tirans que li ordenaren agafar un ciutadà per ser empresonat, la qual cosa va poder costar-li la vida.
Mitjançant aquest mètode, denominat “maièutica” d’ajudar als ciutadans a extreure tot allò que ja tenen dintre de la seva ànima (donar a llum), Sòcrates pretén arribar a un coneixement segur sobre la virtut i el bé, encara que el seu mètode només li permet avançar fins a arribar a una aporia, una perplexitat, però aquest perplexitat és ja el primer esgraó cap al coneixement vertader.
Vídeo sobre la Ironia socràtica
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DHgyVyj1G7I" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
El seu mètode consistia en qüestionar aquelles opinions ja acceptades, però respectant sempre les lleis democràtiques i la constitució atenesa perquè estava convençut de la necessitat del valor de la justícia i de la unitat de la polis i, fins i tot, quan va ser condemnat a mort va donar la última lliçó ètica els seu deixebles demostrat que el savi mai ha d’allunyar-se de la seva missió per fortes que siguin les pressions externes.
Les lleis són criticables en tant que convencions, però venerables com a fonament únic d’unió de la polis.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/klDCKjxPwxE" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/EZqJ7OzwToc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/vTbrmv-bgto" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/7okNpWQJOUM" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/7okNpWQJOUM" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/91YEcBCwgdo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]