Ensomni

A mitjanit, càndid ensomni per la claror de lluna,
s’escampa per la plana, i en les mansoies aigües del riu
la muntanyola s’aixeca amb la silueta de fantasma moruna,
i en el campanar del poble la campana té el so més viu…

I amb altres ressons llunyans, com ànimes en pena
rondaran en aquesta vigilia lluminosa de tedi i de fatic,
esglaonant records em sembla arrossegar una pesant cadena
en la partença amb el pensament baix, baixet jo em dic:

Que la solitud inspira confiança, consol i fortalesa;
i postrant-me humiliat ma altiva petitesa, com qui resa
al nostre Déu, qui veig en les immenses estrelles del cel,
senten més petjades la dolçor i la savia de la terra florida,
i sobre la meva testa un alè d’aire d’esperança i de vida
i totes les coses es fan eternes amb un regust espiritual de mel…

Balsareny, juny del 1940

Els seus ulls

Entre penes i tribulls que hi ha en ma vida
he trobat aquest matí uns ulls de cel…
i no sé, m’ha semblat veure-hi de seguida
un ensomni capaç de curullar un dolç anhel.

Daurades pestanyes li emmarquen les nines
si mig clucs apareixen d’un vel refulgent
fet d’uns fils finíssims de la llum de joguines
i un hàlit de verge en la faç resplandent…

Vaig errant i sol i l’ànima esporuguida,
per l’estepa massa ombrívola de la meva vida
i us demanaria una mica de la seva claror…
i que amb vostra mirada, l’aurora d’un nou dia
embaumada de les perfumades roses d’alegria,
com ruixim de bonança en la tempesta del cor.

Balsareny juny 1940

Minyona camperola

La fadrina camperola té un color i una frescor de cara
de fruita sabrosa i madurada en l’arbre del terroç;
manyaga i mansoia, i als ulls una llum clara…
figurina exprofessa per a modelar i fer un seu esboç.

No sap de l’amor ni de fellonies ni de ses traïdories
la blancor inmaculada de l’ànima seva és de l’anyell;
en la primavera anirà a collir flors per la Verge María
i a l’istiu cap al tard per aigua amb el cantarell.

Tot el seu fer i els seus actes son plens d’una bonesa
que de menuda li ensenyaren a doctrina, amb fervor resa
davant la Verge bruna fassi-la mereixedora de promès…

com un d’aquells que ha vist en somnis, i que el dia
que vingui a ensenyorir’s del seu cor, tot ho oblidaría
perquè  de l’amor i de la Mort encara no en sap res!…

Manresa, pels contorns d’una masia, maig del 1940

Port d’ombra

A tu

A vora teu em sento tan infant!
Tens en el gest la gràcia de les roses
el teu somrís s’envola tremolant
i posa joia i llum damunt les coses…
A vora teu em sento tan infant!
mires al cel i esdevé tot tan blau!
Alces el braç i es sent com un pressagi
de clars de lluna d’un vellut suau…
I en el desig hi ha un somni de naufragi
i en les carícies de l’esguard tan blau…

Quan et decantes tens un aire dolç
i tot llangueix al ritme del teu aire.
Folla la ment i enfebrerit el pols
tu els asserenes si la mà s’enlaira.
I tots els sons vibren al so més dolç…
I del teu gest em ve tan de conhort!
mirant la mà pressento la carícia.
Vinc als teus ulls com una nau al port.
Tu m’acollies i has tornat delícia
l’hora entristida. Duus tan de conhort!

M’asserenaves amb la llum dels ulls
jo que he llanguit per un abraç de febre
ara llangueixo per besar els teus ulls
per la claror que clous amb la parpella,
per la carícia de la mà i dels ulls.

Gener del 1940

Despertar…

A l’amigueta Lola Teixidor
com a prova de bona amistat.

Era en altre temps que el teu crit espaördia,
plena d’esglai despertava la gent que fugia depressa i corrent
avui el teu xiscle desclou les parpelles d’un infant que dormia
amb una punta d’estrelles enganxada a les dents!…
Seria també així el so aquell d’un dia en que les sirenes
cridant al bell Ulisses, el temptaven amb que s’hi apropès?…
més ara no encenscap desig, ni tampoc glaces les venes.
Desclous unes parpelles que diuen admirades: -Què bell tot és!
Duien el xisclar en el bec d’una novella alosa
que entra per la finestra, de bracet amb una llança de sol
i joganers escampant a damunt del llit blau-rosa
acaben fonent-se a dins la tebior del llençol
trencant el seu son dolç, més no pas el somriure
que li ha deixat el somni d’uns paisatges llunyans…
I aquest bell infant que fa poc ha començat a viure
desentela els seus ulls de criatura, amb la rosa de neu de les mans
I s’amoixa les galtes rosades dels préssec novell, i al roig de les genives
hi ha una tonada de cançó, en els pits dos pomellets de flors
i els cabells sedosos, i el cos tendre que té una sentor de roses vives…
i pel viatger cansat quin port d’ombra i repòs!
Amb els ulls esbadellats l’estança s’omple d’una mena de claror
que encomana al nou dia, un panteix de joia pura.
I ja no perden en tot el dia aquella fonda lluïssor
fins que la nit amoixant-los acloqui com sempre els ulls de criatura
per a que torni al bell despertar aquest de cada dia
dels ull color d’aigua clars i nets, transparents…
al despertar de l’àngel que dorm i somnia
amb una punta d’estrelles enganxada a les dents!

A Crist Crucificat

Benvingut sigueu ¡oh Crist Crucificat! imatge vivent del dolor coronada d’espines,

en aquest poble indigne de vos, hipòcrita, jueu, voluble i amb totes les coses inconstant,

que avui, us porten triomfalment en braços per sota de balcons endomassats i de pluja de fulles de rosa,

i que demà, qui sap! potser altra vegada amb menyspreu i indiferència la vostra agonia molt més lenta i punyent us faran.

No son pas tots sincers i vers fidels, els que avui us acompanyen en el vostre nou calvari;

n’hi havia de tots, vos bé els coneixeu prou; els més, més que servidors vostres, de les seves conveniències i egoísmes son esclaus.

S’aixopluguen barroerament sota l’ombra de la creu, amb el rostre compungit, un cant d’amor i un bès a flor de llavi,

però, perdoneu-los Senyor, la veu els traeix; el seu bes es com el de Judes, el seu cant es de guerra i no de pau.

No volgueu, doncs que l’immens dolor que porteu marcat en el rostre,

com també les nafres del vostre cos, llagues sofrents del cor, dels peus i les mans,

siguin bandera d’aquests, que en el seu cor sols hi nia el rencor, l’odi i l’enveja,

i volgueu ésser sols sempre el mes gran exemple de tots els que verament estimeu,

dels que generosament tot ho donen, dels que bondadosament perdonen, dels que son vers cristians.

Balsareny, juny 1939

Corpus trist

Envoltat d’encens de banderes i cants, i enmig de boix, de ginesta i de milers de mirades;

Senyor pels nostres humils carrers i places heu estat magestuosament i triomfalment portat

i jo, encara que molt lluny de Vos, us he seguit pas a pas i us he vist amb els ulls de l’ànima

quan amb el remoreig del vent, la música greu i la senzillesa d’un Crec en un Deu m’ha corprès i trasbalssat

Deu meu! Ben cert es que sota el blau del cel sols hi ha d’excels la vostra humanal grandesa,

i que tot el demès, son subtileses, quimeres, falsos amors i folles vanitats. Però…

¿Perquè Deu meu, no conservem dintre del nostre cor la flama de la fe i la puresa de la infantesa?

Deu meu! Perquè voleu que siguem homes? Perquè si tot es mentida, ens feu sentir aquesta febre de plaers i d’amargues veritats?

Avui lluny de Vos, però ple del record vostre encara i amb l’ànima adolorida

he constatat el mal i el solc profund que deixen a dins nostre el temps i els anys;

i he plorat a llàgrima viva, Deu meu, pels meus pecats pels meus dubtes i pel meu escepticisme,

i he plorat amargament, Deu meu, per aquest Corpus tant trist, per tot el que es ja irremeiablement perdut,

i per tot el que ens esgarrinxa el cor i ens fa plorar llàgrimes de fel i de sang.

Balsareny, juny 1939

Primavera?

Qui no enyorarà, Primavera estimada,

els teus prats verds i el desmai dels ametllers florits?

Has vingut aquest any amb la molsa i la terra esclafada

coenta de pebre i rajant sang dels teus pits.

Jo no ets aquella primavera -noia-nua-

que venia cada any a perfumar-ho tot:

T’has llençat aquest any a la corrua

dels camps, desfeta i jovençana, i ofegant-te el sanglot.

(Des del front de l’Alcàrria, abril 1938)

A la mare

Tothom em diu que tinc viva semblança,

I de la teva gracia i aire un teu deix,

Al sentir-ho el cor s’omplena de gaubança

I de ser fill teu com tu, m’enorgulleix.

Dels ulls la mateixa teva dolça mirada…

el gest gentil i la manera igual de fer.

L’entusiasme d’una ànima de fe abrandada,

I el sentiment viu de l’amor ben verdader!…

M’ensenyares a estimar les estrelles i les roses,

a esguardar-les amb aquella llum interior…

i a ser massa sensible amb les punyides doloroses,

i a embriagar-se de somni i poesia i sa sentor…

I quan la nostàlgia de tan llarga absència,

m’envaeix el pensar que soc del teu aprop tan lluny…

en mig del camp erm, enyoradís de ta presència,

la paüra d’esclat de bomba d’avió al cor retruny!…

i corro vers, el riu de la mansa d’aigua clara…

m’estiro i m’aboco, i veig la teva imatge al mirall,

i en mig del combat inútil ta visió ideal, oh, mare!

em dóna fortalesa per a resistir l’embestida i l’estrall!…

Front de l’Alcàrria, Abril del 1938

(En els dies d’abatiment i enyorança de la mare i de la patria en aquelles jornades de guerra del 1938)

Margarida

Margarida

És la flor del camp

és la margarida.

silvestre… La pobre

flor que ningú mira.

Algun dia mans

brutals o cíniques

colliran la flor.

A horribles carícies

darà sa tendresa

I en festes indignes

serà flor de vici

passada i podrida.

La protagonista d’un negre

poema, la víctima

d’un drama de sang…

qui sap! potser l’heroïna…

En algún cadals

se li farà justícia…

…Un càntic del poble

dirà sa poesia.

És la flor del camp

és la margarida.

(Des del front de l’Alcàrria, març 1938)

Record de O…

RECORD DE O….

De matinet al sortir el sol
ens anem cap a la vila
Ens dona el bon dia el rossinyol
que a dalt la branca refila.

Arribem al bell hostal
a l’hora del migdia.
L’hostalera amb devantal
i uns ulls clars com el dia.

La noia bella la taula para
amb gracia desinvolta serveix dinar.
Els ulls meus topen amb la mirada clara
i l’hostalera no para de mirar.

Per no sé quina paraula
ella al mirar-me somriu…
El gat dessota la taula
també ens mira… i riu…

Vora la font de l’aigua bona
me l’emporto agafada de la mà…
M’agraden les dents de la minyona
perquè saben mossegar…

A la tarda després del berenar
m’allarga el braç l’hostalera.
I els ulls clars a l’acomiadar
diuen: no em fassis llarga l’espera…

Cap al tard al morir el sol
deixem enrera la vila…
A la branca no hi és el rossinyol
però ara es el meu cor que refila.

Front de l’Alcàrria Febrer del 1938

(De la carta del 8 de març del 38 dedicat a l’amor naixent…)

La meva germana I i II

A tu, Agnès amb qui compartíem
les nostres alegries i jocs d’infantesa…

La meva germana és tota ella una rosa de neu santa:
un món de dolçor i bondat hi ha en els seus ulls…
És en l’adolescència, que tot ens encanta,
i no en veiem de la vida els perills ni els esculls!…
És de les més rialleres quan s’aplega amb les amigues,
aquell cosidor apar un palau de conte ple de cançons…
en teixit d’esperances, sense espines arça ni ortigues
anaven brodant un estel de quimeres amb ses il·lusions
De la colla, serà la més esvelta, més fina i més alta,
de més bella forma les cames i bon aire de lleu caminar
i hi ha un brill d’estrella al seu clotet de la galta,
i la que té més gràcia, i el riure fresc i més clar…
Avui esguardant-la, recordo els jorns quan era petita,
i els dos jugàvem a cavalls i nines -també a coudinar-
i en l’aire hi havia els grats acords d’una bella música.
Quina sonata tan dolça!  Quin bonic somniar!…
I quan amorosa amb el cabdell del gatet a la falda,
que petitet… tan mansoi en deixar-se acariciar…
i amoixant-lo, d’il·lusions i de somnis en faria una guirnalda
que servaria sempre dins d’ella, per aquest seu demà!…
També aquell gosset roig-pelut que a casa teníem,
qui en obirar-la, quins lladrucs d’alegria i quins salts!…
-entre bromes i veres i burles, el gos i jo fugíem!…
tot fent-li denteta i ganyotes amb la llengua i tots els queixals-
De quan en sortint de col·legi, ella de costura amb les monges
ens mancava temps per saltar i córrer amb els jocs de carrer…
i les pedres i les coses tenien totes un perfum de taronges
d’una horta florida plena de magranes i llimoners!…

                                               ****

Avui ja més grandets… havent pujat sense l’ombra del pare,
hem deixat tots els salts i els jocs… Ella pel promès…
I jo llevat del gran amor ple de sacrifici de la bona mare…
i del d’ella… pel meu món de follies… qui ja hi havia esbarzers!…
I en aquestes trenqui-les vesprades que cosint ella espera…
sota la llum tèbia del nostre quiet i humil menjador…
si se sent trucar, es torna vermella… i un xic s’esvera…
correrà a obrir tota emocionada… i amb batecs dintre del cor!
Mentre jo llegeixo, i la nostra mare feineja i endreça,
parlaran baixet de les seves coses ella i son promès…
i dins el silenci de l’hora, es sent de batec d’ales de fressa…
i un breu murmuri mig de lletania… mig de salve i res…
forjant delers i esperances… unes inquietes promeses…
-el gat d’un salt, a la falda es plantarà gens feixuc-
i quan ella amb la mà l’aparta, un miol de tristeses,
fet de gelosia i meitat d’enveja… mig d’ingratitud!…
i ella seguirà brodant damunt la roba, com sa cara de neu…
el pensament vola i jo l’imagino el jorn que en serà desposada…
i que serà absent i allunyada del trist costat meu…
És tard… i els segons i les hores més que passar, volen…
es despedeixen… el minyó enamorat, se’n va, no se’n va?
i allà al replà, on encar moltes coses per dir-se solen,
l’acompanyarà amb recança… i a ell l’hi dol haver-la de deixar…

Primavera del 1936

* * *

El bell record reviurà una altra vegada
i tot esperant-la… nostra infantesa tornaré a evocar…
de quan junts amb ella tan content i feliç jo hi jugava…
i també amb el jorn no avui molt llunyà en què es desposarà…
i se’n partirà a portar joia i la claror d’albada…
al niuet d’un piset… fundarà una família… donarà caliu a una altra llar.
i amb el pes dels temps se li farà més trista la seva mirada…
i aquells dolços ulls… i aquell seu riure no serà tan clar!
i se n’anirà d’aquesta llar de casa… i de prop nostre…
i tal com va i disposa la vida, renovant-se… els fills naixeran…
i les penes li solcaran tot d’arrugues en el seu blanc rostre…
i amb dolor plorarà amargueses fins que seran grans!…
i algun encara que molt l’agomboli, l’abraci i el mimi…
i encara que l’estrenyi ben fort damunt el seu pit…
i per més que amb gran goig i amb deliri l’estimi…
quedarà amb el son etern per a sempre adormit!…
Només la seva tendra animeta tan clara, tan pura i tan bella…
s’alçarà pels aires… i se’n volarà amunt… cap al cel!…
I li deixarà una blanca estela amb la llum d’estrella…
i a dintre els seus braços… una gran fredor de gel…
I la seva vida cada dia s’anirà fent molt més grisa…
i contarà el rosari de penes amb els cabells que s’hauran fet blancs
i amb els plecs del vestit que brodava, i la faldilla llisa,
fugiran les promeses… i tots els somnis de jovenesa i d’infant!…

                                                   * * *
I si ella remembra, recorda i enyora algun dia,
d’aquells serens, lluminosos i clars com espills…
que eren riallers i feliços…-encar que llavors no ho sabia-
amb un punt de recança i enyor dirà als seus fills:
-Quan el vostre pare a casa nostra fa molts anys venia
per a reveure’m… i amb la il·lusió de parlar… festejar…
Mentre jo cosia o brodava, el vostre oncle llegia…
i era encara l’àvia llavors lleugera per feinejar!…
i la nostra vida era tota plena de goig i de meravelles…
i no hi havia ortigues… i sense espines eren les nostres flors…
i aquell Cel blau nostre era tot brodat i brillant d’estrelles…
i el món que ens envoltava, era bell de matisos i de vius colors…-

                                                  * * *
La meva germana ja no és aquella rosa de neu tan blanca…
la mateixa dolcesa i bondat… però amb més tristor als ulls…
perquè els anys de l’arbre de casa, se n’ha desprès la branca…
i a mig camí de la vida, més que flors i alegries, espines reculls!…
Jo també remembro aquella nostra dolça infantesa…
la gaia adolescència… i aquells dies tan serens i clars!…
i el grat record amb melangia em gronxa i em bressa…
i la maduresa de la meva animeta vol endormiscar!…
amb el bell record de la meva dolça i bona germana
a la falda de la nostra mare… al caliu de la nostra llar…
quan la nostra vida era tot un vol d’ocells i campanes,
que a jorns de festa venien i sentíem dins nostre repicar!…

Octubre 1953

Semblança

Com les aigües d’un riu
és la meva vida…
caminant vers la Mort
amb quimeres i follies…
Com un riu
sempre igual, monotonia…
el pas enmig de dos marges,
i l’aigua, a la mar, dormida…

Vaig néixer somniador i audaç
a dintre meu jo sentia
somnis impossibles que omplien
el meu cor d’una alegria!
Vaig pretendre desbordar-me
per damunt les seves ribes
que tant lligat em tenien…
Tot en va i inútil:
a mi em va matar la vida…
la vida no vol dements…
i ho era l’ànima pia.

Ara, alguna i altra escuma
-un intent de rebel·lia-
més després altre cop l’aigua
camí de la mar adormida…
Tota la culpa d’avui
d’aquesta melanconia
solament la tinc jo, per néixer
donat a la fantasia…
Enteniment, cordura i seny,
i no tanta poesia…
ficada ànima endins
que qui sap qui l’en treuria!

Ja sóc prudent i assenyat,
que era el que ella volia…
Ja l’aigua que era torrent
va pel seu camí tranquil·la…
Res de bogeries, res..
prudència… monotonia…
una hora igual que una altra hora,
i així, iguals tots els dies…
Ja sóc com són tots:
el mar… en la llunyania…
i jo vers ell, caminant
sense desigs, quimeres ni follies!

I. F. de les Corts, Barcelona maig de 1933